28.7.07

Proxima estacio: Las Vegas (II)


Però que s'amaga darrera dels focus? Que ens depara aquesta ciutat un cop s'apaguin els llums? Que deixarà entreveure...la foscor?

La foscor crea por; la por condueix a la inseguretat; i la inseguretat dóna pas al control: control explícit a través de la vigilància humana (polícia), electrònica (videovigilància) o espacial (barreres arquitectòniques); i control implícit a través de la domesticació de les persones.

Un cop abandonem el downtown de la ciutat, un cop quedem fora de l'abast de l'influx diví de les llums de neó, ens trobarem amb els vestigis del que fins llavors enteníem com a ciutat, allà on la gent viu i no reviu la seva experiència vital.

Barris perifèrics i comunitats tancades, aïllades, enclaustrades envers el món real(?) sota una estricta vigilància.Comunitats suburbanes franquejades per fortificacions modernes on el santo y seña pendrà, de nou, forma; on els espais vitals s'articularan al voltant de piscines i de pistes de tenis; en fi, una nova Edat Mitjana amb la constitució de comunitats neorurals fortificades ( l' aldea global de MacLuhan)que els mantinguin al marge de l'amenaça promiscua de la ciutat, d'una ciutat que es concep com un virus latent que pot infectar els habits saludables dels autèntics ciutadans, d'uns ciutadans que renuncïen a la seva llibertat encarcerant-se voluntariament enfront de les hordes de turistes i visitants que encarnen la mítica figura del Diable.

Però alhora aquest model de ciutat emfatitzarà la segregació social i econòmica: no tothom podrà accedir a les comunitats, ni les comunitats voldran a tothom. Darrera del decorat, de l'escenari majestuós del downtown, s'amagaran tots aquells exiliats que ni són turistes ni són ciutadans: els servents. Esclaus del segle XXI, tots aquells que serviran els còctels amunt i avall o vendran els tickets dels espectacles seran els desheredats vegasians, campant per terra de ningú com ombres fantasmagòriques destinades no a ser ells mateixos, sinó a ser part de l'espectacle.
Reduïts al nivell de les llums de neó o a palanques de les escurabutxaques, continuaran essent els marginats que no tenen ni lloc a l'escenari ni butaca a la platea: el seu lloc correspondrà a darrera de les cortines on ningú sàpigui (ni vulgui saber) de la seva existència.

Continues...?

26.7.07

Proxima estacio: Las Vegas (I)


Las Vegas, aquell simulacre de ciutat.
Las Vegas, aquella utopia postmoderna on cada dia és Carnaval.
Las Vegas, aquella ciutat on la forma ha desposseït completament el fons; on el continent no reclama contingut.

Las Vegas és el nostre horitzó urbà, un viatge a un futur no molt llunyà on podem comprobar com seran les nostres ciutats.

L' entertainment com a principi estructurador de la nostra vida, ramificat a través de multitud de galeries comercials, parcs temàtics i centres d'oci per garantir l'animació durant nit i dia per l'opium consumista i lúdic. Unes ciutats que ens seduiran comercialment a través d'un imaginari infantil evocador.

Mica en mica anem veient com l'ombra veguesiana sobrevola els nostres barris antics implantant, en ells, complexes d'ocis i de galeries comercials, catedrals neopaganes on els vots de pobresa i castedat (però no el d' obediència) han estta substituïts pels vots de jugar, menjar, consumir i divertir-se.

Com a Las Vegas, acabarem vivint en unes ciutats que parodien, per excès, aquelles tradicions i institucions essencialment trascendentals; els aconteixements humans perdran el seu caràcter rigorós per acabart-se convertint en una mofa d'ells mateixos, permanentment ridiculitzats per l'hemorragia de llums i de colors en què es cobreix tota realitat humana.Del no future passarem al Tot és una immensa i grotesca farsa.

Però alhora ens trobarem amb una ciutat que, en el fons, no soterrarà la nostra realitat, sinó que la confirmarà i la posaré explícitament en evidència: l'accentuació de les segregacions socials i econòmiques, la posada en escena sota els llums de neó d'aquells pocs que se'n beneficien de tot.

Les ombres que es projectaran sota l'orgia de llums psicodèlics només confirmaran una cosa: que la llum només ressalta les formes i perfila els contorns.

Continues...?

15.7.07

Reflexions (XIX)


Si por desgracia se abriera alguna rendija de tiempo en la sólida sustancia de sus distracciones, siempre queda el soma: medio gramo para una de asueto, un gramo para fin de semana, dos gramos para viaje al bello Oriente , tres para una oscura eternidad en la luna
Un mundo feliz. Aldous Huxley

Continues...?

8.7.07

Reflexions (XVIII)


El tiempo es lo que impide que la luz nos alcance
Meister Eckhart

Continues...?

1.7.07

Endesa: el llop amb pell de corder


Nota: Aquest article es fruit de l'encàrrec d'un company per a la Revista l'Ateneu

Més de 47.000 grans preses col·lapsen el 60% dels rius del planeta. Només a Brasil, més de 2.000 han desplaçat un milió de persones i han desestabilitzat ecosistemes rics i exclusius.
L’enèrgia hidroèlectrica, un dels paràdigmes de les energies renovables, s’ha transformat en una font de riquesa per a les grans multinacionals del sector, i com a tal s’ha esdevingut en un dels mals endèmics de la Mare Terra per un abús insostenible d’una font energètica que, de manera equilibrada i racional, és una bona alternativa a d’altres formes de generació d’energia elèctrica. I una de les principals manifestacions d’aquest mal ús el trobem en una multinacional que últimament ha estat a la palestra per altres vicissituds macroeconòmiques: Endesa.
En els últims anys, aquesta empresa transnacional, que lidera una classificació no molt agradable a l’Estat Espanyol (en l’emissió de Co2), ha endegat una campanya de rentat de cara per al compromís amb el medi ambient. Tots recordem aquella campanya publicitària del 2003 que, juntament amb Iberdrola, apostaven per la distribució de Energía verde. El què pocs saben és que foren instats a retirar aquesta campanya perquè no foren capaços de garantir el suposat origen de fonts renovables d’aquesta energia, com també que suposava un sobrecost per al client que ja estava pagant indirectament a la factura. Però el particular compromís que Endesa manté amb el medi ambient no s’acaba aquí: tot just s’inicià a mitjans dels 90 a sudamèrica, concretament a un dels paratges naturals més rics de la Patagonia, Xile.
1997. Endesa entra en el mercat llatinoamericà a partir de la compra del grup sudamericà Enersis.
El seu primer projecte: construir un faraònic embalssament a la conca superior del riu Bio-Bio, el més llarg de Xile, a una vall anomenada Ralco, amb una extensió inundable de 3.500 hectàries.
Problema? Aquest territori portava ocupat centenars d’anys per comunitats maputxes, i les negociacions es preveïen difícils. Aquesta zona era un símbol de la resistència pehuenche ja que havia estat constanment a l’ull de l’huracà dels grans empresaris latifundistes de la zona i, anteriorment, dels conquistadors espanyols. La terra era propietat comunitària i plurifamiliar, un vestigi ancestral de les útopiques societats comunals.

Endesa presentà el projecte, però fou contundenment refusat tant pels informes tècnics de la Comisión Nacional del Medio Ambiente (CONAMA) com per la Corporación Nacional de Dessarrolo Indígena (CONADI), organisme creat per defensar les poblacions indígenes i fer cumplir la Ley Indígena 19253.
No satisfeta amb la resolució, Endesa optà per moure els fils polítics, i aprofitant el fràgil mecanisme de la corrupció, el govern xilè va optar per expulsar els Directors Nacionals de la CONAMA i de la CONADI substituïnt-los per titelles que donessin el vist-i-plau al projecte. Alhora s’inicià una poderosa campanya de marquèting a favor de l’embassament i, amb el beneplàcit i la cooperació de l’Estat Xilè, es començà a pressionar les més de 70 famílies maputxes que havien d’abandonar la zona.
Mentre que amb algunes d’aquestes famílies es van arribar a uns acords que consistia en traslladar-los a zones àrides a 2000 metres d’altitud a canvi d’una irrisòria quantitat de diners i una petit habitatge amb pastura en uns terrenys impracticables per l’economia de subsistència agrícola; d’altres famílies es van esdevenir disidents d’aquest pacte de falses promeses i iniciaren una petita revolta, sufocada per la polícia estatal criminalitzant-te els líders indígenes i aplicant-los-hi la llei terrorista instaurada per Pinochet i que encara, avui en dia, els manté empresonats sota el govern de la socialista Bachelet.
En el maig del 2004 es començà a inundar el Valle de Ralco mentres la majoria de famílies indígenes denunciaven a la llum pública l’incompliment, per part d’Endesa, del pacte que havien arribat, deixant-los de la mà de déu en el moment en el què el projecte finalitza.
La construcció de la presa de Ralco, inundant una vall que era considerada Reserva nacional, no només fou un atemptat contra l’ecosistema biològic de la zona, sinó també la destrucció de l’ethos d’un poble, el pehuenche, que basa la seva cosmovisió del món en l’associació Terra/Home, en la inextricable coexistència entre l’home i la natura. Per als indígenes, la presa simbolitzà una subtil metàfora de la democràcia del Segle XXI: una muralla inexpugnable que s’erigeix sobre un Poble i una cultura viva, imposant-se per la força a expenses de l’equilibri tel·lúric i la Justícia natural. El projecte suposà un extermini del poble maputxe en forma de gota malaya, inundant les seves valls, cementeris i vides a través de l’engany i la força d’una multinacional secundada pels aparells de l’Estat Xilè, la policia i els jutjes.

Però Endesa, no contenta amb aquest etnocidi i ecocidi, ja planeja construir cinc centrals hidroelèctriques noves a la regió de Aysén, en plena Patagonia xilena.L’inici de les obres està previst per a finals de 2008, amb una duració total del projecte d’uns deu anys.
La zona de Aysén no només es caracteritza per una diversitat de flora i fauna mundialment exclusiva, sinó també per ser una de les grans reserves d’aigua dolça del continent (122 lllacs). A més a més, aquest macroprojecte afectarà a 91.000 persones que es sustenten, principalment, del turisme i de la pesca, activitats que pràcticament desapareixeran amb les diverses contruccions dels embassaments. L’anterior president de la república, Ricardo Lagos, donà el vist-i-plau a l’operació sense ni tant sols realitzar un mínim estudi de l’impacte ecològic i econòmic, amparant-se en l’excusa de què, ens els propers anys, la demanda d’electricitat creixerà ostensiblement a causa de les diverses multinacionals que han aterrat a la zona per expoliar les riques reserves mineres que queden en el substrat del país. La recent presidenta del país, Michelle Bachellet, aclamada tant pels nous progres com pels grans capos del FMI, no pensa desencallar el projecte per por a les represàlies d’Endesa.

En fi, tal i com hem pogut veure, Endesa té una particular manera d’aplicar a la pràctica el seu discurs de compromís amb el medi ambient i la vetlla per un creixement sostenible. Bush afirmà que la solució a què no es cremessin els boscos era talar els arbres; Endesa, per la seva part, sembla haver-se apuntat a aquesta filosofia i considera que la manera de solucionar el problema del medi ambient és destruïnt-lo definitivament, tant a l’ecosistema biològic que el conforma com l’ecosistema humà que el defensa i l’utilitza d’una manera equilibrada i natural.

Tots coneixem el conte de la Caputxeta Vermella, així que vigilem qui s’amaga darrera les dolces paraules quan se’ns presenti a la porta de casa un individu trajat de 21 botons que vol construir un món millor juntament amb nosaltres. Pel fet de què el llop es vesteixi en pell de corder no vol dir que deixi de ser llop, oi Senyor Endesa?

Continues...?