V de Violència

Galerías Pacíficos

2009-10-24T20:25:00.000+02:00

Tots aquells que han anat a Buenos Aires, segurament han passat per les Galerías Pacíficos, un dels centres comercials més luxosos del país, la joia de la corona de la zona comercial.

Sumptuosos frescos coronats per unes bòvedes majestuoses que ens recren a l'estil més barroc de l'art, serveixen de marc incomparable per totes aquelles marques més chic d'aquest món globalitzat que trepitgem: des de Christian Dior, passant per Nike i acabant en Ralph Lauren. Un centre comercial on la majoria dels autòctons sols poden enlluernar-s'hi mentres els turistes, gràcies a la devaluació monetària, són els únics que poden passar per caixa per fer realitat els seus (?) somnis.

Doncs bé, el què la majoria de gent no sap és l'origen fosc d'aquest edifici.

L'any 1987 es van descobrir centres de tortura abandonats, als sòtanos, utilitzats pel Primer Cuerpo del Ejercito Argentino. En les parets de les masmorres encara es podien veure les marques de desesperació que els persos feien amb la seva sang: noms, dates, súpliques d'ajuda...
Ni l'Estat argentí ni les galèries es van dignar a establir algun tipus de reconeixement de tots els cadàvers sobre els quals s'ha edificat aquest Temple del Consum. La millor solució: l'òblit...perquè la sang no taqui totes aquelles societats empresarials que romanen a la planta de dalt i s'enriqueixen gràcies al silenci de tots aquells que no han volgut veure sobre quines bases s'ha fonamentat el Capitalisme.

Perquè les Galerías Pacíficos són una metàfora perfecta del que va ser la Dictadura Militar orquestada per una èlite intel·lectual nordamericana (els Chicago Boys) que durant els mitjans de Segle XX va actuar en l'Amèrica Llatina com a banc experimental del Capitalisme que, sortosament, avui està agonitzant però que tant sang ha deixat en el seu rastre. Una imposició d'un nou Capitalisme que es va saber disfressar de lluites polítiques, ètniques o religioses perquè, mentres un feien sorolls amb les seves proclames polítiques, els altres podien entrar amb un Caball de Troya que portava el pitjor mal del segle XXI: el capitalisme.

Reflexió (XXXVII)

2009-09-20T19:54:00.000+02:00

Os exprimiremos hasta la saciedad, y luego os llenaremos con nuestra propia esencia
1984, George Orwell

Una imatge val més...(IX)

2009-09-06T17:21:00.000+02:00

Faula

2009-09-01T16:24:00.000+02:00

En un petit poble de la costa mexicana, un nordamericà veu un pescador apunt de fer la migdiada i li pregunta:
-Per què no pesques més?
El mexicà li respon que amb la seva pesca en té prou per satisfer les necessitats de la família.
El nordamericà li pregunta llavors:
- I que fas la resta del temps? - M'aixeco tard, jugo amb els meus fills, faig la migdiada...i vaig a veure els amics on toquem la guitarra mentres ens prenem un got de vi. Tinc una vida molt plena... -li respon el mexicà.
El nordamericà l'interrumpeix vehementment:
- Segueix el meu consell: comença a pescar més estona. Així podràs tenir uns beneficis i comprar-te un vaixell més gran, per llavors obrir la teva pròpia fàbrica, anar a viure als EEUU i dirigir els teus negocis.
- I després?- li pregunta el mexicà.
- Després -contesta l'altre-, pots fer que la teva societat cotitzi en la borsa i guanyar olts milions.
- Milioons!! I després? -insisteix el pescador
- Després podràs retirar-te, viure en un petit poble de la costa, aixecar-se tard pels matins, fer la migdiada, pescar una miqueta, passar la tarda jugant amb els teus fills i fer unes vetllades entranyables amb els amics.

1 any, 3 mesos i 18 dies després...

2009-08-30T13:00:00.002+02:00

...torno a aixecar la persiana d'aquest petit reducte que, durant uns quants mesos,va conformar aquell espai on un intentava posar el seu particular gra de sorra per fer d'aquest altre món un lloc més agradable...per mi però, sobretot, pels altres.
Espero poder-m'hi quedar un bon grapat de dies, però un mai sap on farà el següent pas quan comença a caminar cap a l'utopia, o sigui, cap enlloc.
No hi trobareu res de nou. Serà com un petit parèntesis, com si hagués inspirat aire per poder bufar...AMB MÉS RÀBIA.

Benvinguts, de nou, a
V DE VIOLÈNCIA...

Fa 250 anys d'un 5 de Maig...

2008-05-12T19:19:00.004+02:00

...va néixer un economista filosòfic que va trasbalsar i revolucionar l'incipient auge d'una nova economia anomenada capitalista. Aquest economista, que alguns el volen mantenir ben soterrat, és tracta ni més ni menys que de Karl Heinrich Marx.

Fa molts anys que les seves obres eren de lectura obligatòria en la majoria de cercles populars i reivindicatius, la biblia en què l'obrer hi trobava la fe necessària per la seva lluita.Però des de fa uns vint anys, sembla del tot anacrònic referir-se o amparar-se en el seu ideari, segurament per les pèssimes aplicacions pràctiques que s'han dut al llarg de la història; però Marx, en aquesta fase avança del capitalisme que ni ell devia olorar, encara té moltes coses a dir.

Marx apuntà que el sistema capitalista és un progrés no només en l'art de depredar el treballador, sinó també la terra.Que el progrés que exigeix el capitalisme provoca que, alhora que es fecunda en major intensitat tant l'home com la terra, aquesta fecundació provoca una destrucció irreparable que no permet la marxa endarrera. I que aquest esprémer insaciable i voraç només en treu pròfit un benefici privat que mai serà dels propis exprimits.

I qui diria que Marx, a mitjans del Segle XIX, fos capaç de predir que el capitalisme condueix a valorar-ho tot en diners, a nedar en les gèlides aigües del càlcul egoista?El diner per el diner; el diner coma fi i no com a mitjà per adquirir aquells béns i serveis que ens permetin (sobre)viure...
Un sistema que, basat en el progrés científicotècnic, aquest acaba obnubilant i alienant al treballador, a sometre la seva consciència als imperatius del capital i no de la mateixa persona..."las victorias de la ciencia parecen pagarse con la pérdida de carácter y con el sometimiento de los hombres por otros hombres o por su propia vileza” digué Marx.

I alhora, aquesta alienació de l'home, condueix a la cristalització i homogeneització de les formes ideològiques en base a la legitimització positiva i acrítica de les formes existents (vivim en el millor dels móns i en el millor sistema possible... algú s'atreveix a pensar quelcom diferent?). I que l'única manera de superar aquest estat letàrgic és revolucionar-se, perquè lògicament, els de dalt, no acceptaran voluntàriament renunciar o compartir els seus privilegis amb els de baix.

I així podríem continuar amb molts i molts fragments del seu pensament; d'un pensament que, malgrat de què molts s'empenyin, Marx continua essent vigent en ple Segle XXI.

"Ni guerra entre pueblos, ni paz entre clases"

Cortina de fum: Els barrufets

2008-05-04T12:53:00.000+02:00

| View | Upload your own

Brieva Power (II)

2008-05-01T00:07:00.000+02:00

Reflexions (XXXVI)

2008-04-24T09:24:00.000+02:00

La rosa existe sin un porqué: florece por florecer, no se preocupa de sí misma ni pide ser mirada

Angel Silesius

Brieva Power (I)

2008-04-15T20:21:00.000+02:00

Sólo serán sometidos aquellos que se dejen someter

2008-04-12T15:48:00.000+02:00

Con motivo de la celebración del Día de los Trabajadores, 1 de Mayo, el Sindicato Obrero Inmigrante convoca un Paro General de Trabajadores Inmigrantes en España y en toda Europa.

El objetivo de esta Huelga de tres días es que los políticos, empresarios y mucha parte de la sociedad dejen de provocar graves vulneraciones a nuestros Derechos Humanos, que habitualmente estamos sufriendo las personas trabajadoras inmigrantes a las que muchos nos tratan como ciudadanos de tercera clase.

Con esta Huelga General exigimos:

1.- Derogación de la leyes de extranjería y normativas similares y cumplimiento fiel del artículo 13 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

2.- Amnistía general y regularización de todas las personas "sin papeles".

3.- Derechos laborales como todos los ciudadanos, reconocidos en el Estatuto de Trabajadores. Persecución a los empresarios que abusan de los trabajadores inmigrantes.

4.- Cierre de los CIE y CETI (Centros de Internamiento de Extranjeros y Centros de Estancia Temporal de Inmigrantes).

5.- Persecución de la corrupción y/o el maltrato (con tortura incluida) institucionalizado y generalizado en consulados, subdelegaciones del gobierno, ayuntamientos, comisarías, centros de menores... y, por lo tanto, también persecución a los políticos, funcionarios públicos, empresarios y cómplices en general que colaboran en esta corrupción y maltrato.

6.- Legalización y regulación laboral del ejercicio de la prostitución.

7.- No a la repatriación de menores inmigrantes.

8.- Una política de empleo eficaz en toda Europa que regule adecuadamente las masas de inmigrantes trabajadores.

9.- Cese del racismo y la xenofobia institucional que criminaliza a todas las personas inmigrantes con discursos sobre terrorismo, mafias, fundamentalismo religioso, delincuencia e inseguridad.

10.- Trabajo real para evitar más muertes en el Estrecho y en aguas del Atlántico. No a la externalización de fronteras, el Frontex y otros sistemas de vigilancia marítima.

11.- Inmediato reconocimiento del Derecho al Voto de todas las personas inmigrantes que residan en Europa desde hace más de tres años, tiempo que consideramos como arraigo (tengamos papeles o no).

Camp de Batalla

2008-04-08T17:16:00.000+02:00

Aquests dies Nova York és testimoni d'una esfereïdora exposició anomenada Battlespace que mostra el recull de diversos fotògrafs free-lance que ens mostren l'altra cara de les invasions d'Iraq i Afganistant, la cara dels perdedors siguin del bàndol que siguin.
A vegades, com en aquest cas, les paraules sobren perquè les imatges parlen massa per si soles. Us adjunto una petita mostra, però per tots aquells que no tinguin por a veure la realitat i que no es conformin amb la ficcionalitat dels grans mitjans de comunicació, que cliqui aquí.

Els jueus del segle XXI?

Metàfora molt poètica sobre el lloc que ocupa l'home segon els poderosos

Reflexions (XXXII)

2008-04-04T11:14:00.002+02:00

Entre las miserias de nuestra vida en la tierra, el suicidio constituye el más preciado don que Dios ha concedido al hombre.
Plini el Vell

Cortina de fum: Kosovo "independent"

2008-03-25T20:39:00.000+01:00

Per als seguidors més fidels a aquest bloc, segur que recordareu que ja fa un temps vaig parlar de Kosovo com un zona geoenergèticoestratègica bàsica mundial (veure aquí), una zona que no tardaria molt temps a tornar a formar part del tauler mundial d'escacs.
Fa quatre dies es va declalr la indepèndencia d'aquest territori, enmig de fortes polèmiques a favor i en contra d'aquest nou status quo. Com acostuma a passar en aquest segle XXI, les raons fonamentals d'aquesta escissió territorial foren amagades sota una cortina de fum nacionalista, és a dir, en el nsotre Estat, on el nacionalisme romàntic del Segle XVII encara romà vigent, Kosovo fou vist com un model d'alliberament nacional i l'anàlisi d'aquesta nova situació s'argumentà a través de paràmetres molt allunyats dels realment importants.

Kosovo ha obtingut la seva indepèndencia gràcies, un cop més, a que l'eix anglofrancèsamericà s'ha saltat per la cara la resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, resolució dictada després de la guerra dels Balcans per la qual s'establia la integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia.Com que no hi ha hagut una resolució posterior, aquesta s'ha incomplert, ja que fou pactada amb Rúsia i aquesta no volia perdre el control sobre aquesta regió.
Però malgrat aquesta resolució, la independència d'aquest territori ja s'estava gestant d'ençà la fi del conflicte dels Balcans. La base permanent de l'OTAN en aquesta zona permetia control·lar-la i purgar-la adequadament per arribar a aquesta situació: d'ençà la fi de la Guerra, 250.000 serbis foren expulsats del territori per consolidar la minoria albanesa, alhora que aquesta arremetia brutalment contra els exiliats serbis sense que ni la OTAN, la ONU o els mitjans de comunicació mundial hi fessin res.

Kosovo també fou una base de proves per una de les empreses d'ingenieria militar favorites d' EEUU, Halliburton. La construcció del camp militar anomenat Bondsteel, el camp militar americà més gran a sòl extranger des de la Guerra de Vietnam (36.000 hectàries), fou un dels precursors dels futurs Guantanamos o Abu Ghraib, i conté una de les presons secretes tant famoses actualment. Malgrat la denuncia que en feu l'any 2005 el Comisionat de l'UE per als Drets Humans, el camp continua actiu.

Tot i això, és una fal·làcia que Kosovo esdevingui lliure. Igual que va passar a Bosnia, Afganistan o Irak, el poder serà control·lat per un buròcrata internacional, un titella a mans dels EEUU. Aquesta nova figura del Virrei es coneix com a Representant Civil Internacional que, entre d'altres funcions, pot anul·lar i modificar lleis adoptades per funcionaris de Kosovo;
sancionar o apartar funcionaris que no compleixin els acords...i una multitud de mesures d'aquesta democràcia pròpia del Segle XXI.
Un Kosovo que gaudira una Presència Militar Internacional per part de l'OTAN, que d'entre alters funcions, haurà de garantir la seguretat i les resolucions dictades pel Representant Civil Internacional.
En fi, que ens trobarem amb un Kosovo independent que no tindrà res a dir en matèria econòmica, en legislació, en política exterior, seguretat...ni en el què li han deixat mantenir la seva bandera nacional. Perquè, en el fons, serà el 51è estat dels EEUU.

Moltes organitzacions mundials ja han posat el crit al cel sobre aquesta nova situació, però han estat silenciades pels mass-media dependents dels interessos des poderosos. Un dels àfers a tractar és la situació de les víctimes sèrbies a aquest territori, unes víctimes que van patir el seu particular genocidi però que, malauradament, pertanyien, per adscripció ètnica, als quins han quedat com els botxins dels balcans, als serbis. Amnistia Internacional ha intentat denunciar els judicis farsa a Kosovo sobre els milers de morts serbis per part de la KFOR amb el beneplàcit de la OTAN, però amb la independència kosovar, el sistema judicial quedarà blindat i el passat deixarà d'existir.

Però el més curiós de tot, segurament, es que de, mica en mica, la figura del malèfic Slobodan Milosevic s'anirà restituïnt. Cada cop hi ha més veus que s'alcen en la defensa de l'actuació del president serbi, cada cop s'esvaeix més la cortina de fum en què s'amagà aquest conflicte i surten a la llum noves informacions que es contradiuen amb el què ens van mostrar en el seu moment.
I la independència de Kosovo és una prova més per a tots aquells conspiracionistes que fa anys que intenten demostrar que, darrera la guerra dels balcans, es va coençar a cuinar el món del Segle XXI malgrat es cobrés amb milers de víctimes que la seva única dissort fou nèixer en una zona rica, rica en tots els sentits.

Reflexions (XXXI)

2008-03-20T08:49:00.000+01:00

"Sé que has venido para matarme. Dispara cobarde, que sólo vas a matar a un hombre"
Che Guevara
Últimes paraules

L'efecte Llucifer (II)

2008-03-15T08:03:00.000+01:00

Philip Zimbardo és un prestigiós psicòleg resident a la Universitat de Standfors, però alhora és una de les destacades personalitats alhora de lluitar cotra Abu Ghraib, ja que ha estat un dels testimonis de la defensa en el judici que s'està celebrant per la black room (cambra de tortures) d'Abu Ghraib.
Zimbardo, com a membre de la Defensa, va tenir accés a diverses imatges de la presó, confeccionant-ne diversos fotovideos per presentar-los com a prova un des quals ha trascendit a la revista Wired.
I perquè Zimbardo ha estat elegit per la defensa?
L'any 1971 aquest professor va fer un experiment amb els seus estudiants, l'anomenat Experiment de la presó d'Stanford.
Aquest experiment va consistir en simular una presó amb persones corrents, on se'n van seleccionar 24 que foren dividits entre guàrdies i presoners.
Als guàrdies se'ls hi va proporcionar un uniforme i porres i Zimbardo només els hi va donar les següents instruccions:
"Podéis producir en los prisioneros que sientan aburrimiento, miedo hasta cierto punto, podéis crear una noción de arbitrariedad y de que su vida está totalmente controlada por nosotros, por el sistema, vosotros, yo, y de que no tendrán privacidad... Vamos a despojarles de su individualidad de varias formas. En general todo esto conduce a un sentimiento de impotencia. Es decir, en esta situación tendremos todo el poder y ellos no tendrán ninguno."
Mentres que els presoners només se'ls hi va proporcionar una bata i unes sàndalies.
Després d'un primer dia molt tranquil, a partir del segon l'experiment es va descontrolar.
Al segon dia es va produir un motí i a partir d'aquí les condicions del reclusos van cambiar. Els guàrdies van començar a establir mesures extraordinàries de control i humillació: torns per anar al lavabo, retirada dels matalassos..i, sobretot, van començar a actuar d'una manera extremadament sàdica: pallisses, simulació actes homosexuals....
En fi, que al cap de sis dies, quan van detectar que els presos estaven patint desordres emocionals i psicosomaties, l'experiment es va cancel·lar...però amb unes conclusions força interessants, que juntament amb altres estudis, el va titular l'Efecte Llucifer, l'efecte per el qual persones normals i corrents, persones que són bones amb un historial de violència i agressivitat nul·la, es poden transformar en individus totalment sàdics i deleitosos del poder i de l'autoritat.
Zimbardo ho ha intentat explicar argumentant que, com a persones amb una part bona i dolenta alhora, estem a l'àmpar de la situació concreta en la qual ens trobem, que som com aquella poma que es troba dins d'un cistell amb moltes més pomes però que, si una es podreix, les altres es van podrint mica en mica.
Segurament una teoria psicològica com aquesta explica aquelles conductes humanes que semblen inexplicables; explica com un soldat sigui nordamericà, nazi, bolxevic, roig, cambodjà o colombià és capaç de manifestar una conducta cruel amb els presos per al cap de cinc minuts ser la persona més encantadora del món amb el seu fill.
Però la pregunta és: això el justifica?

En fi, esperem que l'Efecte Llucifer de Zimbardo sigui un bon argument per la defensa en el juduci d'Abu Ghraib...i que no acabi essent una arma de dobla fulla on els advocats de la part contrària expliquin a través de la seva gran teoria la conducta criminal dels soldats.

Reflexions (XXX)

2008-03-11T17:16:00.000+01:00

Pese a mis fallos, que han sido muchos, no he dejado de ser de esos que opinan que las únicas cosas indispensables para la existencia humana son respirar, comer, beber, defecar y buscar la verdad.
El resto es facultativo.
Maximilian Aue
SS-Obersturmführer

Dedicado a la Lu!

Drets

2008-03-07T15:45:00.001+01:00

Sense que serveixi de precedent, em permeto la llicència de recuperar un post que vaig escriure fa dos anys arran de les eleccions autonòmiques de fa dos anys.

Aquest cop va dedica't a tots aquelles persones estrets de mires que demonitzen, acusen i assenyalent amb dit de Jutge Suprem als qui ens abstenim com als principals culpables de les seves frustracions polítiques.
___________
Cada quatre anys és el moment en què els polítics ens necessita, el sistema ens reclama com a agents actius, per tal de depositar en una simple papareta la nostra quota de poder individual perquè ens la gestioni un altre en base a uns paràmetres que, anteriorment, ens ha mostrat. Això és la democràcia, senyors: transferir-nos com a subjectes per passar a ésser objectes.

Però...i aquells que no voten? Aquells que volen mantenir-se íntegres i que no els extirpin el seu poder per fer amb ell el què els hi vingui amb gana?

Aquests no existeixen, aquests no existim...Ens diuen que no tenim dret a queixar-nos, a criticar, a protestar,pel simple fet que no hem volgut entrar en el seu joc de trileros, pel simple fet que hem considerat que nosaltres mateixos podem gestionar-nos, que no acceptem que ningú ens representi i ens utilitzi pels seus determinats fins...

Potser són els votants els quins no tenen dret a queixar-se, oi?? Potser són tots aquells que s'han quedat sense boca ni mans perquè han pensat que n'hi havia uns altres que els utilitzarien millor...Potser són tots aquells que han acceptat les regles del joc, aquelles que diuen que qui té més vots és el qui guanya, i que si la teva opció no és la guanyadora, doncs et fas fotre...Si s'accepta jugar a un joc i perds, tens dret a queixa??

Abstenir-se és ser mal ciutadà, es faltar el respecte a tots aquells que van lluitar per la demòcracia, es faltar al teu deure, es despreocupar-te pels problemes que preocupen...Abstenir-se, en fi, és desaparéixer, és no ser ni contabilitzat com un número...

Però val la pena no ser ningú, si més no, un dia a l'any en aquest món...

La vaga del bus

2008-03-04T19:44:00.002+01:00

Molt s'ha parlat aquesta setmana de la vaga que mantenen els conductors d'autobús de Barcelona per aconseguir millores laborals, entre elles de poder gaudir de dos dies de descans setmanal. Una vaga que, per cert, la direcció de TMB ha intentat mediatitzar per posar l'opinió pública en contra manipulant la informació i tergiversant les reivindicacuons sindicals. Només cal veure la falca propagandística que han insertat en diversos mitjans de comunicació per confondre la població.

Situació similar va passar quan es va produir la vaga del personal d'Iberia, on la població, en comptes de recolzar-los, es va dividir per criticar la seva actitud reivindicativa i de cerca de millores laborals. Una població que, fa 50 anys, feia vagues generals si el pa pujava un cèntim, i que ara denuncia qualsevol intent de vaga amb cara i ulls en una mostra total de egoisme i de falta de solidaritat.

Molt hauriem d'apendre com s'han dut a terme les diverses vagues dels conductors. Aquests conductors ens han demostrat que la democràcia de base es pot assolir, duent a terme assamblees diàries de treballadors per remar tots junts en la mateixa direcció, establint una base unitària i combativa decidida no pels buròcrates des grans sindicats espanyols, sinó pels propis treballadors. Perquè, sino, una vaga recolzada pel 85-90% dels treballadors no compta amb el suport desls grans sindicats espanyols i els majoritaris del col·lectiu? Dubto molt que aquest cop d'atenció els faci canviar, però aquesta és la manera de recuperar el poder per part dels treballadors i no estar a l'ampar d'uns sindicats conxorxats amb els comites d'empresa i els partits polítics.

Durant aquests dies també hem pogut apreciar com TMB ha intentat sabotejar la vaga difonen una falàcia interessada: si els treballadors aconsegueixen el què reclamen, el bitllet del bus pujarà. Essent el transport públic de Barcelona el més car de l'Estat Espanyol...com és que es conductors de Madrid, Bilbao o Sevilla si que gaudeixen de les condicions que reclamen els de Barcelona?

Per si no ho sabeu, TMB és l'empresa espanyola amb més directius. Tot i que el sou d'aquestos no consta en cap conveni laboral per no destapar a caixa de trons, CGT va descobrir que hi havia una plantilla de més de 200 directius que estava cobrant entre 75.000 i 85.000€ anuals. Sous secrets, directius secrets....
A més a més, ja fa mig any CGT va denunciar que hi ha una nòmina de directius jubilats que estan cobrant fins a mig milió d'euros anuals, alguns dels quals cobren per partida doble: del bus i del metro. No fos cas que per acontentar els treballadors els hi haguessin de rebaixar aquestes jubilacions d'or...

Un TMB que fa uns anys també va intentar silenciar el suicidi d'un conductor que acabava d'esser d'acomiadar per haver-se quedat, pressumptament, amb l'import d'un bitllet, és a dir, 1.10 €. Pablo Díez, amb un expedient net sens ecap falta disciplinària, es va suicidar la tarda del 30 de març després de rebre la carta d'acomiadament de TMB per aquest fet. Tot i que ell va al·legar que el bitllet que, suposadament, havia robat l'import es va deure al fet de què mentres havia baixat del bus per anar al lavabo, una senyora havia pujat al bus i havia robat el ticket, l'empresa no se'l va creure i al cap d'uns dies li va enviar la fatídica missiva.

En fi, que des d'aquets humil racó, animar als conductors que continuïn la seva lluita, que continuïn demostrant-nos amb el seu exemple que una altra democràcia és possible i que, malgrat la campanya brutal contra les seves mobilitzacions, els continuarem recolzant fins que aconsegueixin el que desitjin, desenmascarant, alhora, aquells partits polítics que s'omplen la boca en dir que són obrers i els impulsors de mesures conciliadores amb la família però que alhora de la veritat ens demostren que són tant miserables com els altres.

L'única lluita que és perd es la quina s'abandona

Dedicat a la Wadyet!

L'efecte Llucifer (I)

2008-03-02T15:21:00.004+01:00

No abstenir-se persones sensibles podria ser ben bé el títol d'aquest post. Però per molt que ens tapem els ulls, per molt que pensem com, quan erem nens petits, que si no veig una cosa no existeix, imatges com aquestes és produeixen avui en dia.
La presó d'Abu Ghraib va saltar a la fama ara deu fer un parell d' anys per la difusió d'imatges vexatories cap als presos per part de l'exèrcit nordamericà, o més ben dit, els mercenaris subcontractats per dur a terme aquestes funcions i així quedar al marge de qualsevol conveni internacional d'ètica i legalitat de presos captius (llegeixi's Tribunal de la Haya).
Abu Ghraib és un dels camps de concentració del Segle XXI.

Mentres públicament continuem quedant horroritzats per la Solució Final dels nazis, amb una opinió pública que no tolera cap tipus de reminiscència positiva cap aquest acte, amb uns organismes internacionals que s'omplen la boca amb actes de suport i record als jueus assassinats, i amb uns líders mundials que l'únic que recorden que va passar fa 70 anys és que el fi justifica els mitjans; aquí, al costat de casa nostra hi ha un remake d'aquest tipus d'internaments extrems sense que, com sempre, continuï passant res.

Avui en dia es continua criticant aquells alemanys que no van fer res per aturar o denunciar el genocidi jueu; és continua culpant els soldats que van participar activament en el conflicte sabent que o eren ells o els jueus; es continua assenyalant amb el dit aquells països que van amagar el cap sota l'ala sabent el què passava...Segurament no té justificació, com també segurament molts de nosaltres haguèssim actuat de la mateixa manera.Però potser ells tenien una excusa que nosaltres no tenim: estaven sols.
Però avui en dia no ha passat el què va passar aleshores, no ha passat el què els hi va passar a molts jueus de l'est que rebien els alemanys com a salvadors de l'stalinisme sense saber que els camions i els trens ja estaven treien fum....No ha passat perquè estem més informats i, aparentment, més protegits que ells. Però igual que ells, igual que aquella població civil alemanya que va recolzar el Führer sense saber el què succeïa en aquelles ciutats-presons, ens quedem creuats de braços sense fer res, tolerant aquests espais de torura i assassinat, malgrat s'esbombin fotos i imatges d'una infíma part del què passa alla dins.
Inclús som més miserables perquè aquestes fotos per l'únic que serveixen és per generar morbo; l'únic del que serveixen és perquè les comercialitzin els mitjans de comunicació durant una setmana i enterrar-les en l'òbit en quan apareixen novetats periodístiques.

I segurament també serveix perquè, un servidor com jo, és pugui quedar amb la consciència més tranquila descreuant només els braços per picar uns quants caràcters a teclat del seu ordinador.

Polítics!

2008-02-24T21:08:00.001+01:00

Un altre president sudamericà al qui les urnes li donen la victoria.

Una imatge val més...(VIII)

2008-02-18T17:16:00.000+01:00

Reflexions (XXIX)

2008-02-12T00:16:00.000+01:00

"En este jardín de las delicias, el bienestar es Dios, el consumo su templo y el cuerpo si libro sagrado"
Gilles Lipovetsky

Cortina de fum: Darfur (I)

2008-02-06T21:27:00.000+01:00

Darfur, una zona del Sudán limítrofe amb el Txad, està vivint des de fa un temps una situació caòtica fruit d'una guerra civil sorgida, aparentment, del no-res. Tot i que a Europa no se'n parla molt, a EEUU s'està vivint una autèntica febre humànitaria arran d'aquest conflicte, amb una plataforma anomenada Salvem al Darfur que aplega des d'actors de Hollywood (Clooney, Farrow...), esportistes de primer nivell (Tracy Mc Grady, LeBron James...), i a grans empresaris.
Aquesta plataforma, publicitada constantment pels mitjans de comunicació, té com a finalitat aturar el genocidi que es produeix per part del gobern legítim sudanès, de caire islàmic, cap a la població negra de Darfur. Si més no aquesta és la versió oficial: un gobern islàmic que està massacrant una població indefensa negra en una regió remota de l'Àfrica.
Però que s'amaga darrera d'aquest conflicte? Quins interessos es mouen perquè a EEUU estigui de moda un dels més de cent conflictes mundials que es produeixen actualment?

Darfur té la desgràcia de ser una zona rica en jaciments petrolífers i en urani, un mineral necessari en els reactors nuclears, que properament es tornaran a posar de moda amb l'excusa del canvi climàtic. Per tant, és una zona potencialment gormanda per tots aquells països que pretenen control·lar els recursos energètics escassos del planeta.
EEUU s'assebenta que a Darfur s'hi troben gran quantitat de jaciments petrolífers sense explotar, però quan hi vol posar les mans, se n'adona que Sudan manté molt bones relacions amb un altre país: Xina. Xina importa des de fa anys un 25% del petroli que consumeix d'aquest país, i pel que sembla el govern del Sudan no té previst negociar amb altres països la distribució i explotació de Petroli. Però els problemes no s'acaben aquí: França, amb el seu govern titella de Txad, país veí i limítrof, també vol el seu tros de pastís.

I un cop montat el taulell geopolític, com si de una partida del Risk és tractés, comencen els problemes per la població del Darfur: el 2003, un grup de rebels que s'autodenomina Sudan People's Liberation Army (SPLA) s'alcen contra el govern sudanès i incicien una ofensiva sense precedents. El president libanès, conscient dels pocs recursos humans, econòmics i militars d'aquest grup, no sofoca la revolta però ho paga car: les posicions de l'exèrcit son abatudes en una mostra militar sense precedents: d'on han tret els avions, jeeps i armes tant potents els rebels?
És a partir d'aquest origen on esclata una guerra civil adormida però que algú ha reactivat armant i patrocinant el SPLA, que van passar des AK-47 a bombarders de la nit al dia. I és aquí on entren a formar part del conflicte les potències occidentals, camuflades en un o altre bàndol en funció dels seus interessos: la CIA i el govern americà es troba darrera dels rebels del SPLA; mentres que França respon al moviment posicionant-se a favor del govern islàmic del Sudan.
Qui guanyi la guerra rebrà una apetitosa recompensa: gestionar i explotar rics jaciments petrolífers i minerals.

Però com sempre acostuma a passar, els autèntics perdedors seran la població autòctona, una població que reb el foc creuat dels interessos econòmics dels països i les empreses occidentals; una població que, de moment, ja ha perdut 400.000 compatriotes i on 2.000.000 han hagut de fugir de casa seva i desplaçar-se a zones més neutrals.
Una població que, a més, està a mercè d'una ONG anomenada Salvem al Darfur i que a mesura que el conflicte s'ha anat esclarint, s'ha anat descobrint que darrera d'aquesta ONG hi ha uns interessos més especials que els d'aturar el genocidi i proporcionar ajuda humanitària a la població desplaçada. Però quins són aquests interessos??

El poder de la Carn

2008-01-31T08:45:00.000+01:00

Durant aquests dies es celebra el Carnaval, una festa extremadament marcada pels excessos primaris de tot tipus, una època de desenfrè on la màscara, malgrat el precepte de posar-se-la, s'acostuma a treure.

Com la majòria de festes tradicionals que es celebren avui en dia, el Cristianisme se'n va intentar apropiar proposant una etimologia curiosa per manllevar l'essència provocadora i liminal d'aquesta període: Carnaval provenia del llati vulgar Carne-levare, que significava justament el contrari de la festa, l'abandonament de la carn, la prescripció típica dl postreior període, la Quaresma.
Malgrat no s'ha arribat a consensuar quin és l'origen pagà d'aquesta celebració, les diverses cosmovisions altercristianes tenien un període comú intricament relacionat amb l'ideari actual del Carnaval: els celtes tenien un període dedicat a la seva deesa Carna, una divinitat relacionada amb el menjar; els romans tenien les mítiques bacanals, festes dedicades a Baco, el déu del vi, i les Saturnals, on és troba el primer antecedent d'inversió simbòlica de l'ordre preestablert: els homes servien a les dones i els amos als esclaus; o els egipcis amb la seva celebració en honor al bou Apis i Isis.

A partir d'aquí, en un cas clar de sincretisme paganocristià, es va situar el Carnaval immediatament abans de la Quaresma, la festa de recolliment i penitència per excel·lència de l' Esglèsia, ja que malgrat els seus esforços per assimilar-lo a la Quaresma i erradicar-lo del calendari popular del poble, els seus esforços van ser infructuosos i, per un cop més, el poble va triomfar.

Però aquest Carnaval de cosmovisió cristiana sempre ha estat igual?Ha perdut força simbòlica??
Aquests dies es veuen panells publicitaris que inciten a la contenció i a la civilitat en un dels carnavals més notoris del país, a Sitges. Aquesta manifestació a favor d'un Carnaval respectuós, innocent, beneducat és tan sols és la culminació de la mort del Carnaval com a tal.
El Carnaval, com a qualsevol manifestació cultural, ha patit un procés evolutiu afí al marc postmodern on s'intenta eliminar i asfixiar totes aquelles manifestacions salvatges control·lantes dins d'un salvatgisme, en termes roussenians, bo.

El Carnaval era la festa per autonomàsia de la inversió de l'ordre establert, girar el món al revés i quotidianetzar tots aquells processos socials punibles, mal vistos. Un divertimento que trencava amb la raó i la moral, que comportava un perenne estat liminal on res no era el què havia de ser, on la norma era l'antinorma. Blasfemar a la cara del clero, proferir insults al teu veí, burlar-se dels rics i dels pobres, empastifar-se d'ous i farina...tot valia per trastornar els usos i costums a través de la supressió total de les prohibicions.

El Carnaval actual, tal i com pregona el cartell de Sitges, és una subversió control·lada, un ambient lúdicofestiu sense trencar cap dels tabús que s'imposen en aquesta societat civilitzada per tal de poder mantenir els principis NORMAls de la vida quotidiana: seguretat, respecte, higiene, convivència, salut...
Ens trobem en una festa plana, superficial, sense cap tipus de contingut real que li doni sentit a la festa. S'ha passat de la riallada al riure discret.
Ja no és busca ser partícep de la festa, manifestar-se en l'esperit del Carnestoltes i emular-lo dia si dia també...Som tant sols ciutadans que prolonguem la nostra existència quotidiana essent mers observadors d'actes i esdeveniments intitucionalitzats que ens diverteixen i ens entretinguen.
Ja no es tracta de reactivar la memòria i commemorar un fenomen concret, sinó de transformar la celebració en un temps lúdic i recreatiu. De crear un marc més idoni que l'habitual per dur a terme la festivilització de la societat. De justificar conscientment el Cada dia és Carnaval que marca la nostra existència durant tot l'any.
En fi, tant sols som éssers passius d'un espectacle que ha perdut la seva força en detreniment dels bons usos i costums de la societat. Individus que, potser, no desitgem invertir simbòlicament l'ordre establert...perquè aquest ja ens està bé.

Ja per acabar, tant sols em queda per dir una cosa: BON CARNAVAL.

Reflexions (XXVIII)

2008-01-26T21:41:00.000+01:00

El espectáculo es la pesadilla de la esclavizada sociedad moderna que en última instancia no expresa más que su deseo por dormir
Guy Debord

Una imatge val mes...(VII)

2008-01-20T20:26:00.000+01:00

El negoci del canvi climàtic

2008-01-15T20:34:00.000+01:00

D'ençà fa uns dos anys, de cop i volta, van començar a sonar les alarmes sobre l'imminent Armagedon causat pel propi l'home: el canvi climàtic. Els articles sobre aquesta problemàtica es van començar a reproduir com a bolets i el holding neoecologista va començar a ocupar les portades, els micros i les càmeres dels diversos mass-media.
I una de les principals preocupacions que ronden per aquests fòrums és l'emissió de gasos contaminants, concretament de Co2.

I de cop i volta, sortit del no-res, es posa en boca de tots els biocombustibles, una mescla de gasolina i gasoil amb cultius alimentaris com el blat, la soja, el girasol, la canya de sucre o el blat de moro. Amb l'excusa del canvi climàtic s'opta per aquest tipus de combustible que, a finals del 2007, comença a desvetllar la perfídia d'aquest pla: els preus dels cereals bàsics que conformen qualsevol dieta alimentària es comencen a inflar pel boom d'aquesta nova aplicació. A més a més, diversos informes tècnics demostren que aquest nou combustible no soluciona l'escalfament global i que l'únic que aconsegueix és hipotecar la vida de desenes de milions de persones que no tindran accés a aquests productes bàsics en els propers anys

Aquests biocombustibles, segons els experts, s'haurien d'anomenar agrocombustibles tant pel seu origen agrari com per l'absència de límits ecològics en la seva producció: monocultius a gran escala en terres expropiades de petits camperols o boscos intencionadament desforestats i ús de llavors transgèniques i cultius substentats en productes químics; a més de la clàssica explotació laboral que són sotmesos els camperols previament expropiats.És a dir, pitjor el remei que la malaltia.

I és que, en el fons, aquesta nova campanya propagandística és un rentat de cara dels governs contínuament pressionats perquè apliquin mesures en contra de l'escalfament del Planeta. És oferir aquella píndola de bonaconsciència al ciutadà que és mostra compromès, al ciutadà que es quedi alleugerit amb mesures com aquestes i que no replantegi que l'actual model és insostenible.
Perquè darrera d'aquesta estratègia hi són, de nou, les petroleres occidentals, aquelles petroleres que veuen que el parc de petroli s'esgota i que tenen un difícil accés als jaciments petrolífers que queden a Orient, Àfrica o Sudàmerica; i que la manera de mantenir la seva hegemonia i/o de pressionar els països que no volen liberalitzar el petroli és controlar els recursos naturals bàsics, apropiar-se dels seus processos industrials i de distribució i, d'aquesta manera, agreujar la pobresa discriminant l'accés als aliments als pàries de sempre, als pobres; a aquells que malviuen del seu cultiu i que veuran que no obtindran ni els recursos ni els canals necessaris per continuar exercint la seva activitat.

Sempre és i serà més fàcil atacar als sectors més desafavorits de la societat; mai s'atreviran ni tant sols a bufar a les multinacionals o als ciutadans occidentals.I és que cap de les propostes per netejar els pulmons del planeta insinuen, per exemple, reduir el parc d'automòbils o limitar el transport global de les mercaderies agroalimentàries, un dels grans mals ecològics de la globalització.

En fi, que els agrocombustibles són una primera etapa d'una nova cultura d'entendre i de concebre la salut del planeta: com a mal que és, se'n pot treure un rèdit econòmic i quedar bé amb tothom, si més no amb aquells que en cal quedar.

Reflexions (XXVII)

2008-01-10T18:13:00.000+01:00

No hay droga mas fuerte que la realidad, me dijo una vez John Seasons, porque la realidad, a pesar de nuestra insistencia arrogante, aterrorizada y esperanzada, no requiere de nuestras percepciones, sino simplemente de nuestra presencia indefensa.

George Gastin (Jim Dodge)

Una imatge val mes...(VI)

2008-01-05T13:06:00.000+01:00

Cortina de fum: Benazir Bhutto

2007-12-30T20:18:00.000+01:00

Fa pocs dies el món es va llevar sacsjeat en conéixer la mort de la exprimera ministra del pakistán, Benazir Bhutto. Els mitjans de comunicació van plorar la seva mort per ser una símbol de llibertat i democràcia mundial, però tal i com acostuma a passar amb personatges com aquests, que són afalgatas per l'opinió pública mundial, quelcom fa pudor de podrit...Que s'amaga darrera la cortina de Benazir Bhutto?

Benazir Bhutto es va caracteritzar per un fet durant els seus anys de govern: la corrupció.

Ella, juntament amb el seu home anomenat "El Señor 10%" foren acusats de robar més d'un bilió de dòlars del tresor públic paquistanés. Investigada en multituds de països per frau fiscal, entre els quals hi ha Espanya, destaca la condema de l'Estat Suís per blanquejar 11 milions de dòlars, condemna la qual ha estat retirada un cop assebentats de la seva mort.
Un dels punts innegociables que va negociar amb Musharraf per formar part del govern de coalició fou eludir els tribunals i desactivar les múltiples investigacions de corrupció sobre ella i el seu marit.

Tot i això, un dels punts més negres del seu mandat fou el sospitós assassinat del seu germà petit, Mir Murtaza. Durant els anys 90, mentres governava Bhutto, el seu germà fou el pal de paller d'un moviment que exigia l'alliberament dels presos polítics encarcerats per l'anterior dictador, Zia ul-Haq. Benazir, aquest símbol de llibertat i democràcia del Segle XXI, continuament feia oïdes sordes al prec popular d'aquesta mesura, amb durs enfrentaments entre germans al Parlament.
Fins que un trist dia del 1996, mentres Mir Murthaza retornava a casa, els carrers foren bloquejats per desenes de polícies, el subministrament elèctric fou tallat i Mir, juntament amb sis persones més, foren abatudes a sang freda per la polícia paquistanesa.

Per tant, quin paper tenia assignat Benazir Bhutto per aquest rentat de cara dels últims anys?
L'actual president Pervez Musharraf, dese la seva entrada al govern en el 1999, es caracteritzà per una política econòmica molt allunyada al Fons Monteri Internacional i a la Casa Blanca, polítiques de caire social l'objectiu de les quals era tancar el país a les grans multinacionals de l'or i del petroli per no permetre l'expoliació i depauperà les condicions ja de per si precàries del país.
Benazir Bhutto complia el perfil indicat per democratitzar el país (és a dir, obrir-lo a les grans corporacions mundials) i continuar amb el procés neoliberal dictat per Washington. Benazir estava cridada ha ser una titella més en el tauler mundial i desempellagar-se de l'obstruccionista Musharraf, un líder per al país però titllat de dictador per les grans corporacions polítiques, econòmiques i comunicatives de la resta del món.

Però el procés continuarà: Benazir serà substituïda per una altra titella i el Pakistan quedarà sota el control del món, mentres que els seus habitants seran traïts per les falses promeses polítiques i econòmiques que es deriven de la implantació de la DE-MO-CRÀ-CI-A.

El Pare Noel, una figura cristiana

2007-12-24T13:22:00.000+01:00

Un dels altres personatges controvertits del Nadal és el Pare Noel, el cap visible de la suposada col·lonització americana de les nostres tradicions nadalenques, d'aquest entranyable vell barbut que cada cop més s'apropia de l'espai que fins ara pertanyia als Reis Mags. Però d'on prové i qui era el Pare Noel?

El Pare Noel és una altra de les mostres de suplantació de personalitat de determinades cosmovisions per apoderar-se del sentit i del significat dels processos culturals immanents i indesenterrables del poble.

Aquest personatge està inspirat en un sacerdot ortodox anomenay Sant Nicolau, resident a Anatolia i a on encara avui se'n conserven les seves relíquies sagrades a Itàlia.

I la seva història és d'aquelles senzilles, entranyables i amb la candidesa habitual de tota ficció cristiana: Resulta ser que aquesta persona, en Nicolau, que va viure al Segle III aproximadament, tenia una inclinació afectuosa cap als nens (cosa eternament comuna a l'esfera cristiana oi?), i va conéixer una família conformada per tres nenes però amb un hàndicap terrible: la seva pobresa relagaria a les diverses filles a la solteria per no poder complir amb el dot, fet que suposava, en aquella època, a abocar-se a la prostitució per sobreviure.
En conéixer la història, el bo d'en Nicolau va esperar a que les tres filles tinguessin l'edat per casar-se per dur a terme la seva Gran Obra: escolar per la xemeneia tres monedes d'or que anaren a parar als mitjons de les noies que restaven estessos en aquesta per tal d'assecar-se. D'aquesta manera les noies podrien oferir una dot i encarar una nova vida allunyada de la miseria.

El cristianisme no perdé oportunitat per apoderar-se i difondre aquesta figura per erradicar altres personatges pagans propis d'aquestes celebracions, com el mític Olentzero basc, però no va ser fins a la caricaturització per part de Habdon Sundblom per un encàrrec de la Coca-Cola

Per tant, aquest entranyable personatge pervertit per diverses corporacions religioses i econòmiques és tant sols una de les moltísimes figures mítiques que el cristianisme ha
ir bé.

L'origen consumista del Nadal

2007-12-20T15:47:00.000+01:00

Plenament immiscuïts en aquestes dates tant odiades i estimades alhora, on sembla ser que s'ha posat de moda criticar la vessant consumista malgrat que any rera any s'incrementa la despesa, val la pena copçar les arrels d'aquesta festivitat per tal de determinar si estem traïnt la tradició nadalenca.

Nadal, que en llatí prové de nativitatis, fa referència al naixement, però no d'aquell que posteriorment va sacrificar-se per redimir-nos, sinó de l'Astre Rei, del Sol.

Aquesta festivitat es celebrava en els dies posterios del solstici d'hivern (21-22 desembre), del dia que el Sol renaixia de nou per començar a guanyar temps a la LLuna; quan la LLum reconqueria l'espai perdut en mans de la Foscor. En l'època pagana, el calendari s'articulava a partir de l'adoració del Sol, i com a tal, en una data tant assenyalada com aquesta, es significava com una de les festes per excel·lència de les diverses mitologies precristianes.A tall d'exemple, en la mitologia celta es celebrava la resurrecció del Déu del sol, el qual havia estat crucifixat en el solstici d'hivern i retornava tres dies després (24 de desembre). Suposo que trobareu certs paral·lelismes en històries més contemporànies...

Però respecte a la mitologia romana, que és la quina ens toca més aprop i esdevingué com la base sobre la qual el cristianisme es sincretitzà i se n'apoderà, per aquestes dates s'honorava a Saturn, divinitat de l'Agricultura, amb unes festes que s'iniciaven el 17 de desembre i s'allargaven durant una setmana. En aquest extens període liminal, en el qual inclús s'aturaven les confrontacions bèliques i es suspenien tots tipus de negocis, es caracteritzava per a ser una setmana dedica, íntegrament, a l'apropiament de tot tipus de béns per tal de intercanviar-los, a mode de regal, el 25 de desembre, en el teu entorn més immediat. Una mena de Potlach occidentalitzat que, deixant de banda la superficialitat de l'intercanvi de béns, era una mostra de poder, ostentació i de categoria social envers els demès.

Per tant, per tots aquells que cada any entonem la cançoneta de recuperar els valors tradicionals del Nadal i de desconsumitzar aquestes festes, estaria bé fer un cop d'ull endarrera i comprovar que, en el fons, ens hem retrobat amb els nostres orígens més ancestrals abans que el cristianisme se n'apoderés i canviés els actors i el contingut de l'escena.

Socialisme per a rics

2007-12-15T12:01:00.000+01:00

Agost de 2007: EEUU viu el què és denomina la crisis de les hipoteques, un suposadament petit terrebastall econòmic que afecta a diversos mercats financers i fa suor la gota gord als grans banquers.
De sobte, els corporativistes exigeixen ajuda no només als grans bancs mundials, sinó també a les institucions públiques. La resposta no és fa esperar: 24.000 milions de $ públics al mercat americà i 95.000 milions d'€ públics als europeus. Caler públic fresquet per aquells que reclamen el no-intervencionisme estatal.

Una mostra més que aquest lliure mercat que prediquen alguns és tant sols un argument perquè el poder polític no hi posi els dits per tal de que les grans multinacionals mundials i els centres econòmics puguin control·lar el seu mercat en base a la seva llibertat. Però alhora, paradoxalment, un mercat que reclama l'ajuda pública en situacions de crisis per salvar el seu negoci sense haver de perdre els seus calers.
Perquè en el fons, aquest fanatisme del lliure mercat desapareix quan les condicions no són favorables als seus interessos: exigint polítiques proteccionistes per determinats productes que els hi fan la competència; subvencions públiques a empreses que han quebrat per una mala gestió; reduccions fiscals...

Un estudi sobre les multinacionals redactat per dos prestigiosos economistes, Ruigrock i Van Tulder, afirma que la majoria de transnacionals no haurien sobreviscut com a societats independents si no hagués estat per l'ajuda de l'Estat, pel flotador que els hi garantia en els moments que la nau s'enfonsava. Sense l'ajuda pública, moltes empreses occidentals de tecnologia, automoció, areonàutica,... no haguessin aguantat l'embat oriental en condicions igualitàries, en condicions de lliure mercat.

Però curiosament, quan la crisis del mercat afecta a la gent, a la base de la piràmide, és quan s'entona el dogma del lliure mercat; el dogma de la no intervenció en l'esfera privada dels negocis particulars: deslocalitzacions; acomiadaments massius; condicionats laborals i salarials extremes...A l'Estat se'l considera un proscrit en aquest àmbit i el millor que pot fer és apartar la mirada i invertir els diners en aquells que, com ens han fet creure durant tants anys, els generen (els empresaris).

I d'aquests mecanismes d'asistència social a les grans empreses s'ha denominat el socialisme del S. XXI, el socialisme per a rics, que consisteix a salvaguardar-los de la disciplina del mercat; alhora que les empreses afincades a l'altra banda de la línea, en els països pobres, són sotmeses a mesures estrictes per tal de no arribar a desastabilitzar les nostres empreses.

Perquè com diu el saber popular, quan tu deus un milió al banc, ets tu que té le problema; però quan l'hi en deus cent, és el banc el qui el té. I com que al qui s'ha de salvaguardar no és aquell que t'ha confiat la seva confiança sinó aquell que t'omple les butxaques, ja saben prou quan i amb qui han de donar-li un empenteta perquè pugui sobreviure...

Una imatge val mes...(V)

2007-12-11T16:41:00.000+01:00

Reflexions (XXVI)

2007-12-06T18:49:00.000+01:00

El futuro que tenías ayer
no es el mismo que tendrás mañana
Buster "Rant" Casey

Els "menjamerda"

2007-12-02T16:29:00.000+01:00

Comeremos vuestras sobras;
pero no compraremos vuestra mierda.

Amb aquest particular crit de guerra es presenta un dels últims moviments alternatius sorgits, com no, de EEUU: els Freegan, els quals es caracteritzen per una participació limitada al sistema econòmic actual a través del mínim consum de recursos i d'objectes.

Fa unes setmanes, els magnífics documentalistes de Cuatro, Callejeros, ens van mostrar com en les grans ciutats espanyoles molts individus (mal)viuen de tots aquella brossa que va a parar els contàiners provinents, bàsicament, dels excedents de mercats i supermercats. Un sistema de redistribució d'aliments que en alguns cas inclús topava amb la prohibició de l'ajuntament de barcelona de reaprofitar tots aquells kilograms de verdura, carn i fruita que els mecats municipals envïen a la deixalleria cada dia.

Doncs bé, als EEUU s'intenta crear un tipus de xarxa assistencial amb tots els desperdicis industrials i de particulars que cada dia van a parar a l'abocador fruït de la nostra hipersensibilitat alhora de consumir determinats productes suposadament no aptes pel nostre organisme macrobiòtic. Benvinguts a la dictadura del bon gust i del tiquismiquisme!

La ideologia freegan, malgrat això, es concep des d'una vessant més cool però alhora més valenta: molts individus que no tenen necessitat de remenar a la brossa adopten aquesta actiutd com a boikot radical al consum, a la producció industrial insostenible amb el medi ambient i còmplice de condicions laborals infrahumanes. Si fins ara tenien unes determinades multinacionals en el punt de mira per les seves pràctiques poc ètiques, han acabat descobrint que el problema rau en la totalitat del sistema i, per tant, l'opció més honesta amb un mateix és no participar en l'eixam de compra-venda capitalista. Un crit de ràbia cap a la societat opulenta que estem creant.

L'estratègia principal consisteix en el denominat dumpster doving, la recol·lecta urbana: recorre la ciutat a última hora del dia en les zones de majoristes, comerços, restaurants...per tal d'apropiar-se dels recursos malbaratats i distribuir-los en els diversos grups que conformen una comunitat Freegan. Contràriament al què es diu per desautoritzar públicament aquesta comunitat, respecten la prioritat d'altres persones (els autèntics rodamons) a fer ús de les seves fonts habituals d'aprovisionament per respectar el dret d'antiguitat (i, per tant, de propietat) dels rodamons.

En resum, esperem que la culura freegan comenci a arraigar a la nostra societat com a opció de participació de sistema alternativa i que no quedi com una mera anècdota, una moda cool i passatgera....i que amb petites opcions com aquestes els més cobards ens decidim, d'una vegada per totes, a no només denunciar, sinó també a actuar.

El món de Prodan Lecrou (III)

2007-11-28T20:36:00.000+01:00

Moda: Uno de los hallazgos más relevantes del fascismo económico-lúdico-democrático de hoy día es el de que no es necesario que los uniformes sean todos iguales, sino que lo verdaderamente importante es ir uniformado, sentir el uniforme como una segunda piel, cada uno el suyo diferente siendo todos el mismo.

Prodan Lecrou

Reflexions (XXIII)

2007-11-25T00:10:00.000+01:00

Guerra a la violencia: éste es el móvil esencial del anarquismo. Desgraciadamente con mucha frecuencia, contra la violencia no existe otro medio de defensa que la violencia. Pero, incluso entonces no es violento el que se defiende, sino el que obliga a los otros a tenerse que defender; no es violento el que recurre al arma homicida contra el usurpador armado que atenta a su vida, a su libertad, a su pan. El asesino es el que pone a otros en la terrible necesidad de matar o morir. Es el derecho a la defensa, que se convierte en sacrificio, en sublime holocausto al principio de solidaridad humana, cuando el hombre no se defiende a sí mismo sino que defiende a los otros en su propio perjuicio, afrontando serenamente la esclavitud, la tortura, la muerte.

Errico Malatesta

Una visita esperada...

2007-11-19T16:48:00.000+01:00

Dijous 22 de Novembre.
22:00 de la nit.
Pavelló Olímpic de Badalona.
Dues hores d'orgia musical; dues hores de llarga fugida cap a l'infern; dues hores d'aquelarre infernal...

Esteu tots convidats a gaudir d'aquesta apocalíptica conjunció d'individus juntament amb el poeta i un servidor...i prop de vuit mil ànimes despiadades per tal redimir-se de els seves virtuts capitals.

Mai res serà com el primer cop, però asseguro que, de nou, deixaré de ser jo mateix per passar a formar part de l'exèrcit encegat i descerebrat d'aquest Führer de l'espectacle, de l'únic home que ha estat capaç de transtornar la meva vida fins a nivells inimaginables.

Fabrica de ciutadans(I)

2007-11-14T16:52:00.000+01:00

Educació per la ciutadania ha estat l'assignatura estrella d'aquest nou inici del curs escolar. Mentres uns denunciaven l'usurpació de la seva quota doctrinal religiosa; els altres es vanagloriaven de la seva aposta progresista.I en el fons, tots els nens i les nenes a l'ampar d'unes determinades picabaralles ideològiques per aconseguir la instrucció i ensinistrament dels nous ciutadans del futur.

Un dels aspectes que es va destacar és que molts nouvinguts o els seus propis fills serien receptors d'aquesta nova tesi ideològicaeducacional, és a dir, que els destinataris potencials serien aquells nens que, per tradició familiar, no aspirarien a la ciutadania en condicions normals, ja que la seva família no té aquest estatus adquirit. Curiós seria contemplar l'escena del Abdelmajid mentres li explica al seu pare que la Consitució garanteix un habitatge o que la jornada laboral dura 40 hores setmanals...

Perquè el que realment pretèn aquesta assignatura és educar per la hipocresia, pel quedar bé: saber resoldre aquelles situacions del contracte social d'una manera adequada, deixant anar de tant en tant algun article dels Drets Humans o de la Consitució Espanyola,dominar un llenguatge políticament correcte; sense parar atenció que en la vida real, en la qüestió pràtica, poguem continuar vexant, inferioritzant o discriminant a les persones per la seva condició diferencial.
Una assignatura que pretèn ser un reducte moralista i de la bona consciència d'aquella esquerra progre que, quan ha crescut, han esenyat les vergonyes...i que per tapar-les, tant a la resta com a ells mateixos, només fa falta entonar aquells valors abstractes democràtics i/o humanístics.

Que les paraules emmascarin els fets, que el discurs actuï com un túpido velo davant d'aquelles situacions d'explotació o miserables que es troben milions de persones cada dia. Crear una consciència virtual de bons ciutadans per ni sentir-nos malament ni lluitar per allò que és injust.

Però com veiem de fa temps, aquesta educació per la ciutadania no és exclusiva en l'educació formal dels nens, sinó que ja s'ha traslladat a tot el gruix de la població, amb campanyes perpètues per part de les institucions que, juntament amb uns mass-media conxorxats que denuncien continuament els casos d'incivisme, se'ns titlla a tots els aspirants a ciutadans com a escolars perpetus que ens hem de diplomar en aquesta assignatura transversal perquè, un cop diplomats, com acostuma a passar en qualsevol assignatura, la deixem de banda i així els òrgans de poder puguin anar implantant noves formes de contro i submisió amb el nostre tàcti conformisme i aprovació.

I la campanya vomitiva de les Joventuts Socialistes n'és un clar exemple: mentres el noi que no ha estat educat per la ciutadania té opinió pròpia i diu el què pensa; la noia-ciutadana recita, de pe a pa, tot el decàleg dels bons usos i costums amb el què ha estat educada.

Perquè en el fons estem amb el de sempre, pringuen els mateixos: els pobres. Un nou ideari com aquest, que només enfoca les situacions en els aspectes formals de la existència, denuncia i persegueix totes aquelles pràctiques que determinades persones, per les seves ínfimes condicions de supervivència, no poden cumplir i que la resta de ciutadans titulats denuncien i assetgen.

Es a través de la ideología ciudadanista que los poderosos consiguen que los gobiernos a su servicio obtengan el consentimiento de los gobernados. Lo hace activando un dispositivo didáctico de amplio espectro que concibe a todos los miembros de la sociedad, y no sólo a los más jóvenes, como un con-junto de escolares perpetuos a los que someter a todo tipo de campañas de promoción de la figura del “buen ciudadano”, campañas que, por cierto, resul-tan estratégicas en orden a la legitimación de normativas “cívicas” que, en la práctica, sirven no para perseguir la pobreza, sino directamente a los pobres.
Luego de habernos diplomado todos en civismo y ciudadanía, ninguno de nosotros cuestionara las estructuras que hacen injusta la sociedad, ni de-nunciará cómo se van implantando nuevas formas de conformismo y sumisión. Ahora bien, se habrá alcanzado un gran objetivo: el de que, en un mundo en que prolifera en aumento la miseria, el sufrimiento y la postergación, crezcan y se reproduzcan hombres y mujeres verdaderamente virtuosos.

Manuel Delgado

Reflexions (XXIII)

2007-11-09T09:39:00.000+01:00

La guerra es el arte de destruir hombres, la política es el arte de engañarlos.

Jean Le Rond D' Alembert

Vides barates

2007-11-04T21:47:00.000+01:00

La història es repeteix.Si fa uns anys fou a Ciutat Vella, ara ha tocat al Bon Pastor: nombroses famílies han estat desallotjades de manera il·legal i a través del llenguatge de les porres de les seves cases de tota la vida, de les anomenades Cases Barates.

El passat 19 d'octubre, amb una contundència policial fora de mida, es va acabar d'expulsar de la seva pròpia vida quatre famílies que resistien a la Barcelona cosmopolita i guai del Segle XXI.
Vulnerant els articles 96 i 100 de la LLei 30/92, que garanteix la dignitat de les persones en casos de desnonació i la necessària autorització judicial per entrar en domicilis particulars, els cossos de (in)seguretat irrompien en les vivendes dels afectats emprant els mètodes camorristas contra un grup de gent, majoritariament molt gran, que luitaven pels seus drets.

Els habitants de les Cases Barates no s'oposaven a la remodelació d'un barri ja de per si degradat, sinó al sistema d'adjudicació de subvencions i, sobretot, a la recompra dels seus propis habitatges: la majoria de famílies, d'un baix nivell adquisitiu, els hipotecaven l'existència durant 20 anys a raó de 300€ mensuals per uns habitatges que, en el seu moment, ja havien adquirit. Obviament és una mesura disuasoria de tota aquell sector de la població que la Barcelona Guapa no vol acollir, d'aquelles persones que ja sigui pel seu statuts de pobre i/o immigrant no ofereix una imatge de figurant idílica pel potencial consumidor de la ciutat, el turista.
Perquè si mirem la Barcelona del futur, no podia ésser que les Cases Barates estiguessin situades en un nexe important com vol ser la Sagregra amb la nova macroestació de l'AVE o el colosal edifici projectat pel Frank Gehry i, sobretot, desaprofitar unes hectàrees de terreny que fins ara eren ocupades per xavoles i que el seu valor augmentarà exponencialment.

Aquestes Vides Barates, com molt bé conceptualitzà Manuel Delgado en un article, sempre són les víctimes propiciatòries del maquillatge que s'ha d'aplicar a la ciutat; aquestes víctimes, que no tenen ni uns segons de protagonisme en cap mitjà de comunicació, són les quines fan 30 anys van aixecar no només Barcelona, sinó també Catalunya; i el pas del temps, en aquests nous temps hipermoderns i neoliberals, els aboca a una situació de marginalització ja sigui per la relocalització d'aquelles empreses que ells van aixecar o l'impacte de la nova esclavitud provinent d'altres països on ells no s'hi volen encadenar.

Però són vides que no importen, vides que ens fan nosa, vides que ens espanten, vides que volem foragitar, vides desgastades, vides estigmatitzades...vides que, en el fons, ningú de nosaltres no vol veure perquè els hem condemnat a elles.

Terreno liberado para el mundo que se avecina, en que ya no habrá vecinos, sino clientes y en los que las nuevas clases medias que un día fueron progresistas podrán presumir de haberse comprado un magnífico piso en un "barrio popular". Un negocio redondo en el que los perdedores serán una vez más los de siempre.
Y nadie se acordará de los expulsados de hoy, muchos de ellos viejos, pobres y feos -vidas baratas por tanto-, pero con una historia y una grandeza obreras de la que los nuevos habitantes que habrán de venir no sabrán ni podrán saber nunca nada.

Manuel Delgado

Budapest

2007-10-28T20:06:00.000+01:00

En fi amics, abandono durant una setmaneta el meu racó bloggaire per tal de capbussar-me en aquesta ciutat hungaresa.
A veure que em depara i prometo reflexions budapestianes un cop el meu retorn es faci efectiu.

No feu moltes trapelleries i ajudeu a el Poeta a sabotejar aquest humil reducte...

Una imatge val mes...(IV)

2007-10-24T16:59:00.000+02:00

La doctrina del schok

2007-10-19T11:05:00.000+02:00

Naomi Klein acaba de publicar el seu últim llibre, La doctrina del Shock.

Prenent com a punt de partida els experiments de la CIA als anys 50 sobre una teràpia psiquiàtrica per control·lar els presos a través de descàrregues elèctriques, extrapola aquesta teràpia d'impacte als nostres dies, en el marc de la societat neoliberal. L'objectiu era (i és) reduir als adults en un estat mental infantil, infantilitzar l'existència per fer-la més fàcilment control·lable.

Si originàriament es pretenia domesticar l'individu "anormal" (el boig i el reclús), actualment s'intenta aplicar per control·lar tota la societat a través d'un trauma col·lectiu: guerres, catàstrofes, atemptats terroristes... i d'aquesta manera tornar-nos dòcils per seguir els nostres líders.Precaritzar la nostra existència per encomanar-nos als grans gurús del nostre segle els quals ens conduiran pels camins inescrutables de la nostra supervivència.

Us adjunto el documental confeccionat pels germans Cuaron que ens aproxima a aquest nou llibre de la polèmica, controvertida i criticada Naomi Klein.

Una imatge val mes...(III)

2007-10-10T22:54:00.001+02:00

Cortina de fum: La MAT

2007-10-08T22:44:00.000+02:00

Tothom ha sentit a parlar de la MAT, de la línea de Molta Alta Tensió que pretèn interconectar la xarxa francesa i catalana amb el pretext de l'arribada de l'AVE i de garantir el subministrament elèctric a les comarques gironines.
Les diverses plataformes franceses i catalanes que clamen contra aquest projecte argumenten el seu discurs en base a la destrucció del territori, una destrucció evitatble ja que el què realment es pretèn amb aquesta línea es poder vendre els excedents derivats de l'energia nuclear francesa.
Però com sempre passa amb el Poder, aquest discurs no s'ha deslegitimat ja que ja els interessa que ens pensem que aquesta és l'autèntica obra fosca que es representa en l'escenari... perquè, en el fons, hi ha d'altres interessos que es couen entre bastidors i són els realment importants.Però quins són aquests interessos?
L'exportació de les centrals nuclears a África.
Des de ja fa un temps, alguns països (com Rússia) ja estan negociant amb països del Magreb per vendre'ls complexos nuclears sencers a canvi d'una futura exportació de part de l'energia generada. En aquest sentit, ja existeix un marc estructural on es resituen les futures centrals nuclears europees al nord d'àfrica i a la Índia, un cop s'hagi admés que aquestes són necessaries i primordials per generar l'energia necessària que requereix el nou món occidental, però aquest cop amb un nou condicionant: que aquestes centrals nuclears estiguin el màxim allunyades de centres urbans europeus per minimitzar un possible desastre nuclear i les enfermetats derivades dels qui tracten i treballen amb aquesta energia.

I en el fons, aquest és l'autèntic sentit de la MAT: assegurar una interconnexió potent d'Espanya amb la resta d'Europa un cop África passi a ésser La Central Nuclear d'Europa i Espanya l'enllac amb aquesta.
Perquè ara que ja estem acabant amb el procés d'espoliació de les riqueses minerals i naturals d'África i recuperem l'esclavitud del negre camuflada en precaris contractes laborals...d' África ja no en podem extreure res més i l'únic ús que en podem obtenir és que passi a ésser una plataforma residual del planeta Terra.

El mon de Prodan Lecrou (II)

2007-10-03T18:59:00.000+02:00

Justicia, existe la misma probalidad de obtener un régimen de buen juicio, belleza y entendimiento entre los humanos como de que, por un jocoso bucle azaroso del caos de la materia, una ola, en el fragor perpetuo del océano immenso, se erija, por unos segundos, formando el volumen preciso e inconfundible de, pongamos, el rostro de mi amada. Y otra cosa sería, si esa improbabilidad lleagara a darse: ¿ quién podria estar allí, en algún punto remoto, cualquiera, del extenso desierto de agua, en el momento preciso, para constatar el cumplimiento de tan milagroso fenómeno)

Prodan Lecrou

Reflexions (XXII)

2007-09-28T07:41:00.000+02:00

No me gustaría pensar que mis enemigos comparten mi cama, están a mi lado, soy yo mismo, cada vez que me acojono.

Adrian H.l.

El món de Prodan Lecrou (I)

2007-09-22T00:19:00.000+02:00

Los ciudadanos occidentales, secuestrados por su comidad y ciertas creencias irracionales, ofrecen una extraordinaria resistencia a asumir la responsabilidad de su cultura, su modo de vida y su propia persona en el imperio de la miseria humana y el deterioro ecológico. Ago similar a lo que ya sucediera a los ciudadanes de la Alemania nazi, salvando las distancias, ue tampoco son tantas. ¿De qué manera una persona, esgrimiendo argumentos supuestamente racionales, acepta no ser más que otra pieza de entre millones en una colosal maquinaria que, vista en su totalidad, provoca terror y estupor? Todo el munedo parece querer un cambio, pero está esperando a que se lo anuncien por TV.

Prodan Lecrou

Reflexions (XXI)

2007-09-14T12:16:00.000+02:00

Las únicas personas para mí son los que están locos, locos por vivir, locos por hablar, locos por ser salvados, deseosos de tener todo a la vez, los que jamás bostezan ni dicen cosas intrascendentes, sino que arden, arden, arden, como esas fabulosas velas romanas que explotan como arañas entre las estrellas para dejar una luz central que al explotar hace que todo el mundo se quede boquiabierto y exclame ¡Ahhh!

Jack Kerouac

Una imatge val mes...(II)

2007-09-10T18:42:00.000+02:00

Reflexions (XX)

2007-09-07T08:38:00.000+02:00

EL SISTEMA DE ENSEÑANZA ES LA ENSEÑANZA DEL SISTEMA

Filosofs de la barbarie

2007-09-02T20:41:00.000+02:00

"De todas maneras considero ineludible que nosotros a todos aquellos que tienen el poder y nos amenazan, los asustemos. No nos queda otro camino que contestar a sus amenazas con amenazas y hacer inefectivos a todos aquellos políticos que con toda irresponsabilidad y por intereses egoístas llevan al mundo a la muerte. Ojalá que la amenaza en sí pueda ya de por sí asustarlos".

Violència..si o no? Vet aquí un dels grans debats de la nostra societat contemporània.
Mentres alguns senten nostàlgia del 68 o de les revoltes obreres de mitjans de segle XX; d'altres, en canvi, censuren aquestes pràctiques i degraden a l'ésser humà que les realitza a la categoria de primitu o animal.

Gunther Anders fou un filòsof alemà que, a la decada dels setanta, encapçalà el gran moviment pacifista alemany, abogant per l'antimilitarisme i l'ecologisme....Però de sobte, als 85 anys, trasbalsà aquella societat alemana que el tenia com a gurú d'una nació ja de per si trasbalsada: l'única sortida és la violencia.

A partir del concepte Gewalt (que en alemany té una doble accepció: poder i violència) va legitimar, a partir d'una sèrie d'antecedents històrics i mecanismes contemporanis, l'ús de la violència com a mecanisme de defensa d'un individu que s'havia quedat orfe després de la claudicació del socialisme davant de l'Estat Atòmic (l'Estat tecnoindustrialitzat). L'Estat Atòmic ha guanyat cada cop més gewalt sobre l'individu, un individu que, basant-se en la legislació natural de l'ús de la violència per a la legítima defensa, està obligat a respondre amb les mateixes armes.

I a que es deu que un dels capdavanters del pacifisme passa a criticar obertament aquella postura per la qual se n'havia convertit una icona? Se n'adona que totes aquells performances festives dels antimilaristes són tant sols happenings que no han aconseguit res, meres representacions teatrals que obliguen a l'individu a actuar sense que hagi de passar a l'acció real: "Hacíamos teatro por miedo a actuar verdaderamente". Ni les cançons-protesta; ni les manis; ni les vagues de fam ni les flors al fusell van fer pessigolles mínimanet a l'eclosió del lobby atòmic, el qual continuà avançant fèrriament.

Se'ls hi va vendre un fals concepte com el d'Esperança, un concepte que és una resposta romàntica a la covardia que mostraven, un pretext conformista per estar asseguts a esperar que passés alguna cosa sense intervenir-hi, sense entrar en acció, esperant que la Divina Providència fes acte de presència en favor seu. Invocaven la posició d'una figura com Gandhi que amb el temps s'ha demostrat que no va aconseguir res i fou malanalitzat: "Ghandi no pudo detener la industrialización ni siquiera tocar la miseria de castas de la India(...) lo importante no era para él la no-violència como tal sino la eventualidad del muy débil de a pesar de no tener armas poder igual ejercer resistencia. Lo fundamental, pues, en él no es la aceptación del "sin" armas sino del "a pesar" de no tener armas."

Anders ja va preveure, a mitjans dels 90, que amb el cop d'estat dels mitjans de comunicació, la democràcia deixava de tenir vigència perquè, com a tal, els individus no la podien exercir pel fet d'haver-se vist desposseits de la seva opinió en benefici del consum excessiu i unilateral d'opinions externes encabides en un macrosistema teledirgit pels lobbys de poder.
"El ser humano ya no puede llegar a la mayoría de edad. más bién es un ser-siervo porqué solo oye, y oye lo que le llega por radio y televisión y aquí la relación permanece unilateral sin capacidad de respuesta(...) No percibe que lo que él consume en la soledad es el alimento de millones".

Tot i això, Anders incitava a un ús de la violència conyuntura, per a la ocasió; i no com a mitja d'extorsió perenne cap a la població en forma de policia, exèrcit o qualsevol grip de caire armat.

No hay un método alternativo, no hay otro que la amenaza -si queremos la sobrevivencia de nuestra generación y queremos asegurar la existencia de las generaciones posteriores- contra todos aquellos que insisten en continuar con hacer peligrar la vida humana con la producción atómica y siguen rechazando todas las ofertas de detenerla; no hay otra alternativa que comunicarles a esos hombres con toda claridad que tanto uno como el otro deben considerarse piezas de caza. No hay que vacilar en eliminar a aquellos eres que por escasa fantasía o por estupidez emocional no se detienen ante la mutilación de la vida y la muerte de la humanidad".

De nou...silenci...

2007-08-29T23:22:00.001+02:00

Una imatge val mes...(I)

2007-08-26T18:48:00.000+02:00

Reflexions (XVI)

2007-08-23T15:50:00.000+02:00

"Nuestra época, sin duda alguna, prefiere la imagen a la cosa, la copia al original, la respresentación a la realidad, la apariencia al ser... Para ella, lo único sagrado es la ilusión, mientras que lo profano es la verdad. Es más, lo sagrado se engrandece a sus ojos a medida que disminuye la verdad y aumenta la ilusión, tanto que el colmo de la ilusión es para ella el colmo de lo sagrado."

Feuerbach

El mite del boig

2007-08-16T23:41:00.000+02:00

La figura del boig sempre ha suscitat controversia al llarg de la història: que si malalts mentals; que si hostes d'esperits malèvols; que si víctimes de maleficis; que si productes de conductes amorals i inadequades dels seus antecessors...Alguns consideraven que s'havien d'eliminar per tenir una nació sana; d'altres de recluir-los a casa a l'ampar de la seves famílies; i inclús alguns a expatriar-los a zones de quarentena...

Però des de mitjans del segle XX, des de diverses arts culturals, el boig es va idealitzar fins a arribar a cotes com a un requisit imprescindible per aflorar la genialitat. Pel·lícules com Alguién voló sobre el nido del cuco ajudaren a consolidar aquest nou status del boig.

Foucault afirmà que l'epoca moderna s'inicia amb La Gran Tancada, on tots els inadaptats socials es van veure forçats a recloure's en les intitucions que conformarien els pilars bàsics de la nostra societat: les presons, els manicomis i els hospitals. Les presons castigaven aquells que no es portaven normativament bé; els manicomis aquells que no pensaven com la resta; i els hospitals, d'una manera més subliminal, controlaven el cos i, per tant, la persona.
A partir d'aquests pressupòsits, el boig comença a adquiri l'status de subversiu social per excel·lència.

Perquè al cap i a la fi, no només són les normes i les lleis les quines limiten la llibertat i la creativitat de l'individu, sinó també la racionalitat s'ha erigit com el sistema de coacció més potent i efectiu d'aquesta última època. Si a l'Edat Mitjana, l'Esglèsa cremava els heretges per control·lar les persones, en el nostre segle aquests heretges són els llunàtics i la religió s'ha substituït per la raó com a sistema hegemònic cultural i de dominació. Per això, el boig, deslliurat d'aquestes cadenes internes transmesses de generació en generació, s'ha encumbrat com l'ésser per autonomàsia de la llibertat i de la creació i, conseqüentent, com a potencial perill pel flux continu de la nostra societat estandaritzada.

Potser per aquest motiu, per la força inherent que desprèn aquest heretge del S. XXI, ha estat un dels punts de mira dels científics i dels buròcrates, l'element que cal control·lar per no desastibilitzar la maquinària perfecta que ha de ser el nostre món feliç.

El boig, autèntic o fals mite del S. XXI?

EL LOCO AL QUE LLAMAN REY

Bufón soy y mimo al hombre en esta escalera cerrada
con peces muertos en sus peldaños
y una sirena ahogada en mi mano que enseño
mudo a los viandantes pidiendo
como el poeta limosna
mano de la asfixia que acaricia tu mano
en el umbral que me une al hombre
que pasa a la distancia de un corcel
y cándido sella el pacto
sin saber que naufraga en la página virgen
en el vértice de la línea, en la nada
cuel de la rosa demacrada donde
no estoy yo ni está el hombre.

Leopoldo Panero

L'any que tampoc vam fer la Revolució (IV)

2007-08-14T08:45:00.000+02:00

Espanya és l'únic país de la OCDE que el poder adquisitiu dels salaris ha baixat en l'última dècada.
Mentres que l'economia espanyola ha crescut, durant aquest període, per sobre de la mitjana de la UE, situant els beneficis empresarials en un augment d'un 73%, el salari mitjà ha caigut un 4%.
I no només això, sinó que el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa relativa (persones amb una font d'ingressos inferior al 60% de la renta mitjana nacional) ha augmentat fins a un 20%, molt per sobre de la mitjana europea i d'altres etapes de governs de dretes.

Però segons Juan Iranzo, director de l'Institut d'Estudis Econòmics, no és Espanya qui ha de convergir cap a Europa, sinó que és Europa la quina ha de convergir cap a Espanya.

I avui en dia encara hi ha gent que creu que hi ha partits d'esquerra i d'obrers.Cada dia que passa, la bomba social s'arma de més pòlvora, tot esperant que els nouvinguts, els nous esclaus del segle XXI, possin foc a la metxa i acabin d'una vegada el què els altres no hem pogut ni començar.

Proxima estacio: Las Vegas (i III)

2007-08-01T00:56:00.000+02:00

Tomas Moro definí la utopia com aquell no-espai, aquella no-ciutat ideal que un descobreix accidentalment a causa d'estar separada física o temporalment de la civilització emergent. Com apuntà Didion, aquesta separació aïllada es referia a la seva no-vinculació amb la realitat.

Las Vegas, el model de consolidació utòpic (o distòpic més ben dit) del món feliç popularitzat pel lisèrgic Huxley. Una utopia encarnada en dos variables intrínsecament oposades: la realització del desig personal a partir de la racionalització de les relacions; una ciutat que ens posa a l'abasat de la mà els nostres desitjos en un espai compartimentat, higienitzat i reglamentat per tal de què res ni ningú transtorni la nostra satisfacció previàment estandaritzada. La seguretat del desig i el desig de la seguretat, el plaer per la sumissió,un 2x1 infalible.
Una utopia que ho ha deixat de ser per convertir-se en realitat, una realitat on la regulació social culmina racionalment, on tothom pot donar via lliure a les seves pasions desenfrenades sense patir per un cortcircuït que posi en perill la seva vida, gràcies a una societat homogènia regulada i planificada d'avantmà on es determinen i es controlen totes les relacions sense donar cap resquici a l'inesperat o a l'espontani.

La uotpia degradada en el virtual; sensacions extremes obtingudes per mitjans legals i inofensius; l'excitació total sense l'angoixa de la por. Allà on els hippies fracasaren, Las Vegas ha triomfat.Experiències psicodèliques i estats alternatius de consciència a go-go a través d'agulles esterilitzades i de xutes visuals que et transporten a l'experiència de la diversió al límit.Diversió, diversió i diversió! Del ser vam passar al tenir, i del tenir hem passat a l'estar.

Unes ciutats confabulades per oferir un rictus de felicitat unànim, una felicitat socialment dictada amb un petit preu a pagar: la domesticació i regularització social. Una evasió de la realitat a través d'una reclusió voluntària en aquesta, un espai on el propi desig es mistifica anegant qualsevol risc que aquest pugui comportar, ciutats de fantasia on l'alteritat i la diferència estan prohibides per no interrumpir el continuum diàfan del moviment urbà. La Babilonia llibertina i esborrejada que aparentment interpreta es tan sols una producció totalment codificada i controlada.

Infantilització de la conducta, síndrome de Peter Pan perenne, però no d'aquell Peter Pan trapella i somiador, sinó d'aquella versió que Tom Wolfe va definir molt encertadament com a megalomania infantil, d' un infant pres dels seus desitjos i capritxs. No d' aquell infant que surt al carrer a gaudir espontàneament de qualsevol cosa que es trobi pel camí, sinó d'aquell infant que se'l porta al casal o a la ludoteca perquè siguin els altres els qui hi dictin els jocs i les normes, d'aquell infant que prefereix anar al parc temàtic en comptes de perdre's tota la tarda pels parcs i pels jardins.

En fi, davant d'aquest projecte global que ja s'ha concretat en el desert de Nevada, allà on no pots realitzar els teus desitjos si no ho fas amb el mode prestablert, allà on has de renunciar a la inseguretat de les teves inclinacions naturals a favor d'una satisfacció socialment consenusada i imposada, només ens queda una sortida:
Leaving Las Vegas

Proxima estacio: Las Vegas (II)

2007-07-28T23:05:00.000+02:00

Però que s'amaga darrera dels focus? Que ens depara aquesta ciutat un cop s'apaguin els llums? Que deixarà entreveure...la foscor?

La foscor crea por; la por condueix a la inseguretat; i la inseguretat dóna pas al control: control explícit a través de la vigilància humana (polícia), electrònica (videovigilància) o espacial (barreres arquitectòniques); i control implícit a través de la domesticació de les persones.

Un cop abandonem el downtown de la ciutat, un cop quedem fora de l'abast de l'influx diví de les llums de neó, ens trobarem amb els vestigis del que fins llavors enteníem com a ciutat, allà on la gent viu i no reviu la seva experiència vital.

Barris perifèrics i comunitats tancades, aïllades, enclaustrades envers el món real(?) sota una estricta vigilància.Comunitats suburbanes franquejades per fortificacions modernes on el santo y seña pendrà, de nou, forma; on els espais vitals s'articularan al voltant de piscines i de pistes de tenis; en fi, una nova Edat Mitjana amb la constitució de comunitats neorurals fortificades ( l' aldea global de MacLuhan)que els mantinguin al marge de l'amenaça promiscua de la ciutat, d'una ciutat que es concep com un virus latent que pot infectar els habits saludables dels autèntics ciutadans, d'uns ciutadans que renuncïen a la seva llibertat encarcerant-se voluntariament enfront de les hordes de turistes i visitants que encarnen la mítica figura del Diable.

Però alhora aquest model de ciutat emfatitzarà la segregació social i econòmica: no tothom podrà accedir a les comunitats, ni les comunitats voldran a tothom. Darrera del decorat, de l'escenari majestuós del downtown, s'amagaran tots aquells exiliats que ni són turistes ni són ciutadans: els servents. Esclaus del segle XXI, tots aquells que serviran els còctels amunt i avall o vendran els tickets dels espectacles seran els desheredats vegasians, campant per terra de ningú com ombres fantasmagòriques destinades no a ser ells mateixos, sinó a ser part de l'espectacle.
Reduïts al nivell de les llums de neó o a palanques de les escurabutxaques, continuaran essent els marginats que no tenen ni lloc a l'escenari ni butaca a la platea: el seu lloc correspondrà a darrera de les cortines on ningú sàpigui (ni vulgui saber) de la seva existència.

Proxima estacio: Las Vegas (I)

2007-07-26T08:04:00.000+02:00

Las Vegas, aquell simulacre de ciutat.
Las Vegas, aquella utopia postmoderna on cada dia és Carnaval.
Las Vegas, aquella ciutat on la forma ha desposseït completament el fons; on el continent no reclama contingut.

Las Vegas és el nostre horitzó urbà, un viatge a un futur no molt llunyà on podem comprobar com seran les nostres ciutats.

L' entertainment com a principi estructurador de la nostra vida, ramificat a través de multitud de galeries comercials, parcs temàtics i centres d'oci per garantir l'animació durant nit i dia per l'opium consumista i lúdic. Unes ciutats que ens seduiran comercialment a través d'un imaginari infantil evocador.

Mica en mica anem veient com l'ombra veguesiana sobrevola els nostres barris antics implantant, en ells, complexes d'ocis i de galeries comercials, catedrals neopaganes on els vots de pobresa i castedat (però no el d' obediència) han estta substituïts pels vots de jugar, menjar, consumir i divertir-se.

Com a Las Vegas, acabarem vivint en unes ciutats que parodien, per excès, aquelles tradicions i institucions essencialment trascendentals; els aconteixements humans perdran el seu caràcter rigorós per acabart-se convertint en una mofa d'ells mateixos, permanentment ridiculitzats per l'hemorragia de llums i de colors en què es cobreix tota realitat humana.Del no future passarem al Tot és una immensa i grotesca farsa.

Però alhora ens trobarem amb una ciutat que, en el fons, no soterrarà la nostra realitat, sinó que la confirmarà i la posaré explícitament en evidència: l'accentuació de les segregacions socials i econòmiques, la posada en escena sota els llums de neó d'aquells pocs que se'n beneficien de tot.

Les ombres que es projectaran sota l'orgia de llums psicodèlics només confirmaran una cosa: que la llum només ressalta les formes i perfila els contorns.

Reflexions (XIX)

2007-07-15T10:22:00.000+02:00

Si por desgracia se abriera alguna rendija de tiempo en la sólida sustancia de sus distracciones, siempre queda el soma: medio gramo para una de asueto, un gramo para fin de semana, dos gramos para viaje al bello Oriente , tres para una oscura eternidad en la luna
Un mundo feliz. Aldous Huxley

Reflexions (XVIII)

2007-07-08T20:17:00.000+02:00

El tiempo es lo que impide que la luz nos alcance
Meister Eckhart

Endesa: el llop amb pell de corder

2007-07-01T20:23:00.000+02:00

Nota: Aquest article es fruit de l'encàrrec d'un company per a la Revista l'Ateneu

Més de 47.000 grans preses col·lapsen el 60% dels rius del planeta. Només a Brasil, més de 2.000 han desplaçat un milió de persones i han desestabilitzat ecosistemes rics i exclusius.
L’enèrgia hidroèlectrica, un dels paràdigmes de les energies renovables, s’ha transformat en una font de riquesa per a les grans multinacionals del sector, i com a tal s’ha esdevingut en un dels mals endèmics de la Mare Terra per un abús insostenible d’una font energètica que, de manera equilibrada i racional, és una bona alternativa a d’altres formes de generació d’energia elèctrica. I una de les principals manifestacions d’aquest mal ús el trobem en una multinacional que últimament ha estat a la palestra per altres vicissituds macroeconòmiques: Endesa.
En els últims anys, aquesta empresa transnacional, que lidera una classificació no molt agradable a l’Estat Espanyol (en l’emissió de Co2), ha endegat una campanya de rentat de cara per al compromís amb el medi ambient. Tots recordem aquella campanya publicitària del 2003 que, juntament amb Iberdrola, apostaven per la distribució de Energía verde. El què pocs saben és que foren instats a retirar aquesta campanya perquè no foren capaços de garantir el suposat origen de fonts renovables d’aquesta energia, com també que suposava un sobrecost per al client que ja estava pagant indirectament a la factura. Però el particular compromís que Endesa manté amb el medi ambient no s’acaba aquí: tot just s’inicià a mitjans dels 90 a sudamèrica, concretament a un dels paratges naturals més rics de la Patagonia, Xile.
1997. Endesa entra en el mercat llatinoamericà a partir de la compra del grup sudamericà Enersis.
El seu primer projecte: construir un faraònic embalssament a la conca superior del riu Bio-Bio, el més llarg de Xile, a una vall anomenada Ralco, amb una extensió inundable de 3.500 hectàries.
Problema? Aquest territori portava ocupat centenars d’anys per comunitats maputxes, i les negociacions es preveïen difícils. Aquesta zona era un símbol de la resistència pehuenche ja que havia estat constanment a l’ull de l’huracà dels grans empresaris latifundistes de la zona i, anteriorment, dels conquistadors espanyols. La terra era propietat comunitària i plurifamiliar, un vestigi ancestral de les útopiques societats comunals.

Endesa presentà el projecte, però fou contundenment refusat tant pels informes tècnics de la Comisión Nacional del Medio Ambiente (CONAMA) com per la Corporación Nacional de Dessarrolo Indígena (CONADI), organisme creat per defensar les poblacions indígenes i fer cumplir la Ley Indígena 19253.
No satisfeta amb la resolució, Endesa optà per moure els fils polítics, i aprofitant el fràgil mecanisme de la corrupció, el govern xilè va optar per expulsar els Directors Nacionals de la CONAMA i de la CONADI substituïnt-los per titelles que donessin el vist-i-plau al projecte. Alhora s’inicià una poderosa campanya de marquèting a favor de l’embassament i, amb el beneplàcit i la cooperació de l’Estat Xilè, es començà a pressionar les més de 70 famílies maputxes que havien d’abandonar la zona.
Mentre que amb algunes d’aquestes famílies es van arribar a uns acords que consistia en traslladar-los a zones àrides a 2000 metres d’altitud a canvi d’una irrisòria quantitat de diners i una petit habitatge amb pastura en uns terrenys impracticables per l’economia de subsistència agrícola; d’altres famílies es van esdevenir disidents d’aquest pacte de falses promeses i iniciaren una petita revolta, sufocada per la polícia estatal criminalitzant-te els líders indígenes i aplicant-los-hi la llei terrorista instaurada per Pinochet i que encara, avui en dia, els manté empresonats sota el govern de la socialista Bachelet.
En el maig del 2004 es començà a inundar el Valle de Ralco mentres la majoria de famílies indígenes denunciaven a la llum pública l’incompliment, per part d’Endesa, del pacte que havien arribat, deixant-los de la mà de déu en el moment en el què el projecte finalitza.
La construcció de la presa de Ralco, inundant una vall que era considerada Reserva nacional, no només fou un atemptat contra l’ecosistema biològic de la zona, sinó també la destrucció de l’ethos d’un poble, el pehuenche, que basa la seva cosmovisió del món en l’associació Terra/Home, en la inextricable coexistència entre l’home i la natura. Per als indígenes, la presa simbolitzà una subtil metàfora de la democràcia del Segle XXI: una muralla inexpugnable que s’erigeix sobre un Poble i una cultura viva, imposant-se per la força a expenses de l’equilibri tel·lúric i la Justícia natural. El projecte suposà un extermini del poble maputxe en forma de gota malaya, inundant les seves valls, cementeris i vides a través de l’engany i la força d’una multinacional secundada pels aparells de l’Estat Xilè, la policia i els jutjes.

Però Endesa, no contenta amb aquest etnocidi i ecocidi, ja planeja construir cinc centrals hidroelèctriques noves a la regió de Aysén, en plena Patagonia xilena.L’inici de les obres està previst per a finals de 2008, amb una duració total del projecte d’uns deu anys.
La zona de Aysén no només es caracteritza per una diversitat de flora i fauna mundialment exclusiva, sinó també per ser una de les grans reserves d’aigua dolça del continent (122 lllacs). A més a més, aquest macroprojecte afectarà a 91.000 persones que es sustenten, principalment, del turisme i de la pesca, activitats que pràcticament desapareixeran amb les diverses contruccions dels embassaments. L’anterior president de la república, Ricardo Lagos, donà el vist-i-plau a l’operació sense ni tant sols realitzar un mínim estudi de l’impacte ecològic i econòmic, amparant-se en l’excusa de què, ens els propers anys, la demanda d’electricitat creixerà ostensiblement a causa de les diverses multinacionals que han aterrat a la zona per expoliar les riques reserves mineres que queden en el substrat del país. La recent presidenta del país, Michelle Bachellet, aclamada tant pels nous progres com pels grans capos del FMI, no pensa desencallar el projecte per por a les represàlies d’Endesa.

En fi, tal i com hem pogut veure, Endesa té una particular manera d’aplicar a la pràctica el seu discurs de compromís amb el medi ambient i la vetlla per un creixement sostenible. Bush afirmà que la solució a què no es cremessin els boscos era talar els arbres; Endesa, per la seva part, sembla haver-se apuntat a aquesta filosofia i considera que la manera de solucionar el problema del medi ambient és destruïnt-lo definitivament, tant a l’ecosistema biològic que el conforma com l’ecosistema humà que el defensa i l’utilitza d’una manera equilibrada i natural.

Tots coneixem el conte de la Caputxeta Vermella, així que vigilem qui s’amaga darrera les dolces paraules quan se’ns presenti a la porta de casa un individu trajat de 21 botons que vol construir un món millor juntament amb nosaltres. Pel fet de què el llop es vesteixi en pell de corder no vol dir que deixi de ser llop, oi Senyor Endesa?

Reflexions (XVII)

2007-06-27T22:54:00.000+02:00

Por razones que no había llegado a comprender, su mujer leía cada mañana un
diario diferente, abarcando el espectro político desde la derecha a la
izquierda, además de las lengus francesa e inglesa.Le había preguntado
porqué.La respuesta que ella le dió era perfectamente racional:
"Quiero descubrir de cuantas maneras diferentes se pueden decir las mismas mentiras".
Donna Leon. Muerte en la Fenice

Paranoies no tant paranoiques

2007-06-24T17:54:00.000+02:00

S'anomena teoria conspirativa l'intent d'explicar algun succés polític, social o històric en base a una trama secreta perpetrada i encuberta pels ostentors del poder. Alhora s'acostuma a titllar de paranòics a tots aquells que, de tant en tant, analitzen un fenomen en base a aquesta teoria; aquells que defensen que en el teatre de l'espectacle, a vegades són més importants els quins actuen darrera les bambalines que els actors que surten es escena.

Doncs bé, el dilluns 25 de juny, l'Agència Central d'Intel·ligència, la CIA, desclassificarà part del seu arxiu històric dels anys 50 on es podrà comprovar part de les seves atrocitats durant aquell període fosc de l' Agència:

Complots per assassinar a líders com Fidel Castro o Patricio Lumumba, tots ells fracassats.
Activitats d'espionatge domèstic contra crítics i dissidents, elaborant un arxiu de més de 9.900 fitxes que incloïen crítics amb el Vietnam, reconeguts períodistes de l'època o exagents de l'Agència crítics amb la mateixa
Segrest de desertors russos així com la violació sistremàtica del correu entre la URSS i els EUA com el de la Casa Blanca amb la Xina.
Finançament d'investigacions en institucions acadèmiques sobre la modificació del comportament a través de les drogues.
Seguiment i vigilància clandestina a militants de la causa negra
Experimentació humana

L'actual director de la CIA, Michael Hayden, ha comentat recentment que malgrat que el material que farà públic no és molt positiu per la imatge de l'organisme, aquest és part de la història i ofereix una visió d'un temps i d'una agència d'espionatge molt diferent a la d'avui en dia.

El dubte que em quedà és que si tots aquests paranoics de les teories conspiratives estan d'enhorabona o no, ja que...quins interessos s'amaguen darrera aquesta decisió d'ensenyar els draps bruts de l'Agència? Quina en tenen pensada???

Todo poder es una conspiración permanente
Honoré de Balzac

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)

2007-06-20T11:38:00.000+02:00

L'Estat Espanyol ha augmentat en un 27% les despeses militars en el pressupost del 2007. Estem parlant de 17.977.230.000 d’euros, 49,25 milions d'euros diaris (8.194 milions de pessetes), cosa que equival a 423 euros l'any per habitant de l'Estat. Part important d'aquest pressupost va destinat a la compra de nous avions i tancs, a més de mantenir les estructures paramilitars espanyoles arreu del món.

A escala mundial la xifra és igualment espectacular, fregant els 2.000.000.000.000 (bilions) de dòlars.

I llavors diuen que no hi ha diners per invertir en l'educació, la sanitat, plans de xoc contra la fam, renta bàsica universal...

Reflexions (XVI)

2007-06-17T19:33:00.000+02:00

Somos inocentes culpables, condenados, no a la muerte, sino a la vida.

Schopenhauer

Cortina de fum: Afganistan

2007-06-12T15:37:00.000+02:00

11 de septembre de 2001...Tohom coneix la història, no cal repetir-la.
Pocs dies després de l'atac, Estats Units decideix bombardejar i conquerir Afganistan perquè, suposadament, el règim talibà encobreix el pressumpte autor de la masacre americana, Bin-Laden. Per quin motiu EEUU decideix posar en marxa la maquinària de guerra contra un país que, en principi, no pinta res en la taula d'escacs mundial?

La conca del Mar Caspi i l'Asia central aglutinen les dues terceres parts de les reserves mundials energètiques. EEUU és conscient d'aquesta situació i des de mitjans dels 90 militariza la zona per obtenir-ne el control. Curiosament, si superposem el mapa dels principals santuaris terroristes (segons els americans) amb el de les principals fonts d'energia del S. XXI, ambdós mapes coincideixen plenament.
Però bé, EEUU té un petit problema, tal com afirmà l'octubre del 2001 el prestigiós periodista anglès Georges Monbiot: " El petrolio i el gas no tenen cap valor si no se'ls trasllada. L'única ruta que té sentit tant polític com econòmic és a través de l'Afganistan". Doncs mans a l'obra.

Entren en joc les grans petroleres, capitanejades per UNOCAL i dirigint les negociacions un tal Henry Kissinger. Per posar en antecdents, UNOCAL ha compartit certs projectes amb règims despòtics i dicatorials amb països en vies de desnvolupament, destacant certes conexions amb els règims militars de Birmània i Indonèsia. De Henry Kissinger suposo que no cal parlar-ne, tots estem al corrent d'aquest personatge...

Des de finals dels 90, UNOCAL negocia amb els talibans una acord per construir un important oleoducte a través del seu país. Coopera amb el regim talibà per montar infraestructures de telefonia, fa quantiosos donatius en fons educatius...en fi, unten els talibans perquè siguin més amables amb el seu projecte. Els talibans demostren ser uns negociadors impecables, exigint l'oro i el moro als representants petrolífers..però de sobte entra en joc un empresari argentí, Bridas, que mostra ser més flexible amb els afganesos en les negociacions per emportar-se el projecte. El règim talibà talla les negociacions amb UNOCAL per centrar-se en l'oferta de Bridas.
Cop dur a UNOCAL...però de sobte entra a la Casa Blanca George Bush, deutor de favors a les grans corporacions energètiques nordamericanes pel recolzament econòmic a la campanya presidencial d'aquest. Les bones relacions de la família Bush amb el govern talibà auguren una bona perspectiva: mostra d'això és que el règim talibà, considerat terrorista sota el mandat de Clinton, obre una ambaixada al barri novaiorqués de Queens

L'agost de 2001, amb Bridas fora de joc per l'ensorrament de l'economia argentina, UNOCAL manté l'última conversa amb els representants talibans, amenaçant-los d'una intervenció militar si no cedeixen en les negociacions, cosa que no faran. Immediatament, just abans del 11-S, Kissinger truca a la Casa Blanca per denunciar que el règim talibà no és un govern cooperatiu.

Amb l'excusa que el govern talibà no vol entregar Bin-Laden, el 7 d'Octubre EEUU inicia la invasió a l'Afganistan, que culminarà el 13 de novembre. Es nombra com a president Hamid Karzai, que curiosament era conseller de El Segundo, una empresa de UNOCAL.

De moment, la construcció de l'oleoducte està en stand-by. Tal i com afirma el periodista paquistanés Ahmed Rashid , molt reconegut a la zona, el traçat de l'oleoducte passa pel sudest del país i per la provincia paquistanesa de Beluchistán, els principals focos d'insurgència i resistència que EEUU, 5 anys després, no ha pogut sofocar. Temps al temps...

Controlando la energía, podran controlar a las naciones y a sus sistemas financieros.
Gary Allen

El diccionario del diablo: Cristianisme

2007-06-09T09:11:00.000+02:00

Religión: Hija de la Esperanza y el Miedo que le explica a la Ignorancia la naturaleza de lo Incognoscible

Santo: Pecador difunto, corregido y revisado

Sacerdote: Caballero que afirma conocer y ser propietario del sendero interior que conduce al paraíso, y que quiere poner un peaje en el mismo.

Clérigo: Hombre que se encarga de la administración de nuestros asuntos espirituales como medios para mejorar sus asuntos terrenales

Iglesia: Lugar donde el párroco adora a Dios y las mujerea adoran al párroco

Cristiano: Que cree que el Nuevo Testamento es un libro de inspiración divina admirablemente ajustado a las necesidades espirituales de su vecino. Que sigue las enseñanzas de Cristo en tanto en cuanto no sean incompatibles con una vida de pecado.

El diccionario del diablo

2007-06-09T09:10:00.000+02:00

Entre 1881 i 1906, Ambrose Bierce, periodista i escriptor nordamericà, es va dedicar a redifinir tota una sèrie de conceptes trascendents i trascedentals per l'ésser humà amb la particularitat de despullar-los de la seva vessant hipòcrita i políticament correcta.

Amb el Diccionario del Diablo, Bierce ens adentra, d'una manera satírica però mordaç, a la realitat que hi ha darrera de les bambalines, neteja la fullaraca del concepte per mostrar-nos-el en la seva veritable essència allunyat dels cànons convencionals i normalitzadors de la cultura.

Amb aquesta sèrie pretenc, doncs, oferir aquell trosset d'espill que quan es configura la realitat s'acostuma a no trobar perquè reflexa la part més grotesca que ningú vol veure (ni mostrar).

Bilderberg 07

2007-06-06T21:21:00.000+02:00

Qui no ha sentit a parlar mai del Grup Bilderberg?Qui de vosaltres, escèptics fa uns anys, han pogut comprovar que aquesta conspiració paranòica existeix de veritat ja que no els hi cal amagar-se?
Per posar en antecedents, el Grup Bilderberg és un associació d'uns 130 convidats que es reuneixen anualment durant uns dies per tractar els grans temes internacionals.

Particularitats? Els convidats són grans personalitats del món, les persones més influients en els seus respectius àmbits: des de Tony Blair, passant per Kissinger i Rumsfeld, Rockefeller, Soros, Cebrián, Turner, Wolfowitz, Durao Barroso...
Les persones que, gràcies als seus recursos i poder, poden traçar les línies mestres de cap a on ens hem d'anar dirigint. Juguen amb l'avantatge que està prohibit l'accés als mitjans de comunicació, els quals no en fan cap menció ja que els grans patrons de les corporacions de comunicació mundial hi assisteixen i tapen la boca als seus periodistes.

Aquest any la ciutat escollida fou Estambul, del dijous 31 de Maig fins al diumenge dia 3 a l'hotel The Ritz-Carlton, amb certes protestes (silenciades) de diversos ciutadans per permetre, el govern turc, la seva celebració, l'encubriment total i l'estat d'excepció que regnava al hotel on es celebrà. Malgrat això, com afirmava algun diari nacional, l'encarregada d'inaugurar la ruenió fou la Reina Sofia.

De moment s'han filtrat, vagament, els temes que componien l'ordre de la Conferència:

-Crisis Energètica: Ja és un tema recurrent als últims anys, ja que s'ha assolit el pic del petroli i diversos països lluiten, encobertament, pel control dels recursos. En aquets punt va entrar el tema de la geoestratègia a l'Europa de l'Est, l'Orient Mitjà i Africà, punts calents a nivell energètic que EEUU, Europa, Rúsia i la Xina pretenen control·lar.

-Guerra d'Iran: Aquest país acumula un 13% de les reserves mundials de petroli. A priori la invasió sembla imprescindible...Problema?Rúsia, França, el Japó i la China porten anys invertint en el territori i no permeten la intromissió dels EEUU.

-Inclusió de la Gran Bretanya a la UE: És un tema que porten anys treballant, i pel que sembla, la ineptitud de la persona a la qual li van fer confiança per dur a terme aquest propòsit (Tony Blair) li ha suposat la seva imminent retirada de la política.

-Creació tres monedes universals: Els teòrics sobre els bilderbergs sempre han sostingut que la posada en marxa de l'Euro sorgí d'una reunió d'aquest grup. En la reunió d'aquest any es va tractar que, un cop el dòlar i el euro dominant, quasi per toalitat, les seves zones geogràfiques, ara falta una moneda per uniformar la zona pacificoasiàtica.

En fi, que segurament aquests 4 dies, que per la majoria de nosaltres ens han passat desapercebuts mentres les èlits mundials és reunien, significaran molt més per la nostra vida que d'altres espectacles com poden ser les eleccions municipals.

Com molt bé afirmà l'exprimer ministre britànic Benjamin Disraeli:

“El mundo esta gobernado por personajes que no pueden ni imaginar aquellos cuyos ojos no penetran entre los bastidores.”

Reflexions (XV)

2007-06-04T00:23:00.000+02:00

La realidad es una horda de ratones que va royendo el sotano de tus sueños
Bruce Sterling

Esclavitud virtual

2007-06-02T12:44:00.000+02:00

Gold Farmers: Persones (especialment xinesos) que es dediquen a jugar a jocs de rol virtuals (Everquest, Worl of Warcraft...) per aconseguir avançar de nivell en els seus personatges i recol·lectar el màxim d'armes, objectes i demès ítems virtuals per, després, subastar-los per E-Bay perquè aquells jugadors del Primer Món que no tenen temps puguin gaudir dels millors personatges possibles.
Fins aquí correcte, però el problema és quan s'ha descobert que existeixen algunes empreses que recluten aquests jugadors per un matalàs i menjar a canvi de que dediquin dotze hores al joc per llavors enriquir-se en la subasta. Benvinguts a l'esclavitud del Segle XXI.

S'ha quantificat en 100.000 xinesos els quins malviuen d'aquesta activitat: són tancats en petites habitacions durant tot el dia, en grups de 10-12 persones, i a canvi d'un matalàs i 2 àpets al dia, aconsegueixen aquella espasa virtual o aquella herba miraculosa perquè el seu mentor la subasti a Internet i s'embotxaqui una bona calerada.

Cada dia la línea entre el món real i el món virtual és més difusa: no fa molt és va condemnar a mort a un jugador virtual perquè n'havia assassinat a un altre que havia venut la seva espasa. O que Gaspar Llamazares és el primer polític espayol que ha irromput a Second Life.

De moment el govern xinès i diverses empreses de videojoc han posat el crit al cel per aquesta economia submergida: ja parlen de regular la compra-venta d'objectes virtuals perquè mou molt caler i Ells no en veuen ni cinc.

El més trist de tot és que ningú hagi denunciat aquesta pràctica més pròpia del Segle XV que del Segle XXI: un exèrcit de jugadors-esclaus al servei dels occidentals que disposen de poc temps però de molts diners per gastar.

El temps evoluciona però les persones no. Sempre buscant noves formes d'extorsió per expremer el prójimo.

Per sort sempre quedaran persones com Ge Jin, estudiant de la Universitat de San Diego, que està confeccionat un documental sobre una d'aquestes empreses de reclutament per tal de denunciar-ho a la llum pública.

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)

2007-05-30T07:50:00.000+02:00

Durant el 2006, a Espanya, 1.352 persones van perdre la vida mentres treballaven, alhora que es produïen 1.033.157 d'accidents laborals, continuant la tònica creixent dels últims anys. Espanya és l' Estat capdavanter en morts laborals de tota la UE, registrant-ne un 20% del total.

A escala mundial, més de 2.000.000 de treballadors van perdre la vida mentres es guanyaven el pa, alhora que 160 milions de persones van patir malaties derivades de les males condicions laborals i a la falta de mesura preventives.

I els botxins, o el què és el mateix, els empresaris, van quedant-ne impunes...

Reflexions (XIV)

2007-05-27T18:00:00.000+02:00

Pesimismo: el hombre se atormenta durante toda su vida para encontrar un poco de reposo y apenas ha alcanzado ese poco reposo llega la muerte. Eso significa que no era voluntad de Dios que el hombre fuera feliz sobre la faz de la tierra. Esta vida no es mas que una prueba.

Chenedollé

Aniràs a votar?

2007-05-23T23:16:00.000+02:00

El Col·lectiu Llibertari de Sant Boi ha confeccionat una papereta electoral especial per si aquest diumenge aneu a votar. Tot i això, em permeto la llicència d'enganxar-vos una sèrie de preceptes perquè acabeu de reflexionar abans de decidir-vos a entrar en el joc.

Llegan las elecciones y todos los políticos se vuelven, de repente, humildes, democráticos y activos. Pero luego una vez que les damos el voto y con él, el poder para seguir engañándonos otros cuatro años, se quitan la máscara y se ponen de nuevo al servicio de los intereses económicos y especulativos y nos engañan y mienten cuando:
• Hablan de defender los intereses de la población pero hacen planes urbanísticos y recalifican terrenos cediendo a la presión de las inmobiliarias y los intereses especulativos.
• Hablan de defender los intereses del país pero nos llevan a guerras suicidas para colocar a sus puntales en las cúpulas del FMI y las universidades yanquis y para defender los intereses de las petroleras y demás intereses económicos y especulativos.
• Hablan de democracia pero pasan por encima de la libre expresión del pueblo cuando éste se manifiesta contra sus pretensiones (la guerra de Irak y otras “misiones humanitarias”), cuando se apoyan cierres de empresas y despidos masivos de trabajadores y luego se especula con los terrenos, defendiendo los intereses económicos y especulativos.
• Hablan de planes de vivienda para jóvenes y personas sin techo pero luego los expulsan de las viviendas y locales vacíos y abandonados por la presión de los intereses económicos y especulativos.
• Hablan de justicia pero apoyan y esconden a policías y médicos asesinos y permiten el acoso mafioso de las inmobiliarias a personas mayores sin otro techo donde cobijarse para favorecer los intereses económicos y especulativos.
• Hablan de los derechos de las personas pero unos organizan actos racistas y xenófobos porque quieren personas sin derechos para explotarlas mejor y otros aceptan cediendo ante esos grupos y colaborando entre todos al servicio de los intereses económicos y especulativos.
• Hablan de democracia pero resucitan leyes de la dictadura y las llaman “normas cívicas” para represaliar y acallar a las personas y grupos que no tragan su sistema corrupto e hipócrita.
En definitiva:
• Un sistema que llaman democracia porque se puede votar cada cuatro años y no lo es porque la población no puede ejercer su libre expresión para corregir los desvíos de sus políticos sin que le acusen de incívico.
Por todo eso se demuestra una vez más que, LA LIBERTAD Y LA DEMOCRACIA NO SE CONSIGUEN EN LAS URNAS, SINO QUE SE CONQUISTAN EN LA CALLE.

VIVIMOS SECUESTRADOS

Hace unos días, un amigo de Abrera me contaba cómo había sido victima de un secuestro. Al parecer, una vez que había hecho sus compras en el Carrefour de su demarcación, se vio retenido por la guardia civil en el interior del parking del supermercado. Junto a él y a otros clientes del citado establecimiento, se encontraban los trabajadores de la empresa SAS de Abrera, los cuales habían sido reducidos y secuestrados también cuando se dirigían a la factoría de SEAT a exponerle al presidente del gobierno -que se hallaba allí de visita- la situación en la que se encontraban ante el cierre salvaje de su empresa.
Hechos como este y otros similares deben ser, para cualquier ciudadano con un mínimo de conciencia, no sólo motivo de preocupación, sino también de reflexión. Y, así, reflexionando, mientras mi amigo me detallaba lo ocurrido ese viernes uno de marzo, yo me hacia las siguientes preguntas:
¿...en el fondo, no estaremos todos secuestrados...?
¿...no se encuentra secuestrada nuestra vida laboral al tener reducidos a la más mínima expresión los derechos laborales, estar sometidos permanentemente al chantaje de las patronales y las sindicales pactistas que cada día precarizan más y más las condiciones de trabajo...?
¿...no se encuentra secuestrada nuestra vida diaria, a través de las hipotecas, de la agonía del final de mes, y del estado de ansiedad y miedo que se genera desde el poder, desde el Estado, desde la partitocracia y desde sus medios de prensa y comunicación...?
¿...no se encuentra secuestrada nuestra vida civil al tener reducida nuestra libertad y nuestra autonomía individual y colectiva a la más mínima expresión mediante normas y leyes que, abanderándose democráticas, en el fondo y en la práctica son herramientas para el control social, la represión civil y el sostenimiento de los privilegios, y que sirven, además, para allanar el camino hacia la pérdida de más derechos sociales.....?
Pues sí, todos estamos secuestrados, secuestrados en el trabajo, secuestrados en la vida diaria y secuestrados en nuestros municipios.
En nuestro municipio -SANT BOI-, el secuestro civil se produce a imagen y semejanza de Barcelona, a través de “Sant Boi me agrada”, y otros eslóganes semejantes. De esta forma se entra en la dinámica de pretender convertir la ciudad-civil en una ciudad-empresa, donde el consumo y la ley del mercado impere por encima de cualquier valor social y humano. El mercantilismo municipal, representado por quienes nos gobiernan, emplea todos los métodos psicológicos, demagógicos, de manipulación y alienación social para servir al mercado y a los diseñadores del secuestro colectivo. Pero no conformándose nuestros políticos municipales con alienar las mentes de sus vecinos con excrementos tan miserables, dan paso, mediante la tecnología moderna del consenso, a la aplicación de las nuevas ORDENANZAS MUNICIPALES DE “CIVISMO” Y “CONVIVENCIA CIUDADANA”, en cuyos anexos está redactada la política represiva y reaccionaria de siempre. Con maestría manipuladora, mentirosa y engañosa, los “comisarios políticos” de nuestro municipio, indujeron en su día a la ciudadanía de Sant Boi a participar en el debate de estas ordenanzas, pero sólo de forma testimonial y para justificar su hipócrita concepción de la participación ciudadana, pues, en estos debates trataron por todo los medios de eludir y escamotear los anexos antes indicados. Como ocurre siempre en estos casos, la servidumbre voluntaria más afín a la política de turno entra al capote como los mejores novillos, con nobleza y con ceguera.
Este ciclo político municipal se cierra con estas y otras maniobras electoralistas: por ejemplo, con la aprobación del reglamento de “participación ciudadana”, o con la consabida, propagandística e interesada liquidación de los fondos de las arcas municipales, que, invariablemente, ante la posibilidad de que cambien las siglas y las caras de los secuestradores en el poder, se produce cada vez que se avecinan la comedietas electorales.
En el fondo, la historia de la humanidad es la historia de un secuestro. A los que luchan por salir del mismo les llaman hoy ELEMENTOS ANTISISTEMA. A los secuestradores y adictos al sistema, a su servidumbre voluntaria y a sus amos, señores y diseñadores del secuestro, se les llama DEMÓCRATAS. Hay quien llama también así a los otros, a los que ni sienten ni consienten, a los que tienen la mente desquiciada y se guían por la irracionalidad más absoluta, como todos aquellos que, siguiendo las diferentes convocatorias del PP, han desfilado por la capital del Reino, con el cinismo y la poca vergüenza de enarbolar, prostituyéndola, la bandera de la libertad. Son los fascistas de toda la vida, cuyo resurgir es fácilmente comprensible si analizamos la historia mas reciente de este país y comprobamos cómo la supuesta izquierda (PSOE, IU-ICV, ERC...) ha destrozado cualquier tipo de conciencia obrera.
Es imposible salir del secuestro colaborando con los secuestradores y con su sistema.

DEMOCRACIA DIRECTA

No deja de ser curioso, y motivo de preocupación, el hecho de que, en la actualidad, cuando se pregunta a los habitantes de este país sobre los principales problemas, nunca se menciona la falta de democracia. Aparte de lo discutible que puedan ser los métodos utilizados para realizar estas encuestas periódicas, creo que es muy grave que la ciudadanía haya aceptado, sin rechistar, que éste (la democracia representativa o parlamentaria) es el único sistema político posible, “el menos malo”, como suelen decir los mismos políticos.
Porque, ¿realmente podemos hablar de democracia como “gobierno del pueblo”?: un sistema político basado en estructuras jerárquicas (antidemocráticas, por definición) como son los partidos políticos que secuestran durante 4 años nuestro voto para intercambiarlo como cromos, sin ninguna responsabilidad real sobre sus acciones, ignorando a la gran mayoría de la población que no tiene capacidad para hacerse oír por el sistema. A día de hoy, la democracia ha sido reducida a una fachada para encubrir (y proteger) el poder de los grandes capitales. La mayoría de los principales partidos políticos tienen el mismo programa que viene predeterminado por los bancos y los especuladores financieros, las empresas y las instituciones globales (FMI, OMC, Banco Mundial,...)
Queda claro que la democracia parlamentaria ya no representa al pueblo ni a sus intereses. Hay que deshacerse de ella, substituyéndola por la Democracia Directa (DD): sistema político en el cuál el pueblo ejerce su poder de forma clara, sin representantes y mediante mecanismos de decisión directos.
Ya en el siglo XVIII, Jean Jacques Rousseau la defendía. Uno de sus argumentos en su obra Contrato Social es: "La soberanía no puede ser representada por la misma razón de ser inalienable; consiste esencialmente en la voluntad general, y a la voluntad no se la representa: o es una o es otra. Los diputados del pueblo no son ni pueden ser representantes; son únicamente sus comisarios y no pueden resolver nada en definitiva. Toda ley que el pueblo en persona no ratifica es nula; vale decir, no es una ley. El pueblo inglés piensa que es libre y se engaña; lo es sólo mediante la elección de los miembros del Parlamento; tan pronto como éstos son elegidos cae en su condición de esclavo, no es nada. El uso que hace de su libertad en los cortos momentos que la disfruta es tal, que bien merece perderla."

¿Es un sistema posible? Actualmente, existen ejemplos de prácticas de DD en países como Suiza, Estados Unidos, Italia, Uruguay, Alemania, ... En estos estados, mediante la recogida de firmas en un plazo determinado (financiada por el gobierno, en Alemania, por ejemplo) los ciudadanos tienen la posibilidad, a través de un referéndum, de:
- Proponer nuevas leyes (incluidas reformas constitucionales), sin necesidad de tramitarlas en los parlamentos nacionales o regionales.
- Modificar leyes aprobadas por estos parlamentos.
- Revocación de cargos electos.
Compárese con la situación en España: los ciudadanos únicamente pueden introducir proposiciones de ley en el Congreso, avaladas por 500.000 firmas (65.000 en Catalunya) recogidas en un período de 6 meses. Siempre y cuando no se trate de modificaciones de leyes orgánicas ni asuntos de carácter internacional. Y en las pocas ocasiones que han podido cumplirse estos requisitos, finalmente, ni se ha discutido en el Congreso español, o se ha aprobado una ley totalmente en contra a la iniciativa popular (Ley de Incineración de residuos en el Parlament de Catalunya)
Y a un nivel más cercano, en los ayuntamientos, tenemos el caso tan famoso y paradigmático de Porto Alegre (Brasil), donde, desde 1989, los presupuestos municipales se definen a partir de la asamblea de ciudadanos, que, además, puede fiscalizar el correcto uso del dinero público.
Un argumento clásico contra la DD se basa en que “los temas sobre los que tienen que discernir los gobernantes son demasiado complejos para ser entendidos por todos los ciudadanos”. Si suponemos que esto es cierto, entonces los ciudadanos, al no poder comprenderlos, no pueden saber si la acción realizada por sus representantes les conviene o es la que ellos querrían, lo que significa que no pueden valorar las decisiones tomadas por sus gobernantes. Y puesto que los representantes deberían ser evaluados por sus decisiones, los ciudadanos no tendrían capacidad para valorarlos. Analizándolo así, podemos ver que no se trata de argumento contra la DD sino contra la democracia en sí misma, lo que es muy grave.
Las prácticas de DD en los países anteriormente mencionados, nos permiten enumerar algunas ventajas: evita la desmotivación política; se mantiene la soberanía popular en los períodos entre elecciones; se adecúan las instituciones a la evolución de la sociedad; las leyes aprobadas son más cercanas a las preferencias de los ciudadanos quienes, a su vez, están mejor informados; mejora la gestión pública y el proceso de toma de decisiones; permite el control de los representantes políticos, etc.
Pero, a nosotros no nos bastan las experiencias de DD anteriormente explicadas. Queremos más. Queremos una democracia directa real y total. Queremos desmantelar los mecanismos del poder mientras se ganan espacios cada vez más amplios de autonomía y de gestión participativa.
El modelo de democracia directa (o consensual) anarquista, como la anarquía en su conjunto, representa una visión de la sociedad que se enfoca sobre todo en los micro-niveles de la misma. La preocupación no está en la relación entre el gobierno y los gobernados, sino únicamente entre los gobernados que se deshacen del gobierno. La idea es que la gente se una a los niveles más básicos, independientemente y autónomamente, y en cooperación con otros, tome decisiones en los llamados micro-niveles de la sociedad.
Las decisiones sólo pueden ser tomadas por individuos. Corresponden a sus propias necesidades y no a las de los dirigentes que los controlan o quieren controlarlos. Aún una característica más: se trata una organización descentralizada lo que implica que la toma de resoluciones que tienen que ver con condiciones regionales y comunales la realizan los colectivos básicos de ciudadanos. Esto asegura que las decisiones sean controladas y accesibles todo el tiempo por los individuos. Las resoluciones pueden ser cambiadas si las necesidades de los individuos cambian; son revocables en todo momento.
Todo este proceso está basado en el principio del consenso de la asamblea, porque la DD anarquista no está ligada al concepto de gobierno de la mayoría. Por lo tanto, las personas afectadas tienen el derecho de ser consultadas en las decisiones. Y no sólo eso, todas las personas que son desfavorecidas por una decisión, tendrían derecho de veto en este proceso de toma de decisiones. Esto, les permite anular la decisión de manera que una discusión pueda comenzar de nuevo. Así, las minorías tendrían mayor peso en el proceso de toma de decisiones, y la posibilidad de prevenir desventajas.
Tres elementos básicos proveen una representación básica sobre como funciona el principio de consenso: hay una reunión de las personas afectadas por las consecuencias de una decisión. Es posible reaccionar a ella ya sea rechazándola a través del veto o aceptándola. Lo segundo significa que este asunto me afecta ahora, pero puedo aceptar las consecuencias ya que el impacto no es significativo, o porque yo no quiero detener el proceso y veo que se justifica. Idealmente, hay consenso o aceptación unánime y adherencia a una decisión o a una perspectiva sobre la decisión. La aceptación unánime representa el ideal de la democracia consensual. En la práctica, sin embargo, a menudo hay compromisos por los cuales todos los lados son capaces de aceptar menos ventaja. El consenso es, sin embargo, la meta perseguida por una democracia consensual anarquista. El objetivo es eliminar las decisiones que pasan por encima de la mayoría.
Se empieza organizando la vida política, a nivel municipal, alrededor de instituciones de DD: asambleas de ciudadanos, asambleas populares, por barrios, o reuniones por pueblos pequeños,...
A través de este tipo de entidades, la gente podría gestionar sus propios problemas dentro de la comunidad llegando a decisiones políticas mediante procesos de DD en vez de delegar en elites políticas.
Para abordar problemas que transcienden las fronteras del municipio, los municipios democratizados de una región determinada formarían una confederación, enviando delegados a un consejo confederado. Esta confederación no sería un estado, ya que estaría controlada totalmente por las asambleas de ciudadanos. Los delegados enviados tendrían solamente poder para tratar decisiones tomadas por su asamblea, estando supeditados a ella. Los comités intermediarios entre ciudades o entre barrios de una misma ciudad grande no tendrían ninguna capacidad de toma de decisión; son comités de discusión o círculos en los cuales todas las personas afectadas pueden juntarse y participar en la discusión. El objetivo final es llegar a recomendaciones que puedan ser aceptadas por todos los implicados y regresar con estas recomendaciones a los grupos de base. Esto permitiría la cooperación inter-regional.
Evidentemente, este proceso de DD exige un alto grado de motivación y concienciación por parte de todas las personas que intervienen. Una re-evaluación de nosotros mismos como individuos, no como marionetas del sistema, con el objetivo final de hacer del estado algo superfluo, de eliminar las elites políticas y económicas actuales.
¿Utopía? Quizá, pero la historia demuestra, una y otra vez, que es posible cambiar su curso. Y en estos momentos actuales, en los que no sólo falta democracia, sino que el poder muestra su auténtica cara de destructor del planeta Tierra, más que nunca es necesaria la intervención directa del pueblo.

Barcelona, 19 de Maig de 2007

2007-05-20T16:26:00.000+02:00

Aquesta data ens hauria de quedar grabada a la memòria.
Per què? Perquè va ser el dia que Barcelona és va convertir, de sobte, en un Estat Policial total, tancat a pany i forrellat per una polícia que ja no li cal amagar-se per posar sota control una ciutat. Orwell en estat pur, deixant de banda la sutilesa més delicada de Huxley.

17:00. S'inicia una manifestació convocada per l' Assemblea d'Okupes de Barcelona. Vora un miler de manifestants inicien el recorregut rodejats de més de 400 antidisturbis. Els motius d'aquesta estricta vigilància provocativa era que els convocants no tenien permis per manifestar-se. Es produeixen set càrregues policials durant el recorregut.

La tensió es palpa en l'ambient. Els Mossos impedeixen l'entrada de persones al col·lectiu manifestant, però el què és més greu...impedeixen la sortida a aquells manifestants que la volen abandonar. Alguns manifestants passen tres hores segrestats sota les porres i els escuts de les suposades forces de (in)seguretat. Un cop arriben al final del trajecte, a Via Laietana, els mossos n'impedeixen la dissolució i condueixen els manifestants fins al Passeig Colom, obligant-los a abandonar-la en direcció al mar.

Un Mosso cau ferit, colpejat al nas per un manifestant.
Dos manifestants resten ferits per arma blanca un cop acabada la manifestació.

Conclusió? Segons diversos testimonis gràfics, alguns Mossos portaven objectes punxants per dissuadir aquells manifestants que volien abandonar la manifestació. El Mosso ferit caigué fulminat a terra després d'amenaçar amb el punxó a un dels manifestants. Segons sembla, els Mossos es van haver de defensar d'un atac sanguinari, per part dels manifestants, amb les pancartes que duïen. Però com ha dit un portaveu policial, l'ús del punxó és tant legal com l'ús de la pistola. Una amenaça en tota regla per part d'un dels sicaris dels governs que aboguen per la desaparició de la violència per qualsevol procés democràtic...

Valoracions? Vosaltres mateixos. Aquest és el camí que estem facilitant a tots aquells que, d'aquí una setmana, ens demanen que els anem a legitimar per continuar creant un món feliç sota l'imperi de les armes, el control i la repressió generalitzada.

Estem avisats...

L'any que tampoc vam fer la Revolució (II)

2007-05-18T11:35:00.000+02:00

Espanya té 3.100.000 vivendes buides, un 14.9% del parc de vivendes de l'Estat. En els últims 10 anys, el parc de vivendes buides ha augmentat en un 25, 48%. Si a aquesta xifra hi sumem les segones residències que s'usen temporalment, la xifra augmenta fins a 8.000.000, un 35.2% del total.

La majoria de vivendes buides es concentren en les grans capitals, emportant-se la palma Barcelona amb més de 300.000 vivendes deshabitades, de les quals un 80% són aptes per la habilitat immediata.

Gran part d'aquestes vivendes resten tancades a pany i forrellat pels grans bancs i caixes i de les immobiliàries associades a aquests, bàsicament per mantenir els preus elevats dels pisos i no punxar la temuda bombolla immobiliària.

Aquesta dada contrasta amb els més de 20.000 sense sostre que és calcula que malhabiten a l'Estat Espanyol, essent aquests particulars nòmades del segle XXI els principals perjudicats de les grans corporacions econòmiques del país.

I la gent continua hipotecant-se protestant amb veu fluixeta; els polítics continuen llançant falses promeses quan tenen les solucions davant dels nassos; els constructors continuen enriquisent-se; els epeculadors fan l'agost durant tot l'any...
I alguns encara creuen que són els polítics qui marquen les regles del joc, quan realment aquests resten emmanillats a la dictadura del Don Dinero sense que cap tingui el valor de sacrificar-se per denunciar que el mal endèmic de l'habitatge és solucionaria en quatre dies si no fos pels quatre panxacontents que se'ls hi permet jugar amb les necessitats reals de la gent...

Reflexions (XV)

2007-05-15T23:52:00.000+02:00

Nunca se repetirá bastante, no son los hombres los que hacen la revolución, es la revolución la que usa a los hombres.

De Maistre

L'any que tampoc vam fer la Revolució (I)

2007-05-11T16:55:00.000+02:00

El BBVA augmenta en un 91% els seus beneficis en el primer semestre del 2007, o el què és el mateix, en tant sols tres mesos contabilitza uns beneficis de 1.950 milions d'euros.

I llavors diuen que no poden abolir les comissions ni baixar les hipoteques perquè el preu del diner s'encareix i tenen pèrdues...

L'any que tampoc vam fer la Revolució

2007-05-11T16:54:00.000+02:00

Amb aquesta nova sèrie pretenc posar de manifest totes aquelles situacions que passen al nostre voltant i que, malgrat tot, en continuem essent còmplices amb el nostre silenci i la nostra indiferència.

Silenci...

2007-05-09T20:07:00.000+02:00

Reflexions (XIII)

2007-05-08T19:24:00.000+02:00

No necessites tota aquella merda que compres;
ells precisen dels nostres diners per matar-nos
Pintada lisboeta

27

2007-05-05T00:00:00.000+02:00

27, el fruit de la unió de dos números molt simbòlics:

El dos, que representa la lluita de contraris, la dicotomia dels oposats en busca de la Unitat; el conflicte; en resum, la lluita entre el Bé i el Mal.

El set, resultat de la suma entre el 3 (el Cel) i el 4 (la Terra), la unió de lo diví i de lo humà, la Perfecció.

Doncs avui mateix tindré l'oportunitat de conjugar ambdós estats durant 365 dies, d' adentrar-me en una nova dimensió sabent com hi entro però desconeixent com m'en surto.

I si a tot això hi sumem que soc un dels hereus de personatges com Karl Marx, Soren Kierkegaard o Pier Paolo Pasolini pel que fa al primer albir de les llums (o les tenebres) d'aquest món, se'm posa la pell de gallina.

De moment el primera regal ja l'he tingut, provinent, segurament, de l'única persona que he idolatrat a la meva vida. En teniu un tastet en el mateix video.

Us abandono eternament per donar pas a una persona que conviurà amb vosaltres 365 dies.

Esperem que mantingui el millor de l'anterior i que hagi perdut pel camí, durant aquest breu suspir liminal, totes aquelles característiques més odioses.

Ave Amics, morituri te salutan

Dedicat al Senyor Odi

PENITENCIAGITE

2007-04-29T20:22:00.000+02:00

Davide Tornielli

Suposo que aquest nom no sonarà a ningú, però si al personatge que s'amaga darrera: Fray Dulcino.

Aquest individu fou un lider religiós italià que creà la secta dels Germans Apòstolics en el segle XIII, més coneguts com a dulcinians.
I ara pensareu...que cullons fot l'Antitot parlant d'un capellà? Perquè fou un dels antecessors que dóna peu a certs ideals anarquistes i socialistes.

Aquesta secta és popularitzà arran de la novel·la i la posterior pel·lícula El Nom de la Rosa.
Abogaven per un retorn a la pobresa de totes les estances de l'Esglèsia, creïen que l'Esglèsia havia de seguir les passes de Jesús i no refugiar-se en uns oasi de riquesa i comoditats, sobretot en una època on la crisi econòmica feia merma a la majoria de la població.

Els ideals de Dulcino, apart de l'esmentat de portar una vida austera, es caracteritzava per oposar-se a la jeràrquia eclesiàstica, una màquina d'acumulació de riqueses; oposar-se al sistema feudal; alliberar els homes de qualsevol cadena o presó que no els permetés desenvolupar-se lliurement; i la implantació d'una societat igualitària i d'ajuda mútua fonamentada en la propietat comunitària i la igualtat de sexes.

Com no podia ser més, Davide Tornielli fou perseguit per la Inquisició en una de les particulars croades de l'epoca. L'any 1307, després de viure tota la vida envoltat d'una comunitat d'uns 5.000-10.000 adeptes que sobrevivien a través del pillatje a les grans famílies, fou apresat, torturat i cremat viu a Vercelli.

Nietzsche va lloar la figura de Dulcino mostrant-lo com a exemple de superhome: "dolç i despiatat, per sobre de tota moral miserable, un individu capaç de situar-se més enllà del bé i del mal"

Com també el propi Dante li dedicà una estrofa a la Divina Comèdia quan topa a l'Infern amb el bisbe de Vercelli, el botxí de Dulcino:

Or di’ a fra Dolcin dunque che s’armi,

Tu che forse vedrai lo sole in breve,
S’egli non vuol qui tosto seguitarmi,
Sì di vivanda, che stretta di neve
Non rechi la vittoria al Noarese,
Ch’altrimenti acquistar non saria a lieve.

Pues dile a Fray Dulcino que se avitualle
tú que tal vez pronto verás el sol
si no desea unírseme aquí, quemado
que se procure víveres, pues las nevadas
darán paso a la victoria del novarés
que de otro modo no le sería fácil conquistar.

Reflexions (XII)

2007-04-25T13:20:00.000+02:00

Yo viví en la ciudad en tiempos del desorden,
viví en medio de mi gente en tiempos de rebelión.
Así pasé los años que me tocó vivir.
Daniel Viglietti

Una trista tarda d'estiu...

2007-04-22T13:49:00.000+02:00

20 de juliol de 2001.

Gènova es troba en un estat d'excepció per la reunió dels 8 mandataris més importants del món, el G8. Més de 15.000 polícies, secundats per l'exèrcit, han sitiat la ciutat. El tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de persones per la UE, s'ha suspès temporalment.

Grups de protesta decideixen assaltar l'anomenada zona roja de la ciutat, l'espai on s'ha prohibit la circulació. Pretenen assetjar el mur de contenció de 5 metres d'alçada on es refugien els líders mundials.Els espera un nudrit grup d'antidisturbis i soldats italians. Els manifestants comencen a fer barricades preveïen l'enfrontament. Entre ells figura Carlo Giuliani, un activista italià de 23 anys compromès amb la lluita social.

Les batusses s'inicien. Els carabineri comencen a carregar contra la multitud. L'ordre ha generat kaos. Tothom està fora control. Els manifestants no es fan endarrera, aguanten les embestides de la polícia i li planten cara. La batalla campal creix en intensitat.

Carlo Giuliani es dirigeix, amb una bombona a les mans, cap a la part anterior d'un land-rover policial. De sobte cau fulminat. Un manifestant es dirigeix cap a en Carlo per prestar-li ajuda, però s'ha de retirar perquè el vehicle policial fa marxa endarrera i aixafa el cos de'n Carlo. El vehicle atropella de nou el cos del manifestant i fuig de la zona. Un altra manifestant s'acosta de nou al cos de'n Carlo per socorre'l, un cos que es troba reposat sobre un toll de sang.

De sobte els carabineri emprenen una càrrega brutal. Saben el què ha passat. Volen foragitar a tothom de la zona perquè no quedi rastre del crim. Per fortuna, diversos manifestants han pogut immortalitzar l'assassinat. La veu corra en la multitud. Els manifestants deixen de resistir-se i s'asseuen d'esquenes a la polícia. Condemnen l'assassinat.

Al vespre els principals mandataris de la trobada, Berlusconi al cap, es congratulen de la cimera. Lamenten l'assassinat...però no el condemnen.

S'inicien les investigacions. Conclouen que fou una pedra llançada pels manifestants. Comencen a mostrar-se els testimonis gràfics. Berlusconi es retracta i afirma que el carabineri disparà al terra, la bala rebotà i impactà al cap del manifestant. Al cap de pocs dies es torna a retractar i confirma que en Carlo rebré 2 trets al cap. Tot i això, defensa el jove carabineri afirmant que estava en pràctiques.

Mentres els seus companys d'idees rebategen la plaça on morí amb el seu nom i creen una caravana en nom seu que recorre tot el món, s'inicien els processos judicials. El carabineri queda absolt, però al cap d'uns mesos és expulsat, cautelosament, del cos de polícia.

D'aquest fet ja han passat quasi 6 anys. Tothom en sortí indemne, menys un jove que lluitava per uns ideals que segurament ell ja en gaudia però els volia fer extensibles a tothom.
Marcà un abans i un després per a tothom. Per a l'anomenat moviment antiglobalització, que a excepció de moments puntuals , s'ha acabat convertint en un grup festiu i allunyat de la violència directa; i per al G8, que des d'ençà ha celebrat les reunions secretament o en zones allunyades de nuclis de població.

Carlo Giuliani, l'últim màrtir per a tota una generació que hem decidit que els altres lluitin per nosaltres; que plorem per la seva mort però que no utilitzem la ràbia que ens ha generat per aconseguir els somnis de persones que s'han sacrificat perquè nosaltres els tinguèssim.

"El poder global ha perdido la cabeza. En Génova ha cometido un crimen, ha asesinado y pisoteado los derechos más elementales. Ahora procesarán a un carabinero de veinte años enviado a combatir en una guerra injusta para defender a los comensales de Berlusconi. Ese joven es inocente, como son inocentes los centenares de psicópatas vestidos de negro que el ministro del Interior ha infiltrado, ha azuzado y ha utilizado contra el movimiento. Son culpables los bandidos que se han atrincherado en una fortaleza para salvar los últimos retazos de un orden económico agonizante. Un presidente estadounidense elegido por una minoría de la minoría que acudió a votar; un primer ministro italiano que representa intereses mafiosos; un espía del KGB que practica sistemáticamente la tortura en Chechenia y cierra la radio y los periódicos de la oposición. Estos son los culpables. Su poder no tiene ninguna legitimidad. Han conseguido los votos con la corrupción y con el engaño. Y en cualquier caso nadie les ha elegido para decidir la suerte de toda la humanidad.
Por todo ello el movimiento declara que su poder ha caducado.
Por todo ello el movimiento se autoconstituye como proceso de autogobierno de la inteligencia y del trabajo."
Franco Berard

Monòleg amb la Justícia (8 de 8)

2007-04-20T08:48:00.000+02:00

Monòleg amb la Justícia (7 de 8)

2007-04-20T08:47:00.000+02:00

Terroristes virtuals

2007-04-15T20:11:00.000+02:00

En un dels meus primers posts, us parlava que estava causant furor Second live, un món virtual que permetia a l'usuari encarnar una nova vida, un alter ego, més enllà de la realitat pura i dura. Si fa poc saltava a la premsa que U2 va realitzar un concert sorpresa que va trasbalsar a la comunitat; o que la CIA estava introduïnt secretes per descobrir si s'està incomplint les lleis del joc nordamericanes, fa poques setmanes es va presentar en societat un grup terrorista que pretèn denunciar la mercantilització i capitalització creixenet d'aquest paradís utòpic, Second Life Liberation Army.

Va ser en el mes de Febrer quan van irrompre disparant a gent i col·locant explosius virtuals als edificis més significatius, com per exemple a la seu de Reebok. El pànic s'ha apoderat dels gestors de la comunitat, que intenten negociar amb els terroristas perquè aturin aquesta petita revolució virtual.

Second Life Liberation Army (SLLA) pretèn instaurar una democràcia ciutadana a la comunitat, ja que denuncia que ara està a mans d'un grup de tecnòcrates autoritaris sense que els usuaris tinguin dret a decidir sobre cap qüestió important de la comunitat; alhora que exigeix crear els Drets de l'Avatar, una extrapolació virtual dels Drets Humans Universals i que, ara per ara, no en gaudeixen els oprimits ciutadans secondlifelians.

Per la seva part, Philip Rosedale, creador i president de Second Live, argumenta que es necessari pel creixement de Second Live els diners que reben de les empreses que volen instaurar una seu virtual en aquest particular món, i que el retorn a un passat més utòpic que reclamen els terroristes és ja impossible amb la popularització actual que gaudeix la comunitat.

En fi, és curiós com els models estructurals de la societat es reprodueixen tant mimèticament en qualsevol espai, geogràfic o virtual, en que volguem habitar. Com també és molt trist que la gent es mobilitzi enèrgicament pels abusos que reben en el món virtual mentres en el món real assimilen la seva situació com a òptima i normal.

Com digué aquell:

La revolución no era ésto

O potser tenia raó Aristòtil quan afirmà:

Las revoluciones no se hacen por menudencias, pero nacen por menudencias

Reflexions (XI)

2007-04-13T23:11:00.000+02:00

"Esto es sólo la tierra del Toma-Lo-Que Quieras. Anarquía significa "sin líderes", no "sin orden". Con la anarquía viene una edad de ordung, de verdadero orden, lo cual es decir, orden voluntario. Esta edad de ordung comenzará cuando el loco e incoherente ciclo de verwirrung que estos boletines revelan haya pasado su curso. Esto es caos."
V

Política de ràbia i somnis

2007-04-09T18:48:00.000+02:00

Segurament molts de vosaltres heu sentit a parlar algun cop dels Black Blocks, una guerrila urbana d'acció directa que es va donar conéixer en diverses manifestacions de caire mundial.

Integrada per anarquistes i anticapitalistes, es caracteritzen per la seva vestimenta negra i l'ús del vandalisme contra béns materials de caràcter simbòlic i estratègics pel Regne del Terror del Capitalisme, essent la polícia, les seus multinacionals i les propietats estatals els seus objectius més evidents. Legitimen l'ús de la violència per acabar amb el sistema neoliberal, un sistema que de per si basa els seus mecanismes en la pròpia violència.

Tot i que se la etiquetat com a una organització concreta, s'origina espontàniament en diverses parts del món on es desenvolupen les grans posades en escena dels amos del món: Seattle 95, Gènova 2001 (on la polícia matà a sang freda a Carlo Giuliani), Barcelona 2002...

Actualment ha desaparegut de l'escena pública ja que en les últimes convocatòries van patir infiltracions de la polícia desactivant tant les estratègies com els membres que la conformaven. Un grup d'origen italià anomenat Tute Bianche ha adoptat la seva indumentària en les darreres manifestacions però optant per la via festiva com a opció reivindicativa.

I com a nota personal, recordo que en la Cimera de Caps d'Estat i de la Unió del 2002 a Barcelona, quan ens vam tancar a la facultat d'econòmiques de la UB durant 3 dies durant l'Estat Policial en que quedà immersa la Diagonal, vaig tenir el privilegi i el plaer de conéixer-ne dos membres que havien participat a Gènova, els quals, a més d'instruir-nos en tàctiques de guerrilla urbana, ens van relatar les experiències viscudes a Gènova. Però bé, això queda per un altre post.

Per a qui us interessi, si continueu trobareu part d'un dels manifests d'aquest exèrcit que creïa que per aconseguir els somnis era totalment legítim deixar fluir la ràbia.

Afirmamos que la destrucción de propiedad no es una actividad violenta a menos que destruya vidas o cause dolor físico en el proceso. La institución de la propiedad privada, especialmente la propiedad corporativa, es en sí misma infinitamente más violenta que cualquier acción en su contra. La propiedad privada debe diferenciarse de la propiedad personal. Esta última se basa en valores de uso, mientras que la otra se rige por los valores de cambio. El principio de la propiedad personal es que cada uno de nosotros tenga lo que necesita. El principio de la propiedad privada es que cada uno de nosotros tiene algo que alguien más necesita o desea. En una sociedad basada en lo derechos de propiedad, quienes acumulan más de aquello necesitado o deseado por los otros alcanzan más poder. Por extensión, ejercen control sobre lo que otros perciben como necesidades y deseos, con el interés de sacar beneficio de ello. Los defensores del "libre comercio" querrían ver llegar este proceso a su conclusión lógica: una telaraña de unas cuantas industrias monopolistas controlando las vidas de todos los demás. Los defensores del "comercio justo" querrían ver este proceso mitigado por regulaciones gubernamentales diseñadas para imponer estándares humanitarios básicos. Como anarquistas, rechazamos ambas posiciones. La propiedad privada, y por extensión el capitalismo, es intrínsicamente violenta y represiva y no puede ser reformada o mitigada. Mientras que el poder que nos corresponde a cada uno de nosotros esté concentrado en las manos de algunos cabecillas corporativos o distribuido en un aparato regulador responsable de mitigar los desastres de los primeros, nadie podrá alcanzar la libertad y poder que tendría en una sociedad no jerarquizada.
Cuando nosotros quebramos una vitrina queremos destruir la legitimidad que protege a los derechos de propiedad privada. Al mismo tiempo, exorcizamos ese conjunto de relaciones sociales destructivas y violentas que han sido incorporadas en prácticamente todo lo que nos rodea. Al "destruir" propiedad privada, transformamos su restringido valor de cambio en un valor de uso expandido. La vitrina rota de una tienda deja entrar algo de aire fresco en la atmósfera opresiva interior (hasta que la policía decida lanzar gases al bloqueo cercano). Después de N30 [Seattle], muchas personas no volverán a ver la tienda de una ventana o un martillo de la misma manera. Los usos potenciales del paisaje urbano se han multiplicado por miles. El número de ventanas quebradas palidece en comparación con el número de promesas rotas, promesas hechas por una hegemonía corporativa para que olvidemos el potencial de una sociedad sin derechos de propiedad, para que nos olvidemos de toda la violencia cometida en el nombre de esos derechos. Las vitrinas quebradas pueden cubrirse con tablas de madera (con mayor costo para nuestros bosques) y eventualmente ser reparadas, pero la destrucción de ciertos supuestos persistirá, esperanzadoramente, por algún tiempo más.

(código)

Reflexions (X)

2007-04-06T00:41:00.000+02:00

"Ve a un Veterano de las Variedades hacer papel de Víctima y Villano por los caprichos de la Vida. Esta apariencia no es mera Vanidad , es el Vestigio de una Vox populi ahora desaparecida. Pero esta Valiente Visita de un fastidio pasado cobra Vida y ha hecho un Voto de Vencer a los Virulentos Vanguardistas del Vicio Violadores Violentos y Voraces de Voluntad . El único Veredicto es Venganza , la revancha como un Voto , no en Vano , pues el Valor y la Veracidad de tal algún día Vindicarán al Vigilante y al Virtuoso . Me puede llamar V "

Monòleg amb la Justícia (6 de 8)

2007-04-04T21:40:00.000+02:00

Monòleg amb la Justícia (5 de 8)

2007-04-04T21:38:00.000+02:00

Dret a la indiferència (i II)

2007-04-01T11:48:00.000+02:00

El càstig més cruel que se li pot inflingir a un animal no és negar-li la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se. "L'immigrant" es veu abocat a exhibir-se públicament, ja sigui en el dia a dia per no aixecar sospites de qualsevol activitat clandestina; o ja sigui festivament en aquelles festes de la diversitat on és presentat com un animaló en un zoo ètnic on el gran públic normal pot degustar les seves particularitats culturals en forma de cus-cus i demés varietats folclòriques.

L'espai públic ha patit, en els darrers anys, una transformació brutal: ha passat d'ésser un espai lliure i gairebé impune a un territori fiscalitzat i controlat esdevenint una metàfora de cap a on evoluciona la democràcia.

I per a "l'immigrant" , l'escena pública s'ha convertit en un autèntic estat d'excepció, on tant sols la seva presència el delata davant de la polícia com a potencialment sense papers i davant de la resta de ciutadans com a potencial delinqüent. El polícia o el guarda jurat té un control absolut sobre ell no pel que fa, sinó pel que és o aparenta ser, en la identitat potencial que se li ha atribuït. No es necessita cap raó fàctica per assetjar-lo ja que, genèticament, si no delinqueix avui, delinquirà demà.

Com excel·lentment comenta Gérard Althabe, el magrebí deixa de ser magrebí per ésser produït com a magrebí per a la resta. Entre tots hem ajudat a construir un estereotip concret en el què ha arribat a un punt en el qual l'immigrant la interioritzat i, d'aquesta manera, s'ha reproduït en el model categòric assignat a ell.

El món d'avui en dia tendeix a racionalitzar-ho tot, i la manera més fàcil és crear etiquetes intel·ligibles que ens permetin classificar per a jerarquitzar tota la varietat d'especìmens que poblem aquest planeta. Això comporta que no siguin les diferències les quines generin la diversitat, sinó que siguin els mecanismes jerarquitzants els quins creïn i inventin marques específiques i concretes amb la voluntat de distingir-nos els uns als altres, categoritzant-nos i jerarquitzant-nos.
No es la diferència la quina crea la diferenciació, sinó que és la diferenciació la quina crea i genera la diferència.
I una d'aquestes etiquetes és la d' "immigrant", un estigma que et marca de per vida facis el què facis, diguis el què diguis. I "l'immigrant" suposo que arriba a un punt que tant se'l en refot que el tolerin i l'entenguin, l'únic es destija es poder borrar-se aquesta marca física per poder tenir una vida normal, tenir el dret a ser un desconegut i poder passejar tranquilament sense que uns t'aturin demanan-te els papers ni que uns altres et vulguin exhibir en una fira de l'etnodiversitat.

Com diu en Manuel Delgado: "Derecho a circular, a ser quien nunca está, sino que estaba, estuvo o estará(...) Derecho a ser un enigma que camina."

Monòleg amb la Justícia (4 de 8)

2007-03-28T20:01:00.000+02:00