Manifestacio?

Intenté que admitiesen que una manifestación no es, en el mejor de los casos, mas que un permiso para rebelarse que va de dos a cinco de la tarde, en fin de semana, y de la Plaza de la Bastille a la plaza de la Repúblique, entre antidisturbios que esperan que acabes con el miniintervalo de rebelión que te han programado. Y resulta que es que a mí no me gusta que me den permiso para existir y que me manden a casa cuando deciden que la fiesta ha terminado.

LOLA LAFON. Una fiebre ingobernable

Continues...?

El naixement de la llibertat i de la rao

"Andaban ambos desnudos(..) La serpiente era el más astuto de todos los animales(..)
- ¿Así que Dios os ha dicho que no comáis de ninguno de los arboles del jardín?
- No(..) sólo del fruto del arbol que está en medio del Jardín(..) porqué de lo contrario moriremos (...)
-Que vais a morir! Al contrario, es que Dios sabe que en el momento en que comáis se abrirán vuestros ojos y seréis como dioses, conocedores del bién y del mal. (..)
Así que tomó de su fruto y comió"
GÉNESIS

Aquest és el moment més esplèndid i preciós de la humanitat: quan Eva decideix pendre la fruita prohibida desafiant la prohibició de Déu.

Neix la llibertat: l'opció de decidir, d'escollir una opció davant de múltiples oportunitats, de ser responsable dels teus actes...

Neix la raó: l'opció de saber per un mateix, d'usar-la per distingir el bé del mal pels seus propis mitjans...

En optar per la llibertat i la raó, diu el cristianisme, Eva inventa el mal...
La facultat d'elegir i de triar el seu propi camí després d'haver-ho pensat per ella mateixa mereix el càstig diví d'expulsar-los del Jardí, de no ser digne de pertànyer al Paradís pel simple fet que Eva va utilitzar les armes que més detesta i odia el cristianisme: la raó i la llibertat

Continues...?

L'Arete del Segle XXI?

Continent per sobre del contingut...
Fons per sobre de forma...
Significant per sobre de significat...

És més important el què mostres, el què aparentes, el què projectes..que no pas el què ets...

Pels sofistes grecs, el bàsic i essencial era la forma, no el fons...Més preocupats per l'art de la seducció i la persuasió que no pas pel missatge..Més important el com és diu que el què es diu...El missatge passa a un segon pla per donar pas a la tècnica de l'oratòria..

Estem immersos en un món on el què importa és la imatge, l'aparença...Un no és en base a la persona, sinó en base al seu aspecte...La dictadura de la imatge, de l'impacte del visual, de la descodificació de signes superficials i aparents que amaguen una buidor de fons considerable...

L'art de la política és un art sofista; el què importa no és el missatge, la ideologia o el contingut; sinó que la veritat resideix en l'eficàcia, l'eficàcia de seduir i complaure el poble per guanyar el seu vot en base a consideracions estètiques i de posada en escena que no tenen res a veure amb la funció per a la qual els elegeixen.

D'aquí el triomf de la publicitat, una tècnica persuasiva basada en un estavellament continuu d'imatges i eslògans carents de significat però significadors de la nostra vida.

Despreci del contingut, exaltació de l'envoltori. Amb aquest trist lema acabarem passant a la història...

Continues...?

La violencia com a recurs?

Suposo que si el món fos idíl·lic, no hauríem d'arribar a extrems descontrolats on l'única solució possible és l'ús de la violencia.

La violència és un mal necessari, renunciar a ella es claudicar davant d'aquell que no la deixa, donar com a guanyador a qui creu en ella. Avui en dia, l' Estat és l'únic ens legítim per utilitzar-la: sap del poder que té i els problemes que li causaria si aquesta fos legalment permesa per a la utilització lliure dels diversos ciutadans.

La violència s'esdevé allà on la paraula no ha triomfat. No saber o no poder-se expressar adequadament, no tenir arguments sòlids per defensar una causa o acció, no convencer...condueix a solucions que impliquen la força física. És a dir, que la violència és una forma de comunicació humana, un mecanisme per a resoldre contenciosos entre individus. No és una malaltia, sinó un remei, una solució (segurament la pitjor) per aquell qui l'empra: quan no hi ha més alternatives per reconduir una relació inestable, la violència surt a l'escenari, manifestant-se com el tipus de sociabilitat més explosiva, més accelerada..

La violència, com a pulsió animal inherent a l' ésser humà, està latent a dins nostre i, per tant, la guerra és l'estat natural de l'home. La guerra es pròpia de la naturalesa humana; la pau, en canvi, prové de la cultura, de mecanismes socioculturals destinats a control·lar els impulsos naturals.

No ens enganyem. La violència ha estat (i és) el motor de la història. Els conflictes prenen la metxa dels aconteixements que s'han succeït en el nostre món: lluita de classes, lluites ètniques, lluites territorials, lluites religioses...Contacte, enfrontament, violència...La violència ha estat la manaidera de la història.

Moralment, la gent només legitima l'ús de la violència quan aquesta suposa oferir resistència a un procés violent, o sigui, un ús de la violència defensivament; mentres que la violència ofensiva és social i moralment rebutjable. Però com digué Bobbio
"desde el momento en que toda violencia queda justificada cuando es respuesta a la violencia ajena, la justificación
de la violencia revolucionaria supone la justificación de la violencia contrarrevolucionaria. Y el círculo se cierra..."

La dificultat rau, doncs, en desenmascarar qui origina la violència...i si els Estats, en les seves cartes de presentació en forma de Constitucions, n'autoritzen l'ús explícit d'aquesta...tant costa treure'n l'entrellat?

Continues...?

Antigones o Creontes?

Creonte, Rei de Tebas, ordena la prohibició d'oferir sepultura all germà d'Antígona, Polinices, culpable de traició a la pàtria. Durant la nit, Antígona desafia la prohibició de Creonte per enterrar el seu germà però és enxampada pels guàrdies, els quals la detenen i l'empresonen. En el captiveri, Antígona es suicida.

El mite d'Antígona encara s'usa avui en dia per definir dicotomies bàsiques: sentiment vs raó; natura vs cultura; justícia vs ordre, dret estatal vs dret estatudinari...

Davant d'una llei, alguns se'n mostren partidaris i la col·laboren activament a capa i espasa; d'altres, s'irriten i es rebel·len perquè no la troben justa.

Nosaltres, com a éssers humans, som educats per a la obediència i la submissió, per acatar el què ens dicta les diverses autoritats que flueixen en el riu de la nostra existència (família, escola, treball, Estat..). La majoria renuncien a la seva llibertat individual per convertir-se en sequaços radicals de l'ordre social: posen la disposició total i absoluta de la seva persona a la Institució que els protegeix, s'alienen radicalment per a convertir-se en mers serfs.

I la metàfora més clara i evident d'aquest sotmetiment la trobem en la figura del botxí: un individu que es capaç d'executar de manera freda i tranquila a un altre semblant que no li ha fet res...Ser capaç de matar a una persona per una retribució econòmica mínima, ja sigui electrocuntant-lo, afusellant-lo, decapitant-lo o gasejant-lo...

Les grans masacres i exterminis de la història han estat protagonitzades per individus anònims que van renunciar a la seva condició de persones, van abdicar de la seva condició humanada erigida pels dictàmens del cor per sotmetres drets i lleis aberrants dictades ja sigui pel nazisme, feixisme, franquisme o qualsevol tipus d'integrisme ideològic. Persones que ja no eren persones, eren pur i simplement autòmats d'un Estat que es manifestava a través d'ells, d'un Estat que deixava de ser abstracte per personficar-se en centenars i milers de expersones que més hagués valgut que la seva existència hagués desaparescut poc després de néixer. "Seguia ordres" o "és la meva feina" va ser, i continua essent, el xivo expiatorio de la seva criminalitat.

Antígones o Creontes; víctimes o botxins...Una eterna lluita de contraris que s'allargarà en el temps fins que continuin existint governs autoritaris i persones dèbils i fràgils.

"¿Qué es lo que ocurre en mi patria
para que ojos tan jóvenes
miren con tanta amargura?"
Antígona

Continues...?

Reflexions (II)

Oh, humanidad!, humanidad!
Estar gobernado equivale a estar con guardias de vista, a vivir inspeccionada, espíada, dirigida, legislada, reglamentada, hollada, adoctrinada, sermoneada, violentada, estimada, apreciada, censurada y mandada por hombres que para ello carecen de virtudes(...)

Bajo el pretexto de utilidad pública y en nombre del interés general se imponen contribuciones, se hace la ejecución de los bienes del individuo, se le exige rescate y se le explota, monopoliza, concusiona, precipita, mistifica y roba; después, a la menor resistencia, a la primera queja, se le reprime, se le multa, se le vilipendia, se le veja, se le pega, se le sacude, se le intima, se le desarma, se le agarrota, se le encarcela, se le fusila, se le metralla, se le condena, se le deporta, se le sacrifica, se le vende, se le hace traición(...)

He ahí el gobierno, he ahí la justicia. Y sin embargo, entre nosotros existen demócratas que pretenden que el gobierno tiene algo bueno.

PIERRE JOSEPH PROUDHON

Continues...?

Reflexions (I)

"El Estado es el enemigo, el asesino del individuo; el Estado es un espiritu que quiere ser adorado en espiritu y en verdad. El Estado es el señor de mi espiritu, quiere que crea en él y me impone un credo, el credo de la legalidad. Él ejerce sobre Mí una influencia moral, reina sobre mi espiritu, proscribe mi Yo para sustituirse a él como mi verdadero yo"

MAX STIRNER

Continues...?