La sociedad es una sociedad anónima cuyos accionistas, para asegurarse el pan, acuerdan renunciar a su libertad y cultura. La virtud que más se valora es la conformidad. La independencia es lo más odiado
Erving Goffman parlava de la desatención cortés com a criteri essencial per a les pràctiques urbanes. Es referia al principi de no interferència, no intervenció davant dels altres: "mostrarle al otro que se lo ha visto y que se está atento a su presencia y, un un instante más tarde, distraer la atención para hacerle comprender que no es objeto de una curiosidad o intención particular".Però hi ha una sèrie d'estigmatitzats socials que no gaudeixen d'aquest principi bàsic: els malanomenats "immigrants".
Aquestes persones són sistemàticament obligades a justificar el què pensen, el què diuen, el que fan...perquè contínuament estan sota sospita per no ser com nosaltres, per ser els Altres. S'han de fer perdonar per no ser com els demés, per ser aparentment diferents i reduïts a un estereotip malèvol que els marca de per vida.
Es converteix l'"immigrant" en un discapacitat cultural: malgrat les dificultats normals que poden generar a un nouvingut l'idioma o certs costums, un cop superats i normalitzats se l'impugna com a persona, com a ésser huma, ja que se'l considera esclavitzat per una condició cultural que se l'estima natural, presoner d'una cultura on les consideracions morals, religioses, familiars, conductuals no són normals. Aquestes persones viuen en un perenne estat d'excepció, per a ells la vida quotidiana és viure en un vigilància panòptica total i constant.
Se'ls hi nega la possibilitat real de desenvolupar-se en l'esfera pública, se'ls inhabilita a ser acceptats en aquesta dimensió i a recloure's, forçosament, en el seu àmbit privat, tot i que alhora tampoc en poden gaudir plenament , ja que la seva esfera privada es exposada a la mirada pública per analitzar i vigilar les seves particulars costums salvatges i primitives que no conflueixen amb les nostres, les cíviques i les normals.
Aquest és l'acte primordial del racisme d'avui en dia: negar la invisibilitat a certes persones, no permetre'ls passar desapercebuts, que la seva presència ens sigui indiferent.
S'exigeix per a l' "immigrant" el dret a la diferència...però no és més important, per a ells, el dret a la indiferència?
El sistema industrial, tras haber socializado las masas como ejército laboral, se vio obligado a rematar la tarea y socializarlas (es decir, controlarlas) como ejército consumista.
La llibertat no agrada.
El anar i el venir, el poder moure't lliurement al teu aire; el poder disposar del teu temps pel que et vingui de gust; la llibertat de treballar o descansar, de dormir o de menjar..resulta incòmode per a la societat en conjunt. Tot aquella expressió que manifesti la plena autonomia de l'individu genera suspicàcia i, per tant, et fa sospitós i, per tant, crear por. Per aquest motiu, la societat ha anat creant una sèrie d'institucions que articulen uns mecanismes de control per poder disposar i distribuir el teu espai i el teu temps per tal de no ser perillós, de seguir els dictàmens normals de la societat
I perquè no interessa la llibertat? Perquè no engendra ordre, coherència; no predetermina les teves accions en base a un context pautat i escenificat. La societat prefereix persones que actuïn en base a un determinat rol al qual se li assigna un projecte; que siguin peces determinades i determinants del gran engranatge que és la societat.
Tant a l'individu com a la societat li crea angoixa el lliure ús del seu cos, de la seva vida; és molt més còmode per a tots claudicar davant de totes les instàncies que ens fan dòcils (família, escola, treball...) però que alhora ens ofereixen una dolça sensació de reconfort i de seguretat oferint-nos una feina, un status, un reconeixement social.
És com un caramel emmetzinat: aparentment pensem que ens ofereixen un regal d'allò més dolç però a mesura que l'anem llepant i ens deleitem amb el seu bon gust, el verí actua sense que ens n'adonem.
La família i l'escola són les primeres institucions que ens fan veure que hem de renunciar a la nostra llibertat salvatge per auspiciar-nos sota una llibertat definida per la llei. Se'ns inculca una determinada forma de veure el món; interioritzem la manera de procedir normal per no allunyar-nos i quedar-nos marginats; naturalitzem unes concepcions morals arbitràries que s'associen a determinats esdeveniments de la nostra vida.
Se'ns normalitza per ser normals...però ho volem ser?
16 atemptats en 18 anys. Theodore J. Kaczynski, un exprofessor de Matemàtiques de la Universitat de Berkeley, va trasbalsar els EEUU de la dècada dels 80 mitjançant l'enviament de cartes bomba a diverses personalitats vinculades a l'àmbit polític, científic i tecnòlogic. L' FBI no aconseguia esbrinar-ne ni l'autoria ni el modus-operandi, fins que en el 1996, Kaczynski va contactar amb diversos diaris anòninament oferint la treva de les seves accions a canvi de la publicació d'un manifest. Els rotatius hi van accedir i, un cop publicat, el seu germà el va reconéixer i el denuncià a la polícia. La sorpresa fou quan van descobrir que Unabomber vivia com un ermità, en una petita cabana perduda a Montana sense subministrament elèctric i totalment autosuficient. Era el Thoreau del S. XX...
Malgrat el rebombori, part de l'esquerra americana va subscriure el manifest però no la metodologia usada pel seu protagonista.
Us adjunto alguns extrets del famós manifest i un enllaç per accedir-hi a la seva totalitat.
Tradicionalment, les drogues s'han associat als moviments revolucionaris, ha esdevingut un dels ingredients bàsics de la lluita contra o anti sistema. Però últimament, s'ha produït una transgressió funesta: quan l'ús es converteix en consum; quan l'oci passa a ser una mercaderia emanada de tots aquells a qui la revolució castiga (o ho intenta, més ben dit).
Coca, speed, pastis... ens introdueixen en el ball de màscares de la felicitat, ens transformen en zombies autocomplaents del bon rollo on tots som amics de tots i a on els problemes s'esvaeixen. Mentres pensem que quan quedem hipnotitzats i posseïts per aquestes substàncies som agents altament perillosos pel sistema, que executem una acció totalment reivindicativa, passa totalment el contrari: quedem encadenats a un dels seus mecanismes de control preferits, l'oci-consum.
El poder ens vol veure de dues maneres: o treballant o consumint. La resta de temps que no dediquem a aquests àmbits, pel poder és aterrador: és el moment que tenim per pensar, per construir, per analitzar...per destruir-lo.
La perversió que ha donat pas de l'ús al consum de les drogues va en total consonància amb els interessos del poder.La droga ha passat a ser una mercaderia, autèntic fibló econòmic del capitalisme. Ha passat de ser un producte mesurat i controlat pels propis consumidors a un producte etiquetat i envasat, on els eixos de producció-consumidor s'han allunyat cada cop més donant pas a riscos sobre els elements que les composen.
El seu ús s'ha descontextualitzat, descol·lectivitzat i desexperimentat: són simples estímuls de períodes de semivigília i irracionalitat total, esdevenint simples anfitrions de les seves capacitats alucinògenes, mers receptacles sense cap tipus de transgressió més enllà de l'expressió màxima de la diversió, de l'oci canalitzat. S'aniquila la persona per passar a ser un comportament, una imatge esbiaxada i inventada de nosaltres mateixos.
És una de les evidències més fefaents del Capitalisme de Ficció: es consumeixen drogues per aparentar, per falsejar-nos nosaltres mateixos i oferir una pseudopersona fictícia en unes pseudocomunitats articulades pel consum de la mateixa substància, donant pas a falses relacions socials on el factor de reunió no és l'amistat, l'afinitat o la reflexió, sinó el tipus de droga que ens uneix.
És el mateix que quan critiquem als pijos: tant el jersei que ells compren com la droga que nosaltres consumim ens dota d'un cert prestigi, seguretat i aparença; el seu ús ens transfereix certes qualitats i característiques simbòliques davant dels altres. Per no dir que tant uns no poden concebre un cap de setmana sense anar de compres, els altres no el conceben sense consumir drogues.
Per no parlar dels autèntics beneficiaris de les drogues...
No tenim dubtes de criticar aquelles multinacionals que exploten i esclavitzen els seus treballadors, però pel que sembla aquest discurs no és vàlid per tots aquells que control·len les rutes del narcotràfic i la seva producció, com si en els seus àmbits d'actuació; la misèria, la mort i la destrucció no fossin elements cabdals d'aquest tipus d'economia i empresaris.
O com ja vam veure en un post anterior , l'ús directe de la droga per part del poder: introduir-la per desactivar qualsevol espurna de rebel·lió. Als Estats Units dels barris negres, a Euskal Herria, Madrid dels 80...molt sospitós que els grans epicentres de la droga siguin, alhora, els grans epicentres de la lluita social.
En fi, suposo que ja és hora que replantejar-se el consum de droga deixi de ser un tabú en aquells entorns més favorables a l'ús d'aquesta; que ens donem compte que filtren realitats dotant-nos d' un món de falses sensacions, relacions i il·lusions, introduint l'amnèsia com a manera de pensar i sotmeten-mos en l'experimentació hedonista i individualista.
Si critiquem que el poder ens arranca la nostra vida a través del treball, no li cedim voluntariament a través de l'oci-consum.
