Filosofs de la barbarie
"De todas maneras considero ineludible que nosotros a todos aquellos que tienen el poder y nos amenazan, los asustemos. No nos queda otro camino que contestar a sus amenazas con amenazas y hacer inefectivos a todos aquellos políticos que con toda irresponsabilidad y por intereses egoístas llevan al mundo a la muerte. Ojalá que la amenaza en sí pueda ya de por sí asustarlos".
Violència..si o no? Vet aquí un dels grans debats de la nostra societat contemporània.
Mentres alguns senten nostàlgia del 68 o de les revoltes obreres de mitjans de segle XX; d'altres, en canvi, censuren aquestes pràctiques i degraden a l'ésser humà que les realitza a la categoria de primitu o animal.
Gunther Anders fou un filòsof alemà que, a la decada dels setanta, encapçalà el gran moviment pacifista alemany, abogant per l'antimilitarisme i l'ecologisme....Però de sobte, als 85 anys, trasbalsà aquella societat alemana que el tenia com a gurú d'una nació ja de per si trasbalsada: l'única sortida és la violencia.
A partir del concepte Gewalt (que en alemany té una doble accepció: poder i violència) va legitimar, a partir d'una sèrie d'antecedents històrics i mecanismes contemporanis, l'ús de la violència com a mecanisme de defensa d'un individu que s'havia quedat orfe després de la claudicació del socialisme davant de l'Estat Atòmic (l'Estat tecnoindustrialitzat). L'Estat Atòmic ha guanyat cada cop més gewalt sobre l'individu, un individu que, basant-se en la legislació natural de l'ús de la violència per a la legítima defensa, està obligat a respondre amb les mateixes armes.
I a que es deu que un dels capdavanters del pacifisme passa a criticar obertament aquella postura per la qual se n'havia convertit una icona? Se n'adona que totes aquells performances festives dels antimilaristes són tant sols happenings que no han aconseguit res, meres representacions teatrals que obliguen a l'individu a actuar sense que hagi de passar a l'acció real: "Hacíamos teatro por miedo a actuar verdaderamente". Ni les cançons-protesta; ni les manis; ni les vagues de fam ni les flors al fusell van fer pessigolles mínimanet a l'eclosió del lobby atòmic, el qual continuà avançant fèrriament.
Se'ls hi va vendre un fals concepte com el d'Esperança, un concepte que és una resposta romàntica a la covardia que mostraven, un pretext conformista per estar asseguts a esperar que passés alguna cosa sense intervenir-hi, sense entrar en acció, esperant que la Divina Providència fes acte de presència en favor seu. Invocaven la posició d'una figura com Gandhi que amb el temps s'ha demostrat que no va aconseguir res i fou malanalitzat: "Ghandi no pudo detener la industrialización ni siquiera tocar la miseria de castas de la India(...) lo importante no era para él la no-violència como tal sino la eventualidad del muy débil de a pesar de no tener armas poder igual ejercer resistencia. Lo fundamental, pues, en él no es la aceptación del "sin" armas sino del "a pesar" de no tener armas."
Anders ja va preveure, a mitjans dels 90, que amb el cop d'estat dels mitjans de comunicació, la democràcia deixava de tenir vigència perquè, com a tal, els individus no la podien exercir pel fet d'haver-se vist desposseits de la seva opinió en benefici del consum excessiu i unilateral d'opinions externes encabides en un macrosistema teledirgit pels lobbys de poder.
"El ser humano ya no puede llegar a la mayoría de edad. más bién es un ser-siervo porqué solo oye, y oye lo que le llega por radio y televisión y aquí la relación permanece unilateral sin capacidad de respuesta(...) No percibe que lo que él consume en la soledad es el alimento de millones".
Tot i això, Anders incitava a un ús de la violència conyuntura, per a la ocasió; i no com a mitja d'extorsió perenne cap a la població en forma de policia, exèrcit o qualsevol grip de caire armat.
