28.11.07

El món de Prodan Lecrou (III)


Moda: Uno de los hallazgos más relevantes del fascismo económico-lúdico-democrático de hoy día es el de que no es necesario que los uniformes sean todos iguales, sino que lo verdaderamente importante es ir uniformado, sentir el uniforme como una segunda piel, cada uno el suyo diferente siendo todos el mismo.
Prodan Lecrou

Continues...?

25.11.07

Reflexions (XXIII)


Guerra a la violencia: éste es el móvil esencial del anarquismo. Desgraciadamente con mucha frecuencia, contra la violencia no existe otro medio de defensa que la violencia. Pero, incluso entonces no es violento el que se defiende, sino el que obliga a los otros a tenerse que defender; no es violento el que recurre al arma homicida contra el usurpador armado que atenta a su vida, a su libertad, a su pan. El asesino es el que pone a otros en la terrible necesidad de matar o morir. Es el derecho a la defensa, que se convierte en sacrificio, en sublime holocausto al principio de solidaridad humana, cuando el hombre no se defiende a sí mismo sino que defiende a los otros en su propio perjuicio, afrontando serenamente la esclavitud, la tortura, la muerte.

Errico Malatesta

Continues...?

19.11.07

Una visita esperada...


Dijous 22 de Novembre.
22:00 de la nit.
Pavelló Olímpic de Badalona.
Dues hores d'orgia musical; dues hores de llarga fugida cap a l'infern; dues hores d'aquelarre infernal...

Esteu tots convidats a gaudir d'aquesta apocalíptica conjunció d'individus juntament amb el poeta i un servidor...i prop de vuit mil ànimes despiadades per tal redimir-se de els seves virtuts capitals.

Mai res serà com el primer cop, però asseguro que, de nou, deixaré de ser jo mateix per passar a formar part de l'exèrcit encegat i descerebrat d'aquest Führer de l'espectacle, de l'únic home que ha estat capaç de transtornar la meva vida fins a nivells inimaginables.

Continues...?

14.11.07

Fabrica de ciutadans(I)


Educació per la ciutadania ha estat l'assignatura estrella d'aquest nou inici del curs escolar. Mentres uns denunciaven l'usurpació de la seva quota doctrinal religiosa; els altres es vanagloriaven de la seva aposta progresista.I en el fons, tots els nens i les nenes a l'ampar d'unes determinades picabaralles ideològiques per aconseguir la instrucció i ensinistrament dels nous ciutadans del futur.

Un dels aspectes que es va destacar és que molts nouvinguts o els seus propis fills serien receptors d'aquesta nova tesi ideològicaeducacional, és a dir, que els destinataris potencials serien aquells nens que, per tradició familiar, no aspirarien a la ciutadania en condicions normals, ja que la seva família no té aquest estatus adquirit. Curiós seria contemplar l'escena del Abdelmajid mentres li explica al seu pare que la Consitució garanteix un habitatge o que la jornada laboral dura 40 hores setmanals...

Perquè el que realment pretèn aquesta assignatura és educar per la hipocresia, pel quedar bé: saber resoldre aquelles situacions del contracte social d'una manera adequada, deixant anar de tant en tant algun article dels Drets Humans o de la Consitució Espanyola,dominar un llenguatge políticament correcte; sense parar atenció que en la vida real, en la qüestió pràtica, poguem continuar vexant, inferioritzant o discriminant a les persones per la seva condició diferencial.
Una assignatura que pretèn ser un reducte moralista i de la bona consciència d'aquella esquerra progre que, quan ha crescut, han esenyat les vergonyes...i que per tapar-les, tant a la resta com a ells mateixos, només fa falta entonar aquells valors abstractes democràtics i/o humanístics.

Que les paraules emmascarin els fets, que el discurs actuï com un túpido velo davant d'aquelles situacions d'explotació o miserables que es troben milions de persones cada dia. Crear una consciència virtual de bons ciutadans per ni sentir-nos malament ni lluitar per allò que és injust.

Però com veiem de fa temps, aquesta educació per la ciutadania no és exclusiva en l'educació formal dels nens, sinó que ja s'ha traslladat a tot el gruix de la població, amb campanyes perpètues per part de les institucions que, juntament amb uns mass-media conxorxats que denuncien continuament els casos d'incivisme, se'ns titlla a tots els aspirants a ciutadans com a escolars perpetus que ens hem de diplomar en aquesta assignatura transversal perquè, un cop diplomats, com acostuma a passar en qualsevol assignatura, la deixem de banda i així els òrgans de poder puguin anar implantant noves formes de contro i submisió amb el nostre tàcti conformisme i aprovació.

I la campanya vomitiva de les Joventuts Socialistes n'és un clar exemple: mentres el noi que no ha estat educat per la ciutadania té opinió pròpia i diu el què pensa; la noia-ciutadana recita, de pe a pa, tot el decàleg dels bons usos i costums amb el què ha estat educada.

Perquè en el fons estem amb el de sempre, pringuen els mateixos: els pobres. Un nou ideari com aquest, que només enfoca les situacions en els aspectes formals de la existència, denuncia i persegueix totes aquelles pràctiques que determinades persones, per les seves ínfimes condicions de supervivència, no poden cumplir i que la resta de ciutadans titulats denuncien i assetgen.

Es a través de la ideología ciudadanista que los poderosos consiguen que los gobiernos a su servicio obtengan el consentimiento de los gobernados. Lo hace activando un dispositivo didáctico de amplio espectro que concibe a todos los miembros de la sociedad, y no sólo a los más jóvenes, como un con-junto de escolares perpetuos a los que someter a todo tipo de campañas de promoción de la figura del “buen ciudadano”, campañas que, por cierto, resul-tan estratégicas en orden a la legitimación de normativas “cívicas” que, en la práctica, sirven no para perseguir la pobreza, sino directamente a los pobres.
Luego de habernos diplomado todos en civismo y ciudadanía, ninguno de nosotros cuestionara las estructuras que hacen injusta la sociedad, ni de-nunciará cómo se van implantando nuevas formas de conformismo y sumisión. Ahora bien, se habrá alcanzado un gran objetivo: el de que, en un mundo en que prolifera en aumento la miseria, el sufrimiento y la postergación, crezcan y se reproduzcan hombres y mujeres verdaderamente virtuosos.
Manuel Delgado

Continues...?

9.11.07

Reflexions (XXIII)


La guerra es el arte de destruir hombres, la política es el arte de engañarlos.

Jean Le Rond D' Alembert

Continues...?

4.11.07

Vides barates


La història es repeteix.Si fa uns anys fou a Ciutat Vella, ara ha tocat al Bon Pastor: nombroses famílies han estat desallotjades de manera il·legal i a través del llenguatge de les porres de les seves cases de tota la vida, de les anomenades Cases Barates.

El passat 19 d'octubre, amb una contundència policial fora de mida, es va acabar d'expulsar de la seva pròpia vida quatre famílies que resistien a la Barcelona cosmopolita i guai del Segle XXI.
Vulnerant els articles 96 i 100 de la LLei 30/92, que garanteix la dignitat de les persones en casos de desnonació i la necessària autorització judicial per entrar en domicilis particulars, els cossos de (in)seguretat irrompien en les vivendes dels afectats emprant els mètodes camorristas contra un grup de gent, majoritariament molt gran, que luitaven pels seus drets.

Els habitants de les Cases Barates no s'oposaven a la remodelació d'un barri ja de per si degradat, sinó al sistema d'adjudicació de subvencions i, sobretot, a la recompra dels seus propis habitatges: la majoria de famílies, d'un baix nivell adquisitiu, els hipotecaven l'existència durant 20 anys a raó de 300€ mensuals per uns habitatges que, en el seu moment, ja havien adquirit. Obviament és una mesura disuasoria de tota aquell sector de la població que la Barcelona Guapa no vol acollir, d'aquelles persones que ja sigui pel seu statuts de pobre i/o immigrant no ofereix una imatge de figurant idílica pel potencial consumidor de la ciutat, el turista.
Perquè si mirem la Barcelona del futur, no podia ésser que les Cases Barates estiguessin situades en un nexe important com vol ser la Sagregra amb la nova macroestació de l'AVE o el colosal edifici projectat pel Frank Gehry i, sobretot, desaprofitar unes hectàrees de terreny que fins ara eren ocupades per xavoles i que el seu valor augmentarà exponencialment.

Aquestes Vides Barates, com molt bé conceptualitzà Manuel Delgado en un article, sempre són les víctimes propiciatòries del maquillatge que s'ha d'aplicar a la ciutat; aquestes víctimes, que no tenen ni uns segons de protagonisme en cap mitjà de comunicació, són les quines fan 30 anys van aixecar no només Barcelona, sinó també Catalunya; i el pas del temps, en aquests nous temps hipermoderns i neoliberals, els aboca a una situació de marginalització ja sigui per la relocalització d'aquelles empreses que ells van aixecar o l'impacte de la nova esclavitud provinent d'altres països on ells no s'hi volen encadenar.

Però són vides que no importen, vides que ens fan nosa, vides que ens espanten, vides que volem foragitar, vides desgastades, vides estigmatitzades...vides que, en el fons, ningú de nosaltres no vol veure perquè els hem condemnat a elles.

Terreno liberado para el mundo que se avecina, en que ya no habrá vecinos, sino clientes y en los que las nuevas clases medias que un día fueron progresistas podrán presumir de haberse comprado un magnífico piso en un "barrio popular". Un negocio redondo en el que los perdedores serán una vez más los de siempre.
Y nadie se acordará de los expulsados de hoy, muchos de ellos viejos, pobres y feos -vidas baratas por tanto-, pero con una historia y una grandeza obreras de la que los nuevos habitantes que habrán de venir no sabrán ni podrán saber nunca nada.
Manuel Delgado

Continues...?