1.8.07

Proxima estacio: Las Vegas (i III)


Tomas Moro definí la utopia com aquell no-espai, aquella no-ciutat ideal que un descobreix accidentalment a causa d'estar separada física o temporalment de la civilització emergent. Com apuntà Didion, aquesta separació aïllada es referia a la seva no-vinculació amb la realitat.

Las Vegas, el model de consolidació utòpic (o distòpic més ben dit) del món feliç popularitzat pel lisèrgic Huxley. Una utopia encarnada en dos variables intrínsecament oposades: la realització del desig personal a partir de la racionalització de les relacions; una ciutat que ens posa a l'abasat de la mà els nostres desitjos en un espai compartimentat, higienitzat i reglamentat per tal de què res ni ningú transtorni la nostra satisfacció previàment estandaritzada. La seguretat del desig i el desig de la seguretat, el plaer per la sumissió,un 2x1 infalible.
Una utopia que ho ha deixat de ser per convertir-se en realitat, una realitat on la regulació social culmina racionalment, on tothom pot donar via lliure a les seves pasions desenfrenades sense patir per un cortcircuït que posi en perill la seva vida, gràcies a una societat homogènia regulada i planificada d'avantmà on es determinen i es controlen totes les relacions sense donar cap resquici a l'inesperat o a l'espontani.

La uotpia degradada en el virtual; sensacions extremes obtingudes per mitjans legals i inofensius; l'excitació total sense l'angoixa de la por. Allà on els hippies fracasaren, Las Vegas ha triomfat.Experiències psicodèliques i estats alternatius de consciència a go-go a través d'agulles esterilitzades i de xutes visuals que et transporten a l'experiència de la diversió al límit.Diversió, diversió i diversió! Del ser vam passar al tenir, i del tenir hem passat a l'estar.

Unes ciutats confabulades per oferir un rictus de felicitat unànim, una felicitat socialment dictada amb un petit preu a pagar: la domesticació i regularització social. Una evasió de la realitat a través d'una reclusió voluntària en aquesta, un espai on el propi desig es mistifica anegant qualsevol risc que aquest pugui comportar, ciutats de fantasia on l'alteritat i la diferència estan prohibides per no interrumpir el continuum diàfan del moviment urbà. La Babilonia llibertina i esborrejada que aparentment interpreta es tan sols una producció totalment codificada i controlada.

Infantilització de la conducta, síndrome de Peter Pan perenne, però no d'aquell Peter Pan trapella i somiador, sinó d'aquella versió que Tom Wolfe va definir molt encertadament com a megalomania infantil, d' un infant pres dels seus desitjos i capritxs. No d' aquell infant que surt al carrer a gaudir espontàneament de qualsevol cosa que es trobi pel camí, sinó d'aquell infant que se'l porta al casal o a la ludoteca perquè siguin els altres els qui hi dictin els jocs i les normes, d'aquell infant que prefereix anar al parc temàtic en comptes de perdre's tota la tarda pels parcs i pels jardins.

En fi, davant d'aquest projecte global que ja s'ha concretat en el desert de Nevada, allà on no pots realitzar els teus desitjos si no ho fas amb el mode prestablert, allà on has de renunciar a la inseguretat de les teves inclinacions naturals a favor d'una satisfacció socialment consenusada i imposada, només ens queda una sortida:
Leaving Las Vegas

6 comentaris:

Antitot ha dit...

Companyes...
Companys...

Us deixo humilment el meu blog al vostre recès durant aquets dotze dies de viatge per terres nòrdiques.

Morituri te salutant!

Quoèlet ha dit...

Que els déus nòrdics us acompanyin en el vostre viatge, amic!
Ara no t'equivoquis de vol i acabis al "Tangiers" deixan-te tota la pasta al Black Jack...

De nou em trec el crani amb la coda final de la sèrie. Has fet una bona descripció del "Fear and loathing in Las Vegas" amb lucidesa antitoniana. Encara que m'has tallat el rollo de que algun dia em casi un paio vestit d'Elvis, amb la il·lusió que em feia...
Però tens raó, hauríem de recuperar l'esperit d'autèntica llibertat que representa l'infant que juga al parc, al carrer fora de tota la parafernàlia consumista... És més, crec que aquesta responsabilitat és tota nostra, ja que potser som l'última generació que hem pogut definir l'oci en aquest termes.
Un món que s'acaba, un malson de comença? Depèn de nosaltres.

Wadyet ha dit...

Y por no ser menos que tu Anti... jeje yo tambien me voy! No voy a Las Vegas... pero ehh voy con un troll, de esos q tu te encontraras en Noruega... :P (es broma, q cruel q soy)

Y con esto y un bizcocho... hasta el día 8 (bueno el 9, que llego de madrugada!)...

Besitosssssssssss!! :P

Auryn ha dit...

Caram, quina estampida, i jo quedant-me aquí per vacances com una (insult autodirigit)...

Doncs bon viatge a tothom!!!

Red Little Cup ha dit...

Ostres Anti!! Si trobes un déu o una deessa nòrdica desocupada porta-me'ls de record home que així mataré l'avorriment i desfaré els gels eterns!!!

Fins la tornada!!

Xtonets!!

Antitot ha dit...

Ciutadans del meu blog...ja soc aquí!!

Malauradament no puc fer cap blog respecte al viatge, no s'avindria amb la idiosincràcia del meu blog, però val a dir que ha estat un viatge fascinant: des del cap nord, passant pel fiord de heiranger i acabant a Oslo.

En fi, deixeu-me unes hores per ressucitar l'antitot i tornar a la càrrega.

salut a tots i a totes!!

PD1: Q, tens raó que la responsabilitat és nostra...però tenim temps a recuperar aquest esperit infantil perdut??No és tant còmode que deixar el nen amb papatele, mamaconsola o magatzem en forma d'esplai o extraescolars?

PD2: Tienes razón Wadyet, los Trolls se encuentran en todas partes...

PD3: Auryn, molts cops més imposrant que el viatge físic és el viatge interior...espero que n'hagis tingut un força entretingut

PD4: Red Little, ni déus, ni deeses ni res de res...les cosmologies ja no són el què eren, malauradament...