16.8.07

El mite del boig


La figura del boig sempre ha suscitat controversia al llarg de la història: que si malalts mentals; que si hostes d'esperits malèvols; que si víctimes de maleficis; que si productes de conductes amorals i inadequades dels seus antecessors...Alguns consideraven que s'havien d'eliminar per tenir una nació sana; d'altres de recluir-los a casa a l'ampar de la seves famílies; i inclús alguns a expatriar-los a zones de quarentena...

Però des de mitjans del segle XX, des de diverses arts culturals, el boig es va idealitzar fins a arribar a cotes com a un requisit imprescindible per aflorar la genialitat. Pel·lícules com Alguién voló sobre el nido del cuco ajudaren a consolidar aquest nou status del boig.

Foucault afirmà que l'epoca moderna s'inicia amb La Gran Tancada, on tots els inadaptats socials es van veure forçats a recloure's en les intitucions que conformarien els pilars bàsics de la nostra societat: les presons, els manicomis i els hospitals. Les presons castigaven aquells que no es portaven normativament ; els manicomis aquells que no pensaven com la resta; i els hospitals, d'una manera més subliminal, controlaven el cos i, per tant, la persona.
A partir d'aquests pressupòsits, el boig comença a adquiri l'status de subversiu social per excel·lència.

Perquè al cap i a la fi, no només són les normes i les lleis les quines limiten la llibertat i la creativitat de l'individu, sinó també la racionalitat s'ha erigit com el sistema de coacció més potent i efectiu d'aquesta última època. Si a l'Edat Mitjana, l'Esglèsa cremava els heretges per control·lar les persones, en el nostre segle aquests heretges són els llunàtics i la religió s'ha substituït per la raó com a sistema hegemònic cultural i de dominació. Per això, el boig, deslliurat d'aquestes cadenes internes transmesses de generació en generació, s'ha encumbrat com l'ésser per autonomàsia de la llibertat i de la creació i, conseqüentent, com a potencial perill pel flux continu de la nostra societat estandaritzada.

Potser per aquest motiu, per la força inherent que desprèn aquest heretge del S. XXI, ha estat un dels punts de mira dels científics i dels buròcrates, l'element que cal control·lar per no desastibilitzar la maquinària perfecta que ha de ser el nostre món feliç.

El boig, autèntic o fals mite del S. XXI?

EL LOCO AL QUE LLAMAN REY

Bufón soy y mimo al hombre en esta escalera cerrada
con peces muertos en sus peldaños
y una sirena ahogada en mi mano que enseño
mudo a los viandantes pidiendo
como el poeta limosna
mano de la asfixia que acaricia tu mano
en el umbral que me une al hombre
que pasa a la distancia de un corcel
y cándido sella el pacto
sin saber que naufraga en la página virgen
en el vértice de la línea, en la nada
cuel de la rosa demacrada donde
no estoy yo ni está el hombre.


Leopoldo Panero

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Als tendres 23 anys vaig sentir-me més propera que mai a la follia. Portava més de 8 anys de psicòleg a psicòloga a veure qui la deia més grossa. La culpa es de la mare, sentia repetir; el teu pare va abusar de tu, em xiuxiuejaven; ets una nena consentida, em remarcaven; el professor d'squash que vas tenir als 14 anys i que va intentar magrejar-te en tantes ocasions és el culpable de les teves males relacions amb el gènere masculí. De superdotada intel.lectual i emocional a bipolar. Al 23 anys vaig sentir-me pròxima a la follia, potser ja integrada a ella. O hi pertanyien els altres?

Als 28 anys un gran professional em va plantejar un situació: per arribar a casa teva hi ha dos camins. Creuar el camp del veí, trepitjant el seu gran hort, les seves extenses plantacions, o rodejar aquest mateix fins arribar al niu.

Avui dia la normalitat és la primera opció. Jo vaig escollir la segona. I encara no modificaria la meva decisió. Que potser amb els anys ho faig, està per veure. Què farieu vosaltres?

Antitot, recomanacions literàries:

- "Imágenes de la locura. La psicopatología en el cine"

- "Maestro sagrados, sagrados monstruos"

A cuidar-se!

Poeta per un dia ha dit...

On està el límit de la bojeria? si jo surto de casa i em planto al mig del carrer de Sant Miquel i començo a cridar que veig un elefant groc al cel, la gent em prendrà per boig. Però si sortim l'Antz, la Wadyet, la Gemms i el Q i ens posem a cridar el mateix, molt possiblement passi algú i també afirmi veure un elefant groc al cel, a tocar del campanar. I quan siguem 100 persones els que vegem l'elefant groc, no serà llavors el boig el que ens digui que no hi veu res? Tot és relatiu, fins i tot la densitat de la sopa de porros del Castell!! ^;P

Apa, ja he dit prou animalades per avui!!

RPA

Jordi Soldevila ha dit...

Poeta, fa gairebé 60 anys, en el que llavors era una llarga excursió fins a Barcelona, el meu avi i la seva colla d'amics es van plantar al mig de la Plaça Catalunya per a riure una estona:

van començar, tal i com deies tu, que veien alguna cosa al cel, assenyalant i mirant cap dalt.

Al cap d'una estona, el cercle de gent mirant era força més gran, i altres ja començaven a veure alguna cosa també.

I finalment, ells es van apartar, i encara hi quedava força gent mirant i assenyalant cap al cel ;P

Realment la bojeria és relativa i s'encomana fàcilment!

Josep Maria Augé ha dit...

Anònima, normalitat ve de norma, és a dir, de llei i de principis a seguir...Per tant, sempre he dit que quan em diguin que soc normal, és que quelcom malament estic fent...
Per tant, celebro la teva decisió!

tipi ha dit...

compte querido! perque si fas del boig un hèroi comets el mateix error... no totes les bogeries són iguals, hi ha bojos incompressos, bojos genials, bojos perillosos, bojos vegetals, bojos assassins, bojos innocents... tu pots estar boig... de fet és el que desitges... però amb una condició: ser el tipus de boig "guai", el que es burla de tothom, de les formes establertes i així, com qui no vol la cosa, i amb tota impunitat, dir les veritats... això està molt bé, però la bogeria no es tria... no és cap joc i si exaltes la bogeria pel que té de creatiu no t'oblidis d'aquella bogeria que és un forat negre ple de silenci o del teu crit, ple de negror o d'una llum que et fa mal als ulls i et cega... no tot és tan romàntic... és com tu dius, un mite i els mites sovint se'ls dignifica i sovint s'oblida que com tot té les dues cares: una de bona i una de dolenta...