El Carpe Diem no era això...

Carpe diem quam minium credula postero
Poseeix el dia, mai confïis en lo posterior

Carpe Diem, un tòpic que ens transporta cap a l'explosió del moment, cap al fruir dels plaers de la vida sense preocupar-te per un futur incert, tenebrós...

Vivim en un present constant: no mirem pel retrovisor el passat perquè no ens danyi; no mirem endavant cap a un futur que és estrany o ens l'han robat. Predomina el Aquí i el Ara.

Cada cop s'exigeix més a curt plaç; prima l'urgent sobre l'important; l'acció sobre la meditació; l'accesori sobre l'essència.Benvinguts al regne de la URGÈNCIA.

S'ha perdut la credibilitat dels sistemes progresistes; el coneixement s'ha mercantilitzat; l'eficàcia s'ha divinitzat; l'emancipació s'ha estancat...Perquè el centre de gravetat temporal s'ha traslladat del futur al present? Ha triunfat el Carpe Diem?

Ha triunfat un Carpe Diem impos(t)at; l'al·legòric roman segrestat. La precarietat laboral, l'espasa de Damocles de l'atur, ha propiciat un clima de vulnerabilitat, d'inseguretat profesional...Els joves tenen por de no trobar el seu espai en el mercat laboral; els grans de no perdre el quin tenen..

I no prou desvalguts en aquest univers inestable, el culte a la salut, la medicalització de l'existència, deixa l'individu a mercè de la pressió exercida per les normes de la prevenció i de la salut, indefens davant d'un present atormentat pels virus i desastres de l'èpca.

I per no parlar del clime d'inseguretat personal, de l'exposició diària a terroristes desalmats que cumpleixen el precepte diví de què ningú és innocent.

En fi, sense bases estables on asentar-te; sense un trampolí per rellançar-te, l' individu del Segle XXI queda estancat no en un present etern, sinó en un futur conjugat en primera persona.