14.3.07

Parentesis

Alguns m'heu criticat que és un blog poc personal, que mostro molt poc de mi mateix, que no parlo en primera persona...Sempre he insistit que a través del què exposo es poden saber moltes coses de mi, que a través del què un pensa es poden saber aquelles veritats més absolutes d'una persona, aquelles veritats que un ha racionalitzat i li ha dedicat una part de temps de la seva vida ha conformar-les... però, avui en dia, em sembla que amb això no n'hi ha prou, que l'important d'una persona no és el què pensa, el què opina, el què fa...sinó el què és o, més bent dit, el què sent.

Immersos on estem en una societat morbosa i desitjosa d'un Gran germà omniscent a cada persona, és la part concupiscent la quina interessa, la quina crea atracció; la part racional, en canvi, és una part avorrida i inclús menyspreable, ni interessa ni té sentit, quan és, segurament, la part més rica i venerable de cadascú de nosaltres. L'interés d'una persona és directament proporcional a la manifestació pública de les sevs parts més íntimes, d'aquella intimitat que mereix ser respectada.

Sense que serveixi de precedent, adjunto una cançó d'un dels meus gurús espirituals que descriu perfectament el meu jo interior, aquella part reclosa per una armadura de la qual quasi mai me'n desprenc.

Continues...?

9.3.07

Reflexions (VIII)


La sociedad es una sociedad anónima cuyos accionistas, para asegurarse el pan, acuerdan renunciar a su libertad y cultura. La virtud que más se valora es la conformidad. La independencia es lo más odiado

Ralph Waldo Emerson

Continues...?

4.3.07

Dret a la indiferència (I)


Erving Goffman parlava de la desatención cortés com a criteri essencial per a les pràctiques urbanes. Es referia al principi de no interferència, no intervenció davant dels altres: "mostrarle al otro que se lo ha visto y que se está atento a su presencia y, un un instante más tarde, distraer la atención para hacerle comprender que no es objeto de una curiosidad o intención particular".Però hi ha una sèrie d'estigmatitzats socials que no gaudeixen d'aquest principi bàsic: els malanomenats "immigrants".

Aquestes persones són sistemàticament obligades a justificar el què pensen, el què diuen, el que fan...perquè contínuament estan sota sospita per no ser com nosaltres, per ser els Altres. S'han de fer perdonar per no ser com els demés, per ser aparentment diferents i reduïts a un estereotip malèvol que els marca de per vida.

Es converteix l'"immigrant" en un discapacitat cultural: malgrat les dificultats normals que poden generar a un nouvingut l'idioma o certs costums, un cop superats i normalitzats se l'impugna com a persona, com a ésser huma, ja que se'l considera esclavitzat per una condició cultural que se l'estima natural, presoner d'una cultura on les consideracions morals, religioses, familiars, conductuals no són normals. Aquestes persones viuen en un perenne estat d'excepció, per a ells la vida quotidiana és viure en un vigilància panòptica total i constant.

Se'ls hi nega la possibilitat real de desenvolupar-se en l'esfera pública, se'ls inhabilita a ser acceptats en aquesta dimensió i a recloure's, forçosament, en el seu àmbit privat, tot i que alhora tampoc en poden gaudir plenament , ja que la seva esfera privada es exposada a la mirada pública per analitzar i vigilar les seves particulars costums salvatges i primitives que no conflueixen amb les nostres, les cíviques i les normals.

Aquest és l'acte primordial del racisme d'avui en dia: negar la invisibilitat a certes persones, no permetre'ls passar desapercebuts, que la seva presència ens sigui indiferent.


S'exigeix per a l' "immigrant" el dret a la diferència...però no és més important, per a ells, el dret a la indiferència?

Continues...?

1.3.07

Reflexions (VII)


El sistema industrial, tras haber socializado las masas como ejército laboral, se vio obligado a rematar la tarea y socializarlas (es decir, controlarlas) como ejército consumista.

Jean Baudrillard

Continues...?

25.2.07

POR a la llibertat


La llibertat no agrada.

El anar i el venir, el poder moure't lliurement al teu aire; el poder disposar del teu temps pel que et vingui de gust; la llibertat de treballar o descansar, de dormir o de menjar..resulta incòmode per a la societat en conjunt. Tot aquella expressió que manifesti la plena autonomia de l'individu genera suspicàcia i, per tant, et fa sospitós i, per tant, crear por. Per aquest motiu, la societat ha anat creant una sèrie d'institucions que articulen uns mecanismes de control per poder disposar i distribuir el teu espai i el teu temps per tal de no ser perillós, de seguir els dictàmens normals de la societat

I perquè no interessa la llibertat? Perquè no engendra ordre, coherència; no predetermina les teves accions en base a un context pautat i escenificat. La societat prefereix persones que actuïn en base a un determinat rol al qual se li assigna un projecte; que siguin peces determinades i determinants del gran engranatge que és la societat.

Tant a l'individu com a la societat li crea angoixa el lliure ús del seu cos, de la seva vida; és molt més còmode per a tots claudicar davant de totes les instàncies que ens fan dòcils (família, escola, treball...) però que alhora ens ofereixen una dolça sensació de reconfort i de seguretat oferint-nos una feina, un status, un reconeixement social.
És com un caramel emmetzinat: aparentment pensem que ens ofereixen un regal d'allò més dolç però a mesura que l'anem llepant i ens deleitem amb el seu bon gust, el verí actua sense que ens n'adonem.

La família i l'escola són les primeres institucions que ens fan veure que hem de renunciar a la nostra llibertat salvatge per auspiciar-nos sota una llibertat definida per la llei. Se'ns inculca una determinada forma de veure el món; interioritzem la manera de procedir normal per no allunyar-nos i quedar-nos marginats; naturalitzem unes concepcions morals arbitràries que s'associen a determinats esdeveniments de la nostra vida.

Se'ns normalitza per ser normals...però ho volem ser?

Si creus que ets lliure
és que no has aixecat prou el vol
per topar-te amb els barrots

Continues...?

11.2.07

Manifest Unabomber


16 atemptats en 18 anys. Theodore J. Kaczynski, un exprofessor de Matemàtiques de la Universitat de Berkeley, va trasbalsar els EEUU de la dècada dels 80 mitjançant l'enviament de cartes bomba a diverses personalitats vinculades a l'àmbit polític, científic i tecnòlogic. L' FBI no aconseguia esbrinar-ne ni l'autoria ni el modus-operandi, fins que en el 1996, Kaczynski va contactar amb diversos diaris anòninament oferint la treva de les seves accions a canvi de la publicació d'un manifest. Els rotatius hi van accedir i, un cop publicat, el seu germà el va reconéixer i el denuncià a la polícia. La sorpresa fou quan van descobrir que Unabomber vivia com un ermità, en una petita cabana perduda a Montana sense subministrament elèctric i totalment autosuficient. Era el Thoreau del S. XX...

Malgrat el rebombori, part de l'esquerra americana va subscriure el manifest però no la metodologia usada pel seu protagonista.

Us adjunto alguns extrets del famós manifest i un enllaç per accedir-hi a la seva totalitat.


" La Revolución Industrial y sus efectos han sido un desastre para la humanidad. Han aumentado enormemente la esperanza de vida de los países <<desarrollados> pero han creado sociedades inestables formadas por individuos insatisfechos con sus vidas; han sometido a los seres humanos a todo tipos de humillaciones; han producido un sufrimiento psicológico generalizado(...) El progreso ininterrumpido de la tecnología empeorará la situación. Someterá a los seres humanos a mayores indignidades y deterioraá aún más la naturaleza. (...) Por lo tanto, abogamos por una revolución contra el sistema industrial (...) No será una revolución social. Su objetivo no será acabar con el gobierno, sino con la base económica y tecnológica de la sociedad actual"

Theodore Kaczynski, un peculiar heroi del S. XX

Continues...?

2.2.07

Reflexions (VI)


Mas fuerte que el amor hacia la libertad, es el odio contra quien te la quita

Continues...?