31.1.08

El poder de la Carn



Durant aquests dies es celebra el Carnaval, una festa extremadament marcada pels excessos primaris de tot tipus, una època de desenfrè on la màscara, malgrat el precepte de posar-se-la, s'acostuma a treure.

Com la majòria de festes tradicionals que es celebren avui en dia, el Cristianisme se'n va intentar apropiar proposant una etimologia curiosa per manllevar l'essència provocadora i liminal d'aquesta període: Carnaval provenia del llati vulgar Carne-levare, que significava justament el contrari de la festa, l'abandonament de la carn, la prescripció típica dl postreior període, la Quaresma.
Malgrat no s'ha arribat a consensuar quin és l'origen pagà d'aquesta celebració, les diverses cosmovisions altercristianes tenien un període comú intricament relacionat amb l'ideari actual del Carnaval: els celtes tenien un període dedicat a la seva deesa Carna, una divinitat relacionada amb el menjar; els romans tenien les mítiques bacanals, festes dedicades a Baco, el déu del vi, i les Saturnals, on és troba el primer antecedent d'inversió simbòlica de l'ordre preestablert: els homes servien a les dones i els amos als esclaus; o els egipcis amb la seva celebració en honor al bou Apis i Isis.

A partir d'aquí, en un cas clar de sincretisme paganocristià, es va situar el Carnaval immediatament abans de la Quaresma, la festa de recolliment i penitència per excel·lència de l' Esglèsia, ja que malgrat els seus esforços per assimilar-lo a la Quaresma i erradicar-lo del calendari popular del poble, els seus esforços van ser infructuosos i, per un cop més, el poble va triomfar.

Però aquest Carnaval de cosmovisió cristiana sempre ha estat igual?Ha perdut força simbòlica??
Aquests dies es veuen panells publicitaris que inciten a la contenció i a la civilitat en un dels carnavals més notoris del país, a Sitges. Aquesta manifestació a favor d'un Carnaval respectuós, innocent, beneducat és tan sols és la culminació de la mort del Carnaval com a tal.
El Carnaval, com a qualsevol manifestació cultural, ha patit un procés evolutiu afí al marc postmodern on s'intenta eliminar i asfixiar totes aquelles manifestacions salvatges control·lantes dins d'un salvatgisme, en termes roussenians, bo.

El Carnaval era la festa per autonomàsia de la inversió de l'ordre establert, girar el món al revés i quotidianetzar tots aquells processos socials punibles, mal vistos. Un divertimento que trencava amb la raó i la moral, que comportava un perenne estat liminal on res no era el què havia de ser, on la norma era l'antinorma. Blasfemar a la cara del clero, proferir insults al teu veí, burlar-se dels rics i dels pobres, empastifar-se d'ous i farina...tot valia per trastornar els usos i costums a través de la supressió total de les prohibicions.

El Carnaval actual, tal i com pregona el cartell de Sitges, és una subversió control·lada, un ambient lúdicofestiu sense trencar cap dels tabús que s'imposen en aquesta societat civilitzada per tal de poder mantenir els principis NORMAls de la vida quotidiana: seguretat, respecte, higiene, convivència, salut...
Ens trobem en una festa plana, superficial, sense cap tipus de contingut real que li doni sentit a la festa. S'ha passat de la riallada al riure discret.
Ja no és busca ser partícep de la festa, manifestar-se en l'esperit del Carnestoltes i emular-lo dia si dia també...Som tant sols ciutadans que prolonguem la nostra existència quotidiana essent mers observadors d'actes i esdeveniments intitucionalitzats que ens diverteixen i ens entretinguen.
Ja no es tracta de reactivar la memòria i commemorar un fenomen concret, sinó de transformar la celebració en un temps lúdic i recreatiu. De crear un marc més idoni que l'habitual per dur a terme la festivilització de la societat. De justificar conscientment el Cada dia és Carnaval que marca la nostra existència durant tot l'any.
En fi, tant sols som éssers passius d'un espectacle que ha perdut la seva força en detreniment dels bons usos i costums de la societat. Individus que, potser, no desitgem invertir simbòlicament l'ordre establert...perquè aquest ja ens està bé.

Ja per acabar, tant sols em queda per dir una cosa: BON CARNAVAL.

Continues...?

26.1.08

Reflexions (XXVIII)


El espectáculo es la pesadilla de la esclavizada sociedad moderna que en última instancia no expresa más que su deseo por dormir
Guy Debord

Continues...?

20.1.08

Una imatge val mes...(VII)

Continues...?

15.1.08

El negoci del canvi climàtic


D'ençà fa uns dos anys, de cop i volta, van començar a sonar les alarmes sobre l'imminent Armagedon causat pel propi l'home: el canvi climàtic. Els articles sobre aquesta problemàtica es van començar a reproduir com a bolets i el holding neoecologista va començar a ocupar les portades, els micros i les càmeres dels diversos mass-media.
I una de les principals preocupacions que ronden per aquests fòrums és l'emissió de gasos contaminants, concretament de Co2.

I de cop i volta, sortit del no-res, es posa en boca de tots els biocombustibles, una mescla de gasolina i gasoil amb cultius alimentaris com el blat, la soja, el girasol, la canya de sucre o el blat de moro. Amb l'excusa del canvi climàtic s'opta per aquest tipus de combustible que, a finals del 2007, comença a desvetllar la perfídia d'aquest pla: els preus dels cereals bàsics que conformen qualsevol dieta alimentària es comencen a inflar pel boom d'aquesta nova aplicació. A més a més, diversos informes tècnics demostren que aquest nou combustible no soluciona l'escalfament global i que l'únic que aconsegueix és hipotecar la vida de desenes de milions de persones que no tindran accés a aquests productes bàsics en els propers anys

Aquests biocombustibles, segons els experts, s'haurien d'anomenar agrocombustibles tant pel seu origen agrari com per l'absència de límits ecològics en la seva producció: monocultius a gran escala en terres expropiades de petits camperols o boscos intencionadament desforestats i ús de llavors transgèniques i cultius substentats en productes químics; a més de la clàssica explotació laboral que són sotmesos els camperols previament expropiats.És a dir, pitjor el remei que la malaltia.

I és que, en el fons, aquesta nova campanya propagandística és un rentat de cara dels governs contínuament pressionats perquè apliquin mesures en contra de l'escalfament del Planeta. És oferir aquella píndola de bonaconsciència al ciutadà que és mostra compromès, al ciutadà que es quedi alleugerit amb mesures com aquestes i que no replantegi que l'actual model és insostenible.
Perquè darrera d'aquesta estratègia hi són, de nou, les petroleres occidentals, aquelles petroleres que veuen que el parc de petroli s'esgota i que tenen un difícil accés als jaciments petrolífers que queden a Orient, Àfrica o Sudàmerica; i que la manera de mantenir la seva hegemonia i/o de pressionar els països que no volen liberalitzar el petroli és controlar els recursos naturals bàsics, apropiar-se dels seus processos industrials i de distribució i, d'aquesta manera, agreujar la pobresa discriminant l'accés als aliments als pàries de sempre, als pobres; a aquells que malviuen del seu cultiu i que veuran que no obtindran ni els recursos ni els canals necessaris per continuar exercint la seva activitat.

Sempre és i serà més fàcil atacar als sectors més desafavorits de la societat; mai s'atreviran ni tant sols a bufar a les multinacionals o als ciutadans occidentals.I és que cap de les propostes per netejar els pulmons del planeta insinuen, per exemple, reduir el parc d'automòbils o limitar el transport global de les mercaderies agroalimentàries, un dels grans mals ecològics de la globalització.

En fi, que els agrocombustibles són una primera etapa d'una nova cultura d'entendre i de concebre la salut del planeta: com a mal que és, se'n pot treure un rèdit econòmic i quedar bé amb tothom, si més no amb aquells que en cal quedar.

Continues...?

10.1.08

Reflexions (XXVII)


No hay droga mas fuerte que la realidad, me dijo una vez John Seasons, porque la realidad, a pesar de nuestra insistencia arrogante, aterrorizada y esperanzada, no requiere de nuestras percepciones, sino simplemente de nuestra presencia indefensa.
George Gastin (Jim Dodge)

Continues...?

5.1.08

Una imatge val mes...(VI)

Continues...?

30.12.07

Cortina de fum: Benazir Bhutto


Fa pocs dies el món es va llevar sacsjeat en conéixer la mort de la exprimera ministra del pakistán, Benazir Bhutto. Els mitjans de comunicació van plorar la seva mort per ser una símbol de llibertat i democràcia mundial, però tal i com acostuma a passar amb personatges com aquests, que són afalgatas per l'opinió pública mundial, quelcom fa pudor de podrit...Que s'amaga darrera la cortina de Benazir Bhutto?

Benazir Bhutto es va caracteritzar per un fet durant els seus anys de govern: la corrupció.

Ella, juntament amb el seu home anomenat "El Señor 10%" foren acusats de robar més d'un bilió de dòlars del tresor públic paquistanés. Investigada en multituds de països per frau fiscal, entre els quals hi ha Espanya, destaca la condema de l'Estat Suís per blanquejar 11 milions de dòlars, condemna la qual ha estat retirada un cop assebentats de la seva mort.
Un dels punts innegociables que va negociar amb Musharraf per formar part del govern de coalició fou eludir els tribunals i desactivar les múltiples investigacions de corrupció sobre ella i el seu marit.

Tot i això, un dels punts més negres del seu mandat fou el sospitós assassinat del seu germà petit, Mir Murtaza. Durant els anys 90, mentres governava Bhutto, el seu germà fou el pal de paller d'un moviment que exigia l'alliberament dels presos polítics encarcerats per l'anterior dictador, Zia ul-Haq. Benazir, aquest símbol de llibertat i democràcia del Segle XXI, continuament feia oïdes sordes al prec popular d'aquesta mesura, amb durs enfrentaments entre germans al Parlament.
Fins que un trist dia del 1996, mentres Mir Murthaza retornava a casa, els carrers foren bloquejats per desenes de polícies, el subministrament elèctric fou tallat i Mir, juntament amb sis persones més, foren abatudes a sang freda per la polícia paquistanesa.

Per tant, quin paper tenia assignat Benazir Bhutto per aquest rentat de cara dels últims anys?
L'actual president Pervez Musharraf, dese la seva entrada al govern en el 1999, es caracteritzà per una política econòmica molt allunyada al Fons Monteri Internacional i a la Casa Blanca, polítiques de caire social l'objectiu de les quals era tancar el país a les grans multinacionals de l'or i del petroli per no permetre l'expoliació i depauperà les condicions ja de per si precàries del país.
Benazir Bhutto complia el perfil indicat per democratitzar el país (és a dir, obrir-lo a les grans corporacions mundials) i continuar amb el procés neoliberal dictat per Washington. Benazir estava cridada ha ser una titella més en el tauler mundial i desempellagar-se de l'obstruccionista Musharraf, un líder per al país però titllat de dictador per les grans corporacions polítiques, econòmiques i comunicatives de la resta del món.

Però el procés continuarà: Benazir serà substituïda per una altra titella i el Pakistan quedarà sota el control del món, mentres que els seus habitants seran traïts per les falses promeses polítiques i econòmiques que es deriven de la implantació de la DE-MO-CRÀ-CI-A.

Continues...?