29.8.07
23.8.07
Reflexions (XVI)
"Nuestra época, sin duda alguna, prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la respresentación a la realidad, la apariencia al ser... Para ella, lo único sagrado es la ilusión, mientras que lo profano es la verdad. Es más, lo sagrado se engrandece a sus ojos a medida que disminuye la verdad y aumenta la ilusión, tanto que el colmo de la ilusión es para ella el colmo de lo sagrado."
Feuerbach
Continues...?
16.8.07
El mite del boig
La figura del boig sempre ha suscitat controversia al llarg de la història: que si malalts mentals; que si hostes d'esperits malèvols; que si víctimes de maleficis; que si productes de conductes amorals i inadequades dels seus antecessors...Alguns consideraven que s'havien d'eliminar per tenir una nació sana; d'altres de recluir-los a casa a l'ampar de la seves famílies; i inclús alguns a expatriar-los a zones de quarentena...
Però des de mitjans del segle XX, des de diverses arts culturals, el boig es va idealitzar fins a arribar a cotes com a un requisit imprescindible per aflorar la genialitat. Pel·lícules com Alguién voló sobre el nido del cuco ajudaren a consolidar aquest nou status del boig.
Foucault afirmà que l'epoca moderna s'inicia amb La Gran Tancada, on tots els inadaptats socials es van veure forçats a recloure's en les intitucions que conformarien els pilars bàsics de la nostra societat: les presons, els manicomis i els hospitals. Les presons castigaven aquells que no es portaven normativament bé; els manicomis aquells que no pensaven com la resta; i els hospitals, d'una manera més subliminal, controlaven el cos i, per tant, la persona.
A partir d'aquests pressupòsits, el boig comença a adquiri l'status de subversiu social per excel·lència.
Perquè al cap i a la fi, no només són les normes i les lleis les quines limiten la llibertat i la creativitat de l'individu, sinó també la racionalitat s'ha erigit com el sistema de coacció més potent i efectiu d'aquesta última època. Si a l'Edat Mitjana, l'Esglèsa cremava els heretges per control·lar les persones, en el nostre segle aquests heretges són els llunàtics i la religió s'ha substituït per la raó com a sistema hegemònic cultural i de dominació. Per això, el boig, deslliurat d'aquestes cadenes internes transmesses de generació en generació, s'ha encumbrat com l'ésser per autonomàsia de la llibertat i de la creació i, conseqüentent, com a potencial perill pel flux continu de la nostra societat estandaritzada.
Potser per aquest motiu, per la força inherent que desprèn aquest heretge del S. XXI, ha estat un dels punts de mira dels científics i dels buròcrates, l'element que cal control·lar per no desastibilitzar la maquinària perfecta que ha de ser el nostre món feliç.
El boig, autèntic o fals mite del S. XXI?
EL LOCO AL QUE LLAMAN REY
Bufón soy y mimo al hombre en esta escalera cerrada
con peces muertos en sus peldaños
y una sirena ahogada en mi mano que enseño
mudo a los viandantes pidiendo
como el poeta limosna
mano de la asfixia que acaricia tu mano
en el umbral que me une al hombre
que pasa a la distancia de un corcel
y cándido sella el pacto
sin saber que naufraga en la página virgen
en el vértice de la línea, en la nada
cuel de la rosa demacrada donde
no estoy yo ni está el hombre.
Leopoldo Panero
14.8.07
L'any que tampoc vam fer la Revolució (IV)
Espanya és l'únic país de la OCDE que el poder adquisitiu dels salaris ha baixat en l'última dècada.
Mentres que l'economia espanyola ha crescut, durant aquest període, per sobre de la mitjana de la UE, situant els beneficis empresarials en un augment d'un 73%, el salari mitjà ha caigut un 4%.
I no només això, sinó que el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa relativa (persones amb una font d'ingressos inferior al 60% de la renta mitjana nacional) ha augmentat fins a un 20%, molt per sobre de la mitjana europea i d'altres etapes de governs de dretes.
Però segons Juan Iranzo, director de l'Institut d'Estudis Econòmics, no és Espanya qui ha de convergir cap a Europa, sinó que és Europa la quina ha de convergir cap a Espanya.
I avui en dia encara hi ha gent que creu que hi ha partits d'esquerra i d'obrers.Cada dia que passa, la bomba social s'arma de més pòlvora, tot esperant que els nouvinguts, els nous esclaus del segle XXI, possin foc a la metxa i acabin d'una vegada el què els altres no hem pogut ni començar.
1.8.07
Proxima estacio: Las Vegas (i III)
Tomas Moro definí la utopia com aquell no-espai, aquella no-ciutat ideal que un descobreix accidentalment a causa d'estar separada física o temporalment de la civilització emergent. Com apuntà Didion, aquesta separació aïllada es referia a la seva no-vinculació amb la realitat.
Las Vegas, el model de consolidació utòpic (o distòpic més ben dit) del món feliç popularitzat pel lisèrgic Huxley. Una utopia encarnada en dos variables intrínsecament oposades: la realització del desig personal a partir de la racionalització de les relacions; una ciutat que ens posa a l'abasat de la mà els nostres desitjos en un espai compartimentat, higienitzat i reglamentat per tal de què res ni ningú transtorni la nostra satisfacció previàment estandaritzada. La seguretat del desig i el desig de la seguretat, el plaer per la sumissió,un 2x1 infalible.
Una utopia que ho ha deixat de ser per convertir-se en realitat, una realitat on la regulació social culmina racionalment, on tothom pot donar via lliure a les seves pasions desenfrenades sense patir per un cortcircuït que posi en perill la seva vida, gràcies a una societat homogènia regulada i planificada d'avantmà on es determinen i es controlen totes les relacions sense donar cap resquici a l'inesperat o a l'espontani.
La uotpia degradada en el virtual; sensacions extremes obtingudes per mitjans legals i inofensius; l'excitació total sense l'angoixa de la por. Allà on els hippies fracasaren, Las Vegas ha triomfat.Experiències psicodèliques i estats alternatius de consciència a go-go a través d'agulles esterilitzades i de xutes visuals que et transporten a l'experiència de la diversió al límit.Diversió, diversió i diversió! Del ser vam passar al tenir, i del tenir hem passat a l'estar.
Unes ciutats confabulades per oferir un rictus de felicitat unànim, una felicitat socialment dictada amb un petit preu a pagar: la domesticació i regularització social. Una evasió de la realitat a través d'una reclusió voluntària en aquesta, un espai on el propi desig es mistifica anegant qualsevol risc que aquest pugui comportar, ciutats de fantasia on l'alteritat i la diferència estan prohibides per no interrumpir el continuum diàfan del moviment urbà. La Babilonia llibertina i esborrejada que aparentment interpreta es tan sols una producció totalment codificada i controlada.
Infantilització de la conducta, síndrome de Peter Pan perenne, però no d'aquell Peter Pan trapella i somiador, sinó d'aquella versió que Tom Wolfe va definir molt encertadament com a megalomania infantil, d' un infant pres dels seus desitjos i capritxs. No d' aquell infant que surt al carrer a gaudir espontàneament de qualsevol cosa que es trobi pel camí, sinó d'aquell infant que se'l porta al casal o a la ludoteca perquè siguin els altres els qui hi dictin els jocs i les normes, d'aquell infant que prefereix anar al parc temàtic en comptes de perdre's tota la tarda pels parcs i pels jardins.
En fi, davant d'aquest projecte global que ja s'ha concretat en el desert de Nevada, allà on no pots realitzar els teus desitjos si no ho fas amb el mode prestablert, allà on has de renunciar a la inseguretat de les teves inclinacions naturals a favor d'una satisfacció socialment consenusada i imposada, només ens queda una sortida:
Leaving Las Vegas
Subscriure's a:
Missatges (Atom)