Parentesis
Alguns m'heu criticat que és un blog poc personal, que mostro molt poc de mi mateix, que no parlo en primera persona...Sempre he insistit que a través del què exposo es poden saber moltes coses de mi, que a través del què un pensa es poden saber aquelles veritats més absolutes d'una persona, aquelles veritats que un ha racionalitzat i li ha dedicat una part de temps de la seva vida ha conformar-les... però, avui en dia, em sembla que amb això no n'hi ha prou, que l'important d'una persona no és el què pensa, el què opina, el què fa...sinó el què és o, més bent dit, el què sent.
Immersos on estem en una societat morbosa i desitjosa d'un Gran germà omniscent a cada persona, és la part concupiscent la quina interessa, la quina crea atracció; la part racional, en canvi, és una part avorrida i inclús menyspreable, ni interessa ni té sentit, quan és, segurament, la part més rica i venerable de cadascú de nosaltres. L'interés d'una persona és directament proporcional a la manifestació pública de les sevs parts més íntimes, d'aquella intimitat que mereix ser respectada.
Sense que serveixi de precedent, adjunto una cançó d'un dels meus gurús espirituals que descriu perfectament el meu jo interior, aquella part reclosa per una armadura de la qual quasi mai me'n desprenc.
