29.11.06

L'Arete del Segle XXI?


Continent per sobre del contingut...
Fons per sobre de forma...
Significant per sobre de significat...

És més important el què mostres, el què aparentes, el què projectes..que no pas el què ets...

Pels sofistes grecs, el bàsic i essencial era la forma, no el fons...Més preocupats per l'art de la seducció i la persuasió que no pas pel missatge..Més important el com és diu que el què es diu...El missatge passa a un segon pla per donar pas a la tècnica de l'oratòria..

Estem immersos en un món on el què importa és la imatge, l'aparença...Un no és en base a la persona, sinó en base al seu aspecte...La dictadura de la imatge, de l'impacte del visual, de la descodificació de signes superficials i aparents que amaguen una buidor de fons considerable...

L'art de la política és un art sofista; el què importa no és el missatge, la ideologia o el contingut; sinó que la veritat resideix en l'eficàcia, l'eficàcia de seduir i complaure el poble per guanyar el seu vot en base a consideracions estètiques i de posada en escena que no tenen res a veure amb la funció per a la qual els elegeixen.

D'aquí el triomf de la publicitat, una tècnica persuasiva basada en un estavellament continuu d'imatges i eslògans carents de significat però significadors de la nostra vida.

Despreci del contingut, exaltació de l'envoltori. Amb aquest trist lema acabarem passant a la història...

Continues...?

26.11.06

La violencia com a recurs?


Suposo que si el món fos idíl·lic, no hauríem d'arribar a extrems descontrolats on l'única solució possible és l'ús de la violencia.

La violència és un mal necessari, renunciar a ella es claudicar davant d'aquell que no la deixa, donar com a guanyador a qui creu en ella. Avui en dia, l' Estat és l'únic ens legítim per utilitzar-la: sap del poder que té i els problemes que li causaria si aquesta fos legalment permesa per a la utilització lliure dels diversos ciutadans.

La violència s'esdevé allà on la paraula no ha triomfat. No saber o no poder-se expressar adequadament, no tenir arguments sòlids per defensar una causa o acció, no convencer...condueix a solucions que impliquen la força física. És a dir, que la violència és una forma de comunicació humana, un mecanisme per a resoldre contenciosos entre individus. No és una malaltia, sinó un remei, una solució (segurament la pitjor) per aquell qui l'empra: quan no hi ha més alternatives per reconduir una relació inestable, la violència surt a l'escenari, manifestant-se com el tipus de sociabilitat més explosiva, més accelerada..

La violència, com a pulsió animal inherent a l' ésser humà, està latent a dins nostre i, per tant, la guerra és l'estat natural de l'home. La guerra es pròpia de la naturalesa humana; la pau, en canvi, prové de la cultura, de mecanismes socioculturals destinats a control·lar els impulsos naturals.

No ens enganyem. La violència ha estat (i és) el motor de la història. Els conflictes prenen la metxa dels aconteixements que s'han succeït en el nostre món: lluita de classes, lluites ètniques, lluites territorials, lluites religioses...Contacte, enfrontament, violència...La violència ha estat la manaidera de la història.

Moralment, la gent només legitima l'ús de la violència quan aquesta suposa oferir resistència a un procés violent, o sigui, un ús de la violència defensivament; mentres que la violència ofensiva és social i moralment rebutjable. Però com digué Bobbio
"desde el momento en que toda violencia queda justificada cuando es respuesta a la violencia ajena, la justificación
de la violencia revolucionaria supone la justificación de la violencia contrarrevolucionaria. Y el círculo se cierra..."


La dificultat rau, doncs, en desenmascarar qui origina la violència...i si els Estats, en les seves cartes de presentació en forma de Constitucions, n'autoritzen l'ús explícit d'aquesta...tant costa treure'n l'entrellat?

Continues...?

19.11.06

Antigones o Creontes?



Creonte, Rei de Tebas, ordena la prohibició d'oferir sepultura all germà d'Antígona, Polinices, culpable de traició a la pàtria. Durant la nit, Antígona desafia la prohibició de Creonte per enterrar el seu germà però és enxampada pels guàrdies, els quals la detenen i l'empresonen. En el captiveri, Antígona es suicida.

El mite d'Antígona encara s'usa avui en dia per definir dicotomies bàsiques: sentiment vs raó; natura vs cultura; justícia vs ordre, dret estatal vs dret estatudinari...

Davant d'una llei, alguns se'n mostren partidaris i la col·laboren activament a capa i espasa; d'altres, s'irriten i es rebel·len perquè no la troben justa.

Nosaltres, com a éssers humans, som educats per a la obediència i la submissió, per acatar el què ens dicta les diverses autoritats que flueixen en el riu de la nostra existència (família, escola, treball, Estat..). La majoria renuncien a la seva llibertat individual per convertir-se en sequaços radicals de l'ordre social: posen la disposició total i absoluta de la seva persona a la Institució que els protegeix, s'alienen radicalment per a convertir-se en mers serfs.

I la metàfora més clara i evident d'aquest sotmetiment la trobem en la figura del botxí: un individu que es capaç d'executar de manera freda i tranquila a un altre semblant que no li ha fet res...Ser capaç de matar a una persona per una retribució econòmica mínima, ja sigui electrocuntant-lo, afusellant-lo, decapitant-lo o gasejant-lo...

Les grans masacres i exterminis de la història han estat protagonitzades per individus anònims que van renunciar a la seva condició de persones, van abdicar de la seva condició humanada erigida pels dictàmens del cor per sotmetres drets i lleis aberrants dictades ja sigui pel nazisme, feixisme, franquisme o qualsevol tipus d'integrisme ideològic. Persones que ja no eren persones, eren pur i simplement autòmats d'un Estat que es manifestava a través d'ells, d'un Estat que deixava de ser abstracte per personficar-se en centenars i milers de expersones que més hagués valgut que la seva existència hagués desaparescut poc després de néixer. "Seguia ordres" o "és la meva feina" va ser, i continua essent, el xivo expiatorio de la seva criminalitat.

Antígones o Creontes; víctimes o botxins...Una eterna lluita de contraris que s'allargarà en el temps fins que continuin existint governs autoritaris i persones dèbils i fràgils.

"¿Qué es lo que ocurre en mi patria
para que ojos tan jóvenes
miren con tanta amargura?"
Antígona

Continues...?

Reflexions (II)



Oh, humanidad!, humanidad!
Estar gobernado equivale a estar con guardias de vista, a vivir inspeccionada, espíada, dirigida, legislada, reglamentada, hollada, adoctrinada, sermoneada, violentada, estimada, apreciada, censurada y mandada por hombres que para ello carecen de virtudes(...)

Bajo el pretexto de utilidad pública y en nombre del interés general se imponen contribuciones, se hace la ejecución de los bienes del individuo, se le exige rescate y se le explota, monopoliza, concusiona, precipita, mistifica y roba; después, a la menor resistencia, a la primera queja, se le reprime, se le multa, se le vilipendia, se le veja, se le pega, se le sacude, se le intima, se le desarma, se le agarrota, se le encarcela, se le fusila, se le metralla, se le condena, se le deporta, se le sacrifica, se le vende, se le hace traición(...)

He ahí el gobierno, he ahí la justicia. Y sin embargo, entre nosotros existen demócratas que pretenden que el gobierno tiene algo bueno.


PIERRE JOSEPH PROUDHON

Continues...?

Reflexions (I)


"El Estado es el enemigo, el asesino del individuo; el Estado es un espiritu que quiere ser adorado en espiritu y en verdad. El Estado es el señor de mi espiritu, quiere que crea en él y me impone un credo, el credo de la legalidad. Él ejerce sobre Mí una influencia moral, reina sobre mi espiritu, proscribe mi Yo para sustituirse a él como mi verdadero yo"

MAX STIRNER

Continues...?

17.11.06

El racisme de l'antiracisme


Racisme i Antiracisme: dues cares de la mateixa moneda...

Se'ns ha fet entendre el racisme com odi a l'Altre, odi a la diferència, repulsió cap a tot aquell que no és com nosaltres...

El discurs antiracista, per la seva part, nega la diferència, aboga que les diferències culturals no són absolutes ja que per sobre d'aquestes hi ha una àurea universal que ens determina a tots...Uns principis i uns valors absoluts inherents a tots els humans...Un clam a favor del mestissatge i de la universalitat, però que comporta una paradoxa: negació de la diferència i alienació a una cultura única, a una cultura universal, a la cultura de l'Imperi...

El mestissatge ha exercit violencia sobre races i cultures, les ha aculturitzat per absorvir-les en el seu imaginari, en la cultura dominant...L'exemple americà, austràlia o anglès, màxims exponents del mestissatge universal, ens mostra que les minories culturals s'han difuminat, han desaparescut...a on queden els aborígens, sinó a sota terra?

Si hi ha mestissatge, no hi ha diferència cultural: cultura única.

Realment, no són aquests progres que s'autodefineixen antiracistas els racistes més brutals negant la diferència cultural pq tothom es genoflexi davant de la cultura liberal occidental, l'autèntica? No és això negació de l' Altre, incapacitat per acceptar-lo? XENOFOBIA pura!

No ens recorda aquesta actitud la dels cristiants a Amèrica o els romans a Europa? Entonant la bandera de l'universalisme i negació de la relativitat, s'han produït els grans exterminis de la història, en nom de la Humanitat...Aquests progres de cartró-pedra avui s'horroritzen per l'antropofagia, pederastia o rituals de certes tribus...i a través d'aquesta aparent innocència i candidesa que els porta a exigir igualtat, destrueixen la diferència per absorvir-la minvant la biodiversitat cultural en benefici de la Cultura Única, la Cultura autèntica i real en què viuen ells...Ells no estan equivocats, són els altres els salvatges, els subdesenvolupats,... que han de claudicar davant d'ells en benefici de tots...

Conclusió:

Qui és més racista,doncs, aquell que, tot i que exerceix la violència, afirma la diferència??O aquell que la nega en benefici d'una Cultura Universal Única??

Continues...?

15.11.06

El mon com a panoptic


Control latent...El regne de la por...

Jeremy Bentham i, posteriorment, Michel Foucault, van analitzar la idea de panòptic: un model arquitectònic de sistema penitenciari on un individu es capaç de controlar, des de la sombra, centenars de persones...Una mirada omniscent, un model de control on el poder desapareix, no es visible, però està continuament insuflante l'alè al clatell...Aquesta sombra planeja continuament sobre els reclusos i, en conseqüència, s'esdevé un autocontrol induït per una por invisible que no es manifesta explicitament però que sempre està allà...

En ple segle XXI, el panòptic s'ha traslladat de les presons a tot el món: ja no fa falta visualitzar el poder i el control per controlar-nos, és més efectiu i més còmode establir uns mecanismes invisibles que ens facin creure constanment que estem vigilats, que no tenim escapatoria enlloc...No és el Gran Germà que manifesta el seu poder a plena llum del dia, sinó un Germà Invisible que ronda siligiosament per tot arreu com si d'un fanstasma es tractés...El Poder desapareix, ja no cal que es representi, es dilueix...Apareix en tota mena de formes, aparenment innocents, però tant o més efectives que els sistemes de control clàssics...

Una societat disciplinada a través d'un sistema que preten el control i la vigilància sobre tots els individus; un sistema que articulat com un eixam d'abelles a través de diverses institucions (la família, l'escola, el treball...) penetra en la nostra vida quotidiana i es manifesta en qualsevol moment del dia i en qualsevol lloc...

Avui en dia, a través de múltiples exemples que podem trobar en el nostre entorn immediat, ja ha arribat a la seva consecució màxima, a la seva concreció final: que tot estigui conectat mitjançant la vigilància (deliberada o no) de tots els éssers humans entre ells..

El panòptic no només s'ha manifestat a tot el món, sinó que ja forma part de nosaltres mateixos i nosaltres en som els seus executors.

"Cuando no es mediante el martirio físico, son las almas a las que no se las deja respirar". Peguy

Continues...?

12.11.06

La destruccio tambe es creacio


La destrucció i la barbarie es posen a la disposició de l'art...Dadaisme

Una ideologia total basada en el refús i la destrucció de tots els convencionalismes existents, de tots els esquemes marcats, de la tradició,... Qüestionar-se l'existència de l'art, un moviment...

ANTIARTÍSTIC ANTILITERARI ANTIPOÈTIC

Provocació, escàndol, nihilisme, irracionalitat, subversió, caos, confusió, desordre...Una agressió contra tot i contra tots...

És un manifest contra la lògica, contra els principis, contra la bellesa eterna, contra l'universal...

Qualsevol manifestació de l'home, voluntària o involuntària, s'eleva a categoria d'art...És un crit a favor de l'immediat, de l'espontanietat, de la llibertat de l'individu, de la intemporalitat, la contradicció, la imperfecció...El SI és un NO i el NO és un Si.

La filosofia més ANTI

La filosofia que ha demostrat que la destrucció també crea...

»No quiero ni siquiera saber si antes de mí hubo otro hombre.» Descartes

Continues...?

5.11.06

La maxima expressio de l'ordre


"La Anarquía es la máxima expresión del orden, basado en cosas naturales, sin coacciones ni violencias" --Elisée Reclus

Anarquia: Deriva del prèfix grec an (NO) i del verb Arkho (GOVERNAR).

Quan llegim, sentim o escrivint el concepte anarquia, el nostre inconscient automàticament s'esgarrifa i hi associa conceptes tals com violència, caos, desordre, confusió...L'anarquia se'ns presenta com un caos degenerat, com un estat on impera la violència i la inseguretat...i jo em pregunto...perquè?? Com pot ser que s'hagi pervertit a aquests nivells tant demencials aquest terme tant bell i bonic? Potser perquè ens volen fer deslegitimar aquest concepte pq aboga per un estat ideal d'absència de govern, d'autoritat, de poder?

L'anarquia defineix un estat social on cap individu exerceix cap tipus de poder coercitiu o autoritari sobre els altres. La societat flueix d'una manera natural i pausada entre els individus, on cadascun pot desenvolupar-se lliuremenet adoptant la forma que més li convingui. És l'ideal de la llibertat, igualtat i fraternitat, la màxima expressió d'un món just i lliure...

Però quin és el problema? Quan l'anarquia transmuta a partir del sufix -isme, quan es polititza transformar-se en l'anarquisme, opcions polítiques destinadaes a justificar ideologies perverses i mesquines de grups d'individus que volen legitimar-se davant de tots. L'anarquia pren cos a través d'una forma política que s'ha d'erradicar, pq malauradament, és un estat ideal que no podem assolir.

Pedagogia llibertaria, consens assambleari, autogestió, mutualisme, refús de la propietat privada, desmonopolització de la violència...són termes massa perillosos perquè calin a la població i els poderosos perdin els seus privilegis d'èlit cultural i social. La desaparició de l'Estat com a ens repressiu i repressor a través del monopoli de la violència plana pels seus caps cada cop que senten la paraula ANARQUIA.

L'anarquia, una utopia d'un món autènticament feliç...

"—¿Qué forma de gobierno es preferible? —¿Y aún lo preguntáis? —contestará inmediatamente cualquiera de mis jóvenes lectores—. —¿No sois republicanos? —Republicano soy, en efecto, pero esta palabra no precisa nada. Res pública es la cosa pública, y por esto quien ame la cosa pública, bajo cualquier forma de gobierno, puede llamarse republicano. Los reyes son también republicanos. —¿Sois entonces demócrata? —No. —¿Acaso sois monárquico? —No. —¿Constitucional? —Dios me libre. —¿Aristócrata? —Todo menos eso. —¿Queréis, pues, un gobierno mixto? —Menos todavía. —¿Qué sois entonces? —Soy anarquista." PROUDHON

Continues...?

1.11.06

Coincidencia?


Màfia: Organització d'individus destinada a la recaptació de diners a través de l'ús de la violència

La concepció d'Estat-Nació es fonamenta en base als mateixos preceptes que regeixen les organitzacions mafioses: el monopoli de la violència per assegurar l'entrada de capital. L'Estat, aquest ens que ens regeix i ens marca, està conceptualitzat a través d'uns paràmetres d'obligat compliment per a tota persona des del mateix moment que neix. Ens l'imposen, però l'acabem assimilant com a estat natural, inclús el defensem...

L' Extorsió que exerceix es totalment comparable als clans mafiosos: si qualsevol ciutadà no compleix amb els impostos estatals, aquest té els mecanismes adequats per tal de segrestar-lo i demanar un rescat. Impostos per obrir/tenir un negoci; impostos d'una part del teu salari; impostos per qualsevol tipus de transacció econòmica...Formalment, l' Estat es justifica assegurant que aquests cànons es reinverteixen en la mateixa societat, però curiosament, a on s'acostumen a destinar una gran part d'aquest botí?Potser a l'exèrcit i als cossos policials en general??

L'Estat, com la màfia, t'ofereixen seguretat i protecció si cumpleixes amb ells, però una seguretat a través dels mateixos encarregats de linxar-te si no has complert amb les teves obligacions. Vigilants i atacants en la mateixa persona??

En el què en la màfia se'n diu extorsió, en l'Estat se'n diu impostos.

En el què en la màfia se'n diu segrest, en l'Estat se'n diu preso.

En el què en la màfia se'n diu demanar rescat; en l'Estat se'n diu fiança.

En el què en la màfia se'n diu assassinat, en l'Estat se'n diu execució.

Potser l'única diferència entre ambdós és la quina l'Estat es va descuidar voluntàriament: etimològicament, Màfia prové de l'àrab MU'AFAH que vol dir, curiosament, protector dels dèbils...La coincidència més justa i interessant és, malauradament, la quina l' Estat va deixar de banda...

Continues...?