Vides barates

La història es repeteix.Si fa uns anys fou a Ciutat Vella, ara ha tocat al Bon Pastor: nombroses famílies han estat desallotjades de manera il·legal i a través del llenguatge de les porres de les seves cases de tota la vida, de les anomenades Cases Barates.

El passat 19 d'octubre, amb una contundència policial fora de mida, es va acabar d'expulsar de la seva pròpia vida quatre famílies que resistien a la Barcelona cosmopolita i guai del Segle XXI.
Vulnerant els articles 96 i 100 de la LLei 30/92, que garanteix la dignitat de les persones en casos de desnonació i la necessària autorització judicial per entrar en domicilis particulars, els cossos de (in)seguretat irrompien en les vivendes dels afectats emprant els mètodes camorristas contra un grup de gent, majoritariament molt gran, que luitaven pels seus drets.

Els habitants de les Cases Barates no s'oposaven a la remodelació d'un barri ja de per si degradat, sinó al sistema d'adjudicació de subvencions i, sobretot, a la recompra dels seus propis habitatges: la majoria de famílies, d'un baix nivell adquisitiu, els hipotecaven l'existència durant 20 anys a raó de 300€ mensuals per uns habitatges que, en el seu moment, ja havien adquirit. Obviament és una mesura disuasoria de tota aquell sector de la població que la Barcelona Guapa no vol acollir, d'aquelles persones que ja sigui pel seu statuts de pobre i/o immigrant no ofereix una imatge de figurant idílica pel potencial consumidor de la ciutat, el turista.
Perquè si mirem la Barcelona del futur, no podia ésser que les Cases Barates estiguessin situades en un nexe important com vol ser la Sagregra amb la nova macroestació de l'AVE o el colosal edifici projectat pel Frank Gehry i, sobretot, desaprofitar unes hectàrees de terreny que fins ara eren ocupades per xavoles i que el seu valor augmentarà exponencialment.

Aquestes Vides Barates, com molt bé conceptualitzà Manuel Delgado en un article, sempre són les víctimes propiciatòries del maquillatge que s'ha d'aplicar a la ciutat; aquestes víctimes, que no tenen ni uns segons de protagonisme en cap mitjà de comunicació, són les quines fan 30 anys van aixecar no només Barcelona, sinó també Catalunya; i el pas del temps, en aquests nous temps hipermoderns i neoliberals, els aboca a una situació de marginalització ja sigui per la relocalització d'aquelles empreses que ells van aixecar o l'impacte de la nova esclavitud provinent d'altres països on ells no s'hi volen encadenar.

Però són vides que no importen, vides que ens fan nosa, vides que ens espanten, vides que volem foragitar, vides desgastades, vides estigmatitzades...vides que, en el fons, ningú de nosaltres no vol veure perquè els hem condemnat a elles.

Terreno liberado para el mundo que se avecina, en que ya no habrá vecinos, sino clientes y en los que las nuevas clases medias que un día fueron progresistas podrán presumir de haberse comprado un magnífico piso en un "barrio popular". Un negocio redondo en el que los perdedores serán una vez más los de siempre.
Y nadie se acordará de los expulsados de hoy, muchos de ellos viejos, pobres y feos -vidas baratas por tanto-, pero con una historia y una grandeza obreras de la que los nuevos habitantes que habrán de venir no sabrán ni podrán saber nunca nada.

Manuel Delgado