Proxima estacio: Las Vegas (i III)

Tomas Moro definí la utopia com aquell no-espai, aquella no-ciutat ideal que un descobreix accidentalment a causa d'estar separada física o temporalment de la civilització emergent. Com apuntà Didion, aquesta separació aïllada es referia a la seva no-vinculació amb la realitat.

Las Vegas, el model de consolidació utòpic (o distòpic més ben dit) del món feliç popularitzat pel lisèrgic Huxley. Una utopia encarnada en dos variables intrínsecament oposades: la realització del desig personal a partir de la racionalització de les relacions; una ciutat que ens posa a l'abasat de la mà els nostres desitjos en un espai compartimentat, higienitzat i reglamentat per tal de què res ni ningú transtorni la nostra satisfacció previàment estandaritzada. La seguretat del desig i el desig de la seguretat, el plaer per la sumissió,un 2x1 infalible.
Una utopia que ho ha deixat de ser per convertir-se en realitat, una realitat on la regulació social culmina racionalment, on tothom pot donar via lliure a les seves pasions desenfrenades sense patir per un cortcircuït que posi en perill la seva vida, gràcies a una societat homogènia regulada i planificada d'avantmà on es determinen i es controlen totes les relacions sense donar cap resquici a l'inesperat o a l'espontani.

La uotpia degradada en el virtual; sensacions extremes obtingudes per mitjans legals i inofensius; l'excitació total sense l'angoixa de la por. Allà on els hippies fracasaren, Las Vegas ha triomfat.Experiències psicodèliques i estats alternatius de consciència a go-go a través d'agulles esterilitzades i de xutes visuals que et transporten a l'experiència de la diversió al límit.Diversió, diversió i diversió! Del ser vam passar al tenir, i del tenir hem passat a l'estar.

Unes ciutats confabulades per oferir un rictus de felicitat unànim, una felicitat socialment dictada amb un petit preu a pagar: la domesticació i regularització social. Una evasió de la realitat a través d'una reclusió voluntària en aquesta, un espai on el propi desig es mistifica anegant qualsevol risc que aquest pugui comportar, ciutats de fantasia on l'alteritat i la diferència estan prohibides per no interrumpir el continuum diàfan del moviment urbà. La Babilonia llibertina i esborrejada que aparentment interpreta es tan sols una producció totalment codificada i controlada.

Infantilització de la conducta, síndrome de Peter Pan perenne, però no d'aquell Peter Pan trapella i somiador, sinó d'aquella versió que Tom Wolfe va definir molt encertadament com a megalomania infantil, d' un infant pres dels seus desitjos i capritxs. No d' aquell infant que surt al carrer a gaudir espontàneament de qualsevol cosa que es trobi pel camí, sinó d'aquell infant que se'l porta al casal o a la ludoteca perquè siguin els altres els qui hi dictin els jocs i les normes, d'aquell infant que prefereix anar al parc temàtic en comptes de perdre's tota la tarda pels parcs i pels jardins.

En fi, davant d'aquest projecte global que ja s'ha concretat en el desert de Nevada, allà on no pots realitzar els teus desitjos si no ho fas amb el mode prestablert, allà on has de renunciar a la inseguretat de les teves inclinacions naturals a favor d'una satisfacció socialment consenusada i imposada, només ens queda una sortida:
Leaving Las Vegas