26.12.06

Distopistes...o utopistes?


Orwell, Huxley o Skinner han passat a la història gràcies a profetitzar un determinat tipus de societat que s'imposaria en el futur basat en el control. Els tres són mundialment reconeguts com a distopistes, és a dir, preveure una societat indesitjable, un futur posapocalíptic redemptor. Però, realment, pretenien amb la seva obra denunciar aquest futur cap a on ens abocàvem? O més aviat pretenien presentar un model de societat idílic i desitjable en contraprosició al moment caòtic que es vivia en aquella època?

Aldous Huxley fou un dels pioners, a finals del 50, de l'introducció als EEUU de les drogues psicodèliques que van marcar els 60. Contractat per una institució de Massachussetts per experimentar amb drogues juntament amb altres persones vinculades al projecte MK-Ultra (un projecte de la CIA per al control mental a través de les drogues) i a l' Institut Tavistock (centre d'estudis britànic per a la manipulació psicològica de la població), van experimentar quins efectes podien produir, potencialment, l'ús de determinades drogues sobre la població.

En la seva obra més coneguda, Un mundo feliz, ens parla d'una societat sumisa i amant de les sevs cadenas a través d'un mètode psicològic molt semblant al conductivista que ens presenta Skinner a Walden Dos i regulat a través d' un medicament/droga anomenat soma. Per tant, ens trobem davant d'un profeta distòpic o d'un esborrany de com hauria de ser el Nou Ordre Mundial?

Segons sembla, aquest grup contractat pel Centennial Carnegie de Massachussetts va usar un grup d'individus com a conillets d'índies per dur a terme un banc de proves de substàncies com el LSD i derivats per al control de la població. Uns EEUU sacsejats per una recessió econòmica important i per una forta mobilització contra la guerra el Vietnam feia trontollar els peus de plom de l'imperi, però la introducció miraculosa d'una nova droga de disseny (LSD) va desviar l'atenció cap a una mobilització més enfocada a un innocent i asèptic hippisme basat en l'automarginació, el desafiament als valors tradicionals i la experimentació al límit a través del propi cos i esperit.

Huxley i els seus sequaços ens han enganyat? Se'ns han presentat com a pioners d'una contraculturalitat falsejada? O han estat xais amb pell de llop al servei del Poder a l'Ombra?

En una conferència a l'any 1961, Huxley afirmà:
"..el estado policia es la revolucion final (..) una dictadira sin lágrimas, en que la gente ame a sus cadenas (..) el objetivo es producir un campo de concentración indoloro para sociedades enteras de modo que la gente, de hecho, se le arrebatarán sus libertades...pero...se las distaerá de cualquier deseo de rebelión mediante propaganda o lavado de cerebro...potenciados mediante fármacos"

Fina ironia...o desig utòpic?

2 comentaris:

Quoèlet ha dit...

Jueeerrr... Em trec el crani davant aquest magnífic post que m'ha posat la pell de gallina. Sí senyor, plas, plas, plas!!!!

Home, jo no crec que a Huxley li agradi veritablement el món que describia al seu llibre. Principalment perquè reparteix bastanta "cera" a un món feliç. L'heroi, el personatge que empatitza amb el lector, és precíssament un resistent davant aquest sistema. De totes maneres, mites més grans han caigut com et vaig comentar a l'anterior reflexió, i tot podria ser...

Recomano peli: "La escalera de Jacob". Me l'has fet recordar quan dius que es va experimentar amb persones el tema del LSD. La peli és d'aquelles que acollonen de veritat i quan acabes de veure-la, et queden poques ganes de visitar al teu camell...
També mola la història del científic que va crea el lsd, però això seria un altre post..

Antitot ha dit...

No sé quoèlet, quan vaig llegir tot aquest tema sobre el Huxley, els seus contactes sospitosos, els seus treballs acadèmics d'experimentació amb LSD i derivats quan encara no eren vox populi, la seva relació amb gent de la CIA...mmmmm....

Si que quan llegeixes Un món feliç acabes agafant empatia amb el protagonista, un resistent d'aquesta societat preprogramada, però bé, és com la peli Matrix: tot i que et pinten com a "bons" els qui són resistents, aquests acaben tenint una existència més crua i difícil que aquells que estan dins del sistema, ja que aquests personatges tenen una existència tranquila i plàcida en contraposició als "revolucionaris"...

I quan es van descatalogar arxius secrets dels anys 50-60 de la CIA, curiosament hi havia un esborrany de "Las puertas de la percepción", el llibre de Huxley que narra la experimentació amb psicòdelics...

Veritat?Mentida?? Jo ja no m'en fio ni de res ni de ningú....