Somos la mierda cantante y danzante del mundo

"No somos nuestro trabajo. No somos nuestra cuenta corriente. No somos el coche que tenemos. No somos el contenido de nuestra cartera. No somos nuestros pantalones…Somos la mierda cantante y danzante del mundo.”

Una afirmació d'en Tyler Durden, protagonista de la novel·la i pel·lícula El club de la lucha. És una cita molt significativa que ens defineix amb el què ens hem transformat en aquesta nova era anomenada Capitalisme de Ficció. La nostra persona pren cos a través de les seves possessions, són aquestes qui li donen significat i el signifiquen. Però qui poseeix a qui? Tu les poseeixes a elles o elles et poseeixen a tu?

Quan el protagonista es capaç d'entonar aquesta afirmació esdevé lliure, es transforma en un nou personatge que deixa d'estar subeditat a les seves possessions i comença a agafar les regnes de la seva vida. Deixa de fingir per ser el qui volen que sigui per ser ell mateix, el qui vol ell.

Actualment, l'objecte és una no-thing: una no-cosa que es converteix en una ideologia, que vesteix a l'individu i que el representa. Els objectes han passat a parlar per nosaltres, són la nostra oportunitat d'exaltació i, inclús, d'afirmació moral.

Tots volem tenir per ser, embolcallar-nos amb una muntanya de posessions que ens (re)presentin en el món, davant de totohom i de nosaltres mateixos. No som ningú si no tenim res.

La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.