31.12.06

La vigilància, discurs del poder...


El somni de la raó genera monstres, i un dels monstres contemporanis per excel·lencia és de la inseguretat, un concepte que transita entre la paranoia imaginària i la legitimització del poder.

Ens han fet creure que la inseguretat ve generada per la falta de seguretat que es soluciona a través de la vigilància. Però la inseguretat, lògicament, no es deu a la falta de vigilància, de control, tal i com l'Estat contemporani ens recorda cada dia. La inseguretat es conseqüència directa de la desigualtat econòmica, de la miseria, de la pobresa, de la marginalitat territorial i racial, de la desigualtat educativa, de la criminalització de la immigració...Són aquests i altres factors els causants d'una situació d'inseguretat que cada dia només fa que augmentar.

Malgrat això, tot passa per l'ull de la vigilància, autèntic vestigi de la legitimització del poder, de la seva posada en escena per fer-nos creure que es necessari, que sense ell seríem com ànimes errants divagant per un món ferèstec i violent cap a nosaltres.

Amb aquesta simple coartada, el regim de la vigilància pren forma: circuits tancats de televisió, càmeres de videovigilància, programes de reconeixement facial, mineria de dades, criptogràfia, reds de inteligència com ECHELON dedicades a detectar i interceptar tot tipus d'emisions electròniques i digitals...

Gran Bretanya, amb l'excusa maniquea del terrorisme, ha instal·lat més d'un milio de càmeres pel seu territori, desprenent-se d'un estudi que un habitant de Londres es grabat unes 300 vegades al dia (tot i que des dels atemptats no han detingut a cap terrorista); a més de quatre milions de càmeres de circuit tancat instal·lades a edificis gobernamentals, esglèsies, estacions de transport...Per no parlar del tipus de càmera Cromàtic que usen a les estacions de Metro, el qual preveu el comportament de l'individu (recordeu Minority Report?)

O la xarxa de transports públics de París, que amb un pressupost de catorze milions de euros està instal·lant una red de banda ampla, formada per 6.000 càmeres, 300 monitos de vídeo i 40.000 línies telefòniques destinades a transmetre, en temps real i a unes màquines descodificadores, la veu i la imatge de tots els passatgers.

A Espanya no ens quedem curts, així que, per exemple, a la T4 de Barajas hi ha unes 4.500 càmeres, com també 3.447 repartides per les 192 estacions de la xarxa de Metro. O el més gràfic possible és que durant la boda dels Princeps es van instal·lar un seguit de càmeres pel recorregut reial sense que, avui en dia, dos anys després, s'hagin retirat de la via pública.
O a partir d'aquest any proper, en què el Congrès Espanyol va donar el vist-i-plau a control·lar la emissió i recepció de totes les trucades en el territori sense que, en principi, es pugui accedir al contingut.

Cada dia que passa ens anem acostant a una presó social, transformant l'espai públic en imatge pública. Com afirmà Paul Virilio, la tecnociència funda una societat totalitària i totalitzadora, una amenaça a l'expressió de les persones. Ens movem en un radar de detecció traçat a partir d'un mapa tecnològic que cada dia s'aplica a més parts del territori.

La vigilancia es la generación del poder en sí mismo
Anthony Giddens

Continues...?

26.12.06

Distopistes...o utopistes?


Orwell, Huxley o Skinner han passat a la història gràcies a profetitzar un determinat tipus de societat que s'imposaria en el futur basat en el control. Els tres són mundialment reconeguts com a distopistes, és a dir, preveure una societat indesitjable, un futur posapocalíptic redemptor. Però, realment, pretenien amb la seva obra denunciar aquest futur cap a on ens abocàvem? O més aviat pretenien presentar un model de societat idílic i desitjable en contraprosició al moment caòtic que es vivia en aquella època?

Aldous Huxley fou un dels pioners, a finals del 50, de l'introducció als EEUU de les drogues psicodèliques que van marcar els 60. Contractat per una institució de Massachussetts per experimentar amb drogues juntament amb altres persones vinculades al projecte MK-Ultra (un projecte de la CIA per al control mental a través de les drogues) i a l' Institut Tavistock (centre d'estudis britànic per a la manipulació psicològica de la població), van experimentar quins efectes podien produir, potencialment, l'ús de determinades drogues sobre la població.

En la seva obra més coneguda, Un mundo feliz, ens parla d'una societat sumisa i amant de les sevs cadenas a través d'un mètode psicològic molt semblant al conductivista que ens presenta Skinner a Walden Dos i regulat a través d' un medicament/droga anomenat soma. Per tant, ens trobem davant d'un profeta distòpic o d'un esborrany de com hauria de ser el Nou Ordre Mundial?

Segons sembla, aquest grup contractat pel Centennial Carnegie de Massachussetts va usar un grup d'individus com a conillets d'índies per dur a terme un banc de proves de substàncies com el LSD i derivats per al control de la població. Uns EEUU sacsejats per una recessió econòmica important i per una forta mobilització contra la guerra el Vietnam feia trontollar els peus de plom de l'imperi, però la introducció miraculosa d'una nova droga de disseny (LSD) va desviar l'atenció cap a una mobilització més enfocada a un innocent i asèptic hippisme basat en l'automarginació, el desafiament als valors tradicionals i la experimentació al límit a través del propi cos i esperit.

Huxley i els seus sequaços ens han enganyat? Se'ns han presentat com a pioners d'una contraculturalitat falsejada? O han estat xais amb pell de llop al servei del Poder a l'Ombra?

En una conferència a l'any 1961, Huxley afirmà:
"..el estado policia es la revolucion final (..) una dictadira sin lágrimas, en que la gente ame a sus cadenas (..) el objetivo es producir un campo de concentración indoloro para sociedades enteras de modo que la gente, de hecho, se le arrebatarán sus libertades...pero...se las distaerá de cualquier deseo de rebelión mediante propaganda o lavado de cerebro...potenciados mediante fármacos"

Fina ironia...o desig utòpic?

Continues...?

20.12.06

Reflexions (IV)


Estamos encaminados a una sociedad orwelliana, pero Orwell cometió un error en 1984. El Gran Hermano no necesita verte constantemente si tú le miras constantemente a él
Hal Becker

Continues...?

Reflexions (III)




La democràcia no significa que el pueblo gobierne en ningún sentido obvio de los términos "pueblo" y "gobierno". La democracia significa solamente que el pueblo tiene la oportunidad de aceptar o rechazar a los hombres que van a gobernarle.
Joseph Schumpeter

Continues...?

14.12.06

El Carpe Diem no era això...


Carpe diem quam minium credula postero
Poseeix el dia, mai confïis en lo posterior

Carpe Diem, un tòpic que ens transporta cap a l'explosió del moment, cap al fruir dels plaers de la vida sense preocupar-te per un futur incert, tenebrós...

Vivim en un present constant: no mirem pel retrovisor el passat perquè no ens danyi; no mirem endavant cap a un futur que és estrany o ens l'han robat. Predomina el Aquí i el Ara.

Cada cop s'exigeix més a curt plaç; prima l'urgent sobre l'important; l'acció sobre la meditació; l'accesori sobre l'essència.Benvinguts al regne de la URGÈNCIA.

S'ha perdut la credibilitat dels sistemes progresistes; el coneixement s'ha mercantilitzat; l'eficàcia s'ha divinitzat; l'emancipació s'ha estancat...Perquè el centre de gravetat temporal s'ha traslladat del futur al present? Ha triunfat el Carpe Diem?

Ha triunfat un Carpe Diem impos(t)at; l'al·legòric roman segrestat. La precarietat laboral, l'espasa de Damocles de l'atur, ha propiciat un clima de vulnerabilitat, d'inseguretat profesional...Els joves tenen por de no trobar el seu espai en el mercat laboral; els grans de no perdre el quin tenen..

I no prou desvalguts en aquest univers inestable, el culte a la salut, la medicalització de l'existència, deixa l'individu a mercè de la pressió exercida per les normes de la prevenció i de la salut, indefens davant d'un present atormentat pels virus i desastres de l'èpca.

I per no parlar del clime d'inseguretat personal, de l'exposició diària a terroristes desalmats que cumpleixen el precepte diví de què ningú és innocent.

En fi, sense bases estables on asentar-te; sense un trampolí per rellançar-te, l' individu del Segle XXI queda estancat no en un present etern, sinó en un futur conjugat en primera persona.

Continues...?

8.12.06

Second life: un altre món és possible


1.869.937 habitants; 125.697 milions $ Lindon (64 milions $ USA) de PIB.
Aquestes són les dades més significatives de l'últim país que s'ha generat en el nostre món (?): Second life, un entorn de realitat virtual que t'ofereix una segona vida.

Aquest simulacre de una altra vida possible està causant autèntic furor a nivell mundial, un pas molt més enllà de l'innocent Sims. Et baixes un programa, crees un avatar a imatge i semblança de la voluntat pròpia i, a partir d'aquí, a fer negoci. No és un joc, és un país dedicat única i exclusivament a guanyar diners, sense cap tipus d'objectiu concret més enllà d'adquirir un statuts. Tres mil persones ja han abandonat la seva vida real substituint-la per la virtual amb uns beneficis de 20.000$ anuals.

Basat en el llibre cyberpunk Snow Crash d'un dels autors de ciència-ficció més respectats actualment, Neal Stephenson, on aquest desenvolupa el concepte de Metaverso el qual descriu un món virtual on un repartidor de pizzes pot fugir de la seva trista existència per transformar-se en una persona notòria i d'alt standing en el món virtual.

Second Life és una apologia brutal del capitalisme pur i dur; és un gestor esquizofrènic de les múltiples personalitats d'un mateix; una via d'escapament per a les personalitats escindidesé; un complement de la vida real tot i que acabarà transmutant-se en ella

Ens estem acostant a Matrix. De moment, Second Life no és una realitat virtual trascendent, sinó una mera projecció o sombra de la realitat. La cova de Plató. Artifici de la era postmoderna que comporta el posthumanisme.

Second Life és un indici de què el postmodernisme, entenent-lo com a que la realitat està essent desplaçada per la simulació, està en procés de culminació.
Baudrillard parlava de quatre estats en aquest procés:
- En el primer, la imatge reflexa la realitat-> Estat assolit
- A continuació, la imatge emmascara la realitat->Estat assolit
- Dóna pas a emmascarar l'absència de la realitat profunda-> Estat recentment assolit
- Finalment, la imatge no té cap tipus de relació amb la realitat, la simula-> En procés

Un cop assolit aquest últim estat, la realitat serà irrecuperable, no distingirem entre la simulació i el fet real. La realitat convertida en simulacres i simulacions, artificis de la realitat: la naturalesa convertida en parc natural...
La tecnologia deixarà d'existir per tal de penetrar-nos.


Second life, el paradigma i la consagració d'un dels lemes abanderats per alternatius del S. XXI: un altre món és possible

"Hay otros mundos...pero estan en éste"
Paul Éluard

Continues...?

6.12.06

Feliz Falsedad! (I)


OTRA VEZ LLEGA LA NAVIDAD
LA GENTE EMANA FELICIDAD
TODOS SONRIEN SIN PARAR
A QUIEN PRETENDEN ENGAÑAR
SI TODO SIGUE IGUAL... ¡ AN, TWO, TRES, LAU!

ES NAVIDAD EN JERUSALEN
Y EN NAVIDAD MATAN TAMBIÉN
JESUCRISTO YA VA A NACER
KETE PILLE UN PALESTINO ¡CACHO MAMON!
Y TE CUELGUE DE UN PINO

EL GRAN NEGOCIO VA A COMENZAR
EL PRECIO POR LAS NUBES ESTAN
TODOS COMO LOCOS A COMPRAR
TODO SEA PORQUE ES NAVIDAD
Y HAY QUE APARENTAR ¡ANDA YA!
TURRON UN PAVO Y CHAMPAN
ESO NO, NO NOS PUEDE FALTAR
AUNQUE MAÑANA NO HAYA PA COMER
TODO SEA PORQUE ES NAVIDAD
Y HAY QUE APARENTAR ¡APARENTAR!

LOS POBRES NIÑOS SON MACHAKAOS
POR LA TELEVISION, POR MILES DE
ANUNCIOS (DE JUGUETES) EN LOS KEEL
CRIO SOLO TIENE QUE APRETAR UN BOTON
Y PARA NADA CUENTA SU IMAGINACION

POR ESO Y MAS ¡ ME CAGO EN LA NAVIDAD!
PUTA NAVIDAD ¡ME CAGO EN LA PUTA NAVIDAD!
POR ESO Y MAS ¡ ME CAGO EN LA NAVIDAD!
PUTA NAVIDAD ¡ME CAGO EN LA PUTA NAVIDAD!

MILLONES DE ABETOS CORTAOS
POR UN ESTUPIDA TRADICION
QUE LUEGO ACABARAN TIRAOS
EN LA BASURA O EN CUALQUIER LAO
LUCES POR TODA LA CIUDAD
PARA INTERTARLA DISFRAZAR
ANUNCIOS DE PAZ Y HERMANDAZ
QUE DESPUES DE NADA VALDRAN

ME DA ASKO LA NOCHEVIEJA
TODOS PUESTOS HASTA EL GORRO
DESAHOGAN SU FRUSTRACION
HOY TODO ESTA PERMITIDO
LA METO MANO A ESTA CHICA
Y A ESTE LE METO UN SOPAPO
¡ QUE DIVERTIDO SOY!

POR ESO Y MAS ¡ME CAGO EN LA NAVIDAD!
PUTA NAVIDAD ¡ME CAGO EN LA PUTA NAVIDAD!
POR ESO Y MAS ¡ME CAGO EN LA NAVIDAD!
PUTA NAVIDAD ¡ME CAGO EN LA PUTA NAVIDAD!
POR ESO Y MUCHAS COSAS MAS
ME CAGO EN LA PUTA NAVIDAD
DE VERDAD QUE ASKO ME DA
TANTA HIPOCRESIA, TANTA FALSEDAD
¡VENGA IDIOTAS A COMPRAR!
EL CONSUMO ES EL ESPIRITU DE LA NAVIDAD!
¡OS VAMOS A SACAR
HASTA LA MEDULA ESPINAL!

¡FELIZ NAVIDAD... AMIGUITOS!

Soziedad Alkoholica

Continues...?

Manifestacio?


Intenté que admitiesen que una manifestación no es, en el mejor de los casos, mas que un permiso para rebelarse que va de dos a cinco de la tarde, en fin de semana, y de la Plaza de la Bastille a la plaza de la Repúblique, entre antidisturbios que esperan que acabes con el miniintervalo de rebelión que te han programado. Y resulta que es que a mí no me gusta que me den permiso para existir y que me manden a casa cuando deciden que la fiesta ha terminado.

LOLA LAFON. Una fiebre ingobernable

Continues...?

3.12.06

El naixement de la llibertat i de la rao


"Andaban ambos desnudos(..) La serpiente era el más astuto de todos los animales(..)
- ¿Así que Dios os ha dicho que no comáis de ninguno de los arboles del jardín?
- No(..) sólo del fruto del arbol que está en medio del Jardín(..) porqué de lo contrario moriremos (...)
-Que vais a morir! Al contrario, es que Dios sabe que en el momento en que comáis se abrirán vuestros ojos y seréis como dioses, conocedores del bién y del mal. (..)
Así que tomó de su fruto y comió"
GÉNESIS


Aquest és el moment més esplèndid i preciós de la humanitat: quan Eva decideix pendre la fruita prohibida desafiant la prohibició de Déu.

Neix la llibertat: l'opció de decidir, d'escollir una opció davant de múltiples oportunitats, de ser responsable dels teus actes...

Neix la raó: l'opció de saber per un mateix, d'usar-la per distingir el bé del mal pels seus propis mitjans...

En optar per la llibertat i la raó, diu el cristianisme, Eva inventa el mal...
La facultat d'elegir i de triar el seu propi camí després d'haver-ho pensat per ella mateixa mereix el càstig diví d'expulsar-los del Jardí, de no ser digne de pertànyer al Paradís pel simple fet que Eva va utilitzar les armes que més detesta i odia el cristianisme: la raó i la llibertat

Continues...?

29.11.06

L'Arete del Segle XXI?


Continent per sobre del contingut...
Fons per sobre de forma...
Significant per sobre de significat...

És més important el què mostres, el què aparentes, el què projectes..que no pas el què ets...

Pels sofistes grecs, el bàsic i essencial era la forma, no el fons...Més preocupats per l'art de la seducció i la persuasió que no pas pel missatge..Més important el com és diu que el què es diu...El missatge passa a un segon pla per donar pas a la tècnica de l'oratòria..

Estem immersos en un món on el què importa és la imatge, l'aparença...Un no és en base a la persona, sinó en base al seu aspecte...La dictadura de la imatge, de l'impacte del visual, de la descodificació de signes superficials i aparents que amaguen una buidor de fons considerable...

L'art de la política és un art sofista; el què importa no és el missatge, la ideologia o el contingut; sinó que la veritat resideix en l'eficàcia, l'eficàcia de seduir i complaure el poble per guanyar el seu vot en base a consideracions estètiques i de posada en escena que no tenen res a veure amb la funció per a la qual els elegeixen.

D'aquí el triomf de la publicitat, una tècnica persuasiva basada en un estavellament continuu d'imatges i eslògans carents de significat però significadors de la nostra vida.

Despreci del contingut, exaltació de l'envoltori. Amb aquest trist lema acabarem passant a la història...

Continues...?

26.11.06

La violencia com a recurs?


Suposo que si el món fos idíl·lic, no hauríem d'arribar a extrems descontrolats on l'única solució possible és l'ús de la violencia.

La violència és un mal necessari, renunciar a ella es claudicar davant d'aquell que no la deixa, donar com a guanyador a qui creu en ella. Avui en dia, l' Estat és l'únic ens legítim per utilitzar-la: sap del poder que té i els problemes que li causaria si aquesta fos legalment permesa per a la utilització lliure dels diversos ciutadans.

La violència s'esdevé allà on la paraula no ha triomfat. No saber o no poder-se expressar adequadament, no tenir arguments sòlids per defensar una causa o acció, no convencer...condueix a solucions que impliquen la força física. És a dir, que la violència és una forma de comunicació humana, un mecanisme per a resoldre contenciosos entre individus. No és una malaltia, sinó un remei, una solució (segurament la pitjor) per aquell qui l'empra: quan no hi ha més alternatives per reconduir una relació inestable, la violència surt a l'escenari, manifestant-se com el tipus de sociabilitat més explosiva, més accelerada..

La violència, com a pulsió animal inherent a l' ésser humà, està latent a dins nostre i, per tant, la guerra és l'estat natural de l'home. La guerra es pròpia de la naturalesa humana; la pau, en canvi, prové de la cultura, de mecanismes socioculturals destinats a control·lar els impulsos naturals.

No ens enganyem. La violència ha estat (i és) el motor de la història. Els conflictes prenen la metxa dels aconteixements que s'han succeït en el nostre món: lluita de classes, lluites ètniques, lluites territorials, lluites religioses...Contacte, enfrontament, violència...La violència ha estat la manaidera de la història.

Moralment, la gent només legitima l'ús de la violència quan aquesta suposa oferir resistència a un procés violent, o sigui, un ús de la violència defensivament; mentres que la violència ofensiva és social i moralment rebutjable. Però com digué Bobbio
"desde el momento en que toda violencia queda justificada cuando es respuesta a la violencia ajena, la justificación
de la violencia revolucionaria supone la justificación de la violencia contrarrevolucionaria. Y el círculo se cierra..."


La dificultat rau, doncs, en desenmascarar qui origina la violència...i si els Estats, en les seves cartes de presentació en forma de Constitucions, n'autoritzen l'ús explícit d'aquesta...tant costa treure'n l'entrellat?

Continues...?

19.11.06

Antigones o Creontes?



Creonte, Rei de Tebas, ordena la prohibició d'oferir sepultura all germà d'Antígona, Polinices, culpable de traició a la pàtria. Durant la nit, Antígona desafia la prohibició de Creonte per enterrar el seu germà però és enxampada pels guàrdies, els quals la detenen i l'empresonen. En el captiveri, Antígona es suicida.

El mite d'Antígona encara s'usa avui en dia per definir dicotomies bàsiques: sentiment vs raó; natura vs cultura; justícia vs ordre, dret estatal vs dret estatudinari...

Davant d'una llei, alguns se'n mostren partidaris i la col·laboren activament a capa i espasa; d'altres, s'irriten i es rebel·len perquè no la troben justa.

Nosaltres, com a éssers humans, som educats per a la obediència i la submissió, per acatar el què ens dicta les diverses autoritats que flueixen en el riu de la nostra existència (família, escola, treball, Estat..). La majoria renuncien a la seva llibertat individual per convertir-se en sequaços radicals de l'ordre social: posen la disposició total i absoluta de la seva persona a la Institució que els protegeix, s'alienen radicalment per a convertir-se en mers serfs.

I la metàfora més clara i evident d'aquest sotmetiment la trobem en la figura del botxí: un individu que es capaç d'executar de manera freda i tranquila a un altre semblant que no li ha fet res...Ser capaç de matar a una persona per una retribució econòmica mínima, ja sigui electrocuntant-lo, afusellant-lo, decapitant-lo o gasejant-lo...

Les grans masacres i exterminis de la història han estat protagonitzades per individus anònims que van renunciar a la seva condició de persones, van abdicar de la seva condició humanada erigida pels dictàmens del cor per sotmetres drets i lleis aberrants dictades ja sigui pel nazisme, feixisme, franquisme o qualsevol tipus d'integrisme ideològic. Persones que ja no eren persones, eren pur i simplement autòmats d'un Estat que es manifestava a través d'ells, d'un Estat que deixava de ser abstracte per personficar-se en centenars i milers de expersones que més hagués valgut que la seva existència hagués desaparescut poc després de néixer. "Seguia ordres" o "és la meva feina" va ser, i continua essent, el xivo expiatorio de la seva criminalitat.

Antígones o Creontes; víctimes o botxins...Una eterna lluita de contraris que s'allargarà en el temps fins que continuin existint governs autoritaris i persones dèbils i fràgils.

"¿Qué es lo que ocurre en mi patria
para que ojos tan jóvenes
miren con tanta amargura?"
Antígona

Continues...?

Reflexions (II)



Oh, humanidad!, humanidad!
Estar gobernado equivale a estar con guardias de vista, a vivir inspeccionada, espíada, dirigida, legislada, reglamentada, hollada, adoctrinada, sermoneada, violentada, estimada, apreciada, censurada y mandada por hombres que para ello carecen de virtudes(...)

Bajo el pretexto de utilidad pública y en nombre del interés general se imponen contribuciones, se hace la ejecución de los bienes del individuo, se le exige rescate y se le explota, monopoliza, concusiona, precipita, mistifica y roba; después, a la menor resistencia, a la primera queja, se le reprime, se le multa, se le vilipendia, se le veja, se le pega, se le sacude, se le intima, se le desarma, se le agarrota, se le encarcela, se le fusila, se le metralla, se le condena, se le deporta, se le sacrifica, se le vende, se le hace traición(...)

He ahí el gobierno, he ahí la justicia. Y sin embargo, entre nosotros existen demócratas que pretenden que el gobierno tiene algo bueno.


PIERRE JOSEPH PROUDHON

Continues...?

Reflexions (I)


"El Estado es el enemigo, el asesino del individuo; el Estado es un espiritu que quiere ser adorado en espiritu y en verdad. El Estado es el señor de mi espiritu, quiere que crea en él y me impone un credo, el credo de la legalidad. Él ejerce sobre Mí una influencia moral, reina sobre mi espiritu, proscribe mi Yo para sustituirse a él como mi verdadero yo"

MAX STIRNER

Continues...?

17.11.06

El racisme de l'antiracisme


Racisme i Antiracisme: dues cares de la mateixa moneda...

Se'ns ha fet entendre el racisme com odi a l'Altre, odi a la diferència, repulsió cap a tot aquell que no és com nosaltres...

El discurs antiracista, per la seva part, nega la diferència, aboga que les diferències culturals no són absolutes ja que per sobre d'aquestes hi ha una àurea universal que ens determina a tots...Uns principis i uns valors absoluts inherents a tots els humans...Un clam a favor del mestissatge i de la universalitat, però que comporta una paradoxa: negació de la diferència i alienació a una cultura única, a una cultura universal, a la cultura de l'Imperi...

El mestissatge ha exercit violencia sobre races i cultures, les ha aculturitzat per absorvir-les en el seu imaginari, en la cultura dominant...L'exemple americà, austràlia o anglès, màxims exponents del mestissatge universal, ens mostra que les minories culturals s'han difuminat, han desaparescut...a on queden els aborígens, sinó a sota terra?

Si hi ha mestissatge, no hi ha diferència cultural: cultura única.

Realment, no són aquests progres que s'autodefineixen antiracistas els racistes més brutals negant la diferència cultural pq tothom es genoflexi davant de la cultura liberal occidental, l'autèntica? No és això negació de l' Altre, incapacitat per acceptar-lo? XENOFOBIA pura!

No ens recorda aquesta actitud la dels cristiants a Amèrica o els romans a Europa? Entonant la bandera de l'universalisme i negació de la relativitat, s'han produït els grans exterminis de la història, en nom de la Humanitat...Aquests progres de cartró-pedra avui s'horroritzen per l'antropofagia, pederastia o rituals de certes tribus...i a través d'aquesta aparent innocència i candidesa que els porta a exigir igualtat, destrueixen la diferència per absorvir-la minvant la biodiversitat cultural en benefici de la Cultura Única, la Cultura autèntica i real en què viuen ells...Ells no estan equivocats, són els altres els salvatges, els subdesenvolupats,... que han de claudicar davant d'ells en benefici de tots...

Conclusió:

Qui és més racista,doncs, aquell que, tot i que exerceix la violència, afirma la diferència??O aquell que la nega en benefici d'una Cultura Universal Única??

Continues...?

15.11.06

El mon com a panoptic


Control latent...El regne de la por...

Jeremy Bentham i, posteriorment, Michel Foucault, van analitzar la idea de panòptic: un model arquitectònic de sistema penitenciari on un individu es capaç de controlar, des de la sombra, centenars de persones...Una mirada omniscent, un model de control on el poder desapareix, no es visible, però està continuament insuflante l'alè al clatell...Aquesta sombra planeja continuament sobre els reclusos i, en conseqüència, s'esdevé un autocontrol induït per una por invisible que no es manifesta explicitament però que sempre està allà...

En ple segle XXI, el panòptic s'ha traslladat de les presons a tot el món: ja no fa falta visualitzar el poder i el control per controlar-nos, és més efectiu i més còmode establir uns mecanismes invisibles que ens facin creure constanment que estem vigilats, que no tenim escapatoria enlloc...No és el Gran Germà que manifesta el seu poder a plena llum del dia, sinó un Germà Invisible que ronda siligiosament per tot arreu com si d'un fanstasma es tractés...El Poder desapareix, ja no cal que es representi, es dilueix...Apareix en tota mena de formes, aparenment innocents, però tant o més efectives que els sistemes de control clàssics...

Una societat disciplinada a través d'un sistema que preten el control i la vigilància sobre tots els individus; un sistema que articulat com un eixam d'abelles a través de diverses institucions (la família, l'escola, el treball...) penetra en la nostra vida quotidiana i es manifesta en qualsevol moment del dia i en qualsevol lloc...

Avui en dia, a través de múltiples exemples que podem trobar en el nostre entorn immediat, ja ha arribat a la seva consecució màxima, a la seva concreció final: que tot estigui conectat mitjançant la vigilància (deliberada o no) de tots els éssers humans entre ells..

El panòptic no només s'ha manifestat a tot el món, sinó que ja forma part de nosaltres mateixos i nosaltres en som els seus executors.

"Cuando no es mediante el martirio físico, son las almas a las que no se las deja respirar". Peguy

Continues...?

12.11.06

La destruccio tambe es creacio


La destrucció i la barbarie es posen a la disposició de l'art...Dadaisme

Una ideologia total basada en el refús i la destrucció de tots els convencionalismes existents, de tots els esquemes marcats, de la tradició,... Qüestionar-se l'existència de l'art, un moviment...

ANTIARTÍSTIC ANTILITERARI ANTIPOÈTIC

Provocació, escàndol, nihilisme, irracionalitat, subversió, caos, confusió, desordre...Una agressió contra tot i contra tots...

És un manifest contra la lògica, contra els principis, contra la bellesa eterna, contra l'universal...

Qualsevol manifestació de l'home, voluntària o involuntària, s'eleva a categoria d'art...És un crit a favor de l'immediat, de l'espontanietat, de la llibertat de l'individu, de la intemporalitat, la contradicció, la imperfecció...El SI és un NO i el NO és un Si.

La filosofia més ANTI

La filosofia que ha demostrat que la destrucció també crea...

»No quiero ni siquiera saber si antes de mí hubo otro hombre.» Descartes

Continues...?

5.11.06

La maxima expressio de l'ordre


"La Anarquía es la máxima expresión del orden, basado en cosas naturales, sin coacciones ni violencias" --Elisée Reclus

Anarquia: Deriva del prèfix grec an (NO) i del verb Arkho (GOVERNAR).

Quan llegim, sentim o escrivint el concepte anarquia, el nostre inconscient automàticament s'esgarrifa i hi associa conceptes tals com violència, caos, desordre, confusió...L'anarquia se'ns presenta com un caos degenerat, com un estat on impera la violència i la inseguretat...i jo em pregunto...perquè?? Com pot ser que s'hagi pervertit a aquests nivells tant demencials aquest terme tant bell i bonic? Potser perquè ens volen fer deslegitimar aquest concepte pq aboga per un estat ideal d'absència de govern, d'autoritat, de poder?

L'anarquia defineix un estat social on cap individu exerceix cap tipus de poder coercitiu o autoritari sobre els altres. La societat flueix d'una manera natural i pausada entre els individus, on cadascun pot desenvolupar-se lliuremenet adoptant la forma que més li convingui. És l'ideal de la llibertat, igualtat i fraternitat, la màxima expressió d'un món just i lliure...

Però quin és el problema? Quan l'anarquia transmuta a partir del sufix -isme, quan es polititza transformar-se en l'anarquisme, opcions polítiques destinadaes a justificar ideologies perverses i mesquines de grups d'individus que volen legitimar-se davant de tots. L'anarquia pren cos a través d'una forma política que s'ha d'erradicar, pq malauradament, és un estat ideal que no podem assolir.

Pedagogia llibertaria, consens assambleari, autogestió, mutualisme, refús de la propietat privada, desmonopolització de la violència...són termes massa perillosos perquè calin a la població i els poderosos perdin els seus privilegis d'èlit cultural i social. La desaparició de l'Estat com a ens repressiu i repressor a través del monopoli de la violència plana pels seus caps cada cop que senten la paraula ANARQUIA.

L'anarquia, una utopia d'un món autènticament feliç...

"—¿Qué forma de gobierno es preferible? —¿Y aún lo preguntáis? —contestará inmediatamente cualquiera de mis jóvenes lectores—. —¿No sois republicanos? —Republicano soy, en efecto, pero esta palabra no precisa nada. Res pública es la cosa pública, y por esto quien ame la cosa pública, bajo cualquier forma de gobierno, puede llamarse republicano. Los reyes son también republicanos. —¿Sois entonces demócrata? —No. —¿Acaso sois monárquico? —No. —¿Constitucional? —Dios me libre. —¿Aristócrata? —Todo menos eso. —¿Queréis, pues, un gobierno mixto? —Menos todavía. —¿Qué sois entonces? —Soy anarquista." PROUDHON

Continues...?

1.11.06

Coincidencia?


Màfia: Organització d'individus destinada a la recaptació de diners a través de l'ús de la violència

La concepció d'Estat-Nació es fonamenta en base als mateixos preceptes que regeixen les organitzacions mafioses: el monopoli de la violència per assegurar l'entrada de capital. L'Estat, aquest ens que ens regeix i ens marca, està conceptualitzat a través d'uns paràmetres d'obligat compliment per a tota persona des del mateix moment que neix. Ens l'imposen, però l'acabem assimilant com a estat natural, inclús el defensem...

L' Extorsió que exerceix es totalment comparable als clans mafiosos: si qualsevol ciutadà no compleix amb els impostos estatals, aquest té els mecanismes adequats per tal de segrestar-lo i demanar un rescat. Impostos per obrir/tenir un negoci; impostos d'una part del teu salari; impostos per qualsevol tipus de transacció econòmica...Formalment, l' Estat es justifica assegurant que aquests cànons es reinverteixen en la mateixa societat, però curiosament, a on s'acostumen a destinar una gran part d'aquest botí?Potser a l'exèrcit i als cossos policials en general??

L'Estat, com la màfia, t'ofereixen seguretat i protecció si cumpleixes amb ells, però una seguretat a través dels mateixos encarregats de linxar-te si no has complert amb les teves obligacions. Vigilants i atacants en la mateixa persona??

En el què en la màfia se'n diu extorsió, en l'Estat se'n diu impostos.

En el què en la màfia se'n diu segrest, en l'Estat se'n diu preso.

En el què en la màfia se'n diu demanar rescat; en l'Estat se'n diu fiança.

En el què en la màfia se'n diu assassinat, en l'Estat se'n diu execució.

Potser l'única diferència entre ambdós és la quina l'Estat es va descuidar voluntàriament: etimològicament, Màfia prové de l'àrab MU'AFAH que vol dir, curiosament, protector dels dèbils...La coincidència més justa i interessant és, malauradament, la quina l' Estat va deixar de banda...

Continues...?

19.10.06

Aquell res encantador...



La tonalitat blava és la predominant en el món d'avui en dia, el color que ens envolta, el color que ens absorveix...Organitzacions internacionals, partits polítics, firmes d'informàtica...

El blau és un color que no incomoda, que no afirma, que no té cap valor energètic...

El capitalisme s'invisibilitza a través d'aquesta to transparent, es confon amb la lleugera de l'aire. És fred, distant, facil d'asumir...no es compromet amb res, passa desapercebut.

El vermell és enèrgic, fort, popular, agressiu, símbol de violència i fecunditat...de vida...

El negre és radical, temut, símbol del començament d'una altra vida, d'un altre estat...de rebeldia, de maldat...

En la cromoterapia, el vermell estimula el cor; el blau indueix a la paràlisis...Paràlisis de rebel·lió, de la vida, de la persona, d'un mateix...

"Negro para la anarquia;
rojo para la revolucion"

Continues...?

8.10.06

Un mon feliç...


"Porqué, señor Anderson?...Porqué?...Porqué lo hace?..Porqué?...Porqué se levanta?Porqué sigue luchando?De verdad cree que lucha por algo además de por su propia supervivencia?Querría decirme que es, por si acaso lo sabe?Es por la libertad, por la verdad, tal vez por la paz, quizá por el amor?Ilusiones señor Anderson, desvaríos de la perfección..concepciones temporales de un fragil intelecto humano que trata con desesperación de justificar una existéncia sin sentido ni objetivo.Todas son tan artificiales como Matrix, si, es cierto, aunque... sólo una mente humana inventaria algo tan insulso como el amor..Debería ser capaz de darse cuenta, ya debería saberlo, usted no puede vencer, es inútil seguir luchando!!!Porqué señor Anderson, porqué se resiste?"

Cada dia, quan ens despertem, s'obre el teló...L'escenari de la vida, de l'existència, no s'ha mogut de lloc...Continuem en el nostre paper d'actors en una comèdia amb massa tics dramàtics...Ens submergim en el paper que ens ha tocat desenvolupar i seguim el guió prestablert...o no.

Huxley & Baudrillard es fusionen, per fi, amb els germans Wachowski...Un món aparentment feliç que actua com a parapeto d'una existència més crua...Un món imperfecte posat al nostre abast, a la nostra disposició...Un "soma" que ens administren en petites quantitats i que crea una altra ficció dins de la ficció propiament dita...

Un món feliç que ens anestesia; un seguit de simulacres i simulacions que...amaguen o creen una altra veritat? Un espai lliure de conflictes, de plena harmonia, on cadascú s'ajusti a les característiques del rol assignat i actuï en funció d'aquestes...

Un conjunt d'artificis activats per desactivar-nos...

Continues...?

27.9.06

Post...



Avui en dia, el prèfix que s'utilitza més per (re)definir és post.

Els Post ens ha envaït marginant altres sufixes com els ismes o prefixes com els anti. El Post no crea, redefineix, és una replíca d'antics seismes que, per positiu o negatiu, havien fet trontollar el món que ens volta. No nega, no qüestiona, liqüida antigues categories que s'atomitzen en l'oceà on abans prenien un significat real. Converteix la realitat en un espectre, la trasllada a una irrealitat fantasmagòrica a on res queda clar, desestructura l'estructura, deconstrueix la construcció.

Els Posts no canalitzen l'energia de l'enforntament i l'antagonia que aspiraven els antis; no dóna un pas edavant que si que el donaven els neo; no aporta cap tipus de revolució que ens dedicaven els ismes. No és un discurs nou, sinó una copia mal feta, una fotocòpia de la imatge desenfocada.

La Postmodernitat ha creat aquest joc de falses aparences on poden confluir la democràcia amb el capitalisme; on poden anar de bracet la llibertat i la seguretat; on hi ha una forma sense un fons, un continent sense un contingut...Naveguem en un oceà de miratges; vivim en un oasi induït per la nostra travessia pel desert...

Postliberalisme, Posthumanisme, Postciència...ens trobem, per fi, a la post-eritat?

Continues...?

26.9.06

Somos la mierda cantante y danzante del mundo


"No somos nuestro trabajo. No somos nuestra cuenta corriente. No somos el coche que tenemos. No somos el contenido de nuestra cartera. No somos nuestros pantalones…Somos la mierda cantante y danzante del mundo.”

Una afirmació d'en Tyler Durden, protagonista de la novel·la i pel·lícula El club de la lucha. És una cita molt significativa que ens defineix amb el què ens hem transformat en aquesta nova era anomenada Capitalisme de Ficció. La nostra persona pren cos a través de les seves possessions, són aquestes qui li donen significat i el signifiquen. Però qui poseeix a qui? Tu les poseeixes a elles o elles et poseeixen a tu?

Quan el protagonista es capaç d'entonar aquesta afirmació esdevé lliure, es transforma en un nou personatge que deixa d'estar subeditat a les seves possessions i comença a agafar les regnes de la seva vida. Deixa de fingir per ser el qui volen que sigui per ser ell mateix, el qui vol ell.

Actualment, l'objecte és una no-thing: una no-cosa que es converteix en una ideologia, que vesteix a l'individu i que el representa. Els objectes han passat a parlar per nosaltres, són la nostra oportunitat d'exaltació i, inclús, d'afirmació moral.

Tots volem tenir per ser, embolcallar-nos amb una muntanya de posessions que ens (re)presentin en el món, davant de totohom i de nosaltres mateixos. No som ningú si no tenim res.

La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy cabreados.

Continues...?

25.9.06

I perque V de Violencia?


Avui en dia, la Violència està estigmatitzada, la Violència s'associa única i exclusivament a unes connotacions totalment peyoratives i negatives; com un recurs on l'objectiu del qual és dissuadir-lo de l' esfera pública i privada i enterrar-lo definitivament...

La meva intenció, doncs, és recuperar la Violència com a mitjà indispensable en aquesta societat a on ens ha tocat viure. No ens podem permetre el luxe de no utilitzar una eina que tenim al nostre abast i que utilitzen contra nosaltres.

Tant de bo no hagués d'escriure sobre tot això, però en fi, la realitat és com és (o com ens fan creure) i és a nosaltres qui ens toca canviar-la.

Andreas Baader, Guy Fawkes, Simon Wiesenthal, Renato Curcio o el personatge de ficció Tyler Durden ham estat alguns dels personatges històrics que han representat la idea de la Violència que, malauradament, a vegades s'ha d'emprar.

Però aquest blog no només versarà sobre aquest tipus de violència explícita, sinó també de la violència implícita, fluctuant, que ens envolta com una boira en el dia i a dia i que no en som mínimament conscients; tot aquell tipus de violència impunitiva que ens avassalla contínuament, que ens moldeja per assentar-nos en una societat preconfigurada dirigida per uns titellaires que volen restar invisibles als nostres ulls.

Continues...?