Drets

Sense que serveixi de precedent, em permeto la llicència de recuperar un post que vaig escriure fa dos anys arran de les eleccions autonòmiques de fa dos anys.

Aquest cop va dedica't a tots aquelles persones estrets de mires que demonitzen, acusen i assenyalent amb dit de Jutge Suprem als qui ens abstenim com als principals culpables de les seves frustracions polítiques.
___________
Cada quatre anys és el moment en què els polítics ens necessita, el sistema ens reclama com a agents actius, per tal de depositar en una simple papareta la nostra quota de poder individual perquè ens la gestioni un altre en base a uns paràmetres que, anteriorment, ens ha mostrat. Això és la democràcia, senyors: transferir-nos com a subjectes per passar a ésser objectes.

Però...i aquells que no voten? Aquells que volen mantenir-se íntegres i que no els extirpin el seu poder per fer amb ell el què els hi vingui amb gana?

Aquests no existeixen, aquests no existim...Ens diuen que no tenim dret a queixar-nos, a criticar, a protestar,pel simple fet que no hem volgut entrar en el seu joc de trileros, pel simple fet que hem considerat que nosaltres mateixos podem gestionar-nos, que no acceptem que ningú ens representi i ens utilitzi pels seus determinats fins...

Potser són els votants els quins no tenen dret a queixar-se, oi?? Potser són tots aquells que s'han quedat sense boca ni mans perquè han pensat que n'hi havia uns altres que els utilitzarien millor...Potser són tots aquells que han acceptat les regles del joc, aquelles que diuen que qui té més vots és el qui guanya, i que si la teva opció no és la guanyadora, doncs et fas fotre...Si s'accepta jugar a un joc i perds, tens dret a queixa??

Abstenir-se és ser mal ciutadà, es faltar el respecte a tots aquells que van lluitar per la demòcracia, es faltar al teu deure, es despreocupar-te pels problemes que preocupen...Abstenir-se, en fi, és desaparéixer, és no ser ni contabilitzat com un número...

Però val la pena no ser ningú, si més no, un dia a l'any en aquest món...

Continues...?

La vaga del bus

Molt s'ha parlat aquesta setmana de la vaga que mantenen els conductors d'autobús de Barcelona per aconseguir millores laborals, entre elles de poder gaudir de dos dies de descans setmanal. Una vaga que, per cert, la direcció de TMB ha intentat mediatitzar per posar l'opinió pública en contra manipulant la informació i tergiversant les reivindicacuons sindicals. Només cal veure la falca propagandística que han insertat en diversos mitjans de comunicació per confondre la població.

Situació similar va passar quan es va produir la vaga del personal d'Iberia, on la població, en comptes de recolzar-los, es va dividir per criticar la seva actitud reivindicativa i de cerca de millores laborals. Una població que, fa 50 anys, feia vagues generals si el pa pujava un cèntim, i que ara denuncia qualsevol intent de vaga amb cara i ulls en una mostra total de egoisme i de falta de solidaritat.

Molt hauriem d'apendre com s'han dut a terme les diverses vagues dels conductors. Aquests conductors ens han demostrat que la democràcia de base es pot assolir, duent a terme assamblees diàries de treballadors per remar tots junts en la mateixa direcció, establint una base unitària i combativa decidida no pels buròcrates des grans sindicats espanyols, sinó pels propis treballadors. Perquè, sino, una vaga recolzada pel 85-90% dels treballadors no compta amb el suport desls grans sindicats espanyols i els majoritaris del col·lectiu? Dubto molt que aquest cop d'atenció els faci canviar, però aquesta és la manera de recuperar el poder per part dels treballadors i no estar a l'ampar d'uns sindicats conxorxats amb els comites d'empresa i els partits polítics.

Durant aquests dies també hem pogut apreciar com TMB ha intentat sabotejar la vaga difonen una falàcia interessada: si els treballadors aconsegueixen el què reclamen, el bitllet del bus pujarà. Essent el transport públic de Barcelona el més car de l'Estat Espanyol...com és que es conductors de Madrid, Bilbao o Sevilla si que gaudeixen de les condicions que reclamen els de Barcelona?

Per si no ho sabeu, TMB és l'empresa espanyola amb més directius. Tot i que el sou d'aquestos no consta en cap conveni laboral per no destapar a caixa de trons, CGT va descobrir que hi havia una plantilla de més de 200 directius que estava cobrant entre 75.000 i 85.000€ anuals. Sous secrets, directius secrets....
A més a més, ja fa mig any CGT va denunciar que hi ha una nòmina de directius jubilats que estan cobrant fins a mig milió d'euros anuals, alguns dels quals cobren per partida doble: del bus i del metro. No fos cas que per acontentar els treballadors els hi haguessin de rebaixar aquestes jubilacions d'or...

Un TMB que fa uns anys també va intentar silenciar el suicidi d'un conductor que acabava d'esser d'acomiadar per haver-se quedat, pressumptament, amb l'import d'un bitllet, és a dir, 1.10 €. Pablo Díez, amb un expedient net sens ecap falta disciplinària, es va suicidar la tarda del 30 de març després de rebre la carta d'acomiadament de TMB per aquest fet. Tot i que ell va al·legar que el bitllet que, suposadament, havia robat l'import es va deure al fet de què mentres havia baixat del bus per anar al lavabo, una senyora havia pujat al bus i havia robat el ticket, l'empresa no se'l va creure i al cap d'uns dies li va enviar la fatídica missiva.

En fi, que des d'aquets humil racó, animar als conductors que continuïn la seva lluita, que continuïn demostrant-nos amb el seu exemple que una altra democràcia és possible i que, malgrat la campanya brutal contra les seves mobilitzacions, els continuarem recolzant fins que aconsegueixin el que desitjin, desenmascarant, alhora, aquells partits polítics que s'omplen la boca en dir que són obrers i els impulsors de mesures conciliadores amb la família però que alhora de la veritat ens demostren que són tant miserables com els altres.

L'única lluita que és perd es la quina s'abandona

Dedicat a la Wadyet!

Continues...?

L'efecte Llucifer (I)

No abstenir-se persones sensibles podria ser ben bé el títol d'aquest post. Però per molt que ens tapem els ulls, per molt que pensem com, quan erem nens petits, que si no veig una cosa no existeix, imatges com aquestes és produeixen avui en dia.
La presó d'Abu Ghraib va saltar a la fama ara deu fer un parell d' anys per la difusió d'imatges vexatories cap als presos per part de l'exèrcit nordamericà, o més ben dit, els mercenaris subcontractats per dur a terme aquestes funcions i així quedar al marge de qualsevol conveni internacional d'ètica i legalitat de presos captius (llegeixi's Tribunal de la Haya).
Abu Ghraib és un dels camps de concentració del Segle XXI.


Mentres públicament continuem quedant horroritzats per la Solució Final dels nazis, amb una opinió pública que no tolera cap tipus de reminiscència positiva cap aquest acte, amb uns organismes internacionals que s'omplen la boca amb actes de suport i record als jueus assassinats, i amb uns líders mundials que l'únic que recorden que va passar fa 70 anys és que el fi justifica els mitjans; aquí, al costat de casa nostra hi ha un remake d'aquest tipus d'internaments extrems sense que, com sempre, continuï passant res.

Avui en dia es continua criticant aquells alemanys que no van fer res per aturar o denunciar el genocidi jueu; és continua culpant els soldats que van participar activament en el conflicte sabent que o eren ells o els jueus; es continua assenyalant amb el dit aquells països que van amagar el cap sota l'ala sabent el què passava...Segurament no té justificació, com també segurament molts de nosaltres haguèssim actuat de la mateixa manera.Però potser ells tenien una excusa que nosaltres no tenim: estaven sols.
Però avui en dia no ha passat el què va passar aleshores, no ha passat el què els hi va passar a molts jueus de l'est que rebien els alemanys com a salvadors de l'stalinisme sense saber que els camions i els trens ja estaven treien fum....No ha passat perquè estem més informats i, aparentment, més protegits que ells. Però igual que ells, igual que aquella població civil alemanya que va recolzar el Führer sense saber el què succeïa en aquelles ciutats-presons, ens quedem creuats de braços sense fer res, tolerant aquests espais de torura i assassinat, malgrat s'esbombin fotos i imatges d'una infíma part del què passa alla dins.
Inclús som més miserables perquè aquestes fotos per l'únic que serveixen és per generar morbo; l'únic del que serveixen és perquè les comercialitzin els mitjans de comunicació durant una setmana i enterrar-les en l'òbit en quan apareixen novetats periodístiques.


I segurament també serveix perquè, un servidor com jo, és pugui quedar amb la consciència més tranquila descreuant només els braços per picar uns quants caràcters a teclat del seu ordinador.

Continues...?

Polítics!

Un altre president sudamericà al qui les urnes li donen la victoria.

Continues...?

Una imatge val més...(VIII)

Continues...?

Reflexions (XXIX)

"En este jardín de las delicias, el bienestar es Dios, el consumo su templo y el cuerpo si libro sagrado"
Gilles Lipovetsky

Continues...?

Cortina de fum: Darfur (I)

Darfur, una zona del Sudán limítrofe amb el Txad, està vivint des de fa un temps una situació caòtica fruit d'una guerra civil sorgida, aparentment, del no-res. Tot i que a Europa no se'n parla molt, a EEUU s'està vivint una autèntica febre humànitaria arran d'aquest conflicte, amb una plataforma anomenada Salvem al Darfur que aplega des d'actors de Hollywood (Clooney, Farrow...), esportistes de primer nivell (Tracy Mc Grady, LeBron James...), i a grans empresaris.
Aquesta plataforma, publicitada constantment pels mitjans de comunicació, té com a finalitat aturar el genocidi que es produeix per part del gobern legítim sudanès, de caire islàmic, cap a la població negra de Darfur. Si més no aquesta és la versió oficial: un gobern islàmic que està massacrant una població indefensa negra en una regió remota de l'Àfrica.
Però que s'amaga darrera d'aquest conflicte? Quins interessos es mouen perquè a EEUU estigui de moda un dels més de cent conflictes mundials que es produeixen actualment?

Darfur té la desgràcia de ser una zona rica en jaciments petrolífers i en urani, un mineral necessari en els reactors nuclears, que properament es tornaran a posar de moda amb l'excusa del canvi climàtic. Per tant, és una zona potencialment gormanda per tots aquells països que pretenen control·lar els recursos energètics escassos del planeta.
EEUU s'assebenta que a Darfur s'hi troben gran quantitat de jaciments petrolífers sense explotar, però quan hi vol posar les mans, se n'adona que Sudan manté molt bones relacions amb un altre país: Xina. Xina importa des de fa anys un 25% del petroli que consumeix d'aquest país, i pel que sembla el govern del Sudan no té previst negociar amb altres països la distribució i explotació de Petroli. Però els problemes no s'acaben aquí: França, amb el seu govern titella de Txad, país veí i limítrof, també vol el seu tros de pastís.

I un cop montat el taulell geopolític, com si de una partida del Risk és tractés, comencen els problemes per la població del Darfur: el 2003, un grup de rebels que s'autodenomina Sudan People's Liberation Army (SPLA) s'alcen contra el govern sudanès i incicien una ofensiva sense precedents. El president libanès, conscient dels pocs recursos humans, econòmics i militars d'aquest grup, no sofoca la revolta però ho paga car: les posicions de l'exèrcit son abatudes en una mostra militar sense precedents: d'on han tret els avions, jeeps i armes tant potents els rebels?
És a partir d'aquest origen on esclata una guerra civil adormida però que algú ha reactivat armant i patrocinant el SPLA, que van passar des AK-47 a bombarders de la nit al dia. I és aquí on entren a formar part del conflicte les potències occidentals, camuflades en un o altre bàndol en funció dels seus interessos: la CIA i el govern americà es troba darrera dels rebels del SPLA; mentres que França respon al moviment posicionant-se a favor del govern islàmic del Sudan.
Qui guanyi la guerra rebrà una apetitosa recompensa: gestionar i explotar rics jaciments petrolífers i minerals.

Però com sempre acostuma a passar, els autèntics perdedors seran la població autòctona, una població que reb el foc creuat dels interessos econòmics dels països i les empreses occidentals; una població que, de moment, ja ha perdut 400.000 compatriotes i on 2.000.000 han hagut de fugir de casa seva i desplaçar-se a zones més neutrals.
Una població que, a més, està a mercè d'una ONG anomenada Salvem al Darfur i que a mesura que el conflicte s'ha anat esclarint, s'ha anat descobrint que darrera d'aquesta ONG hi ha uns interessos més especials que els d'aturar el genocidi i proporcionar ajuda humanitària a la població desplaçada. Però quins són aquests interessos??

Continues...?