14.3.07

Parentesis

Alguns m'heu criticat que és un blog poc personal, que mostro molt poc de mi mateix, que no parlo en primera persona...Sempre he insistit que a través del què exposo es poden saber moltes coses de mi, que a través del què un pensa es poden saber aquelles veritats més absolutes d'una persona, aquelles veritats que un ha racionalitzat i li ha dedicat una part de temps de la seva vida ha conformar-les... però, avui en dia, em sembla que amb això no n'hi ha prou, que l'important d'una persona no és el què pensa, el què opina, el què fa...sinó el què és o, més bent dit, el què sent.

Immersos on estem en una societat morbosa i desitjosa d'un Gran germà omniscent a cada persona, és la part concupiscent la quina interessa, la quina crea atracció; la part racional, en canvi, és una part avorrida i inclús menyspreable, ni interessa ni té sentit, quan és, segurament, la part més rica i venerable de cadascú de nosaltres. L'interés d'una persona és directament proporcional a la manifestació pública de les sevs parts més íntimes, d'aquella intimitat que mereix ser respectada.

Sense que serveixi de precedent, adjunto una cançó d'un dels meus gurús espirituals que descriu perfectament el meu jo interior, aquella part reclosa per una armadura de la qual quasi mai me'n desprenc.

8 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

És clar que sí,... els que et llegim volem carnassa,... volem que et mullis,... però no d'aquestes idees tan progres i anti, sino de suor, de llàgrimes, de sang, de mucositats, d'esperma, d'orina, de bilis,.... volem saber els teus terrors, conéixer els teus monstres, saber de les teves fòbies i de les teves manies, de les coses que et fan feliç, però sobre tot de les que t'entristeixien, et deprimeixen, et fan mal,... aquestes són millors. Volem poder compadir-nos de tu per a amagar-nos a nosaltres mateixos que nosaltres estem molt pitjor, que els nostres monstres són bon tros més pudents i llefiscosos, que les nostres suors fredes són molt més freqüents que les teves,... Ho volem tot de tu. Volem ser capaços de coneixer-te per dins i per fora, de cap a peus, de boca a cul, de caròtida a caroté, de trompa de falopi a trompa d'eustaqui,... La nostra morbositat no té límits i, si et llegim post rera post, és bo i esperant que arribi el dia en què t'oblidis l'armadura a l'armari i surtis a "pecho descubierto". Es nota que no he sopat i que les neurones em van una mica grans avui? ;)

Antitot ha dit...

Amic Poeta, ben bé saps, a través dels anys que ens coneixem, que no acostumo a parlar de mi, parlo dels altres per poder-me amagar de mi mateix...o recordes algun dia que t'he parlat, profundament, de mi? Algun dia amarat de tristor, de por,...o d'exultant alegria o il·lusió...
Soc un "radical" de pensament però un "equilibrat" de sentiment ;P

Poeta per un dia ha dit...

Espero ansiós que arribi aquest dia, al Castell, enmig d'un "carejillo" de Baileys, un dissabte a la tarda. Jo deixaré les meves pors i tristors a casa i tu portes les teves i intercanviem els rols. Jo escolto i tu m'expliques i, després, jo et dono consell (com s'escauria per l'edat però com no s'escau, ja que el fet de tenir més anys no vol dir que s'hagi viscut més). Però, és clar, si ens desapareix aquest puntal tan ferm, on ens recolçarem llavors?

Antitot ha dit...

Vagi esperant Poeta, vagi esperant...ja sap que es molt difícil que algun dia intercanviem els rols i et demani que portis el kit de ONG sobre les espatlles, però en fi, mai se sap...

I no pateixi, que en el pròxim post recobraré la línea de cordura antitotiana...

Red Little Cup ha dit...

Bones,

no sé si és el millor post per estrenar-me. Fa temps que et segueixo però mai sé portar la paraula a les teves profundes reflexions ^_^.

Entenc el que dius és complicat parlar d'un mateix. Jo com sempre m'emmascaro darrera d'una exageració profunda, i quan m'obro una miqueta més ho faig anant força escudada!

Tot i així t'animo a fer-ho de tant en tant que va força bé!

^_^ bé amb aquesta poca gràcia en el comentari me'n torno a la feina que tot just m'acabes de demanar una feineta i te l'hauré de fer no ;)!

xtonets,

Poeta per un dia ha dit...

Per fi una veu dolça enmig d'aquest desert de lladregots de les paraules. Per fi uns llavis que no només són d'admirar pel contingut que anuncien, sinó també pel continent. Ja està bé de Mansons, Ogrishos, Bisbes de Solsona i poetes de pà sucat amb oli.

APC (Aportació Potencialment Censurable)

Antitot ha dit...

Teniu raó, sempre ve de gust que s'obri una clariaa enmig d'una tempesta; que un minso raig de sol sigui capaç d'enlluernar-nos la vista en un trist dia de xàfec...Áixí podríem definir la teva irrupcio al blog,Gem,jeje... No soc tant literari i tant dolç com el poeta, però bé, sempre els seves manifestacions són declaracions...de principis, clar.

Com ja diu el títol, això tan sols serà un flor d'aquelles que no fa primavera. Demà ens tornarem a adentrar en la meva particular voràgine mental.

Fins ara!!!

Poeta per un dia ha dit...

Esperem delerosos, doncs, aquesta nova penetració.