18.3.07
Blava o vermella?
“Si eliges la pastilla roja descubirás la verdad sobre Matrix. Si eliges la pastilla azul volverás a tu casa y te despertarás creyendo que has soñado lo que sea que quieras creer”
Tots tenim les nostres fantasies; tots necessitem evadir-nos de la realitat de tant en tant. Matrix ens planteja una elecció fulminant: si volem viure la nostra vida o si la volem experimentar. La decisió no és fàcil, ja que la pastilla vermella ens condueix a un món hostil que resta amagat sota la superfície encantadora de la pastilla blava. La responsibilitat de viure una vida lliure i real o la ilusió d' experimentar una vida segura i còmoda?
Vist d'aquesta manera, o en el transcurs de la pel·lícula, tots ens aliniem en el bàndol del rebels, en aquells que han optat per desenmascar el món i dur una existència significativa però alhora crua i desangelada. Preferim viure una falsa il·lusió, un conjunt de simulacres i simulacions com diria Baudrillard, que no encarar-nos i desafiar el què hi ha entre bastidors, despendre'ns de les ulleres que ens han proporcionat al llarg de la vida aquells als quals els hi hem de rendir pleitesia...
Preferim ser mers espectadors asseguts a una butaca mentres contemplem embadalits una obra de teatre creada per uns Altres sense la temeritat d'abandonar el nostre seient, pujar a l'escenari, desmontar el decorat i ésser-ne els protagonistes, els actors.
Cifra, el personatge que és presentat a la pel·lícula com un traidor per vendre els seus amics per tal de poder retornar al món normal, encarna el Judes de l'obra. Però quants de nosaltres hem fet el mateix? Quants de nosaltres, després d'un atac de lucidesa, hem preferit retornar al món que han posat davant dels nostres ulls per ocultar-nos la veritat? Quants de nosaltres, després de de sortir de la Cova i quedar-nos encegats pel sol, hem preferit retornar a la Cova a mirar les ombres?
En fi, suposo que preferim ser peons d'una societat tecnològica moderna en la qual la vida passa al nostre voltant, sense la valentia d'influir mínimament sobre ella. De tant en tant ens pica la curiositat de fer un tastet de la pastilla vermella, però immediatament retornem als dolços somnis que ens proporciona la blava.
Continues...?
Tots tenim les nostres fantasies; tots necessitem evadir-nos de la realitat de tant en tant. Matrix ens planteja una elecció fulminant: si volem viure la nostra vida o si la volem experimentar. La decisió no és fàcil, ja que la pastilla vermella ens condueix a un món hostil que resta amagat sota la superfície encantadora de la pastilla blava. La responsibilitat de viure una vida lliure i real o la ilusió d' experimentar una vida segura i còmoda?
Vist d'aquesta manera, o en el transcurs de la pel·lícula, tots ens aliniem en el bàndol del rebels, en aquells que han optat per desenmascar el món i dur una existència significativa però alhora crua i desangelada. Preferim viure una falsa il·lusió, un conjunt de simulacres i simulacions com diria Baudrillard, que no encarar-nos i desafiar el què hi ha entre bastidors, despendre'ns de les ulleres que ens han proporcionat al llarg de la vida aquells als quals els hi hem de rendir pleitesia...
Preferim ser mers espectadors asseguts a una butaca mentres contemplem embadalits una obra de teatre creada per uns Altres sense la temeritat d'abandonar el nostre seient, pujar a l'escenari, desmontar el decorat i ésser-ne els protagonistes, els actors.
Cifra, el personatge que és presentat a la pel·lícula com un traidor per vendre els seus amics per tal de poder retornar al món normal, encarna el Judes de l'obra. Però quants de nosaltres hem fet el mateix? Quants de nosaltres, després d'un atac de lucidesa, hem preferit retornar al món que han posat davant dels nostres ulls per ocultar-nos la veritat? Quants de nosaltres, després de de sortir de la Cova i quedar-nos encegats pel sol, hem preferit retornar a la Cova a mirar les ombres?
En fi, suposo que preferim ser peons d'una societat tecnològica moderna en la qual la vida passa al nostre voltant, sense la valentia d'influir mínimament sobre ella. De tant en tant ens pica la curiositat de fer un tastet de la pastilla vermella, però immediatament retornem als dolços somnis que ens proporciona la blava.
Se lo que piensas, porqué yo estoy pensando lo mismo. En realidad, llevo pensándolo desde que llegué aquí: ¿Por qué demonios no elegí la pastilla azul?
Cifra
Cifra
14.3.07
Parentesis
Alguns m'heu criticat que és un blog poc personal, que mostro molt poc de mi mateix, que no parlo en primera persona...Sempre he insistit que a través del què exposo es poden saber moltes coses de mi, que a través del què un pensa es poden saber aquelles veritats més absolutes d'una persona, aquelles veritats que un ha racionalitzat i li ha dedicat una part de temps de la seva vida ha conformar-les... però, avui en dia, em sembla que amb això no n'hi ha prou, que l'important d'una persona no és el què pensa, el què opina, el què fa...sinó el què és o, més bent dit, el què sent.
Immersos on estem en una societat morbosa i desitjosa d'un Gran germà omniscent a cada persona, és la part concupiscent la quina interessa, la quina crea atracció; la part racional, en canvi, és una part avorrida i inclús menyspreable, ni interessa ni té sentit, quan és, segurament, la part més rica i venerable de cadascú de nosaltres. L'interés d'una persona és directament proporcional a la manifestació pública de les sevs parts més íntimes, d'aquella intimitat que mereix ser respectada.
Sense que serveixi de precedent, adjunto una cançó d'un dels meus gurús espirituals que descriu perfectament el meu jo interior, aquella part reclosa per una armadura de la qual quasi mai me'n desprenc.
9.3.07
Reflexions (VIII)
La sociedad es una sociedad anónima cuyos accionistas, para asegurarse el pan, acuerdan renunciar a su libertad y cultura. La virtud que más se valora es la conformidad. La independencia es lo más odiado
Ralph Waldo Emerson
Continues...?
4.3.07
Dret a la indiferència (I)
Erving Goffman parlava de la desatención cortés com a criteri essencial per a les pràctiques urbanes. Es referia al principi de no interferència, no intervenció davant dels altres: "mostrarle al otro que se lo ha visto y que se está atento a su presencia y, un un instante más tarde, distraer la atención para hacerle comprender que no es objeto de una curiosidad o intención particular".Però hi ha una sèrie d'estigmatitzats socials que no gaudeixen d'aquest principi bàsic: els malanomenats "immigrants".
Aquestes persones són sistemàticament obligades a justificar el què pensen, el què diuen, el que fan...perquè contínuament estan sota sospita per no ser com nosaltres, per ser els Altres. S'han de fer perdonar per no ser com els demés, per ser aparentment diferents i reduïts a un estereotip malèvol que els marca de per vida.
Es converteix l'"immigrant" en un discapacitat cultural: malgrat les dificultats normals que poden generar a un nouvingut l'idioma o certs costums, un cop superats i normalitzats se l'impugna com a persona, com a ésser huma, ja que se'l considera esclavitzat per una condició cultural que se l'estima natural, presoner d'una cultura on les consideracions morals, religioses, familiars, conductuals no són normals. Aquestes persones viuen en un perenne estat d'excepció, per a ells la vida quotidiana és viure en un vigilància panòptica total i constant.
Se'ls hi nega la possibilitat real de desenvolupar-se en l'esfera pública, se'ls inhabilita a ser acceptats en aquesta dimensió i a recloure's, forçosament, en el seu àmbit privat, tot i que alhora tampoc en poden gaudir plenament , ja que la seva esfera privada es exposada a la mirada pública per analitzar i vigilar les seves particulars costums salvatges i primitives que no conflueixen amb les nostres, les cíviques i les normals.
Aquest és l'acte primordial del racisme d'avui en dia: negar la invisibilitat a certes persones, no permetre'ls passar desapercebuts, que la seva presència ens sigui indiferent.
S'exigeix per a l' "immigrant" el dret a la diferència...però no és més important, per a ells, el dret a la indiferència?
1.3.07
Reflexions (VII)
El sistema industrial, tras haber socializado las masas como ejército laboral, se vio obligado a rematar la tarea y socializarlas (es decir, controlarlas) como ejército consumista.
Jean Baudrillard
Subscriure's a:
Missatges (Atom)