Cortina de fum: Benazir Bhutto

Fa pocs dies el món es va llevar sacsjeat en conéixer la mort de la exprimera ministra del pakistán, Benazir Bhutto. Els mitjans de comunicació van plorar la seva mort per ser una símbol de llibertat i democràcia mundial, però tal i com acostuma a passar amb personatges com aquests, que són afalgatas per l'opinió pública mundial, quelcom fa pudor de podrit...Que s'amaga darrera la cortina de Benazir Bhutto?

Benazir Bhutto es va caracteritzar per un fet durant els seus anys de govern: la corrupció.

Ella, juntament amb el seu home anomenat "El Señor 10%" foren acusats de robar més d'un bilió de dòlars del tresor públic paquistanés. Investigada en multituds de països per frau fiscal, entre els quals hi ha Espanya, destaca la condema de l'Estat Suís per blanquejar 11 milions de dòlars, condemna la qual ha estat retirada un cop assebentats de la seva mort.
Un dels punts innegociables que va negociar amb Musharraf per formar part del govern de coalició fou eludir els tribunals i desactivar les múltiples investigacions de corrupció sobre ella i el seu marit.

Tot i això, un dels punts més negres del seu mandat fou el sospitós assassinat del seu germà petit, Mir Murtaza. Durant els anys 90, mentres governava Bhutto, el seu germà fou el pal de paller d'un moviment que exigia l'alliberament dels presos polítics encarcerats per l'anterior dictador, Zia ul-Haq. Benazir, aquest símbol de llibertat i democràcia del Segle XXI, continuament feia oïdes sordes al prec popular d'aquesta mesura, amb durs enfrentaments entre germans al Parlament.
Fins que un trist dia del 1996, mentres Mir Murthaza retornava a casa, els carrers foren bloquejats per desenes de polícies, el subministrament elèctric fou tallat i Mir, juntament amb sis persones més, foren abatudes a sang freda per la polícia paquistanesa.

Per tant, quin paper tenia assignat Benazir Bhutto per aquest rentat de cara dels últims anys?
L'actual president Pervez Musharraf, dese la seva entrada al govern en el 1999, es caracteritzà per una política econòmica molt allunyada al Fons Monteri Internacional i a la Casa Blanca, polítiques de caire social l'objectiu de les quals era tancar el país a les grans multinacionals de l'or i del petroli per no permetre l'expoliació i depauperà les condicions ja de per si precàries del país.
Benazir Bhutto complia el perfil indicat per democratitzar el país (és a dir, obrir-lo a les grans corporacions mundials) i continuar amb el procés neoliberal dictat per Washington. Benazir estava cridada ha ser una titella més en el tauler mundial i desempellagar-se de l'obstruccionista Musharraf, un líder per al país però titllat de dictador per les grans corporacions polítiques, econòmiques i comunicatives de la resta del món.

Però el procés continuarà: Benazir serà substituïda per una altra titella i el Pakistan quedarà sota el control del món, mentres que els seus habitants seran traïts per les falses promeses polítiques i econòmiques que es deriven de la implantació de la DE-MO-CRÀ-CI-A.

Continues...?

El Pare Noel, una figura cristiana

Un dels altres personatges controvertits del Nadal és el Pare Noel, el cap visible de la suposada col·lonització americana de les nostres tradicions nadalenques, d'aquest entranyable vell barbut que cada cop més s'apropia de l'espai que fins ara pertanyia als Reis Mags. Però d'on prové i qui era el Pare Noel?

El Pare Noel és una altra de les mostres de suplantació de personalitat de determinades cosmovisions per apoderar-se del sentit i del significat dels processos culturals immanents i indesenterrables del poble.

Aquest personatge està inspirat en un sacerdot ortodox anomenay Sant Nicolau, resident a Anatolia i a on encara avui se'n conserven les seves relíquies sagrades a Itàlia.

I la seva història és d'aquelles senzilles, entranyables i amb la candidesa habitual de tota ficció cristiana: Resulta ser que aquesta persona, en Nicolau, que va viure al Segle III aproximadament, tenia una inclinació afectuosa cap als nens (cosa eternament comuna a l'esfera cristiana oi?), i va conéixer una família conformada per tres nenes però amb un hàndicap terrible: la seva pobresa relagaria a les diverses filles a la solteria per no poder complir amb el dot, fet que suposava, en aquella època, a abocar-se a la prostitució per sobreviure.
En conéixer la història, el bo d'en Nicolau va esperar a que les tres filles tinguessin l'edat per casar-se per dur a terme la seva Gran Obra: escolar per la xemeneia tres monedes d'or que anaren a parar als mitjons de les noies que restaven estessos en aquesta per tal d'assecar-se. D'aquesta manera les noies podrien oferir una dot i encarar una nova vida allunyada de la miseria.

El cristianisme no perdé oportunitat per apoderar-se i difondre aquesta figura per erradicar altres personatges pagans propis d'aquestes celebracions, com el mític Olentzero basc, però no va ser fins a la caricaturització per part de Habdon Sundblom per un encàrrec de la Coca-Cola

Per tant, aquest entranyable personatge pervertit per diverses corporacions religioses i econòmiques és tant sols una de les moltísimes figures mítiques que el cristianisme ha
ir bé.

Continues...?

L'origen consumista del Nadal

Plenament immiscuïts en aquestes dates tant odiades i estimades alhora, on sembla ser que s'ha posat de moda criticar la vessant consumista malgrat que any rera any s'incrementa la despesa, val la pena copçar les arrels d'aquesta festivitat per tal de determinar si estem traïnt la tradició nadalenca.

Nadal, que en llatí prové de nativitatis, fa referència al naixement, però no d'aquell que posteriorment va sacrificar-se per redimir-nos, sinó de l'Astre Rei, del Sol.

Aquesta festivitat es celebrava en els dies posterios del solstici d'hivern (21-22 desembre), del dia que el Sol renaixia de nou per començar a guanyar temps a la LLuna; quan la LLum reconqueria l'espai perdut en mans de la Foscor. En l'època pagana, el calendari s'articulava a partir de l'adoració del Sol, i com a tal, en una data tant assenyalada com aquesta, es significava com una de les festes per excel·lència de les diverses mitologies precristianes.A tall d'exemple, en la mitologia celta es celebrava la resurrecció del Déu del sol, el qual havia estat crucifixat en el solstici d'hivern i retornava tres dies després (24 de desembre). Suposo que trobareu certs paral·lelismes en històries més contemporànies...

Però respecte a la mitologia romana, que és la quina ens toca més aprop i esdevingué com la base sobre la qual el cristianisme es sincretitzà i se n'apoderà, per aquestes dates s'honorava a Saturn, divinitat de l'Agricultura, amb unes festes que s'iniciaven el 17 de desembre i s'allargaven durant una setmana. En aquest extens període liminal, en el qual inclús s'aturaven les confrontacions bèliques i es suspenien tots tipus de negocis, es caracteritzava per a ser una setmana dedica, íntegrament, a l'apropiament de tot tipus de béns per tal de intercanviar-los, a mode de regal, el 25 de desembre, en el teu entorn més immediat. Una mena de Potlach occidentalitzat que, deixant de banda la superficialitat de l'intercanvi de béns, era una mostra de poder, ostentació i de categoria social envers els demès.

Per tant, per tots aquells que cada any entonem la cançoneta de recuperar els valors tradicionals del Nadal i de desconsumitzar aquestes festes, estaria bé fer un cop d'ull endarrera i comprovar que, en el fons, ens hem retrobat amb els nostres orígens més ancestrals abans que el cristianisme se n'apoderés i canviés els actors i el contingut de l'escena.

Continues...?

Socialisme per a rics

Agost de 2007: EEUU viu el què és denomina la crisis de les hipoteques, un suposadament petit terrebastall econòmic que afecta a diversos mercats financers i fa suor la gota gord als grans banquers.
De sobte, els corporativistes exigeixen ajuda no només als grans bancs mundials, sinó també a les institucions públiques. La resposta no és fa esperar: 24.000 milions de $ públics al mercat americà i 95.000 milions d'€ públics als europeus. Caler públic fresquet per aquells que reclamen el no-intervencionisme estatal.

Una mostra més que aquest lliure mercat que prediquen alguns és tant sols un argument perquè el poder polític no hi posi els dits per tal de que les grans multinacionals mundials i els centres econòmics puguin control·lar el seu mercat en base a la seva llibertat. Però alhora, paradoxalment, un mercat que reclama l'ajuda pública en situacions de crisis per salvar el seu negoci sense haver de perdre els seus calers.
Perquè en el fons, aquest fanatisme del lliure mercat desapareix quan les condicions no són favorables als seus interessos: exigint polítiques proteccionistes per determinats productes que els hi fan la competència; subvencions públiques a empreses que han quebrat per una mala gestió; reduccions fiscals...

Un estudi sobre les multinacionals redactat per dos prestigiosos economistes, Ruigrock i Van Tulder, afirma que la majoria de transnacionals no haurien sobreviscut com a societats independents si no hagués estat per l'ajuda de l'Estat, pel flotador que els hi garantia en els moments que la nau s'enfonsava. Sense l'ajuda pública, moltes empreses occidentals de tecnologia, automoció, areonàutica,... no haguessin aguantat l'embat oriental en condicions igualitàries, en condicions de lliure mercat.

Però curiosament, quan la crisis del mercat afecta a la gent, a la base de la piràmide, és quan s'entona el dogma del lliure mercat; el dogma de la no intervenció en l'esfera privada dels negocis particulars: deslocalitzacions; acomiadaments massius; condicionats laborals i salarials extremes...A l'Estat se'l considera un proscrit en aquest àmbit i el millor que pot fer és apartar la mirada i invertir els diners en aquells que, com ens han fet creure durant tants anys, els generen (els empresaris).

I d'aquests mecanismes d'asistència social a les grans empreses s'ha denominat el socialisme del S. XXI, el socialisme per a rics, que consisteix a salvaguardar-los de la disciplina del mercat; alhora que les empreses afincades a l'altra banda de la línea, en els països pobres, són sotmeses a mesures estrictes per tal de no arribar a desastabilitzar les nostres empreses.

Perquè com diu el saber popular, quan tu deus un milió al banc, ets tu que té le problema; però quan l'hi en deus cent, és el banc el qui el té. I com que al qui s'ha de salvaguardar no és aquell que t'ha confiat la seva confiança sinó aquell que t'omple les butxaques, ja saben prou quan i amb qui han de donar-li un empenteta perquè pugui sobreviure...

Continues...?

Una imatge val mes...(V)

Continues...?

Reflexions (XXVI)

El futuro que tenías ayer
no es el mismo que tendrás mañana
Buster "Rant" Casey

Continues...?

Els "menjamerda"

Comeremos vuestras sobras;
pero no compraremos vuestra mierda.

Amb aquest particular crit de guerra es presenta un dels últims moviments alternatius sorgits, com no, de EEUU: els Freegan, els quals es caracteritzen per una participació limitada al sistema econòmic actual a través del mínim consum de recursos i d'objectes.

Fa unes setmanes, els magnífics documentalistes de Cuatro, Callejeros, ens van mostrar com en les grans ciutats espanyoles molts individus (mal)viuen de tots aquella brossa que va a parar els contàiners provinents, bàsicament, dels excedents de mercats i supermercats. Un sistema de redistribució d'aliments que en alguns cas inclús topava amb la prohibició de l'ajuntament de barcelona de reaprofitar tots aquells kilograms de verdura, carn i fruita que els mecats municipals envïen a la deixalleria cada dia.

Doncs bé, als EEUU s'intenta crear un tipus de xarxa assistencial amb tots els desperdicis industrials i de particulars que cada dia van a parar a l'abocador fruït de la nostra hipersensibilitat alhora de consumir determinats productes suposadament no aptes pel nostre organisme macrobiòtic. Benvinguts a la dictadura del bon gust i del tiquismiquisme!

La ideologia freegan, malgrat això, es concep des d'una vessant més cool però alhora més valenta: molts individus que no tenen necessitat de remenar a la brossa adopten aquesta actiutd com a boikot radical al consum, a la producció industrial insostenible amb el medi ambient i còmplice de condicions laborals infrahumanes. Si fins ara tenien unes determinades multinacionals en el punt de mira per les seves pràctiques poc ètiques, han acabat descobrint que el problema rau en la totalitat del sistema i, per tant, l'opció més honesta amb un mateix és no participar en l'eixam de compra-venda capitalista. Un crit de ràbia cap a la societat opulenta que estem creant.

L'estratègia principal consisteix en el denominat dumpster doving, la recol·lecta urbana: recorre la ciutat a última hora del dia en les zones de majoristes, comerços, restaurants...per tal d'apropiar-se dels recursos malbaratats i distribuir-los en els diversos grups que conformen una comunitat Freegan. Contràriament al què es diu per desautoritzar públicament aquesta comunitat, respecten la prioritat d'altres persones (els autèntics rodamons) a fer ús de les seves fonts habituals d'aprovisionament per respectar el dret d'antiguitat (i, per tant, de propietat) dels rodamons.

En resum, esperem que la culura freegan comenci a arraigar a la nostra societat com a opció de participació de sistema alternativa i que no quedi com una mera anècdota, una moda cool i passatgera....i que amb petites opcions com aquestes els més cobards ens decidim, d'una vegada per totes, a no només denunciar, sinó també a actuar.

Continues...?