Aquell res encantador...

La tonalitat blava és la predominant en el món d'avui en dia, el color que ens envolta, el color que ens absorveix...Organitzacions internacionals, partits polítics, firmes d'informàtica...

El blau és un color que no incomoda, que no afirma, que no té cap valor energètic...

El capitalisme s'invisibilitza a través d'aquesta to transparent, es confon amb la lleugera de l'aire. És fred, distant, facil d'asumir...no es compromet amb res, passa desapercebut.

El vermell és enèrgic, fort, popular, agressiu, símbol de violència i fecunditat...de vida...

El negre és radical, temut, símbol del començament d'una altra vida, d'un altre estat...de rebeldia, de maldat...

En la cromoterapia, el vermell estimula el cor; el blau indueix a la paràlisis...Paràlisis de rebel·lió, de la vida, de la persona, d'un mateix...

"Negro para la anarquia;
rojo para la revolucion"

Continues...?

Un mon feliç...

"Porqué, señor Anderson?...Porqué?...Porqué lo hace?..Porqué?...Porqué se levanta?Porqué sigue luchando?De verdad cree que lucha por algo además de por su propia supervivencia?Querría decirme que es, por si acaso lo sabe?Es por la libertad, por la verdad, tal vez por la paz, quizá por el amor?Ilusiones señor Anderson, desvaríos de la perfección..concepciones temporales de un fragil intelecto humano que trata con desesperación de justificar una existéncia sin sentido ni objetivo.Todas son tan artificiales como Matrix, si, es cierto, aunque... sólo una mente humana inventaria algo tan insulso como el amor..Debería ser capaz de darse cuenta, ya debería saberlo, usted no puede vencer, es inútil seguir luchando!!!Porqué señor Anderson, porqué se resiste?"

Cada dia, quan ens despertem, s'obre el teló...L'escenari de la vida, de l'existència, no s'ha mogut de lloc...Continuem en el nostre paper d'actors en una comèdia amb massa tics dramàtics...Ens submergim en el paper que ens ha tocat desenvolupar i seguim el guió prestablert...o no.

Huxley & Baudrillard es fusionen, per fi, amb els germans Wachowski...Un món aparentment feliç que actua com a parapeto d'una existència més crua...Un món imperfecte posat al nostre abast, a la nostra disposició...Un "soma" que ens administren en petites quantitats i que crea una altra ficció dins de la ficció propiament dita...

Un món feliç que ens anestesia; un seguit de simulacres i simulacions que...amaguen o creen una altra veritat? Un espai lliure de conflictes, de plena harmonia, on cadascú s'ajusti a les característiques del rol assignat i actuï en funció d'aquestes...

Un conjunt d'artificis activats per desactivar-nos...

Continues...?

Post...

Avui en dia, el prèfix que s'utilitza més per (re)definir és post.

Els Post ens ha envaït marginant altres sufixes com els ismes o prefixes com els anti. El Post no crea, redefineix, és una replíca d'antics seismes que, per positiu o negatiu, havien fet trontollar el món que ens volta. No nega, no qüestiona, liqüida antigues categories que s'atomitzen en l'oceà on abans prenien un significat real. Converteix la realitat en un espectre, la trasllada a una irrealitat fantasmagòrica a on res queda clar, desestructura l'estructura, deconstrueix la construcció.

Els Posts no canalitzen l'energia de l'enforntament i l'antagonia que aspiraven els antis; no dóna un pas edavant que si que el donaven els neo; no aporta cap tipus de revolució que ens dedicaven els ismes. No és un discurs nou, sinó una copia mal feta, una fotocòpia de la imatge desenfocada.

La Postmodernitat ha creat aquest joc de falses aparences on poden confluir la democràcia amb el capitalisme; on poden anar de bracet la llibertat i la seguretat; on hi ha una forma sense un fons, un continent sense un contingut...Naveguem en un oceà de miratges; vivim en un oasi induït per la nostra travessia pel desert...

Postliberalisme, Posthumanisme, Postciència...ens trobem, per fi, a la post-eritat?

Continues...?

Somos la mierda cantante y danzante del mundo

"No somos nuestro trabajo. No somos nuestra cuenta corriente. No somos el coche que tenemos. No somos el contenido de nuestra cartera. No somos nuestros pantalones…Somos la mierda cantante y danzante del mundo.”

Una afirmació d'en Tyler Durden, protagonista de la novel·la i pel·lícula El club de la lucha. És una cita molt significativa que ens defineix amb el què ens hem transformat en aquesta nova era anomenada Capitalisme de Ficció. La nostra persona pren cos a través de les seves possessions, són aquestes qui li donen significat i el signifiquen. Però qui poseeix a qui? Tu les poseeixes a elles o elles et poseeixen a tu?

Quan el protagonista es capaç d'entonar aquesta afirmació esdevé lliure, es transforma en un nou personatge que deixa d'estar subeditat a les seves possessions i comença a agafar les regnes de la seva vida. Deixa de fingir per ser el qui volen que sigui per ser ell mateix, el qui vol ell.

Actualment, l'objecte és una no-thing: una no-cosa que es converteix en una ideologia, que vesteix a l'individu i que el representa. Els objectes han passat a parlar per nosaltres, són la nostra oportunitat d'exaltació i, inclús, d'afirmació moral.

Tots volem tenir per ser, embolcallar-nos amb una muntanya de posessions que ens (re)presentin en el món, davant de totohom i de nosaltres mateixos. No som ningú si no tenim res.

La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.

Continues...?

I perque V de Violencia?

Avui en dia, la Violència està estigmatitzada, la Violència s'associa única i exclusivament a unes connotacions totalment peyoratives i negatives; com un recurs on l'objectiu del qual és dissuadir-lo de l' esfera pública i privada i enterrar-lo definitivament...

La meva intenció, doncs, és recuperar la Violència com a mitjà indispensable en aquesta societat a on ens ha tocat viure. No ens podem permetre el luxe de no utilitzar una eina que tenim al nostre abast i que utilitzen contra nosaltres.

Tant de bo no hagués d'escriure sobre tot això, però en fi, la realitat és com és (o com ens fan creure) i és a nosaltres qui ens toca canviar-la.

Andreas Baader, Guy Fawkes, Simon Wiesenthal, Renato Curcio o el personatge de ficció Tyler Durden ham estat alguns dels personatges històrics que han representat la idea de la Violència que, malauradament, a vegades s'ha d'emprar.

Però aquest blog no només versarà sobre aquest tipus de violència explícita, sinó també de la violència implícita, fluctuant, que ens envolta com una boira en el dia i a dia i que no en som mínimament conscients; tot aquell tipus de violència impunitiva que ens avassalla contínuament, que ens moldeja per assentar-nos en una societat preconfigurada dirigida per uns titellaires que volen restar invisibles als nostres ulls.

Continues...?