Fa 250 anys d'un 5 de Maig...

...va néixer un economista filosòfic que va trasbalsar i revolucionar l'incipient auge d'una nova economia anomenada capitalista. Aquest economista, que alguns el volen mantenir ben soterrat, és tracta ni més ni menys que de Karl Heinrich Marx.

Fa molts anys que les seves obres eren de lectura obligatòria en la majoria de cercles populars i reivindicatius, la biblia en què l'obrer hi trobava la fe necessària per la seva lluita.Però des de fa uns vint anys, sembla del tot anacrònic referir-se o amparar-se en el seu ideari, segurament per les pèssimes aplicacions pràctiques que s'han dut al llarg de la història; però Marx, en aquesta fase avança del capitalisme que ni ell devia olorar, encara té moltes coses a dir.

Marx apuntà que el sistema capitalista és un progrés no només en l'art de depredar el treballador, sinó també la terra.Que el progrés que exigeix el capitalisme provoca que, alhora que es fecunda en major intensitat tant l'home com la terra, aquesta fecundació provoca una destrucció irreparable que no permet la marxa endarrera. I que aquest esprémer insaciable i voraç només en treu pròfit un benefici privat que mai serà dels propis exprimits.

I qui diria que Marx, a mitjans del Segle XIX, fos capaç de predir que el capitalisme condueix a valorar-ho tot en diners, a nedar en les gèlides aigües del càlcul egoista?El diner per el diner; el diner coma fi i no com a mitjà per adquirir aquells béns i serveis que ens permetin (sobre)viure...
Un sistema que, basat en el progrés científicotècnic, aquest acaba obnubilant i alienant al treballador, a sometre la seva consciència als imperatius del capital i no de la mateixa persona..."las victorias de la ciencia parecen pagarse con la pérdida de carácter y con el sometimiento de los hombres por otros hombres o por su propia vileza” digué Marx.

I alhora, aquesta alienació de l'home, condueix a la cristalització i homogeneització de les formes ideològiques en base a la legitimització positiva i acrítica de les formes existents (vivim en el millor dels móns i en el millor sistema possible... algú s'atreveix a pensar quelcom diferent?). I que l'única manera de superar aquest estat letàrgic és revolucionar-se, perquè lògicament, els de dalt, no acceptaran voluntàriament renunciar o compartir els seus privilegis amb els de baix.

I així podríem continuar amb molts i molts fragments del seu pensament; d'un pensament que, malgrat de què molts s'empenyin, Marx continua essent vigent en ple Segle XXI.

"Ni guerra entre pueblos, ni paz entre clases"

Continues...?

Filosofs de la barbarie

"De todas maneras considero ineludible que nosotros a todos aquellos que tienen el poder y nos amenazan, los asustemos. No nos queda otro camino que contestar a sus amenazas con amenazas y hacer inefectivos a todos aquellos políticos que con toda irresponsabilidad y por intereses egoístas llevan al mundo a la muerte. Ojalá que la amenaza en sí pueda ya de por sí asustarlos".

Violència..si o no? Vet aquí un dels grans debats de la nostra societat contemporània.
Mentres alguns senten nostàlgia del 68 o de les revoltes obreres de mitjans de segle XX; d'altres, en canvi, censuren aquestes pràctiques i degraden a l'ésser humà que les realitza a la categoria de primitu o animal.

Gunther Anders fou un filòsof alemà que, a la decada dels setanta, encapçalà el gran moviment pacifista alemany, abogant per l'antimilitarisme i l'ecologisme....Però de sobte, als 85 anys, trasbalsà aquella societat alemana que el tenia com a gurú d'una nació ja de per si trasbalsada: l'única sortida és la violencia.

A partir del concepte Gewalt (que en alemany té una doble accepció: poder i violència) va legitimar, a partir d'una sèrie d'antecedents històrics i mecanismes contemporanis, l'ús de la violència com a mecanisme de defensa d'un individu que s'havia quedat orfe després de la claudicació del socialisme davant de l'Estat Atòmic (l'Estat tecnoindustrialitzat). L'Estat Atòmic ha guanyat cada cop més gewalt sobre l'individu, un individu que, basant-se en la legislació natural de l'ús de la violència per a la legítima defensa, està obligat a respondre amb les mateixes armes.

I a que es deu que un dels capdavanters del pacifisme passa a criticar obertament aquella postura per la qual se n'havia convertit una icona? Se n'adona que totes aquells performances festives dels antimilaristes són tant sols happenings que no han aconseguit res, meres representacions teatrals que obliguen a l'individu a actuar sense que hagi de passar a l'acció real: "Hacíamos teatro por miedo a actuar verdaderamente". Ni les cançons-protesta; ni les manis; ni les vagues de fam ni les flors al fusell van fer pessigolles mínimanet a l'eclosió del lobby atòmic, el qual continuà avançant fèrriament.

Se'ls hi va vendre un fals concepte com el d'Esperança, un concepte que és una resposta romàntica a la covardia que mostraven, un pretext conformista per estar asseguts a esperar que passés alguna cosa sense intervenir-hi, sense entrar en acció, esperant que la Divina Providència fes acte de presència en favor seu. Invocaven la posició d'una figura com Gandhi que amb el temps s'ha demostrat que no va aconseguir res i fou malanalitzat: "Ghandi no pudo detener la industrialización ni siquiera tocar la miseria de castas de la India(...) lo importante no era para él la no-violència como tal sino la eventualidad del muy débil de a pesar de no tener armas poder igual ejercer resistencia. Lo fundamental, pues, en él no es la aceptación del "sin" armas sino del "a pesar" de no tener armas."

Anders ja va preveure, a mitjans dels 90, que amb el cop d'estat dels mitjans de comunicació, la democràcia deixava de tenir vigència perquè, com a tal, els individus no la podien exercir pel fet d'haver-se vist desposseits de la seva opinió en benefici del consum excessiu i unilateral d'opinions externes encabides en un macrosistema teledirgit pels lobbys de poder.
"El ser humano ya no puede llegar a la mayoría de edad. más bién es un ser-siervo porqué solo oye, y oye lo que le llega por radio y televisión y aquí la relación permanece unilateral sin capacidad de respuesta(...) No percibe que lo que él consume en la soledad es el alimento de millones".

Tot i això, Anders incitava a un ús de la violència conyuntura, per a la ocasió; i no com a mitja d'extorsió perenne cap a la població en forma de policia, exèrcit o qualsevol grip de caire armat.

No hay un método alternativo, no hay otro que la amenaza -si queremos la sobrevivencia de nuestra generación y queremos asegurar la existencia de las generaciones posteriores- contra todos aquellos que insisten en continuar con hacer peligrar la vida humana con la producción atómica y siguen rechazando todas las ofertas de detenerla; no hay otra alternativa que comunicarles a esos hombres con toda claridad que tanto uno como el otro deben considerarse piezas de caza. No hay que vacilar en eliminar a aquellos eres que por escasa fantasía o por estupidez emocional no se detienen ante la mutilación de la vida y la muerte de la humanidad".

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució (IV)

Espanya és l'únic país de la OCDE que el poder adquisitiu dels salaris ha baixat en l'última dècada.
Mentres que l'economia espanyola ha crescut, durant aquest període, per sobre de la mitjana de la UE, situant els beneficis empresarials en un augment d'un 73%, el salari mitjà ha caigut un 4%.
I no només això, sinó que el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa relativa (persones amb una font d'ingressos inferior al 60% de la renta mitjana nacional) ha augmentat fins a un 20%, molt per sobre de la mitjana europea i d'altres etapes de governs de dretes.

Però segons Juan Iranzo, director de l'Institut d'Estudis Econòmics, no és Espanya qui ha de convergir cap a Europa, sinó que és Europa la quina ha de convergir cap a Espanya.


I avui en dia encara hi ha gent que creu que hi ha partits d'esquerra i d'obrers.Cada dia que passa, la bomba social s'arma de més pòlvora, tot esperant que els nouvinguts, els nous esclaus del segle XXI, possin foc a la metxa i acabin d'una vegada el què els altres no hem pogut ni començar.

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)

L'Estat Espanyol ha augmentat en un 27% les despeses militars en el pressupost del 2007. Estem parlant de 17.977.230.000 d’euros, 49,25 milions d'euros diaris (8.194 milions de pessetes), cosa que equival a 423 euros l'any per habitant de l'Estat. Part important d'aquest pressupost va destinat a la compra de nous avions i tancs, a més de mantenir les estructures paramilitars espanyoles arreu del món.

A escala mundial la xifra és igualment espectacular, fregant els 2.000.000.000.000 (bilions) de dòlars.

I llavors diuen que no hi ha diners per invertir en l'educació, la sanitat, plans de xoc contra la fam, renta bàsica universal...

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució (III)

Durant el 2006, a Espanya, 1.352 persones van perdre la vida mentres treballaven, alhora que es produïen 1.033.157 d'accidents laborals, continuant la tònica creixent dels últims anys. Espanya és l' Estat capdavanter en morts laborals de tota la UE, registrant-ne un 20% del total.

A escala mundial, més de 2.000.000 de treballadors van perdre la vida mentres es guanyaven el pa, alhora que 160 milions de persones van patir malaties derivades de les males condicions laborals i a la falta de mesura preventives.

I els botxins, o el què és el mateix, els empresaris, van quedant-ne impunes...

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució (II)

Espanya té 3.100.000 vivendes buides, un 14.9% del parc de vivendes de l'Estat. En els últims 10 anys, el parc de vivendes buides ha augmentat en un 25, 48%. Si a aquesta xifra hi sumem les segones residències que s'usen temporalment, la xifra augmenta fins a 8.000.000, un 35.2% del total.

La majoria de vivendes buides es concentren en les grans capitals, emportant-se la palma Barcelona amb més de 300.000 vivendes deshabitades, de les quals un 80% són aptes per la habilitat immediata.

Gran part d'aquestes vivendes resten tancades a pany i forrellat pels grans bancs i caixes i de les immobiliàries associades a aquests, bàsicament per mantenir els preus elevats dels pisos i no punxar la temuda bombolla immobiliària.

Aquesta dada contrasta amb els més de 20.000 sense sostre que és calcula que malhabiten a l'Estat Espanyol, essent aquests particulars nòmades del segle XXI els principals perjudicats de les grans corporacions econòmiques del país.

I la gent continua hipotecant-se protestant amb veu fluixeta; els polítics continuen llançant falses promeses quan tenen les solucions davant dels nassos; els constructors continuen enriquisent-se; els epeculadors fan l'agost durant tot l'any...
I alguns encara creuen que són els polítics qui marquen les regles del joc, quan realment aquests resten emmanillats a la dictadura del Don Dinero sense que cap tingui el valor de sacrificar-se per denunciar que el mal endèmic de l'habitatge és solucionaria en quatre dies si no fos pels quatre panxacontents que se'ls hi permet jugar amb les necessitats reals de la gent...

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució (I)

El BBVA augmenta en un 91% els seus beneficis en el primer semestre del 2007, o el què és el mateix, en tant sols tres mesos contabilitza uns beneficis de 1.950 milions d'euros.

I llavors diuen que no poden abolir les comissions ni baixar les hipoteques perquè el preu del diner s'encareix i tenen pèrdues...

Continues...?

L'any que tampoc vam fer la Revolució

Amb aquesta nova sèrie pretenc posar de manifest totes aquelles situacions que passen al nostre voltant i que, malgrat tot, en continuem essent còmplices amb el nostre silenci i la nostra indiferència.

Continues...?