Fa 250 anys d'un 5 de Maig...

...va néixer un economista filosòfic que va trasbalsar i revolucionar l'incipient auge d'una nova economia anomenada capitalista. Aquest economista, que alguns el volen mantenir ben soterrat, és tracta ni més ni menys que de Karl Heinrich Marx.

Fa molts anys que les seves obres eren de lectura obligatòria en la majoria de cercles populars i reivindicatius, la biblia en què l'obrer hi trobava la fe necessària per la seva lluita.Però des de fa uns vint anys, sembla del tot anacrònic referir-se o amparar-se en el seu ideari, segurament per les pèssimes aplicacions pràctiques que s'han dut al llarg de la història; però Marx, en aquesta fase avança del capitalisme que ni ell devia olorar, encara té moltes coses a dir.

Marx apuntà que el sistema capitalista és un progrés no només en l'art de depredar el treballador, sinó també la terra.Que el progrés que exigeix el capitalisme provoca que, alhora que es fecunda en major intensitat tant l'home com la terra, aquesta fecundació provoca una destrucció irreparable que no permet la marxa endarrera. I que aquest esprémer insaciable i voraç només en treu pròfit un benefici privat que mai serà dels propis exprimits.

I qui diria que Marx, a mitjans del Segle XIX, fos capaç de predir que el capitalisme condueix a valorar-ho tot en diners, a nedar en les gèlides aigües del càlcul egoista?El diner per el diner; el diner coma fi i no com a mitjà per adquirir aquells béns i serveis que ens permetin (sobre)viure...
Un sistema que, basat en el progrés científicotècnic, aquest acaba obnubilant i alienant al treballador, a sometre la seva consciència als imperatius del capital i no de la mateixa persona..."las victorias de la ciencia parecen pagarse con la pérdida de carácter y con el sometimiento de los hombres por otros hombres o por su propia vileza” digué Marx.

I alhora, aquesta alienació de l'home, condueix a la cristalització i homogeneització de les formes ideològiques en base a la legitimització positiva i acrítica de les formes existents (vivim en el millor dels móns i en el millor sistema possible... algú s'atreveix a pensar quelcom diferent?). I que l'única manera de superar aquest estat letàrgic és revolucionar-se, perquè lògicament, els de dalt, no acceptaran voluntàriament renunciar o compartir els seus privilegis amb els de baix.

I així podríem continuar amb molts i molts fragments del seu pensament; d'un pensament que, malgrat de què molts s'empenyin, Marx continua essent vigent en ple Segle XXI.

"Ni guerra entre pueblos, ni paz entre clases"

Continues...?

Cortina de fum: Els barrufets

| View | Upload your own

Continues...?

Brieva Power (II)

Continues...?

Reflexions (XXXVI)

La rosa existe sin un porqué: florece por florecer, no se preocupa de sí misma ni pide ser mirada

Angel Silesius

Continues...?

Brieva Power (I)

Continues...?

Sólo serán sometidos aquellos que se dejen someter

Con motivo de la celebración del Día de los Trabajadores, 1 de Mayo, el Sindicato Obrero Inmigrante convoca un Paro General de Trabajadores Inmigrantes en España y en toda Europa.

El objetivo de esta Huelga de tres días es que los políticos, empresarios y mucha parte de la sociedad dejen de provocar graves vulneraciones a nuestros Derechos Humanos, que habitualmente estamos sufriendo las personas trabajadoras inmigrantes a las que muchos nos tratan como ciudadanos de tercera clase.

Con esta Huelga General exigimos:

1.- Derogación de la leyes de extranjería y normativas similares y cumplimiento fiel del artículo 13 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

2.- Amnistía general y regularización de todas las personas "sin papeles".

3.- Derechos laborales como todos los ciudadanos, reconocidos en el Estatuto de Trabajadores. Persecución a los empresarios que abusan de los trabajadores inmigrantes.

4.- Cierre de los CIE y CETI (Centros de Internamiento de Extranjeros y Centros de Estancia Temporal de Inmigrantes).

5.- Persecución de la corrupción y/o el maltrato (con tortura incluida) institucionalizado y generalizado en consulados, subdelegaciones del gobierno, ayuntamientos, comisarías, centros de menores... y, por lo tanto, también persecución a los políticos, funcionarios públicos, empresarios y cómplices en general que colaboran en esta corrupción y maltrato.

6.- Legalización y regulación laboral del ejercicio de la prostitución.

7.- No a la repatriación de menores inmigrantes.

8.- Una política de empleo eficaz en toda Europa que regule adecuadamente las masas de inmigrantes trabajadores.

9.- Cese del racismo y la xenofobia institucional que criminaliza a todas las personas inmigrantes con discursos sobre terrorismo, mafias, fundamentalismo religioso, delincuencia e inseguridad.

10.- Trabajo real para evitar más muertes en el Estrecho y en aguas del Atlántico. No a la externalización de fronteras, el Frontex y otros sistemas de vigilancia marítima.

11.- Inmediato reconocimiento del Derecho al Voto de todas las personas inmigrantes que residan en Europa desde hace más de tres años, tiempo que consideramos como arraigo (tengamos papeles o no).

Continues...?

Camp de Batalla

Aquests dies Nova York és testimoni d'una esfereïdora exposició anomenada Battlespace que mostra el recull de diversos fotògrafs free-lance que ens mostren l'altra cara de les invasions d'Iraq i Afganistant, la cara dels perdedors siguin del bàndol que siguin.
A vegades, com en aquest cas, les paraules sobren perquè les imatges parlen massa per si soles. Us adjunto una petita mostra, però per tots aquells que no tinguin por a veure la realitat i que no es conformin amb la ficcionalitat dels grans mitjans de comunicació, que cliqui aquí.


Els jueus del segle XXI?

Metàfora molt poètica sobre el lloc que ocupa l'home segon els poderosos

Continues...?

Reflexions (XXXII)

Entre las miserias de nuestra vida en la tierra, el suicidio constituye el más preciado don que Dios ha concedido al hombre.
Plini el Vell

Continues...?

Cortina de fum: Kosovo "independent"

Per als seguidors més fidels a aquest bloc, segur que recordareu que ja fa un temps vaig parlar de Kosovo com un zona geoenergèticoestratègica bàsica mundial (veure aquí), una zona que no tardaria molt temps a tornar a formar part del tauler mundial d'escacs.
Fa quatre dies es va declalr la indepèndencia d'aquest territori, enmig de fortes polèmiques a favor i en contra d'aquest nou status quo. Com acostuma a passar en aquest segle XXI, les raons fonamentals d'aquesta escissió territorial foren amagades sota una cortina de fum nacionalista, és a dir, en el nsotre Estat, on el nacionalisme romàntic del Segle XVII encara romà vigent, Kosovo fou vist com un model d'alliberament nacional i l'anàlisi d'aquesta nova situació s'argumentà a través de paràmetres molt allunyats dels realment importants.

Kosovo ha obtingut la seva indepèndencia gràcies, un cop més, a que l'eix anglofrancèsamericà s'ha saltat per la cara la resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, resolució dictada després de la guerra dels Balcans per la qual s'establia la integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia.Com que no hi ha hagut una resolució posterior, aquesta s'ha incomplert, ja que fou pactada amb Rúsia i aquesta no volia perdre el control sobre aquesta regió.
Però malgrat aquesta resolució, la independència d'aquest territori ja s'estava gestant d'ençà la fi del conflicte dels Balcans. La base permanent de l'OTAN en aquesta zona permetia control·lar-la i purgar-la adequadament per arribar a aquesta situació: d'ençà la fi de la Guerra, 250.000 serbis foren expulsats del territori per consolidar la minoria albanesa, alhora que aquesta arremetia brutalment contra els exiliats serbis sense que ni la OTAN, la ONU o els mitjans de comunicació mundial hi fessin res.

Kosovo també fou una base de proves per una de les empreses d'ingenieria militar favorites d' EEUU, Halliburton. La construcció del camp militar anomenat Bondsteel, el camp militar americà més gran a sòl extranger des de la Guerra de Vietnam (36.000 hectàries), fou un dels precursors dels futurs Guantanamos o Abu Ghraib, i conté una de les presons secretes tant famoses actualment. Malgrat la denuncia que en feu l'any 2005 el Comisionat de l'UE per als Drets Humans, el camp continua actiu.


Tot i això, és una fal·làcia que Kosovo esdevingui lliure. Igual que va passar a Bosnia, Afganistan o Irak, el poder serà control·lat per un buròcrata internacional, un titella a mans dels EEUU. Aquesta nova figura del Virrei es coneix com a Representant Civil Internacional que, entre d'altres funcions, pot anul·lar i modificar lleis adoptades per funcionaris de Kosovo;
sancionar o apartar funcionaris que no compleixin els acords...i una multitud de mesures d'aquesta democràcia pròpia del Segle XXI.
Un Kosovo que gaudira una Presència Militar Internacional per part de l'OTAN, que d'entre alters funcions, haurà de garantir la seguretat i les resolucions dictades pel Representant Civil Internacional.
En fi, que ens trobarem amb un Kosovo independent que no tindrà res a dir en matèria econòmica, en legislació, en política exterior, seguretat...ni en el què li han deixat mantenir la seva bandera nacional. Perquè, en el fons, serà el 51è estat dels EEUU.

Moltes organitzacions mundials ja han posat el crit al cel sobre aquesta nova situació, però han estat silenciades pels mass-media dependents dels interessos des poderosos. Un dels àfers a tractar és la situació de les víctimes sèrbies a aquest territori, unes víctimes que van patir el seu particular genocidi però que, malauradament, pertanyien, per adscripció ètnica, als quins han quedat com els botxins dels balcans, als serbis. Amnistia Internacional ha intentat denunciar els judicis farsa a Kosovo sobre els milers de morts serbis per part de la KFOR amb el beneplàcit de la OTAN, però amb la independència kosovar, el sistema judicial quedarà blindat i el passat deixarà d'existir.

Però el més curiós de tot, segurament, es que de, mica en mica, la figura del malèfic Slobodan Milosevic s'anirà restituïnt. Cada cop hi ha més veus que s'alcen en la defensa de l'actuació del president serbi, cada cop s'esvaeix més la cortina de fum en què s'amagà aquest conflicte i surten a la llum noves informacions que es contradiuen amb el què ens van mostrar en el seu moment.
I la independència de Kosovo és una prova més per a tots aquells conspiracionistes que fa anys que intenten demostrar que, darrera la guerra dels balcans, es va coençar a cuinar el món del Segle XXI malgrat es cobrés amb milers de víctimes que la seva única dissort fou nèixer en una zona rica, rica en tots els sentits.

Continues...?

Reflexions (XXXI)

"Sé que has venido para matarme. Dispara cobarde, que sólo vas a matar a un hombre"
Che Guevara
Últimes paraules

Continues...?

L'efecte Llucifer (II)

Philip Zimbardo és un prestigiós psicòleg resident a la Universitat de Standfors, però alhora és una de les destacades personalitats alhora de lluitar cotra Abu Ghraib, ja que ha estat un dels testimonis de la defensa en el judici que s'està celebrant per la black room (cambra de tortures) d'Abu Ghraib.
Zimbardo, com a membre de la Defensa, va tenir accés a diverses imatges de la presó, confeccionant-ne diversos fotovideos per presentar-los com a prova un des quals ha trascendit a la revista Wired.
I perquè Zimbardo ha estat elegit per la defensa?
L'any 1971 aquest professor va fer un experiment amb els seus estudiants, l'anomenat Experiment de la presó d'Stanford.
Aquest experiment va consistir en simular una presó amb persones corrents, on se'n van seleccionar 24 que foren dividits entre guàrdies i presoners.
Als guàrdies se'ls hi va proporcionar un uniforme i porres i Zimbardo només els hi va donar les següents instruccions:
"Podéis producir en los prisioneros que sientan aburrimiento, miedo hasta cierto punto, podéis crear una noción de arbitrariedad y de que su vida está totalmente controlada por nosotros, por el sistema, vosotros, yo, y de que no tendrán privacidad... Vamos a despojarles de su individualidad de varias formas. En general todo esto conduce a un sentimiento de impotencia. Es decir, en esta situación tendremos todo el poder y ellos no tendrán ninguno."
Mentres que els presoners només se'ls hi va proporcionar una bata i unes sàndalies.
Després d'un primer dia molt tranquil, a partir del segon l'experiment es va descontrolar.
Al segon dia es va produir un motí i a partir d'aquí les condicions del reclusos van cambiar. Els guàrdies van començar a establir mesures extraordinàries de control i humillació: torns per anar al lavabo, retirada dels matalassos..i, sobretot, van començar a actuar d'una manera extremadament sàdica: pallisses, simulació actes homosexuals....
En fi, que al cap de sis dies, quan van detectar que els presos estaven patint desordres emocionals i psicosomaties, l'experiment es va cancel·lar...però amb unes conclusions força interessants, que juntament amb altres estudis, el va titular l'Efecte Llucifer, l'efecte per el qual persones normals i corrents, persones que són bones amb un historial de violència i agressivitat nul·la, es poden transformar en individus totalment sàdics i deleitosos del poder i de l'autoritat.
Zimbardo ho ha intentat explicar argumentant que, com a persones amb una part bona i dolenta alhora, estem a l'àmpar de la situació concreta en la qual ens trobem, que som com aquella poma que es troba dins d'un cistell amb moltes més pomes però que, si una es podreix, les altres es van podrint mica en mica.
Segurament una teoria psicològica com aquesta explica aquelles conductes humanes que semblen inexplicables; explica com un soldat sigui nordamericà, nazi, bolxevic, roig, cambodjà o colombià és capaç de manifestar una conducta cruel amb els presos per al cap de cinc minuts ser la persona més encantadora del món amb el seu fill.
Però la pregunta és: això el justifica?

En fi, esperem que l'Efecte Llucifer de Zimbardo sigui un bon argument per la defensa en el juduci d'Abu Ghraib...i que no acabi essent una arma de dobla fulla on els advocats de la part contrària expliquin a través de la seva gran teoria la conducta criminal dels soldats.

Continues...?

Reflexions (XXX)

Pese a mis fallos, que han sido muchos, no he dejado de ser de esos que opinan que las únicas cosas indispensables para la existencia humana son respirar, comer, beber, defecar y buscar la verdad.
El resto es facultativo.
Maximilian Aue
SS-Obersturmführer

Dedicado a la Lu!

Continues...?

Drets

Sense que serveixi de precedent, em permeto la llicència de recuperar un post que vaig escriure fa dos anys arran de les eleccions autonòmiques de fa dos anys.

Aquest cop va dedica't a tots aquelles persones estrets de mires que demonitzen, acusen i assenyalent amb dit de Jutge Suprem als qui ens abstenim com als principals culpables de les seves frustracions polítiques.
___________
Cada quatre anys és el moment en què els polítics ens necessita, el sistema ens reclama com a agents actius, per tal de depositar en una simple papareta la nostra quota de poder individual perquè ens la gestioni un altre en base a uns paràmetres que, anteriorment, ens ha mostrat. Això és la democràcia, senyors: transferir-nos com a subjectes per passar a ésser objectes.

Però...i aquells que no voten? Aquells que volen mantenir-se íntegres i que no els extirpin el seu poder per fer amb ell el què els hi vingui amb gana?

Aquests no existeixen, aquests no existim...Ens diuen que no tenim dret a queixar-nos, a criticar, a protestar,pel simple fet que no hem volgut entrar en el seu joc de trileros, pel simple fet que hem considerat que nosaltres mateixos podem gestionar-nos, que no acceptem que ningú ens representi i ens utilitzi pels seus determinats fins...

Potser són els votants els quins no tenen dret a queixar-se, oi?? Potser són tots aquells que s'han quedat sense boca ni mans perquè han pensat que n'hi havia uns altres que els utilitzarien millor...Potser són tots aquells que han acceptat les regles del joc, aquelles que diuen que qui té més vots és el qui guanya, i que si la teva opció no és la guanyadora, doncs et fas fotre...Si s'accepta jugar a un joc i perds, tens dret a queixa??

Abstenir-se és ser mal ciutadà, es faltar el respecte a tots aquells que van lluitar per la demòcracia, es faltar al teu deure, es despreocupar-te pels problemes que preocupen...Abstenir-se, en fi, és desaparéixer, és no ser ni contabilitzat com un número...

Però val la pena no ser ningú, si més no, un dia a l'any en aquest món...

Continues...?

La vaga del bus

Molt s'ha parlat aquesta setmana de la vaga que mantenen els conductors d'autobús de Barcelona per aconseguir millores laborals, entre elles de poder gaudir de dos dies de descans setmanal. Una vaga que, per cert, la direcció de TMB ha intentat mediatitzar per posar l'opinió pública en contra manipulant la informació i tergiversant les reivindicacuons sindicals. Només cal veure la falca propagandística que han insertat en diversos mitjans de comunicació per confondre la població.

Situació similar va passar quan es va produir la vaga del personal d'Iberia, on la població, en comptes de recolzar-los, es va dividir per criticar la seva actitud reivindicativa i de cerca de millores laborals. Una població que, fa 50 anys, feia vagues generals si el pa pujava un cèntim, i que ara denuncia qualsevol intent de vaga amb cara i ulls en una mostra total de egoisme i de falta de solidaritat.

Molt hauriem d'apendre com s'han dut a terme les diverses vagues dels conductors. Aquests conductors ens han demostrat que la democràcia de base es pot assolir, duent a terme assamblees diàries de treballadors per remar tots junts en la mateixa direcció, establint una base unitària i combativa decidida no pels buròcrates des grans sindicats espanyols, sinó pels propis treballadors. Perquè, sino, una vaga recolzada pel 85-90% dels treballadors no compta amb el suport desls grans sindicats espanyols i els majoritaris del col·lectiu? Dubto molt que aquest cop d'atenció els faci canviar, però aquesta és la manera de recuperar el poder per part dels treballadors i no estar a l'ampar d'uns sindicats conxorxats amb els comites d'empresa i els partits polítics.

Durant aquests dies també hem pogut apreciar com TMB ha intentat sabotejar la vaga difonen una falàcia interessada: si els treballadors aconsegueixen el què reclamen, el bitllet del bus pujarà. Essent el transport públic de Barcelona el més car de l'Estat Espanyol...com és que es conductors de Madrid, Bilbao o Sevilla si que gaudeixen de les condicions que reclamen els de Barcelona?

Per si no ho sabeu, TMB és l'empresa espanyola amb més directius. Tot i que el sou d'aquestos no consta en cap conveni laboral per no destapar a caixa de trons, CGT va descobrir que hi havia una plantilla de més de 200 directius que estava cobrant entre 75.000 i 85.000€ anuals. Sous secrets, directius secrets....
A més a més, ja fa mig any CGT va denunciar que hi ha una nòmina de directius jubilats que estan cobrant fins a mig milió d'euros anuals, alguns dels quals cobren per partida doble: del bus i del metro. No fos cas que per acontentar els treballadors els hi haguessin de rebaixar aquestes jubilacions d'or...

Un TMB que fa uns anys també va intentar silenciar el suicidi d'un conductor que acabava d'esser d'acomiadar per haver-se quedat, pressumptament, amb l'import d'un bitllet, és a dir, 1.10 €. Pablo Díez, amb un expedient net sens ecap falta disciplinària, es va suicidar la tarda del 30 de març després de rebre la carta d'acomiadament de TMB per aquest fet. Tot i que ell va al·legar que el bitllet que, suposadament, havia robat l'import es va deure al fet de què mentres havia baixat del bus per anar al lavabo, una senyora havia pujat al bus i havia robat el ticket, l'empresa no se'l va creure i al cap d'uns dies li va enviar la fatídica missiva.

En fi, que des d'aquets humil racó, animar als conductors que continuïn la seva lluita, que continuïn demostrant-nos amb el seu exemple que una altra democràcia és possible i que, malgrat la campanya brutal contra les seves mobilitzacions, els continuarem recolzant fins que aconsegueixin el que desitjin, desenmascarant, alhora, aquells partits polítics que s'omplen la boca en dir que són obrers i els impulsors de mesures conciliadores amb la família però que alhora de la veritat ens demostren que són tant miserables com els altres.

L'única lluita que és perd es la quina s'abandona

Dedicat a la Wadyet!

Continues...?

L'efecte Llucifer (I)

No abstenir-se persones sensibles podria ser ben bé el títol d'aquest post. Però per molt que ens tapem els ulls, per molt que pensem com, quan erem nens petits, que si no veig una cosa no existeix, imatges com aquestes és produeixen avui en dia.
La presó d'Abu Ghraib va saltar a la fama ara deu fer un parell d' anys per la difusió d'imatges vexatories cap als presos per part de l'exèrcit nordamericà, o més ben dit, els mercenaris subcontractats per dur a terme aquestes funcions i així quedar al marge de qualsevol conveni internacional d'ètica i legalitat de presos captius (llegeixi's Tribunal de la Haya).
Abu Ghraib és un dels camps de concentració del Segle XXI.


Mentres públicament continuem quedant horroritzats per la Solució Final dels nazis, amb una opinió pública que no tolera cap tipus de reminiscència positiva cap aquest acte, amb uns organismes internacionals que s'omplen la boca amb actes de suport i record als jueus assassinats, i amb uns líders mundials que l'únic que recorden que va passar fa 70 anys és que el fi justifica els mitjans; aquí, al costat de casa nostra hi ha un remake d'aquest tipus d'internaments extrems sense que, com sempre, continuï passant res.

Avui en dia es continua criticant aquells alemanys que no van fer res per aturar o denunciar el genocidi jueu; és continua culpant els soldats que van participar activament en el conflicte sabent que o eren ells o els jueus; es continua assenyalant amb el dit aquells països que van amagar el cap sota l'ala sabent el què passava...Segurament no té justificació, com també segurament molts de nosaltres haguèssim actuat de la mateixa manera.Però potser ells tenien una excusa que nosaltres no tenim: estaven sols.
Però avui en dia no ha passat el què va passar aleshores, no ha passat el què els hi va passar a molts jueus de l'est que rebien els alemanys com a salvadors de l'stalinisme sense saber que els camions i els trens ja estaven treien fum....No ha passat perquè estem més informats i, aparentment, més protegits que ells. Però igual que ells, igual que aquella població civil alemanya que va recolzar el Führer sense saber el què succeïa en aquelles ciutats-presons, ens quedem creuats de braços sense fer res, tolerant aquests espais de torura i assassinat, malgrat s'esbombin fotos i imatges d'una infíma part del què passa alla dins.
Inclús som més miserables perquè aquestes fotos per l'únic que serveixen és per generar morbo; l'únic del que serveixen és perquè les comercialitzin els mitjans de comunicació durant una setmana i enterrar-les en l'òbit en quan apareixen novetats periodístiques.


I segurament també serveix perquè, un servidor com jo, és pugui quedar amb la consciència més tranquila descreuant només els braços per picar uns quants caràcters a teclat del seu ordinador.

Continues...?

Polítics!

Un altre president sudamericà al qui les urnes li donen la victoria.

Continues...?

Una imatge val més...(VIII)

Continues...?

Reflexions (XXIX)

"En este jardín de las delicias, el bienestar es Dios, el consumo su templo y el cuerpo si libro sagrado"
Gilles Lipovetsky

Continues...?

Cortina de fum: Darfur (I)

Darfur, una zona del Sudán limítrofe amb el Txad, està vivint des de fa un temps una situació caòtica fruit d'una guerra civil sorgida, aparentment, del no-res. Tot i que a Europa no se'n parla molt, a EEUU s'està vivint una autèntica febre humànitaria arran d'aquest conflicte, amb una plataforma anomenada Salvem al Darfur que aplega des d'actors de Hollywood (Clooney, Farrow...), esportistes de primer nivell (Tracy Mc Grady, LeBron James...), i a grans empresaris.
Aquesta plataforma, publicitada constantment pels mitjans de comunicació, té com a finalitat aturar el genocidi que es produeix per part del gobern legítim sudanès, de caire islàmic, cap a la població negra de Darfur. Si més no aquesta és la versió oficial: un gobern islàmic que està massacrant una població indefensa negra en una regió remota de l'Àfrica.
Però que s'amaga darrera d'aquest conflicte? Quins interessos es mouen perquè a EEUU estigui de moda un dels més de cent conflictes mundials que es produeixen actualment?

Darfur té la desgràcia de ser una zona rica en jaciments petrolífers i en urani, un mineral necessari en els reactors nuclears, que properament es tornaran a posar de moda amb l'excusa del canvi climàtic. Per tant, és una zona potencialment gormanda per tots aquells països que pretenen control·lar els recursos energètics escassos del planeta.
EEUU s'assebenta que a Darfur s'hi troben gran quantitat de jaciments petrolífers sense explotar, però quan hi vol posar les mans, se n'adona que Sudan manté molt bones relacions amb un altre país: Xina. Xina importa des de fa anys un 25% del petroli que consumeix d'aquest país, i pel que sembla el govern del Sudan no té previst negociar amb altres països la distribució i explotació de Petroli. Però els problemes no s'acaben aquí: França, amb el seu govern titella de Txad, país veí i limítrof, també vol el seu tros de pastís.

I un cop montat el taulell geopolític, com si de una partida del Risk és tractés, comencen els problemes per la població del Darfur: el 2003, un grup de rebels que s'autodenomina Sudan People's Liberation Army (SPLA) s'alcen contra el govern sudanès i incicien una ofensiva sense precedents. El president libanès, conscient dels pocs recursos humans, econòmics i militars d'aquest grup, no sofoca la revolta però ho paga car: les posicions de l'exèrcit son abatudes en una mostra militar sense precedents: d'on han tret els avions, jeeps i armes tant potents els rebels?
És a partir d'aquest origen on esclata una guerra civil adormida però que algú ha reactivat armant i patrocinant el SPLA, que van passar des AK-47 a bombarders de la nit al dia. I és aquí on entren a formar part del conflicte les potències occidentals, camuflades en un o altre bàndol en funció dels seus interessos: la CIA i el govern americà es troba darrera dels rebels del SPLA; mentres que França respon al moviment posicionant-se a favor del govern islàmic del Sudan.
Qui guanyi la guerra rebrà una apetitosa recompensa: gestionar i explotar rics jaciments petrolífers i minerals.

Però com sempre acostuma a passar, els autèntics perdedors seran la població autòctona, una població que reb el foc creuat dels interessos econòmics dels països i les empreses occidentals; una població que, de moment, ja ha perdut 400.000 compatriotes i on 2.000.000 han hagut de fugir de casa seva i desplaçar-se a zones més neutrals.
Una població que, a més, està a mercè d'una ONG anomenada Salvem al Darfur i que a mesura que el conflicte s'ha anat esclarint, s'ha anat descobrint que darrera d'aquesta ONG hi ha uns interessos més especials que els d'aturar el genocidi i proporcionar ajuda humanitària a la població desplaçada. Però quins són aquests interessos??

Continues...?

El poder de la Carn

Durant aquests dies es celebra el Carnaval, una festa extremadament marcada pels excessos primaris de tot tipus, una època de desenfrè on la màscara, malgrat el precepte de posar-se-la, s'acostuma a treure.

Com la majòria de festes tradicionals que es celebren avui en dia, el Cristianisme se'n va intentar apropiar proposant una etimologia curiosa per manllevar l'essència provocadora i liminal d'aquesta període: Carnaval provenia del llati vulgar Carne-levare, que significava justament el contrari de la festa, l'abandonament de la carn, la prescripció típica dl postreior període, la Quaresma.
Malgrat no s'ha arribat a consensuar quin és l'origen pagà d'aquesta celebració, les diverses cosmovisions altercristianes tenien un període comú intricament relacionat amb l'ideari actual del Carnaval: els celtes tenien un període dedicat a la seva deesa Carna, una divinitat relacionada amb el menjar; els romans tenien les mítiques bacanals, festes dedicades a Baco, el déu del vi, i les Saturnals, on és troba el primer antecedent d'inversió simbòlica de l'ordre preestablert: els homes servien a les dones i els amos als esclaus; o els egipcis amb la seva celebració en honor al bou Apis i Isis.

A partir d'aquí, en un cas clar de sincretisme paganocristià, es va situar el Carnaval immediatament abans de la Quaresma, la festa de recolliment i penitència per excel·lència de l' Esglèsia, ja que malgrat els seus esforços per assimilar-lo a la Quaresma i erradicar-lo del calendari popular del poble, els seus esforços van ser infructuosos i, per un cop més, el poble va triomfar.

Però aquest Carnaval de cosmovisió cristiana sempre ha estat igual?Ha perdut força simbòlica??
Aquests dies es veuen panells publicitaris que inciten a la contenció i a la civilitat en un dels carnavals més notoris del país, a Sitges. Aquesta manifestació a favor d'un Carnaval respectuós, innocent, beneducat és tan sols és la culminació de la mort del Carnaval com a tal.
El Carnaval, com a qualsevol manifestació cultural, ha patit un procés evolutiu afí al marc postmodern on s'intenta eliminar i asfixiar totes aquelles manifestacions salvatges control·lantes dins d'un salvatgisme, en termes roussenians, bo.

El Carnaval era la festa per autonomàsia de la inversió de l'ordre establert, girar el món al revés i quotidianetzar tots aquells processos socials punibles, mal vistos. Un divertimento que trencava amb la raó i la moral, que comportava un perenne estat liminal on res no era el què havia de ser, on la norma era l'antinorma. Blasfemar a la cara del clero, proferir insults al teu veí, burlar-se dels rics i dels pobres, empastifar-se d'ous i farina...tot valia per trastornar els usos i costums a través de la supressió total de les prohibicions.

El Carnaval actual, tal i com pregona el cartell de Sitges, és una subversió control·lada, un ambient lúdicofestiu sense trencar cap dels tabús que s'imposen en aquesta societat civilitzada per tal de poder mantenir els principis NORMAls de la vida quotidiana: seguretat, respecte, higiene, convivència, salut...
Ens trobem en una festa plana, superficial, sense cap tipus de contingut real que li doni sentit a la festa. S'ha passat de la riallada al riure discret.
Ja no és busca ser partícep de la festa, manifestar-se en l'esperit del Carnestoltes i emular-lo dia si dia també...Som tant sols ciutadans que prolonguem la nostra existència quotidiana essent mers observadors d'actes i esdeveniments intitucionalitzats que ens diverteixen i ens entretinguen.
Ja no es tracta de reactivar la memòria i commemorar un fenomen concret, sinó de transformar la celebració en un temps lúdic i recreatiu. De crear un marc més idoni que l'habitual per dur a terme la festivilització de la societat. De justificar conscientment el Cada dia és Carnaval que marca la nostra existència durant tot l'any.
En fi, tant sols som éssers passius d'un espectacle que ha perdut la seva força en detreniment dels bons usos i costums de la societat. Individus que, potser, no desitgem invertir simbòlicament l'ordre establert...perquè aquest ja ens està bé.

Ja per acabar, tant sols em queda per dir una cosa: BON CARNAVAL.

Continues...?

Reflexions (XXVIII)

El espectáculo es la pesadilla de la esclavizada sociedad moderna que en última instancia no expresa más que su deseo por dormir
Guy Debord

Continues...?

Una imatge val mes...(VII)

Continues...?

El negoci del canvi climàtic

D'ençà fa uns dos anys, de cop i volta, van començar a sonar les alarmes sobre l'imminent Armagedon causat pel propi l'home: el canvi climàtic. Els articles sobre aquesta problemàtica es van començar a reproduir com a bolets i el holding neoecologista va començar a ocupar les portades, els micros i les càmeres dels diversos mass-media.
I una de les principals preocupacions que ronden per aquests fòrums és l'emissió de gasos contaminants, concretament de Co2.

I de cop i volta, sortit del no-res, es posa en boca de tots els biocombustibles, una mescla de gasolina i gasoil amb cultius alimentaris com el blat, la soja, el girasol, la canya de sucre o el blat de moro. Amb l'excusa del canvi climàtic s'opta per aquest tipus de combustible que, a finals del 2007, comença a desvetllar la perfídia d'aquest pla: els preus dels cereals bàsics que conformen qualsevol dieta alimentària es comencen a inflar pel boom d'aquesta nova aplicació. A més a més, diversos informes tècnics demostren que aquest nou combustible no soluciona l'escalfament global i que l'únic que aconsegueix és hipotecar la vida de desenes de milions de persones que no tindran accés a aquests productes bàsics en els propers anys

Aquests biocombustibles, segons els experts, s'haurien d'anomenar agrocombustibles tant pel seu origen agrari com per l'absència de límits ecològics en la seva producció: monocultius a gran escala en terres expropiades de petits camperols o boscos intencionadament desforestats i ús de llavors transgèniques i cultius substentats en productes químics; a més de la clàssica explotació laboral que són sotmesos els camperols previament expropiats.És a dir, pitjor el remei que la malaltia.

I és que, en el fons, aquesta nova campanya propagandística és un rentat de cara dels governs contínuament pressionats perquè apliquin mesures en contra de l'escalfament del Planeta. És oferir aquella píndola de bonaconsciència al ciutadà que és mostra compromès, al ciutadà que es quedi alleugerit amb mesures com aquestes i que no replantegi que l'actual model és insostenible.
Perquè darrera d'aquesta estratègia hi són, de nou, les petroleres occidentals, aquelles petroleres que veuen que el parc de petroli s'esgota i que tenen un difícil accés als jaciments petrolífers que queden a Orient, Àfrica o Sudàmerica; i que la manera de mantenir la seva hegemonia i/o de pressionar els països que no volen liberalitzar el petroli és controlar els recursos naturals bàsics, apropiar-se dels seus processos industrials i de distribució i, d'aquesta manera, agreujar la pobresa discriminant l'accés als aliments als pàries de sempre, als pobres; a aquells que malviuen del seu cultiu i que veuran que no obtindran ni els recursos ni els canals necessaris per continuar exercint la seva activitat.

Sempre és i serà més fàcil atacar als sectors més desafavorits de la societat; mai s'atreviran ni tant sols a bufar a les multinacionals o als ciutadans occidentals.I és que cap de les propostes per netejar els pulmons del planeta insinuen, per exemple, reduir el parc d'automòbils o limitar el transport global de les mercaderies agroalimentàries, un dels grans mals ecològics de la globalització.

En fi, que els agrocombustibles són una primera etapa d'una nova cultura d'entendre i de concebre la salut del planeta: com a mal que és, se'n pot treure un rèdit econòmic i quedar bé amb tothom, si més no amb aquells que en cal quedar.

Continues...?

Reflexions (XXVII)

No hay droga mas fuerte que la realidad, me dijo una vez John Seasons, porque la realidad, a pesar de nuestra insistencia arrogante, aterrorizada y esperanzada, no requiere de nuestras percepciones, sino simplemente de nuestra presencia indefensa.

George Gastin (Jim Dodge)

Continues...?

Una imatge val mes...(VI)

Continues...?