30.12.07

Cortina de fum: Benazir Bhutto


Fa pocs dies el món es va llevar sacsjeat en conéixer la mort de la exprimera ministra del pakistán, Benazir Bhutto. Els mitjans de comunicació van plorar la seva mort per ser una símbol de llibertat i democràcia mundial, però tal i com acostuma a passar amb personatges com aquests, que són afalgatas per l'opinió pública mundial, quelcom fa pudor de podrit...Que s'amaga darrera la cortina de Benazir Bhutto?

Benazir Bhutto es va caracteritzar per un fet durant els seus anys de govern: la corrupció.

Ella, juntament amb el seu home anomenat "El Señor 10%" foren acusats de robar més d'un bilió de dòlars del tresor públic paquistanés. Investigada en multituds de països per frau fiscal, entre els quals hi ha Espanya, destaca la condema de l'Estat Suís per blanquejar 11 milions de dòlars, condemna la qual ha estat retirada un cop assebentats de la seva mort.
Un dels punts innegociables que va negociar amb Musharraf per formar part del govern de coalició fou eludir els tribunals i desactivar les múltiples investigacions de corrupció sobre ella i el seu marit.

Tot i això, un dels punts més negres del seu mandat fou el sospitós assassinat del seu germà petit, Mir Murtaza. Durant els anys 90, mentres governava Bhutto, el seu germà fou el pal de paller d'un moviment que exigia l'alliberament dels presos polítics encarcerats per l'anterior dictador, Zia ul-Haq. Benazir, aquest símbol de llibertat i democràcia del Segle XXI, continuament feia oïdes sordes al prec popular d'aquesta mesura, amb durs enfrentaments entre germans al Parlament.
Fins que un trist dia del 1996, mentres Mir Murthaza retornava a casa, els carrers foren bloquejats per desenes de polícies, el subministrament elèctric fou tallat i Mir, juntament amb sis persones més, foren abatudes a sang freda per la polícia paquistanesa.

Per tant, quin paper tenia assignat Benazir Bhutto per aquest rentat de cara dels últims anys?
L'actual president Pervez Musharraf, dese la seva entrada al govern en el 1999, es caracteritzà per una política econòmica molt allunyada al Fons Monteri Internacional i a la Casa Blanca, polítiques de caire social l'objectiu de les quals era tancar el país a les grans multinacionals de l'or i del petroli per no permetre l'expoliació i depauperà les condicions ja de per si precàries del país.
Benazir Bhutto complia el perfil indicat per democratitzar el país (és a dir, obrir-lo a les grans corporacions mundials) i continuar amb el procés neoliberal dictat per Washington. Benazir estava cridada ha ser una titella més en el tauler mundial i desempellagar-se de l'obstruccionista Musharraf, un líder per al país però titllat de dictador per les grans corporacions polítiques, econòmiques i comunicatives de la resta del món.

Però el procés continuarà: Benazir serà substituïda per una altra titella i el Pakistan quedarà sota el control del món, mentres que els seus habitants seran traïts per les falses promeses polítiques i econòmiques que es deriven de la implantació de la DE-MO-CRÀ-CI-A.

Continues...?

24.12.07

El Pare Noel, una figura cristiana


Un dels altres personatges controvertits del Nadal és el Pare Noel, el cap visible de la suposada col·lonització americana de les nostres tradicions nadalenques, d'aquest entranyable vell barbut que cada cop més s'apropia de l'espai que fins ara pertanyia als Reis Mags. Però d'on prové i qui era el Pare Noel?

El Pare Noel és una altra de les mostres de suplantació de personalitat de determinades cosmovisions per apoderar-se del sentit i del significat dels processos culturals immanents i indesenterrables del poble.

Aquest personatge està inspirat en un sacerdot ortodox anomenay Sant Nicolau, resident a Anatolia i a on encara avui se'n conserven les seves relíquies sagrades a Itàlia.

I la seva història és d'aquelles senzilles, entranyables i amb la candidesa habitual de tota ficció cristiana: Resulta ser que aquesta persona, en Nicolau, que va viure al Segle III aproximadament, tenia una inclinació afectuosa cap als nens (cosa eternament comuna a l'esfera cristiana oi?), i va conéixer una família conformada per tres nenes però amb un hàndicap terrible: la seva pobresa relagaria a les diverses filles a la solteria per no poder complir amb el dot, fet que suposava, en aquella època, a abocar-se a la prostitució per sobreviure.
En conéixer la història, el bo d'en Nicolau va esperar a que les tres filles tinguessin l'edat per casar-se per dur a terme la seva Gran Obra: escolar per la xemeneia tres monedes d'or que anaren a parar als mitjons de les noies que restaven estessos en aquesta per tal d'assecar-se. D'aquesta manera les noies podrien oferir una dot i encarar una nova vida allunyada de la miseria.

El cristianisme no perdé oportunitat per apoderar-se i difondre aquesta figura per erradicar altres personatges pagans propis d'aquestes celebracions, com el mític Olentzero basc, però no va ser fins a la caricaturització per part de Habdon Sundblom per un encàrrec de la Coca-Cola

Per tant, aquest entranyable personatge pervertit per diverses corporacions religioses i econòmiques és tant sols una de les moltísimes figures mítiques que el cristianisme ha

ir bé.

Continues...?

20.12.07

L'origen consumista del Nadal


Plenament immiscuïts en aquestes dates tant odiades i estimades alhora, on sembla ser que s'ha posat de moda criticar la vessant consumista malgrat que any rera any s'incrementa la despesa, val la pena copçar les arrels d'aquesta festivitat per tal de determinar si estem traïnt la tradició nadalenca.

Nadal, que en llatí prové de nativitatis, fa referència al naixement, però no d'aquell que posteriorment va sacrificar-se per redimir-nos, sinó de l'Astre Rei, del Sol.

Aquesta festivitat es celebrava en els dies posterios del solstici d'hivern (21-22 desembre), del dia que el Sol renaixia de nou per començar a guanyar temps a la LLuna; quan la LLum reconqueria l'espai perdut en mans de la Foscor. En l'època pagana, el calendari s'articulava a partir de l'adoració del Sol, i com a tal, en una data tant assenyalada com aquesta, es significava com una de les festes per excel·lència de les diverses mitologies precristianes.A tall d'exemple, en la mitologia celta es celebrava la resurrecció del Déu del sol, el qual havia estat crucifixat en el solstici d'hivern i retornava tres dies després (24 de desembre). Suposo que trobareu certs paral·lelismes en històries més contemporànies...

Però respecte a la mitologia romana, que és la quina ens toca més aprop i esdevingué com la base sobre la qual el cristianisme es sincretitzà i se n'apoderà, per aquestes dates s'honorava a Saturn, divinitat de l'Agricultura, amb unes festes que s'iniciaven el 17 de desembre i s'allargaven durant una setmana. En aquest extens període liminal, en el qual inclús s'aturaven les confrontacions bèliques i es suspenien tots tipus de negocis, es caracteritzava per a ser una setmana dedica, íntegrament, a l'apropiament de tot tipus de béns per tal de intercanviar-los, a mode de regal, el 25 de desembre, en el teu entorn més immediat. Una mena de Potlach occidentalitzat que, deixant de banda la superficialitat de l'intercanvi de béns, era una mostra de poder, ostentació i de categoria social envers els demès.

Per tant, per tots aquells que cada any entonem la cançoneta de recuperar els valors tradicionals del Nadal i de desconsumitzar aquestes festes, estaria bé fer un cop d'ull endarrera i comprovar que, en el fons, ens hem retrobat amb els nostres orígens més ancestrals abans que el cristianisme se n'apoderés i canviés els actors i el contingut de l'escena.

Continues...?

15.12.07

Socialisme per a rics



Agost de 2007: EEUU viu el què és denomina la crisis de les hipoteques, un suposadament petit terrebastall econòmic que afecta a diversos mercats financers i fa suor la gota gord als grans banquers.
De sobte, els corporativistes exigeixen ajuda no només als grans bancs mundials, sinó també a les institucions públiques. La resposta no és fa esperar: 24.000 milions de $ públics al mercat americà i 95.000 milions d'€ públics als europeus. Caler públic fresquet per aquells que reclamen el no-intervencionisme estatal.

Una mostra més que aquest lliure mercat que prediquen alguns és tant sols un argument perquè el poder polític no hi posi els dits per tal de que les grans multinacionals mundials i els centres econòmics puguin control·lar el seu mercat en base a la seva llibertat. Però alhora, paradoxalment, un mercat que reclama l'ajuda pública en situacions de crisis per salvar el seu negoci sense haver de perdre els seus calers.
Perquè en el fons, aquest fanatisme del lliure mercat desapareix quan les condicions no són favorables als seus interessos: exigint polítiques proteccionistes per determinats productes que els hi fan la competència; subvencions públiques a empreses que han quebrat per una mala gestió; reduccions fiscals...

Un estudi sobre les multinacionals redactat per dos prestigiosos economistes, Ruigrock i Van Tulder, afirma que la majoria de transnacionals no haurien sobreviscut com a societats independents si no hagués estat per l'ajuda de l'Estat, pel flotador que els hi garantia en els moments que la nau s'enfonsava. Sense l'ajuda pública, moltes empreses occidentals de tecnologia, automoció, areonàutica,... no haguessin aguantat l'embat oriental en condicions igualitàries, en condicions de lliure mercat.

Però curiosament, quan la crisis del mercat afecta a la gent, a la base de la piràmide, és quan s'entona el dogma del lliure mercat; el dogma de la no intervenció en l'esfera privada dels negocis particulars: deslocalitzacions; acomiadaments massius; condicionats laborals i salarials extremes...A l'Estat se'l considera un proscrit en aquest àmbit i el millor que pot fer és apartar la mirada i invertir els diners en aquells que, com ens han fet creure durant tants anys, els generen (els empresaris).

I d'aquests mecanismes d'asistència social a les grans empreses s'ha denominat el socialisme del S. XXI, el socialisme per a rics, que consisteix a salvaguardar-los de la disciplina del mercat; alhora que les empreses afincades a l'altra banda de la línea, en els països pobres, són sotmeses a mesures estrictes per tal de no arribar a desastabilitzar les nostres empreses.

Perquè com diu el saber popular, quan tu deus un milió al banc, ets tu que té le problema; però quan l'hi en deus cent, és el banc el qui el té. I com que al qui s'ha de salvaguardar no és aquell que t'ha confiat la seva confiança sinó aquell que t'omple les butxaques, ja saben prou quan i amb qui han de donar-li un empenteta perquè pugui sobreviure...

Continues...?

11.12.07

Una imatge val mes...(V)

Continues...?

6.12.07

Reflexions (XXVI)


El futuro que tenías ayer
no es el mismo que tendrás mañana
Buster "Rant" Casey

Continues...?

2.12.07

Els "menjamerda"


Comeremos vuestras sobras;
pero no compraremos vuestra mierda.

Amb aquest particular crit de guerra es presenta un dels últims moviments alternatius sorgits, com no, de EEUU: els Freegan, els quals es caracteritzen per una participació limitada al sistema econòmic actual a través del mínim consum de recursos i d'objectes.

Fa unes setmanes, els magnífics documentalistes de Cuatro, Callejeros, ens van mostrar com en les grans ciutats espanyoles molts individus (mal)viuen de tots aquella brossa que va a parar els contàiners provinents, bàsicament, dels excedents de mercats i supermercats. Un sistema de redistribució d'aliments que en alguns cas inclús topava amb la prohibició de l'ajuntament de barcelona de reaprofitar tots aquells kilograms de verdura, carn i fruita que els mecats municipals envïen a la deixalleria cada dia.

Doncs bé, als EEUU s'intenta crear un tipus de xarxa assistencial amb tots els desperdicis industrials i de particulars que cada dia van a parar a l'abocador fruït de la nostra hipersensibilitat alhora de consumir determinats productes suposadament no aptes pel nostre organisme macrobiòtic. Benvinguts a la dictadura del bon gust i del tiquismiquisme!

La ideologia freegan, malgrat això, es concep des d'una vessant més cool però alhora més valenta: molts individus que no tenen necessitat de remenar a la brossa adopten aquesta actiutd com a boikot radical al consum, a la producció industrial insostenible amb el medi ambient i còmplice de condicions laborals infrahumanes. Si fins ara tenien unes determinades multinacionals en el punt de mira per les seves pràctiques poc ètiques, han acabat descobrint que el problema rau en la totalitat del sistema i, per tant, l'opció més honesta amb un mateix és no participar en l'eixam de compra-venda capitalista. Un crit de ràbia cap a la societat opulenta que estem creant.

L'estratègia principal consisteix en el denominat dumpster doving, la recol·lecta urbana: recorre la ciutat a última hora del dia en les zones de majoristes, comerços, restaurants...per tal d'apropiar-se dels recursos malbaratats i distribuir-los en els diversos grups que conformen una comunitat Freegan. Contràriament al què es diu per desautoritzar públicament aquesta comunitat, respecten la prioritat d'altres persones (els autèntics rodamons) a fer ús de les seves fonts habituals d'aprovisionament per respectar el dret d'antiguitat (i, per tant, de propietat) dels rodamons.

En resum, esperem que la culura freegan comenci a arraigar a la nostra societat com a opció de participació de sistema alternativa i que no quedi com una mera anècdota, una moda cool i passatgera....i que amb petites opcions com aquestes els més cobards ens decidim, d'una vegada per totes, a no només denunciar, sinó també a actuar.



Continues...?

28.11.07

El món de Prodan Lecrou (III)


Moda: Uno de los hallazgos más relevantes del fascismo económico-lúdico-democrático de hoy día es el de que no es necesario que los uniformes sean todos iguales, sino que lo verdaderamente importante es ir uniformado, sentir el uniforme como una segunda piel, cada uno el suyo diferente siendo todos el mismo.
Prodan Lecrou

Continues...?

25.11.07

Reflexions (XXIII)


Guerra a la violencia: éste es el móvil esencial del anarquismo. Desgraciadamente con mucha frecuencia, contra la violencia no existe otro medio de defensa que la violencia. Pero, incluso entonces no es violento el que se defiende, sino el que obliga a los otros a tenerse que defender; no es violento el que recurre al arma homicida contra el usurpador armado que atenta a su vida, a su libertad, a su pan. El asesino es el que pone a otros en la terrible necesidad de matar o morir. Es el derecho a la defensa, que se convierte en sacrificio, en sublime holocausto al principio de solidaridad humana, cuando el hombre no se defiende a sí mismo sino que defiende a los otros en su propio perjuicio, afrontando serenamente la esclavitud, la tortura, la muerte.

Errico Malatesta

Continues...?

19.11.07

Una visita esperada...


Dijous 22 de Novembre.
22:00 de la nit.
Pavelló Olímpic de Badalona.
Dues hores d'orgia musical; dues hores de llarga fugida cap a l'infern; dues hores d'aquelarre infernal...

Esteu tots convidats a gaudir d'aquesta apocalíptica conjunció d'individus juntament amb el poeta i un servidor...i prop de vuit mil ànimes despiadades per tal redimir-se de els seves virtuts capitals.

Mai res serà com el primer cop, però asseguro que, de nou, deixaré de ser jo mateix per passar a formar part de l'exèrcit encegat i descerebrat d'aquest Führer de l'espectacle, de l'únic home que ha estat capaç de transtornar la meva vida fins a nivells inimaginables.

Continues...?

14.11.07

Fabrica de ciutadans(I)


Educació per la ciutadania ha estat l'assignatura estrella d'aquest nou inici del curs escolar. Mentres uns denunciaven l'usurpació de la seva quota doctrinal religiosa; els altres es vanagloriaven de la seva aposta progresista.I en el fons, tots els nens i les nenes a l'ampar d'unes determinades picabaralles ideològiques per aconseguir la instrucció i ensinistrament dels nous ciutadans del futur.

Un dels aspectes que es va destacar és que molts nouvinguts o els seus propis fills serien receptors d'aquesta nova tesi ideològicaeducacional, és a dir, que els destinataris potencials serien aquells nens que, per tradició familiar, no aspirarien a la ciutadania en condicions normals, ja que la seva família no té aquest estatus adquirit. Curiós seria contemplar l'escena del Abdelmajid mentres li explica al seu pare que la Consitució garanteix un habitatge o que la jornada laboral dura 40 hores setmanals...

Perquè el que realment pretèn aquesta assignatura és educar per la hipocresia, pel quedar bé: saber resoldre aquelles situacions del contracte social d'una manera adequada, deixant anar de tant en tant algun article dels Drets Humans o de la Consitució Espanyola,dominar un llenguatge políticament correcte; sense parar atenció que en la vida real, en la qüestió pràtica, poguem continuar vexant, inferioritzant o discriminant a les persones per la seva condició diferencial.
Una assignatura que pretèn ser un reducte moralista i de la bona consciència d'aquella esquerra progre que, quan ha crescut, han esenyat les vergonyes...i que per tapar-les, tant a la resta com a ells mateixos, només fa falta entonar aquells valors abstractes democràtics i/o humanístics.

Que les paraules emmascarin els fets, que el discurs actuï com un túpido velo davant d'aquelles situacions d'explotació o miserables que es troben milions de persones cada dia. Crear una consciència virtual de bons ciutadans per ni sentir-nos malament ni lluitar per allò que és injust.

Però com veiem de fa temps, aquesta educació per la ciutadania no és exclusiva en l'educació formal dels nens, sinó que ja s'ha traslladat a tot el gruix de la població, amb campanyes perpètues per part de les institucions que, juntament amb uns mass-media conxorxats que denuncien continuament els casos d'incivisme, se'ns titlla a tots els aspirants a ciutadans com a escolars perpetus que ens hem de diplomar en aquesta assignatura transversal perquè, un cop diplomats, com acostuma a passar en qualsevol assignatura, la deixem de banda i així els òrgans de poder puguin anar implantant noves formes de contro i submisió amb el nostre tàcti conformisme i aprovació.

I la campanya vomitiva de les Joventuts Socialistes n'és un clar exemple: mentres el noi que no ha estat educat per la ciutadania té opinió pròpia i diu el què pensa; la noia-ciutadana recita, de pe a pa, tot el decàleg dels bons usos i costums amb el què ha estat educada.

Perquè en el fons estem amb el de sempre, pringuen els mateixos: els pobres. Un nou ideari com aquest, que només enfoca les situacions en els aspectes formals de la existència, denuncia i persegueix totes aquelles pràctiques que determinades persones, per les seves ínfimes condicions de supervivència, no poden cumplir i que la resta de ciutadans titulats denuncien i assetgen.

Es a través de la ideología ciudadanista que los poderosos consiguen que los gobiernos a su servicio obtengan el consentimiento de los gobernados. Lo hace activando un dispositivo didáctico de amplio espectro que concibe a todos los miembros de la sociedad, y no sólo a los más jóvenes, como un con-junto de escolares perpetuos a los que someter a todo tipo de campañas de promoción de la figura del “buen ciudadano”, campañas que, por cierto, resul-tan estratégicas en orden a la legitimación de normativas “cívicas” que, en la práctica, sirven no para perseguir la pobreza, sino directamente a los pobres.
Luego de habernos diplomado todos en civismo y ciudadanía, ninguno de nosotros cuestionara las estructuras que hacen injusta la sociedad, ni de-nunciará cómo se van implantando nuevas formas de conformismo y sumisión. Ahora bien, se habrá alcanzado un gran objetivo: el de que, en un mundo en que prolifera en aumento la miseria, el sufrimiento y la postergación, crezcan y se reproduzcan hombres y mujeres verdaderamente virtuosos.
Manuel Delgado

Continues...?

9.11.07

Reflexions (XXIII)


La guerra es el arte de destruir hombres, la política es el arte de engañarlos.

Jean Le Rond D' Alembert

Continues...?

4.11.07

Vides barates


La història es repeteix.Si fa uns anys fou a Ciutat Vella, ara ha tocat al Bon Pastor: nombroses famílies han estat desallotjades de manera il·legal i a través del llenguatge de les porres de les seves cases de tota la vida, de les anomenades Cases Barates.

El passat 19 d'octubre, amb una contundència policial fora de mida, es va acabar d'expulsar de la seva pròpia vida quatre famílies que resistien a la Barcelona cosmopolita i guai del Segle XXI.
Vulnerant els articles 96 i 100 de la LLei 30/92, que garanteix la dignitat de les persones en casos de desnonació i la necessària autorització judicial per entrar en domicilis particulars, els cossos de (in)seguretat irrompien en les vivendes dels afectats emprant els mètodes camorristas contra un grup de gent, majoritariament molt gran, que luitaven pels seus drets.

Els habitants de les Cases Barates no s'oposaven a la remodelació d'un barri ja de per si degradat, sinó al sistema d'adjudicació de subvencions i, sobretot, a la recompra dels seus propis habitatges: la majoria de famílies, d'un baix nivell adquisitiu, els hipotecaven l'existència durant 20 anys a raó de 300€ mensuals per uns habitatges que, en el seu moment, ja havien adquirit. Obviament és una mesura disuasoria de tota aquell sector de la població que la Barcelona Guapa no vol acollir, d'aquelles persones que ja sigui pel seu statuts de pobre i/o immigrant no ofereix una imatge de figurant idílica pel potencial consumidor de la ciutat, el turista.
Perquè si mirem la Barcelona del futur, no podia ésser que les Cases Barates estiguessin situades en un nexe important com vol ser la Sagregra amb la nova macroestació de l'AVE o el colosal edifici projectat pel Frank Gehry i, sobretot, desaprofitar unes hectàrees de terreny que fins ara eren ocupades per xavoles i que el seu valor augmentarà exponencialment.

Aquestes Vides Barates, com molt bé conceptualitzà Manuel Delgado en un article, sempre són les víctimes propiciatòries del maquillatge que s'ha d'aplicar a la ciutat; aquestes víctimes, que no tenen ni uns segons de protagonisme en cap mitjà de comunicació, són les quines fan 30 anys van aixecar no només Barcelona, sinó també Catalunya; i el pas del temps, en aquests nous temps hipermoderns i neoliberals, els aboca a una situació de marginalització ja sigui per la relocalització d'aquelles empreses que ells van aixecar o l'impacte de la nova esclavitud provinent d'altres països on ells no s'hi volen encadenar.

Però són vides que no importen, vides que ens fan nosa, vides que ens espanten, vides que volem foragitar, vides desgastades, vides estigmatitzades...vides que, en el fons, ningú de nosaltres no vol veure perquè els hem condemnat a elles.

Terreno liberado para el mundo que se avecina, en que ya no habrá vecinos, sino clientes y en los que las nuevas clases medias que un día fueron progresistas podrán presumir de haberse comprado un magnífico piso en un "barrio popular". Un negocio redondo en el que los perdedores serán una vez más los de siempre.
Y nadie se acordará de los expulsados de hoy, muchos de ellos viejos, pobres y feos -vidas baratas por tanto-, pero con una historia y una grandeza obreras de la que los nuevos habitantes que habrán de venir no sabrán ni podrán saber nunca nada.
Manuel Delgado

Continues...?

28.10.07

Budapest


En fi amics, abandono durant una setmaneta el meu racó bloggaire per tal de capbussar-me en aquesta ciutat hungaresa.
A veure que em depara i prometo reflexions budapestianes un cop el meu retorn es faci efectiu.

No feu moltes trapelleries i ajudeu a el Poeta a sabotejar aquest humil reducte...

Continues...?

24.10.07

Una imatge val mes...(IV)

Continues...?

19.10.07

La doctrina del schok


Naomi Klein acaba de publicar el seu últim llibre, La doctrina del Shock.

Prenent com a punt de partida els experiments de la CIA als anys 50 sobre una teràpia psiquiàtrica per control·lar els presos a través de descàrregues elèctriques, extrapola aquesta teràpia d'impacte als nostres dies, en el marc de la societat neoliberal. L'objectiu era (i és) reduir als adults en un estat mental infantil, infantilitzar l'existència per fer-la més fàcilment control·lable.

Si originàriament es pretenia domesticar l'individu "anormal" (el boig i el reclús), actualment s'intenta aplicar per control·lar tota la societat a través d'un trauma col·lectiu: guerres, catàstrofes, atemptats terroristes... i d'aquesta manera tornar-nos dòcils per seguir els nostres líders.Precaritzar la nostra existència per encomanar-nos als grans gurús del nostre segle els quals ens conduiran pels camins inescrutables de la nostra supervivència.

Us adjunto el documental confeccionat pels germans Cuaron que ens aproxima a aquest nou llibre de la polèmica, controvertida i criticada Naomi Klein.

Continues...?

10.10.07

Una imatge val mes...(III)

Continues...?

8.10.07

Cortina de fum: La MAT


Tothom ha sentit a parlar de la MAT, de la línea de Molta Alta Tensió que pretèn interconectar la xarxa francesa i catalana amb el pretext de l'arribada de l'AVE i de garantir el subministrament elèctric a les comarques gironines.
Les diverses plataformes franceses i catalanes que clamen contra aquest projecte argumenten el seu discurs en base a la destrucció del territori, una destrucció evitatble ja que el què realment es pretèn amb aquesta línea es poder vendre els excedents derivats de l'energia nuclear francesa.
Però com sempre passa amb el Poder, aquest discurs no s'ha deslegitimat ja que ja els interessa que ens pensem que aquesta és l'autèntica obra fosca que es representa en l'escenari... perquè, en el fons, hi ha d'altres interessos que es couen entre bastidors i són els realment importants.Però quins són aquests interessos?
L'exportació de les centrals nuclears a África.
Des de ja fa un temps, alguns països (com Rússia) ja estan negociant amb països del Magreb per vendre'ls complexos nuclears sencers a canvi d'una futura exportació de part de l'energia generada. En aquest sentit, ja existeix un marc estructural on es resituen les futures centrals nuclears europees al nord d'àfrica i a la Índia, un cop s'hagi admés que aquestes són necessaries i primordials per generar l'energia necessària que requereix el nou món occidental, però aquest cop amb un nou condicionant: que aquestes centrals nuclears estiguin el màxim allunyades de centres urbans europeus per minimitzar un possible desastre nuclear i les enfermetats derivades dels qui tracten i treballen amb aquesta energia.

I en el fons, aquest és l'autèntic sentit de la MAT: assegurar una interconnexió potent d'Espanya amb la resta d'Europa un cop África passi a ésser La Central Nuclear d'Europa i Espanya l'enllac amb aquesta.
Perquè ara que ja estem acabant amb el procés d'espoliació de les riqueses minerals i naturals d'África i recuperem l'esclavitud del negre camuflada en precaris contractes laborals...d' África ja no en podem extreure res més i l'únic ús que en podem obtenir és que passi a ésser una plataforma residual del planeta Terra.

Continues...?

3.10.07

El mon de Prodan Lecrou (II)


Justicia, existe la misma probalidad de obtener un régimen de buen juicio, belleza y entendimiento entre los humanos como de que, por un jocoso bucle azaroso del caos de la materia, una ola, en el fragor perpetuo del océano immenso, se erija, por unos segundos, formando el volumen preciso e inconfundible de, pongamos, el rostro de mi amada. Y otra cosa sería, si esa improbabilidad lleagara a darse: ¿ quién podria estar allí, en algún punto remoto, cualquiera, del extenso desierto de agua, en el momento preciso, para constatar el cumplimiento de tan milagroso fenómeno)

Prodan Lecrou

Continues...?

28.9.07

Reflexions (XXII)


No me gustaría pensar que mis enemigos comparten mi cama, están a mi lado, soy yo mismo, cada vez que me acojono.

Adrian H.l.

Continues...?

22.9.07

El món de Prodan Lecrou (I)


Los ciudadanos occidentales, secuestrados por su comidad y ciertas creencias irracionales, ofrecen una extraordinaria resistencia a asumir la responsabilidad de su cultura, su modo de vida y su propia persona en el imperio de la miseria humana y el deterioro ecológico. Ago similar a lo que ya sucediera a los ciudadanes de la Alemania nazi, salvando las distancias, ue tampoco son tantas. ¿De qué manera una persona, esgrimiendo argumentos supuestamente racionales, acepta no ser más que otra pieza de entre millones en una colosal maquinaria que, vista en su totalidad, provoca terror y estupor? Todo el munedo parece querer un cambio, pero está esperando a que se lo anuncien por TV.

Prodan Lecrou

Continues...?

14.9.07

Reflexions (XXI)


Las únicas personas para mí son los que están locos, locos por vivir, locos por hablar, locos por ser salvados, deseosos de tener todo a la vez, los que jamás bostezan ni dicen cosas intrascendentes, sino que arden, arden, arden, como esas fabulosas velas romanas que explotan como arañas entre las estrellas para dejar una luz central que al explotar hace que todo el mundo se quede boquiabierto y exclame ¡Ahhh!
Jack Kerouac

Continues...?

10.9.07

Una imatge val mes...(II)

Continues...?

7.9.07

Reflexions (XX)


EL SISTEMA DE ENSEÑANZA ES LA ENSEÑANZA DEL SISTEMA

Continues...?

2.9.07

Filosofs de la barbarie


"De todas maneras considero ineludible que nosotros a todos aquellos que tienen el poder y nos amenazan, los asustemos. No nos queda otro camino que contestar a sus amenazas con amenazas y hacer inefectivos a todos aquellos políticos que con toda irresponsabilidad y por intereses egoístas llevan al mundo a la muerte. Ojalá que la amenaza en sí pueda ya de por sí asustarlos".

Violència..si o no? Vet aquí un dels grans debats de la nostra societat contemporània.
Mentres alguns senten nostàlgia del 68 o de les revoltes obreres de mitjans de segle XX; d'altres, en canvi, censuren aquestes pràctiques i degraden a l'ésser humà que les realitza a la categoria de primitu o animal.

Gunther Anders fou un filòsof alemà que, a la decada dels setanta, encapçalà el gran moviment pacifista alemany, abogant per l'antimilitarisme i l'ecologisme....Però de sobte, als 85 anys, trasbalsà aquella societat alemana que el tenia com a gurú d'una nació ja de per si trasbalsada: l'única sortida és la violencia.

A partir del concepte Gewalt (que en alemany té una doble accepció: poder i violència) va legitimar, a partir d'una sèrie d'antecedents històrics i mecanismes contemporanis, l'ús de la violència com a mecanisme de defensa d'un individu que s'havia quedat orfe després de la claudicació del socialisme davant de l'Estat Atòmic (l'Estat tecnoindustrialitzat). L'Estat Atòmic ha guanyat cada cop més gewalt sobre l'individu, un individu que, basant-se en la legislació natural de l'ús de la violència per a la legítima defensa, està obligat a respondre amb les mateixes armes.

I a que es deu que un dels capdavanters del pacifisme passa a criticar obertament aquella postura per la qual se n'havia convertit una icona? Se n'adona que totes aquells performances festives dels antimilaristes són tant sols happenings que no han aconseguit res, meres representacions teatrals que obliguen a l'individu a actuar sense que hagi de passar a l'acció real: "Hacíamos teatro por miedo a actuar verdaderamente". Ni les cançons-protesta; ni les manis; ni les vagues de fam ni les flors al fusell van fer pessigolles mínimanet a l'eclosió del lobby atòmic, el qual continuà avançant fèrriament.

Se'ls hi va vendre un fals concepte com el d'Esperança, un concepte que és una resposta romàntica a la covardia que mostraven, un pretext conformista per estar asseguts a esperar que passés alguna cosa sense intervenir-hi, sense entrar en acció, esperant que la Divina Providència fes acte de presència en favor seu. Invocaven la posició d'una figura com Gandhi que amb el temps s'ha demostrat que no va aconseguir res i fou malanalitzat: "Ghandi no pudo detener la industrialización ni siquiera tocar la miseria de castas de la India(...) lo importante no era para él la no-violència como tal sino la eventualidad del muy débil de a pesar de no tener armas poder igual ejercer resistencia. Lo fundamental, pues, en él no es la aceptación del "sin" armas sino del "a pesar" de no tener armas."

Anders ja va preveure, a mitjans dels 90, que amb el cop d'estat dels mitjans de comunicació, la democràcia deixava de tenir vigència perquè, com a tal, els individus no la podien exercir pel fet d'haver-se vist desposseits de la seva opinió en benefici del consum excessiu i unilateral d'opinions externes encabides en un macrosistema teledirgit pels lobbys de poder.
"El ser humano ya no puede llegar a la mayoría de edad. más bién es un ser-siervo porqué solo oye, y oye lo que le llega por radio y televisión y aquí la relación permanece unilateral sin capacidad de respuesta(...) No percibe que lo que él consume en la soledad es el alimento de millones".

Tot i això, Anders incitava a un ús de la violència conyuntura, per a la ocasió; i no com a mitja d'extorsió perenne cap a la població en forma de policia, exèrcit o qualsevol grip de caire armat.

No hay un método alternativo, no hay otro que la amenaza -si queremos la sobrevivencia de nuestra generación y queremos asegurar la existencia de las generaciones posteriores- contra todos aquellos que insisten en continuar con hacer peligrar la vida humana con la producción atómica y siguen rechazando todas las ofertas de detenerla; no hay otra alternativa que comunicarles a esos hombres con toda claridad que tanto uno como el otro deben considerarse piezas de caza. No hay que vacilar en eliminar a aquellos eres que por escasa fantasía o por estupidez emocional no se detienen ante la mutilación de la vida y la muerte de la humanidad".

Continues...?

29.8.07

De nou...silenci...

Continues...?

26.8.07

Una imatge val mes...(I)

Continues...?

23.8.07

Reflexions (XVI)


"Nuestra época, sin duda alguna, prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la respresentación a la realidad, la apariencia al ser... Para ella, lo único sagrado es la ilusión, mientras que lo profano es la verdad. Es más, lo sagrado se engrandece a sus ojos a medida que disminuye la verdad y aumenta la ilusión, tanto que el colmo de la ilusión es para ella el colmo de lo sagrado."
Feuerbach

Continues...?

16.8.07

El mite del boig


La figura del boig sempre ha suscitat controversia al llarg de la història: que si malalts mentals; que si hostes d'esperits malèvols; que si víctimes de maleficis; que si productes de conductes amorals i inadequades dels seus antecessors...Alguns consideraven que s'havien d'eliminar per tenir una nació sana; d'altres de recluir-los a casa a l'ampar de la seves famílies; i inclús alguns a expatriar-los a zones de quarentena...

Però des de mitjans del segle XX, des de diverses arts culturals, el boig es va idealitzar fins a arribar a cotes com a un requisit imprescindible per aflorar la genialitat. Pel·lícules com Alguién voló sobre el nido del cuco ajudaren a consolidar aquest nou status del boig.

Foucault afirmà que l'epoca moderna s'inicia amb La Gran Tancada, on tots els inadaptats socials es van veure forçats a recloure's en les intitucions que conformarien els pilars bàsics de la nostra societat: les presons, els manicomis i els hospitals. Les presons castigaven aquells que no es portaven normativament ; els manicomis aquells que no pensaven com la resta; i els hospitals, d'una manera més subliminal, controlaven el cos i, per tant, la persona.
A partir d'aquests pressupòsits, el boig comença a adquiri l'status de subversiu social per excel·lència.

Perquè al cap i a la fi, no només són les normes i les lleis les quines limiten la llibertat i la creativitat de l'individu, sinó també la racionalitat s'ha erigit com el sistema de coacció més potent i efectiu d'aquesta última època. Si a l'Edat Mitjana, l'Esglèsa cremava els heretges per control·lar les persones, en el nostre segle aquests heretges són els llunàtics i la religió s'ha substituït per la raó com a sistema hegemònic cultural i de dominació. Per això, el boig, deslliurat d'aquestes cadenes internes transmesses de generació en generació, s'ha encumbrat com l'ésser per autonomàsia de la llibertat i de la creació i, conseqüentent, com a potencial perill pel flux continu de la nostra societat estandaritzada.

Potser per aquest motiu, per la força inherent que desprèn aquest heretge del S. XXI, ha estat un dels punts de mira dels científics i dels buròcrates, l'element que cal control·lar per no desastibilitzar la maquinària perfecta que ha de ser el nostre món feliç.

El boig, autèntic o fals mite del S. XXI?

EL LOCO AL QUE LLAMAN REY

Bufón soy y mimo al hombre en esta escalera cerrada
con peces muertos en sus peldaños
y una sirena ahogada en mi mano que enseño
mudo a los viandantes pidiendo
como el poeta limosna
mano de la asfixia que acaricia tu mano
en el umbral que me une al hombre
que pasa a la distancia de un corcel
y cándido sella el pacto
sin saber que naufraga en la página virgen
en el vértice de la línea, en la nada
cuel de la rosa demacrada donde
no estoy yo ni está el hombre.


Leopoldo Panero

Continues...?

14.8.07

L'any que tampoc vam fer la Revolució (IV)


Espanya és l'únic país de la OCDE que el poder adquisitiu dels salaris ha baixat en l'última dècada.
Mentres que l'economia espanyola ha crescut, durant aquest període, per sobre de la mitjana de la UE, situant els beneficis empresarials en un augment d'un 73%, el salari mitjà ha caigut un 4%.
I no només això, sinó que el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa relativa (persones amb una font d'ingressos inferior al 60% de la renta mitjana nacional) ha augmentat fins a un 20%, molt per sobre de la mitjana europea i d'altres etapes de governs de dretes.

Però segons Juan Iranzo, director de l'Institut d'Estudis Econòmics, no és Espanya qui ha de convergir cap a Europa, sinó que és Europa la quina ha de convergir cap a Espanya.


I avui en dia encara hi ha gent que creu que hi ha partits d'esquerra i d'obrers.Cada dia que passa, la bomba social s'arma de més pòlvora, tot esperant que els nouvinguts, els nous esclaus del segle XXI, possin foc a la metxa i acabin d'una vegada el què els altres no hem pogut ni començar.

Continues...?

1.8.07

Proxima estacio: Las Vegas (i III)


Tomas Moro definí la utopia com aquell no-espai, aquella no-ciutat ideal que un descobreix accidentalment a causa d'estar separada física o temporalment de la civilització emergent. Com apuntà Didion, aquesta separació aïllada es referia a la seva no-vinculació amb la realitat.

Las Vegas, el model de consolidació utòpic (o distòpic més ben dit) del món feliç popularitzat pel lisèrgic Huxley. Una utopia encarnada en dos variables intrínsecament oposades: la realització del desig personal a partir de la racionalització de les relacions; una ciutat que ens posa a l'abasat de la mà els nostres desitjos en un espai compartimentat, higienitzat i reglamentat per tal de què res ni ningú transtorni la nostra satisfacció previàment estandaritzada. La seguretat del desig i el desig de la seguretat, el plaer per la sumissió,un 2x1 infalible.
Una utopia que ho ha deixat de ser per convertir-se en realitat, una realitat on la regulació social culmina racionalment, on tothom pot donar via lliure a les seves pasions desenfrenades sense patir per un cortcircuït que posi en perill la seva vida, gràcies a una societat homogènia regulada i planificada d'avantmà on es determinen i es controlen totes les relacions sense donar cap resquici a l'inesperat o a l'espontani.

La uotpia degradada en el virtual; sensacions extremes obtingudes per mitjans legals i inofensius; l'excitació total sense l'angoixa de la por. Allà on els hippies fracasaren, Las Vegas ha triomfat.Experiències psicodèliques i estats alternatius de consciència a go-go a través d'agulles esterilitzades i de xutes visuals que et transporten a l'experiència de la diversió al límit.Diversió, diversió i diversió! Del ser vam passar al tenir, i del tenir hem passat a l'estar.

Unes ciutats confabulades per oferir un rictus de felicitat unànim, una felicitat socialment dictada amb un petit preu a pagar: la domesticació i regularització social. Una evasió de la realitat a través d'una reclusió voluntària en aquesta, un espai on el propi desig es mistifica anegant qualsevol risc que aquest pugui comportar, ciutats de fantasia on l'alteritat i la diferència estan prohibides per no interrumpir el continuum diàfan del moviment urbà. La Babilonia llibertina i esborrejada que aparentment interpreta es tan sols una producció totalment codificada i controlada.

Infantilització de la conducta, síndrome de Peter Pan perenne, però no d'aquell Peter Pan trapella i somiador, sinó d'aquella versió que Tom Wolfe va definir molt encertadament com a megalomania infantil, d' un infant pres dels seus desitjos i capritxs. No d' aquell infant que surt al carrer a gaudir espontàneament de qualsevol cosa que es trobi pel camí, sinó d'aquell infant que se'l porta al casal o a la ludoteca perquè siguin els altres els qui hi dictin els jocs i les normes, d'aquell infant que prefereix anar al parc temàtic en comptes de perdre's tota la tarda pels parcs i pels jardins.

En fi, davant d'aquest projecte global que ja s'ha concretat en el desert de Nevada, allà on no pots realitzar els teus desitjos si no ho fas amb el mode prestablert, allà on has de renunciar a la inseguretat de les teves inclinacions naturals a favor d'una satisfacció socialment consenusada i imposada, només ens queda una sortida:
Leaving Las Vegas

Continues...?

28.7.07

Proxima estacio: Las Vegas (II)


Però que s'amaga darrera dels focus? Que ens depara aquesta ciutat un cop s'apaguin els llums? Que deixarà entreveure...la foscor?

La foscor crea por; la por condueix a la inseguretat; i la inseguretat dóna pas al control: control explícit a través de la vigilància humana (polícia), electrònica (videovigilància) o espacial (barreres arquitectòniques); i control implícit a través de la domesticació de les persones.

Un cop abandonem el downtown de la ciutat, un cop quedem fora de l'abast de l'influx diví de les llums de neó, ens trobarem amb els vestigis del que fins llavors enteníem com a ciutat, allà on la gent viu i no reviu la seva experiència vital.

Barris perifèrics i comunitats tancades, aïllades, enclaustrades envers el món real(?) sota una estricta vigilància.Comunitats suburbanes franquejades per fortificacions modernes on el santo y seña pendrà, de nou, forma; on els espais vitals s'articularan al voltant de piscines i de pistes de tenis; en fi, una nova Edat Mitjana amb la constitució de comunitats neorurals fortificades ( l' aldea global de MacLuhan)que els mantinguin al marge de l'amenaça promiscua de la ciutat, d'una ciutat que es concep com un virus latent que pot infectar els habits saludables dels autèntics ciutadans, d'uns ciutadans que renuncïen a la seva llibertat encarcerant-se voluntariament enfront de les hordes de turistes i visitants que encarnen la mítica figura del Diable.

Però alhora aquest model de ciutat emfatitzarà la segregació social i econòmica: no tothom podrà accedir a les comunitats, ni les comunitats voldran a tothom. Darrera del decorat, de l'escenari majestuós del downtown, s'amagaran tots aquells exiliats que ni són turistes ni són ciutadans: els servents. Esclaus del segle XXI, tots aquells que serviran els còctels amunt i avall o vendran els tickets dels espectacles seran els desheredats vegasians, campant per terra de ningú com ombres fantasmagòriques destinades no a ser ells mateixos, sinó a ser part de l'espectacle.
Reduïts al nivell de les llums de neó o a palanques de les escurabutxaques, continuaran essent els marginats que no tenen ni lloc a l'escenari ni butaca a la platea: el seu lloc correspondrà a darrera de les cortines on ningú sàpigui (ni vulgui saber) de la seva existència.

Continues...?

26.7.07

Proxima estacio: Las Vegas (I)


Las Vegas, aquell simulacre de ciutat.
Las Vegas, aquella utopia postmoderna on cada dia és Carnaval.
Las Vegas, aquella ciutat on la forma ha desposseït completament el fons; on el continent no reclama contingut.

Las Vegas és el nostre horitzó urbà, un viatge a un futur no molt llunyà on podem comprobar com seran les nostres ciutats.

L' entertainment com a principi estructurador de la nostra vida, ramificat a través de multitud de galeries comercials, parcs temàtics i centres d'oci per garantir l'animació durant nit i dia per l'opium consumista i lúdic. Unes ciutats que ens seduiran comercialment a través d'un imaginari infantil evocador.

Mica en mica anem veient com l'ombra veguesiana sobrevola els nostres barris antics implantant, en ells, complexes d'ocis i de galeries comercials, catedrals neopaganes on els vots de pobresa i castedat (però no el d' obediència) han estta substituïts pels vots de jugar, menjar, consumir i divertir-se.

Com a Las Vegas, acabarem vivint en unes ciutats que parodien, per excès, aquelles tradicions i institucions essencialment trascendentals; els aconteixements humans perdran el seu caràcter rigorós per acabart-se convertint en una mofa d'ells mateixos, permanentment ridiculitzats per l'hemorragia de llums i de colors en què es cobreix tota realitat humana.Del no future passarem al Tot és una immensa i grotesca farsa.

Però alhora ens trobarem amb una ciutat que, en el fons, no soterrarà la nostra realitat, sinó que la confirmarà i la posaré explícitament en evidència: l'accentuació de les segregacions socials i econòmiques, la posada en escena sota els llums de neó d'aquells pocs que se'n beneficien de tot.

Les ombres que es projectaran sota l'orgia de llums psicodèlics només confirmaran una cosa: que la llum només ressalta les formes i perfila els contorns.

Continues...?

15.7.07

Reflexions (XIX)


Si por desgracia se abriera alguna rendija de tiempo en la sólida sustancia de sus distracciones, siempre queda el soma: medio gramo para una de asueto, un gramo para fin de semana, dos gramos para viaje al bello Oriente , tres para una oscura eternidad en la luna
Un mundo feliz. Aldous Huxley

Continues...?

8.7.07

Reflexions (XVIII)


El tiempo es lo que impide que la luz nos alcance
Meister Eckhart

Continues...?

1.7.07

Endesa: el llop amb pell de corder


Nota: Aquest article es fruit de l'encàrrec d'un company per a la Revista l'Ateneu

Més de 47.000 grans preses col·lapsen el 60% dels rius del planeta. Només a Brasil, més de 2.000 han desplaçat un milió de persones i han desestabilitzat ecosistemes rics i exclusius.
L’enèrgia hidroèlectrica, un dels paràdigmes de les energies renovables, s’ha transformat en una font de riquesa per a les grans multinacionals del sector, i com a tal s’ha esdevingut en un dels mals endèmics de la Mare Terra per un abús insostenible d’una font energètica que, de manera equilibrada i racional, és una bona alternativa a d’altres formes de generació d’energia elèctrica. I una de les principals manifestacions d’aquest mal ús el trobem en una multinacional que últimament ha estat a la palestra per altres vicissituds macroeconòmiques: Endesa.
En els últims anys, aquesta empresa transnacional, que lidera una classificació no molt agradable a l’Estat Espanyol (en l’emissió de Co2), ha endegat una campanya de rentat de cara per al compromís amb el medi ambient. Tots recordem aquella campanya publicitària del 2003 que, juntament amb Iberdrola, apostaven per la distribució de Energía verde. El què pocs saben és que foren instats a retirar aquesta campanya perquè no foren capaços de garantir el suposat origen de fonts renovables d’aquesta energia, com també que suposava un sobrecost per al client que ja estava pagant indirectament a la factura. Però el particular compromís que Endesa manté amb el medi ambient no s’acaba aquí: tot just s’inicià a mitjans dels 90 a sudamèrica, concretament a un dels paratges naturals més rics de la Patagonia, Xile.
1997. Endesa entra en el mercat llatinoamericà a partir de la compra del grup sudamericà Enersis.
El seu primer projecte: construir un faraònic embalssament a la conca superior del riu Bio-Bio, el més llarg de Xile, a una vall anomenada Ralco, amb una extensió inundable de 3.500 hectàries.
Problema? Aquest territori portava ocupat centenars d’anys per comunitats maputxes, i les negociacions es preveïen difícils. Aquesta zona era un símbol de la resistència pehuenche ja que havia estat constanment a l’ull de l’huracà dels grans empresaris latifundistes de la zona i, anteriorment, dels conquistadors espanyols. La terra era propietat comunitària i plurifamiliar, un vestigi ancestral de les útopiques societats comunals.

Endesa presentà el projecte, però fou contundenment refusat tant pels informes tècnics de la Comisión Nacional del Medio Ambiente (CONAMA) com per la Corporación Nacional de Dessarrolo Indígena (CONADI), organisme creat per defensar les poblacions indígenes i fer cumplir la Ley Indígena 19253.
No satisfeta amb la resolució, Endesa optà per moure els fils polítics, i aprofitant el fràgil mecanisme de la corrupció, el govern xilè va optar per expulsar els Directors Nacionals de la CONAMA i de la CONADI substituïnt-los per titelles que donessin el vist-i-plau al projecte. Alhora s’inicià una poderosa campanya de marquèting a favor de l’embassament i, amb el beneplàcit i la cooperació de l’Estat Xilè, es començà a pressionar les més de 70 famílies maputxes que havien d’abandonar la zona.
Mentre que amb algunes d’aquestes famílies es van arribar a uns acords que consistia en traslladar-los a zones àrides a 2000 metres d’altitud a canvi d’una irrisòria quantitat de diners i una petit habitatge amb pastura en uns terrenys impracticables per l’economia de subsistència agrícola; d’altres famílies es van esdevenir disidents d’aquest pacte de falses promeses i iniciaren una petita revolta, sufocada per la polícia estatal criminalitzant-te els líders indígenes i aplicant-los-hi la llei terrorista instaurada per Pinochet i que encara, avui en dia, els manté empresonats sota el govern de la socialista Bachelet.
En el maig del 2004 es començà a inundar el Valle de Ralco mentres la majoria de famílies indígenes denunciaven a la llum pública l’incompliment, per part d’Endesa, del pacte que havien arribat, deixant-los de la mà de déu en el moment en el què el projecte finalitza.
La construcció de la presa de Ralco, inundant una vall que era considerada Reserva nacional, no només fou un atemptat contra l’ecosistema biològic de la zona, sinó també la destrucció de l’ethos d’un poble, el pehuenche, que basa la seva cosmovisió del món en l’associació Terra/Home, en la inextricable coexistència entre l’home i la natura. Per als indígenes, la presa simbolitzà una subtil metàfora de la democràcia del Segle XXI: una muralla inexpugnable que s’erigeix sobre un Poble i una cultura viva, imposant-se per la força a expenses de l’equilibri tel·lúric i la Justícia natural. El projecte suposà un extermini del poble maputxe en forma de gota malaya, inundant les seves valls, cementeris i vides a través de l’engany i la força d’una multinacional secundada pels aparells de l’Estat Xilè, la policia i els jutjes.

Però Endesa, no contenta amb aquest etnocidi i ecocidi, ja planeja construir cinc centrals hidroelèctriques noves a la regió de Aysén, en plena Patagonia xilena.L’inici de les obres està previst per a finals de 2008, amb una duració total del projecte d’uns deu anys.
La zona de Aysén no només es caracteritza per una diversitat de flora i fauna mundialment exclusiva, sinó també per ser una de les grans reserves d’aigua dolça del continent (122 lllacs). A més a més, aquest macroprojecte afectarà a 91.000 persones que es sustenten, principalment, del turisme i de la pesca, activitats que pràcticament desapareixeran amb les diverses contruccions dels embassaments. L’anterior president de la república, Ricardo Lagos, donà el vist-i-plau a l’operació sense ni tant sols realitzar un mínim estudi de l’impacte ecològic i econòmic, amparant-se en l’excusa de què, ens els propers anys, la demanda d’electricitat creixerà ostensiblement a causa de les diverses multinacionals que han aterrat a la zona per expoliar les riques reserves mineres que queden en el substrat del país. La recent presidenta del país, Michelle Bachellet, aclamada tant pels nous progres com pels grans capos del FMI, no pensa desencallar el projecte per por a les represàlies d’Endesa.

En fi, tal i com hem pogut veure, Endesa té una particular manera d’aplicar a la pràctica el seu discurs de compromís amb el medi ambient i la vetlla per un creixement sostenible. Bush afirmà que la solució a què no es cremessin els boscos era talar els arbres; Endesa, per la seva part, sembla haver-se apuntat a aquesta filosofia i considera que la manera de solucionar el problema del medi ambient és destruïnt-lo definitivament, tant a l’ecosistema biològic que el conforma com l’ecosistema humà que el defensa i l’utilitza d’una manera equilibrada i natural.

Tots coneixem el conte de la Caputxeta Vermella, així que vigilem qui s’amaga darrera les dolces paraules quan se’ns presenti a la porta de casa un individu trajat de 21 botons que vol construir un món millor juntament amb nosaltres. Pel fet de què el llop es vesteixi en pell de corder no vol dir que deixi de ser llop, oi Senyor Endesa?

Continues...?

27.6.07

Reflexions (XVII)


Por razones que no había llegado a comprender, su mujer leía cada mañana un
diario diferente, abarcando el espectro político desde la derecha a la
izquierda, además de las lengus francesa e inglesa.Le había preguntado
porqué.La respuesta que ella le dió era perfectamente racional:
"Quiero descubrir de cuantas maneras diferentes se pueden decir las mismas mentiras".
Donna Leon. Muerte en la Fenice

Continues...?

24.6.07

Paranoies no tant paranoiques


S'anomena teoria conspirativa l'intent d'explicar algun succés polític, social o històric en base a una trama secreta perpetrada i encuberta pels ostentors del poder. Alhora s'acostuma a titllar de paranòics a tots aquells que, de tant en tant, analitzen un fenomen en base a aquesta teoria; aquells que defensen que en el teatre de l'espectacle, a vegades són més importants els quins actuen darrera les bambalines que els actors que surten es escena.

Doncs bé, el dilluns 25 de juny, l'Agència Central d'Intel·ligència, la CIA, desclassificarà part del seu arxiu històric dels anys 50 on es podrà comprovar part de les seves atrocitats durant aquell període fosc de l' Agència:

  • Complots per assassinar a líders com Fidel Castro o Patricio Lumumba, tots ells fracassats.
  • Activitats d'espionatge domèstic contra crítics i dissidents, elaborant un arxiu de més de 9.900 fitxes que incloïen crítics amb el Vietnam, reconeguts períodistes de l'època o exagents de l'Agència crítics amb la mateixa
  • Segrest de desertors russos així com la violació sistremàtica del correu entre la URSS i els EUA com el de la Casa Blanca amb la Xina.
  • Finançament d'investigacions en institucions acadèmiques sobre la modificació del comportament a través de les drogues.
  • Seguiment i vigilància clandestina a militants de la causa negra
  • Experimentació humana
L'actual director de la CIA, Michael Hayden, ha comentat recentment que malgrat que el material que farà públic no és molt positiu per la imatge de l'organisme, aquest és part de la història i ofereix una visió d'un temps i d'una agència d'espionatge molt diferent a la d'avui en dia.

El dubte que em quedà és que si tots aquests paranoics de les teories conspiratives estan d'enhorabona o no, ja que...quins interessos s'amaguen darrera aquesta decisió d'ensenyar els draps bruts de l'Agència? Quina en tenen pensada???

Todo poder es una conspiración permanente
Honoré de Balzac

Continues...?

20.6.07

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)


L'Estat Espanyol ha augmentat en un 27% les despeses militars en el pressupost del 2007. Estem parlant de 17.977.230.000 d’euros, 49,25 milions d'euros diaris (8.194 milions de pessetes), cosa que equival a 423 euros l'any per habitant de l'Estat. Part important d'aquest pressupost va destinat a la compra de nous avions i tancs, a més de mantenir les estructures paramilitars espanyoles arreu del món.

A escala mundial la xifra és igualment espectacular, fregant els
2.000.000.000.000 (bilions) de dòlars.

I llavors diuen que no hi ha diners per invertir en l'educació, la sanitat, plans de xoc contra la fam, renta bàsica universal...

Continues...?

17.6.07

Reflexions (XVI)


Somos inocentes culpables, condenados, no a la muerte, sino a la vida.
Schopenhauer

Continues...?

12.6.07

Cortina de fum: Afganistan


11 de septembre de 2001...Tohom coneix la història, no cal repetir-la.
Pocs dies després de l'atac, Estats Units decideix bombardejar i conquerir Afganistan perquè, suposadament, el règim talibà encobreix el pressumpte autor de la masacre americana, Bin-Laden. Per quin motiu EEUU decideix posar en marxa la maquinària de guerra contra un país que, en principi, no pinta res en la taula d'escacs mundial?

La conca del Mar Caspi i l'Asia central aglutinen les dues terceres parts de les reserves mundials energètiques. EEUU és conscient d'aquesta situació i des de mitjans dels 90 militariza la zona per obtenir-ne el control. Curiosament, si superposem el mapa dels principals santuaris terroristes (segons els americans) amb el de les principals fonts d'energia del S. XXI, ambdós mapes coincideixen plenament.
Però bé, EEUU té un petit problema, tal com afirmà l'octubre del 2001 el prestigiós periodista anglès Georges Monbiot: " El petrolio i el gas no tenen cap valor si no se'ls trasllada. L'única ruta que té sentit tant polític com econòmic és a través de l'Afganistan". Doncs mans a l'obra.

Entren en joc les grans petroleres, capitanejades per UNOCAL i dirigint les negociacions un tal Henry Kissinger. Per posar en antecdents, UNOCAL ha compartit certs projectes amb règims despòtics i dicatorials amb països en vies de desnvolupament, destacant certes conexions amb els règims militars de Birmània i Indonèsia. De Henry Kissinger suposo que no cal parlar-ne, tots estem al corrent d'aquest personatge...

Des de finals dels 90, UNOCAL negocia amb els talibans una acord per construir un important oleoducte a través del seu país. Coopera amb el regim talibà per montar infraestructures de telefonia, fa quantiosos donatius en fons educatius...en fi, unten els talibans perquè siguin més amables amb el seu projecte. Els talibans demostren ser uns negociadors impecables, exigint l'oro i el moro als representants petrolífers..però de sobte entra en joc un empresari argentí, Bridas, que mostra ser més flexible amb els afganesos en les negociacions per emportar-se el projecte. El règim talibà talla les negociacions amb UNOCAL per centrar-se en l'oferta de Bridas.
Cop dur a UNOCAL...però de sobte entra a la Casa Blanca George Bush, deutor de favors a les grans corporacions energètiques nordamericanes pel recolzament econòmic a la campanya presidencial d'aquest. Les bones relacions de la família Bush amb el govern talibà auguren una bona perspectiva: mostra d'això és que el règim talibà, considerat terrorista sota el mandat de Clinton, obre una ambaixada al barri novaiorqués de Queens

L'agost de 2001, amb Bridas fora de joc per l'ensorrament de l'economia argentina, UNOCAL manté l'última conversa amb els representants talibans, amenaçant-los d'una intervenció militar si no cedeixen en les negociacions, cosa que no faran. Immediatament, just abans del 11-S, Kissinger truca a la Casa Blanca per denunciar que el règim talibà no és un govern cooperatiu.

Amb l'excusa que el govern talibà no vol entregar Bin-Laden, el 7 d'Octubre EEUU inicia la invasió a l'Afganistan, que culminarà el 13 de novembre. Es nombra com a president Hamid Karzai, que curiosament era conseller de El Segundo, una empresa de UNOCAL.

De moment, la construcció de l'oleoducte està en stand-by. Tal i com afirma el periodista paquistanés Ahmed Rashid , molt reconegut a la zona, el traçat de l'oleoducte passa pel sudest del país i per la provincia paquistanesa de Beluchistán, els principals focos d'insurgència i resistència que EEUU, 5 anys després, no ha pogut sofocar. Temps al temps...

Controlando la energía, podran controlar a las naciones y a sus sistemas financieros.
Gary Allen

Continues...?

9.6.07

El diccionario del diablo: Cristianisme


Religión: Hija de la Esperanza y el Miedo que le explica a la Ignorancia la naturaleza de lo Incognoscible

Santo:
Pecador difunto, corregido y revisado

Sacerdote: Caballero que afirma conocer y ser propietario del sendero interior que conduce al paraíso, y que quiere poner un peaje en el mismo.

Clérigo:
Hombre que se encarga de la administración de nuestros asuntos espirituales como medios para mejorar sus asuntos terrenales

Iglesia:
Lugar donde el párroco adora a Dios y las mujerea adoran al párroco

Cristiano: Que cree que el Nuevo Testamento es un libro de inspiración divina admirablemente ajustado a las necesidades espirituales de su vecino. Que sigue las enseñanzas de Cristo en tanto en cuanto no sean incompatibles con una vida de pecado.

Continues...?

El diccionario del diablo


Entre 1881 i 1906, Ambrose Bierce, periodista i escriptor nordamericà, es va dedicar a redifinir tota una sèrie de conceptes trascendents i trascedentals per l'ésser humà amb la particularitat de despullar-los de la seva vessant hipòcrita i políticament correcta.

Amb el Diccionario del Diablo, Bierce ens adentra, d'una manera satírica però mordaç, a la realitat que hi ha darrera de les bambalines, neteja la fullaraca del concepte per mostrar-nos-el en la seva veritable essència allunyat dels cànons convencionals i normalitzadors de la cultura.

Amb aquesta sèrie pretenc, doncs, oferir aquell trosset d'espill que quan es configura la realitat s'acostuma a no trobar perquè reflexa la part més grotesca que ningú vol veure (ni mostrar).

Continues...?

6.6.07

Bilderberg 07


Qui no ha sentit a parlar mai del Grup Bilderberg?Qui de vosaltres, escèptics fa uns anys, han pogut comprovar que aquesta conspiració paranòica existeix de veritat ja que no els hi cal amagar-se?
Per posar en antecedents, el Grup Bilderberg és un associació d'uns 130 convidats que es reuneixen anualment durant uns dies per tractar els grans temes internacionals.

Particularitats? Els convidats són grans personalitats del món, les persones més influients en els seus respectius àmbits: des de Tony Blair, passant per Kissinger i Rumsfeld, Rockefeller, Soros, Cebrián, Turner, Wolfowitz, Durao Barroso...
Les persones que, gràcies als seus recursos i poder, poden traçar les línies mestres de cap a on ens hem d'anar dirigint. Juguen amb l'avantatge que està prohibit l'accés als mitjans de comunicació, els quals no en fan cap menció ja que els grans patrons de les corporacions de comunicació mundial hi assisteixen i tapen la boca als seus periodistes.

Aquest any la ciutat escollida fou Estambul, del dijous 31 de Maig fins al diumenge dia 3 a l'hotel The Ritz-Carlton, amb certes protestes (silenciades) de diversos ciutadans per permetre, el govern turc, la seva celebració, l'encubriment total i l'estat d'excepció que regnava al hotel on es celebrà. Malgrat això, com afirmava algun diari nacional, l'encarregada d'inaugurar la ruenió fou la Reina Sofia.

De moment s'han filtrat, vagament, els temes que componien l'ordre de la Conferència:

-Crisis Energètica: Ja és un tema recurrent als últims anys, ja que s'ha assolit el pic del petroli i diversos països lluiten, encobertament, pel control dels recursos. En aquets punt va entrar el tema de la geoestratègia a l'Europa de l'Est, l'Orient Mitjà i Africà, punts calents a nivell energètic que EEUU, Europa, Rúsia i la Xina pretenen control·lar.

-Guerra d'Iran: Aquest país acumula un 13% de les reserves mundials de petroli. A priori la invasió sembla imprescindible...Problema?Rúsia, França, el Japó i la China porten anys invertint en el territori i no permeten la intromissió dels EEUU.

-Inclusió de la Gran Bretanya a la UE: És un tema que porten anys treballant, i pel que sembla, la ineptitud de la persona a la qual li van fer confiança per dur a terme aquest propòsit (Tony Blair) li ha suposat la seva imminent retirada de la política.

-Creació tres monedes universals: Els teòrics sobre els bilderbergs sempre han sostingut que la posada en marxa de l'Euro sorgí d'una reunió d'aquest grup. En la reunió d'aquest any es va tractar que, un cop el dòlar i el euro dominant, quasi per toalitat, les seves zones geogràfiques, ara falta una moneda per uniformar la zona pacificoasiàtica.

En fi, que segurament aquests 4 dies, que per la majoria de nosaltres ens han passat desapercebuts mentres les èlits mundials és reunien, significaran molt més per la nostra vida que d'altres espectacles com poden ser les eleccions municipals.

Com molt bé afirmà l'exprimer ministre britànic Benjamin Disraeli:

“El mundo esta gobernado por personajes que no pueden ni imaginar aquellos cuyos ojos no penetran entre los bastidores.”

Continues...?

4.6.07

Reflexions (XV)


La realidad es una horda de ratones que va royendo el sotano de tus sueños
Bruce Sterling

Continues...?

2.6.07

Esclavitud virtual



Gold Farmers
: Persones (especialment xinesos) que es dediquen a jugar a jocs de rol virtuals (Everquest, Worl of Warcraft...) per aconseguir avançar de nivell en els seus personatges i recol·lectar el màxim d'armes, objectes i demès ítems virtuals per, després, subastar-los per E-Bay perquè aquells jugadors del Primer Món que no tenen temps puguin gaudir dels millors personatges possibles.
Fins aquí correcte, però el problema és quan s'ha descobert que existeixen algunes empreses que recluten aquests jugadors per un matalàs i menjar a canvi de que dediquin dotze hores al joc per llavors enriquir-se en la subasta. Benvinguts a l'esclavitud del Segle XXI.

S'ha quantificat en 100.000 xinesos els quins malviuen d'aquesta activitat: són tancats en petites habitacions durant tot el dia, en grups de 10-12 persones, i a canvi d'un matalàs i 2 àpets al dia, aconsegueixen aquella espasa virtual o aquella herba miraculosa perquè el seu mentor la subasti a Internet i s'embotxaqui una bona calerada.

Cada dia la línea entre el món real i el món virtual és més difusa: no fa molt és va condemnar a mort a un jugador virtual perquè n'havia assassinat a un altre que havia venut la seva espasa. O que Gaspar Llamazares és el primer polític espayol que ha irromput a Second Life.

De moment el govern xinès i diverses empreses de videojoc han posat el crit al cel per aquesta economia submergida: ja parlen de regular la compra-venta d'objectes virtuals perquè mou molt caler i Ells no en veuen ni cinc.

El més trist de tot és que ningú hagi denunciat aquesta pràctica més pròpia del Segle XV que del Segle XXI: un exèrcit de jugadors-esclaus al servei dels occidentals que disposen de poc temps però de molts diners per gastar.

El temps evoluciona però les persones no. Sempre buscant noves formes d'extorsió per expremer el prójimo.

Per sort sempre quedaran persones com Ge Jin, estudiant de la Universitat de San Diego, que està confeccionat un documental sobre una d'aquestes empreses de reclutament per tal de denunciar-ho a la llum pública.

Continues...?

30.5.07

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)



Durant el 2006, a Espanya, 1.352 persones van perdre la vida mentres treballaven, alhora que es produïen 1.033.157 d'accidents laborals, continuant la tònica creixent dels últims anys. Espanya és l' Estat capdavanter en morts laborals de tota la UE, registrant-ne un 20% del total.

A escala mundial, més de 2.000.000 de treballadors van perdre la vida mentres es guanyaven el pa, alhora que 160 milions de persones van patir malaties derivades de les males condicions laborals i a la falta de mesura preventives.

I els botxins, o el què és el mateix, els empresaris, van quedant-ne impunes...

Continues...?