Les drogues, una forma de control social

Tradicionalment, les drogues s'han associat als moviments revolucionaris, ha esdevingut un dels ingredients bàsics de la lluita contra o anti sistema. Però últimament, s'ha produït una transgressió funesta: quan l'ús es converteix en consum; quan l'oci passa a ser una mercaderia emanada de tots aquells a qui la revolució castiga (o ho intenta, més ben dit).

Coca, speed, pastis... ens introdueixen en el ball de màscares de la felicitat, ens transformen en zombies autocomplaents del bon rollo on tots som amics de tots i a on els problemes s'esvaeixen. Mentres pensem que quan quedem hipnotitzats i posseïts per aquestes substàncies som agents altament perillosos pel sistema, que executem una acció totalment reivindicativa, passa totalment el contrari: quedem encadenats a un dels seus mecanismes de control preferits, l'oci-consum.

El poder ens vol veure de dues maneres: o treballant o consumint. La resta de temps que no dediquem a aquests àmbits, pel poder és aterrador: és el moment que tenim per pensar, per construir, per analitzar...per destruir-lo.

La perversió que ha donat pas de l'ús al consum de les drogues va en total consonància amb els interessos del poder.La droga ha passat a ser una mercaderia, autèntic fibló econòmic del capitalisme. Ha passat de ser un producte mesurat i controlat pels propis consumidors a un producte etiquetat i envasat, on els eixos de producció-consumidor s'han allunyat cada cop més donant pas a riscos sobre els elements que les composen.

El seu ús s'ha descontextualitzat, descol·lectivitzat i desexperimentat: són simples estímuls de períodes de semivigília i irracionalitat total, esdevenint simples anfitrions de les seves capacitats alucinògenes, mers receptacles sense cap tipus de transgressió més enllà de l'expressió màxima de la diversió, de l'oci canalitzat. S'aniquila la persona per passar a ser un comportament, una imatge esbiaxada i inventada de nosaltres mateixos.

És una de les evidències més fefaents del Capitalisme de Ficció: es consumeixen drogues per aparentar, per falsejar-nos nosaltres mateixos i oferir una pseudopersona fictícia en unes pseudocomunitats articulades pel consum de la mateixa substància, donant pas a falses relacions socials on el factor de reunió no és l'amistat, l'afinitat o la reflexió, sinó el tipus de droga que ens uneix.

És el mateix que quan critiquem als pijos: tant el jersei que ells compren com la droga que nosaltres consumim ens dota d'un cert prestigi, seguretat i aparença; el seu ús ens transfereix certes qualitats i característiques simbòliques davant dels altres. Per no dir que tant uns no poden concebre un cap de setmana sense anar de compres, els altres no el conceben sense consumir drogues.

Per no parlar dels autèntics beneficiaris de les drogues...
No tenim dubtes de criticar aquelles multinacionals que exploten i esclavitzen els seus treballadors, però pel que sembla aquest discurs no és vàlid per tots aquells que control·len les rutes del narcotràfic i la seva producció, com si en els seus àmbits d'actuació; la misèria, la mort i la destrucció no fossin elements cabdals d'aquest tipus d'economia i empresaris.

O com ja vam veure en un post anterior , l'ús directe de la droga per part del poder: introduir-la per desactivar qualsevol espurna de rebel·lió. Als Estats Units dels barris negres, a Euskal Herria, Madrid dels 80...molt sospitós que els grans epicentres de la droga siguin, alhora, els grans epicentres de la lluita social.

En fi, suposo que ja és hora que replantejar-se el consum de droga deixi de ser un tabú en aquells entorns més favorables a l'ús d'aquesta; que ens donem compte que filtren realitats dotant-nos d' un món de falses sensacions, relacions i il·lusions, introduint l'amnèsia com a manera de pensar i sotmeten-mos en l'experimentació hedonista i individualista.

Si critiquem que el poder ens arranca la nostra vida a través del treball, no li cedim voluntariament a través de l'oci-consum.