29.4.07

PENITENCIAGITE


Davide Tornielli
Suposo que aquest nom no sonarà a ningú, però si al personatge que s'amaga darrera: Fray Dulcino.

Aquest individu fou un lider religiós italià que creà la secta dels Germans Apòstolics en el segle XIII, més coneguts com a dulcinians.
I ara pensareu...que cullons fot l'Antitot parlant d'un capellà? Perquè fou un dels antecessors que dóna peu a certs ideals anarquistes i socialistes.

Aquesta secta és popularitzà arran de la novel·la i la posterior pel·lícula El Nom de la Rosa.
Abogaven per un retorn a la pobresa de totes les estances de l'Esglèsia, creïen que l'Esglèsia havia de seguir les passes de Jesús i no refugiar-se en uns oasi de riquesa i comoditats, sobretot en una època on la crisi econòmica feia merma a la majoria de la població.

Els ideals de Dulcino, apart de l'esmentat de portar una vida austera, es caracteritzava per oposar-se a la jeràrquia eclesiàstica, una màquina d'acumulació de riqueses; oposar-se al sistema feudal; alliberar els homes de qualsevol cadena o presó que no els permetés desenvolupar-se lliurement; i la implantació d'una societat igualitària i d'ajuda mútua fonamentada en la propietat comunitària i la igualtat de sexes.

Com no podia ser més, Davide Tornielli fou perseguit per la Inquisició en una de les particulars croades de l'epoca. L'any 1307, després de viure tota la vida envoltat d'una comunitat d'uns 5.000-10.000 adeptes que sobrevivien a través del pillatje a les grans famílies, fou apresat, torturat i cremat viu a Vercelli.

Nietzsche va lloar la figura de Dulcino mostrant-lo com a exemple de superhome: "dolç i despiatat, per sobre de tota moral miserable, un individu capaç de situar-se més enllà del bé i del mal"

Com també el propi Dante li dedicà una estrofa a la Divina Comèdia quan topa a l'Infern amb el bisbe de Vercelli, el botxí de Dulcino:


Or di’ a fra Dolcin dunque che s’armi,
Tu che forse vedrai lo sole in breve,
S’egli non vuol qui tosto seguitarmi,
Sì di vivanda, che stretta di neve
Non rechi la vittoria al Noarese,
Ch’altrimenti acquistar non saria a lieve.

Pues dile a Fray Dulcino que se avitualle
tú que tal vez pronto verás el sol
si no desea unírseme aquí, quemado
que se procure víveres, pues las nevadas
darán paso a la victoria del novarés
que de otro modo no le sería fácil conquistar.

Continues...?

25.4.07

Reflexions (XII)


Yo viví en la ciudad en tiempos del desorden,
viví en medio de
mi gente en tiempos de rebelión.
Así pasé los años que me tocó vivir.
Daniel Viglietti

Continues...?

22.4.07

Una trista tarda d'estiu...




20 de juliol de 2001.

Gènova es troba en un estat d'excepció per la reunió dels 8 mandataris més importants del món, el G8. Més de 15.000 polícies, secundats per l'exèrcit, han sitiat la ciutat. El tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de persones per la UE, s'ha suspès temporalment.

Grups de protesta decideixen assaltar l'anomenada zona roja de la ciutat, l'espai on s'ha prohibit la circulació. Pretenen assetjar el mur de contenció de 5 metres d'alçada on es refugien els líders mundials.Els espera un nudrit grup d'antidisturbis i soldats italians. Els manifestants comencen a fer barricades preveïen l'enfrontament. Entre ells figura Carlo Giuliani, un activista italià de 23 anys compromès amb la lluita social.

Les batusses s'inicien. Els carabineri comencen a carregar contra la multitud. L'ordre ha generat kaos. Tothom està fora control. Els manifestants no es fan endarrera, aguanten les embestides de la polícia i li planten cara. La batalla campal creix en intensitat.

Carlo Giuliani es dirigeix, amb una bombona a les mans, cap a la part anterior d'un land-rover policial. De sobte cau fulminat. Un manifestant es dirigeix cap a en Carlo per prestar-li ajuda, però s'ha de retirar perquè el vehicle policial fa marxa endarrera i aixafa el cos de'n Carlo. El vehicle atropella de nou el cos del manifestant i fuig de la zona. Un altra manifestant s'acosta de nou al cos de'n Carlo per socorre'l, un cos que es troba reposat sobre un toll de sang.

De sobte els carabineri emprenen una càrrega brutal. Saben el què ha passat. Volen foragitar a tothom de la zona perquè no quedi rastre del crim. Per fortuna, diversos manifestants han pogut immortalitzar l'assassinat. La veu corra en la multitud. Els manifestants deixen de resistir-se i s'asseuen d'esquenes a la polícia. Condemnen l'assassinat.

Al vespre els principals mandataris de la trobada, Berlusconi al cap, es congratulen de la cimera. Lamenten l'assassinat...però no el condemnen.

S'inicien les investigacions. Conclouen que fou una pedra llançada pels manifestants. Comencen a mostrar-se els testimonis gràfics. Berlusconi es retracta i afirma que el carabineri disparà al terra, la bala rebotà i impactà al cap del manifestant. Al cap de pocs dies es torna a retractar i confirma que en Carlo rebré 2 trets al cap. Tot i això, defensa el jove carabineri afirmant que estava en pràctiques.

Mentres els seus companys d'idees rebategen la plaça on morí amb el seu nom i creen una caravana en nom seu que recorre tot el món, s'inicien els processos judicials. El carabineri queda absolt, però al cap d'uns mesos és expulsat, cautelosament, del cos de polícia.

D'aquest fet ja han passat quasi 6 anys. Tothom en sortí indemne, menys un jove que lluitava per uns ideals que segurament ell ja en gaudia però els volia fer extensibles a tothom.
Marcà un abans i un després per a tothom. Per a l'anomenat moviment antiglobalització, que a excepció de moments puntuals , s'ha acabat convertint en un grup festiu i allunyat de la violència directa; i per al G8, que des d'ençà ha celebrat les reunions secretament o en zones allunyades de nuclis de població.

Carlo Giuliani, l'últim màrtir per a tota una generació que hem decidit que els altres lluitin per nosaltres; que plorem per la seva mort però que no utilitzem la ràbia que ens ha generat per aconseguir els somnis de persones que s'han sacrificat perquè nosaltres els tinguèssim.

"El poder global ha perdido la cabeza. En Génova ha cometido un crimen, ha asesinado y pisoteado los derechos más elementales. Ahora procesarán a un carabinero de veinte años enviado a combatir en una guerra injusta para defender a los comensales de Berlusconi. Ese joven es inocente, como son inocentes los centenares de psicópatas vestidos de negro que el ministro del Interior ha infiltrado, ha azuzado y ha utilizado contra el movimiento. Son culpables los bandidos que se han atrincherado en una fortaleza para salvar los últimos retazos de un orden económico agonizante. Un presidente estadounidense elegido por una minoría de la minoría que acudió a votar; un primer ministro italiano que representa intereses mafiosos; un espía del KGB que practica sistemáticamente la tortura en Chechenia y cierra la radio y los periódicos de la oposición. Estos son los culpables. Su poder no tiene ninguna legitimidad. Han conseguido los votos con la corrupción y con el engaño. Y en cualquier caso nadie les ha elegido para decidir la suerte de toda la humanidad.
Por todo ello el movimiento declara que su poder ha caducado.
Por todo ello el movimiento se autoconstituye como proceso de autogobierno de la inteligencia y del trabajo."
Franco Berard

Continues...?

20.4.07

Monòleg amb la Justícia (8 de 8)

Continues...?

Monòleg amb la Justícia (7 de 8)

Continues...?

15.4.07

Terroristes virtuals



En un dels meus primers posts, us parlava que estava causant furor Second live, un món virtual que permetia a l'usuari encarnar una nova vida, un alter ego, més enllà de la realitat pura i dura. Si fa poc saltava a la premsa que U2 va realitzar un concert sorpresa que va trasbalsar a la comunitat; o que la CIA estava introduïnt secretes per descobrir si s'està incomplint les lleis del joc nordamericanes, fa poques setmanes es va presentar en societat un grup terrorista que pretèn denunciar la mercantilització i capitalització creixenet d'aquest paradís utòpic, Second Life Liberation Army.

Va ser en el mes de Febrer quan van irrompre disparant a gent i col·locant explosius virtuals als edificis més significatius, com per exemple a la seu de Reebok. El pànic s'ha apoderat dels gestors de la comunitat, que intenten negociar amb els terroristas perquè aturin aquesta petita revolució virtual.

Second Life Liberation Army (SLLA) pretèn instaurar una democràcia ciutadana a la comunitat, ja que denuncia que ara està a mans d'un grup de tecnòcrates autoritaris sense que els usuaris tinguin dret a decidir sobre cap qüestió important de la comunitat; alhora que exigeix crear els Drets de l'Avatar, una extrapolació virtual dels Drets Humans Universals i que, ara per ara, no en gaudeixen els oprimits ciutadans secondlifelians.

Per la seva part, Philip Rosedale, creador i president de Second Live, argumenta que es necessari pel creixement de Second Live els diners que reben de les empreses que volen instaurar una seu virtual en aquest particular món, i que el retorn a un passat més utòpic que reclamen els terroristes és ja impossible amb la popularització actual que gaudeix la comunitat.

En fi, és curiós com els models estructurals de la societat es reprodueixen tant mimèticament en qualsevol espai, geogràfic o virtual, en que volguem habitar. Com també és molt trist que la gent es mobilitzi enèrgicament pels abusos que reben en el món virtual mentres en el món real assimilen la seva situació com a òptima i normal.

Com digué aquell:

La revolución no era ésto

O potser tenia raó Aristòtil quan afirmà:

Las revoluciones no se hacen por menudencias, pero nacen por menudencias

Continues...?

13.4.07

Reflexions (XI)


"Esto es sólo la tierra del Toma-Lo-Que Quieras. Anarquía significa "sin líderes", no "sin orden". Con la anarquía viene una edad de ordung, de verdadero orden, lo cual es decir, orden voluntario. Esta edad de ordung comenzará cuando el loco e incoherente ciclo de verwirrung que estos boletines revelan haya pasado su curso. Esto es caos."
V

Continues...?

9.4.07

Política de ràbia i somnis


Segurament molts de vosaltres heu sentit a parlar algun cop dels Black Blocks, una guerrila urbana d'acció directa que es va donar conéixer en diverses manifestacions de caire mundial.

Integrada per anarquistes i anticapitalistes, es caracteritzen per la seva vestimenta negra i l'ús del vandalisme contra béns materials de caràcter simbòlic i estratègics pel Regne del Terror del Capitalisme, essent la polícia, les seus multinacionals i les propietats estatals els seus objectius més evidents. Legitimen l'ús de la violència per acabar amb el sistema neoliberal, un sistema que de per si basa els seus mecanismes en la pròpia violència.

Tot i que se la etiquetat com a una organització concreta, s'origina espontàniament en diverses parts del món on es desenvolupen les grans posades en escena dels amos del món: Seattle 95, Gènova 2001 (on la polícia matà a sang freda a Carlo Giuliani), Barcelona 2002...

Actualment ha desaparegut de l'escena pública ja que en les últimes convocatòries van patir infiltracions de la polícia desactivant tant les estratègies com els membres que la conformaven. Un grup d'origen italià anomenat Tute Bianche ha adoptat la seva indumentària en les darreres manifestacions però optant per la via festiva com a opció reivindicativa.

I com a nota personal, recordo que en la Cimera de Caps d'Estat i de la Unió del 2002 a Barcelona, quan ens vam tancar a la facultat d'econòmiques de la UB durant 3 dies durant l'Estat Policial en que quedà immersa la Diagonal, vaig tenir el privilegi i el plaer de conéixer-ne dos membres que havien participat a Gènova, els quals, a més d'instruir-nos en tàctiques de guerrilla urbana, ens van relatar les experiències viscudes a Gènova. Però bé, això queda per un altre post.

Per a qui us interessi, si continueu trobareu part d'un dels manifests d'aquest exèrcit que creïa que per aconseguir els somnis era totalment legítim deixar fluir la ràbia.



Afirmamos que la destrucción de propiedad no es una actividad violenta a menos que destruya vidas o cause dolor físico en el proceso. La institución de la propiedad privada, especialmente la propiedad corporativa, es en sí misma infinitamente más violenta que cualquier acción en su contra. La propiedad privada debe diferenciarse de la propiedad personal. Esta última se basa en valores de uso, mientras que la otra se rige por los valores de cambio. El principio de la propiedad personal es que cada uno de nosotros tenga lo que necesita. El principio de la propiedad privada es que cada uno de nosotros tiene algo que alguien más necesita o desea. En una sociedad basada en lo derechos de propiedad, quienes acumulan más de aquello necesitado o deseado por los otros alcanzan más poder. Por extensión, ejercen control sobre lo que otros perciben como necesidades y deseos, con el interés de sacar beneficio de ello. Los defensores del "libre comercio" querrían ver llegar este proceso a su conclusión lógica: una telaraña de unas cuantas industrias monopolistas controlando las vidas de todos los demás. Los defensores del "comercio justo" querrían ver este proceso mitigado por regulaciones gubernamentales diseñadas para imponer estándares humanitarios básicos. Como anarquistas, rechazamos ambas posiciones. La propiedad privada, y por extensión el capitalismo, es intrínsicamente violenta y represiva y no puede ser reformada o mitigada. Mientras que el poder que nos corresponde a cada uno de nosotros esté concentrado en las manos de algunos cabecillas corporativos o distribuido en un aparato regulador responsable de mitigar los desastres de los primeros, nadie podrá alcanzar la libertad y poder que tendría en una sociedad no jerarquizada.
Cuando nosotros quebramos una vitrina queremos destruir la legitimidad que protege a los derechos de propiedad privada. Al mismo tiempo, exorcizamos ese conjunto de relaciones sociales destructivas y violentas que han sido incorporadas en prácticamente todo lo que nos rodea. Al "destruir" propiedad privada, transformamos su restringido valor de cambio en un valor de uso expandido. La vitrina rota de una tienda deja entrar algo de aire fresco en la atmósfera opresiva interior (hasta que la policía decida lanzar gases al bloqueo cercano). Después de N30 [Seattle], muchas personas no volverán a ver la tienda de una ventana o un martillo de la misma manera. Los usos potenciales del paisaje urbano se han multiplicado por miles. El número de ventanas quebradas palidece en comparación con el número de promesas rotas, promesas hechas por una hegemonía corporativa para que olvidemos el potencial de una sociedad sin derechos de propiedad, para que nos olvidemos de toda la violencia cometida en el nombre de esos derechos. Las vitrinas quebradas pueden cubrirse con tablas de madera (con mayor costo para nuestros bosques) y eventualmente ser reparadas, pero la destrucción de ciertos supuestos persistirá, esperanzadoramente, por algún tiempo más.


(código)

Continues...?

6.4.07

Reflexions (X)


"Ve a un Veterano de las Variedades hacer papel de Víctima y Villano por los caprichos de la Vida. Esta apariencia no es mera Vanidad , es el Vestigio de una Vox populi ahora desaparecida. Pero esta Valiente Visita de un fastidio pasado cobra Vida y ha hecho un Voto de Vencer a los Virulentos Vanguardistas del Vicio Violadores Violentos y Voraces de Voluntad . El único Veredicto es Venganza , la revancha como un Voto , no en Vano , pues el Valor y la Veracidad de tal algún día Vindicarán al Vigilante y al Virtuoso . Me puede llamar V "

Continues...?

4.4.07

Monòleg amb la Justícia (6 de 8)

Continues...?

Monòleg amb la Justícia (5 de 8)

Continues...?

1.4.07

Dret a la indiferència (i II)


El càstig més cruel que se li pot inflingir a un animal no és negar-li la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se. "L'immigrant" es veu abocat a exhibir-se públicament, ja sigui en el dia a dia per no aixecar sospites de qualsevol activitat clandestina; o ja sigui festivament en aquelles festes de la diversitat on és presentat com un animaló en un zoo ètnic on el gran públic normal pot degustar les seves particularitats culturals en forma de cus-cus i demés varietats folclòriques.

L'espai públic ha patit, en els darrers anys, una transformació brutal: ha passat d'ésser un espai lliure i gairebé impune a un territori fiscalitzat i controlat esdevenint una metàfora de cap a on evoluciona la democràcia.

I per a "l'immigrant" , l'escena pública s'ha convertit en un autèntic estat d'excepció, on tant sols la seva presència el delata davant de la polícia com a potencialment sense papers i davant de la resta de ciutadans com a potencial delinqüent. El polícia o el guarda jurat té un control absolut sobre ell no pel que fa, sinó pel que és o aparenta ser, en la identitat potencial que se li ha atribuït. No es necessita cap raó fàctica per assetjar-lo ja que, genèticament, si no delinqueix avui, delinquirà demà.

Com excel·lentment comenta Gérard Althabe, el magrebí deixa de ser magrebí per ésser produït com a magrebí per a la resta. Entre tots hem ajudat a construir un estereotip concret en el què ha arribat a un punt en el qual l'immigrant la interioritzat i, d'aquesta manera, s'ha reproduït en el model categòric assignat a ell.

El món d'avui en dia tendeix a racionalitzar-ho tot, i la manera més fàcil és crear etiquetes intel·ligibles que ens permetin classificar per a jerarquitzar tota la varietat d'especìmens que poblem aquest planeta. Això comporta que no siguin les diferències les quines generin la diversitat, sinó que siguin els mecanismes jerarquitzants els quins creïn i inventin marques específiques i concretes amb la voluntat de distingir-nos els uns als altres, categoritzant-nos i jerarquitzant-nos.
No es la diferència la quina crea la diferenciació, sinó que és la diferenciació la quina crea i genera la diferència.
I una d'aquestes etiquetes és la d' "immigrant", un estigma que et marca de per vida facis el què facis, diguis el què diguis. I "l'immigrant" suposo que arriba a un punt que tant se'l en refot que el tolerin i l'entenguin, l'únic es destija es poder borrar-se aquesta marca física per poder tenir una vida normal, tenir el dret a ser un desconegut i poder passejar tranquilament sense que uns t'aturin demanan-te els papers ni que uns altres et vulguin exhibir en una fira de l'etnodiversitat.

Com diu en Manuel Delgado: "Derecho a circular, a ser quien nunca está, sino que estaba, estuvo o estará(...) Derecho a ser un enigma que camina."

Continues...?