Nota: Aquest article es fruit de l'encàrrec d'un company per a la Revista l'Ateneu
Més de 47.000 grans preses col·lapsen el 60% dels rius del planeta. Només a Brasil, més de 2.000 han desplaçat un milió de persones i han desestabilitzat ecosistemes rics i exclusius.
L’enèrgia hidroèlectrica, un dels paràdigmes de les energies renovables, s’ha transformat en una font de riquesa per a les grans multinacionals del sector, i com a tal s’ha esdevingut en un dels mals endèmics de la Mare Terra per un abús insostenible d’una font energètica que, de manera equilibrada i racional, és una bona alternativa a d’altres formes de generació d’energia elèctrica. I una de les principals manifestacions d’aquest mal ús el trobem en una multinacional que últimament ha estat a la palestra per altres vicissituds macroeconòmiques: Endesa.
En els últims anys, aquesta empresa transnacional, que lidera una classificació no molt agradable a l’Estat Espanyol (en l’emissió de Co2), ha endegat una campanya de rentat de cara per al compromís amb el medi ambient. Tots recordem aquella campanya publicitària del 2003 que, juntament amb Iberdrola, apostaven per la distribució de Energía verde. El què pocs saben és que foren instats a retirar aquesta campanya perquè no foren capaços de garantir el suposat origen de fonts renovables d’aquesta energia, com també que suposava un sobrecost per al client que ja estava pagant indirectament a la factura. Però el particular compromís que Endesa manté amb el medi ambient no s’acaba aquí: tot just s’inicià a mitjans dels 90 a sudamèrica, concretament a un dels paratges naturals més rics de la Patagonia, Xile.
1997. Endesa entra en el mercat llatinoamericà a partir de la compra del grup sudamericà Enersis.
El seu primer projecte: construir un faraònic embalssament a la conca superior del riu Bio-Bio, el més llarg de Xile, a una vall anomenada Ralco, amb una extensió inundable de 3.500 hectàries.
Problema? Aquest territori portava ocupat centenars d’anys per comunitats maputxes, i les negociacions es preveïen difícils. Aquesta zona era un símbol de la resistència pehuenche ja que havia estat constanment a l’ull de l’huracà dels grans empresaris latifundistes de la zona i, anteriorment, dels conquistadors espanyols. La terra era propietat comunitària i plurifamiliar, un vestigi ancestral de les útopiques societats comunals.
Endesa presentà el projecte, però fou contundenment refusat tant pels informes tècnics de la Comisión Nacional del Medio Ambiente (CONAMA) com per la Corporación Nacional de Dessarrolo Indígena (CONADI), organisme creat per defensar les poblacions indígenes i fer cumplir la Ley Indígena 19253.
No satisfeta amb la resolució, Endesa optà per moure els fils polítics, i aprofitant el fràgil mecanisme de la corrupció, el govern xilè va optar per expulsar els Directors Nacionals de la CONAMA i de la CONADI substituïnt-los per titelles que donessin el vist-i-plau al projecte. Alhora s’inicià una poderosa campanya de marquèting a favor de l’embassament i, amb el beneplàcit i la cooperació de l’Estat Xilè, es començà a pressionar les més de 70 famílies maputxes que havien d’abandonar la zona.
Mentre que amb algunes d’aquestes famílies es van arribar a uns acords que consistia en traslladar-los a zones àrides a 2000 metres d’altitud a canvi d’una irrisòria quantitat de diners i una petit habitatge amb pastura en uns terrenys impracticables per l’economia de subsistència agrícola; d’altres famílies es van esdevenir disidents d’aquest pacte de falses promeses i iniciaren una petita revolta, sufocada per la polícia estatal criminalitzant-te els líders indígenes i aplicant-los-hi la llei terrorista instaurada per Pinochet i que encara, avui en dia, els manté empresonats sota el govern de la socialista Bachelet.
En el maig del 2004 es començà a inundar el Valle de Ralco mentres la majoria de famílies indígenes denunciaven a la llum pública l’incompliment, per part d’Endesa, del pacte que havien arribat, deixant-los de la mà de déu en el moment en el què el projecte finalitza.
La construcció de la presa de Ralco, inundant una vall que era considerada Reserva nacional, no només fou un atemptat contra l’ecosistema biològic de la zona, sinó també la destrucció de l’ethos d’un poble, el pehuenche, que basa la seva cosmovisió del món en l’associació Terra/Home, en la inextricable coexistència entre l’home i la natura. Per als indígenes, la presa simbolitzà una subtil metàfora de la democràcia del Segle XXI: una muralla inexpugnable que s’erigeix sobre un Poble i una cultura viva, imposant-se per la força a expenses de l’equilibri tel·lúric i la Justícia natural. El projecte suposà un extermini del poble maputxe en forma de gota malaya, inundant les seves valls, cementeris i vides a través de l’engany i la força d’una multinacional secundada pels aparells de l’Estat Xilè, la policia i els jutjes.
Però Endesa, no contenta amb aquest etnocidi i ecocidi, ja planeja construir cinc centrals hidroelèctriques noves a la regió de Aysén, en plena Patagonia xilena.L’inici de les obres està previst per a finals de 2008, amb una duració total del projecte d’uns deu anys.
La zona de Aysén no només es caracteritza per una diversitat de flora i fauna mundialment exclusiva, sinó també per ser una de les grans reserves d’aigua dolça del continent (122 lllacs). A més a més, aquest macroprojecte afectarà a 91.000 persones que es sustenten, principalment, del turisme i de la pesca, activitats que pràcticament desapareixeran amb les diverses contruccions dels embassaments. L’anterior president de la república, Ricardo Lagos, donà el vist-i-plau a l’operació sense ni tant sols realitzar un mínim estudi de l’impacte ecològic i econòmic, amparant-se en l’excusa de què, ens els propers anys, la demanda d’electricitat creixerà ostensiblement a causa de les diverses multinacionals que han aterrat a la zona per expoliar les riques reserves mineres que queden en el substrat del país. La recent presidenta del país, Michelle Bachellet, aclamada tant pels nous progres com pels grans capos del FMI, no pensa desencallar el projecte per por a les represàlies d’Endesa.
En fi, tal i com hem pogut veure, Endesa té una particular manera d’aplicar a la pràctica el seu discurs de compromís amb el medi ambient i la vetlla per un creixement sostenible. Bush afirmà que la solució a què no es cremessin els boscos era talar els arbres; Endesa, per la seva part, sembla haver-se apuntat a aquesta filosofia i considera que la manera de solucionar el problema del medi ambient és destruïnt-lo definitivament, tant a l’ecosistema biològic que el conforma com l’ecosistema humà que el defensa i l’utilitza d’una manera equilibrada i natural.
Tots coneixem el conte de la Caputxeta Vermella, així que vigilem qui s’amaga darrera les dolces paraules quan se’ns presenti a la porta de casa un individu trajat de 21 botons que vol construir un món millor juntament amb nosaltres. Pel fet de què el llop es vesteixi en pell de corder no vol dir que deixi de ser llop, oi Senyor Endesa?
Continues...?
