Distopistes...o utopistes?

Orwell, Huxley o Skinner han passat a la història gràcies a profetitzar un determinat tipus de societat que s'imposaria en el futur basat en el control. Els tres són mundialment reconeguts com a distopistes, és a dir, preveure una societat indesitjable, un futur posapocalíptic redemptor. Però, realment, pretenien amb la seva obra denunciar aquest futur cap a on ens abocàvem? O més aviat pretenien presentar un model de societat idílic i desitjable en contraprosició al moment caòtic que es vivia en aquella època?

Aldous Huxley fou un dels pioners, a finals del 50, de l'introducció als EEUU de les drogues psicodèliques que van marcar els 60. Contractat per una institució de Massachussetts per experimentar amb drogues juntament amb altres persones vinculades al projecte MK-Ultra (un projecte de la CIA per al control mental a través de les drogues) i a l' Institut Tavistock (centre d'estudis britànic per a la manipulació psicològica de la població), van experimentar quins efectes podien produir, potencialment, l'ús de determinades drogues sobre la població.

En la seva obra més coneguda, Un mundo feliz, ens parla d'una societat sumisa i amant de les sevs cadenas a través d'un mètode psicològic molt semblant al conductivista que ens presenta Skinner a Walden Dos i regulat a través d' un medicament/droga anomenat soma. Per tant, ens trobem davant d'un profeta distòpic o d'un esborrany de com hauria de ser el Nou Ordre Mundial?

Segons sembla, aquest grup contractat pel Centennial Carnegie de Massachussetts va usar un grup d'individus com a conillets d'índies per dur a terme un banc de proves de substàncies com el LSD i derivats per al control de la població. Uns EEUU sacsejats per una recessió econòmica important i per una forta mobilització contra la guerra el Vietnam feia trontollar els peus de plom de l'imperi, però la introducció miraculosa d'una nova droga de disseny (LSD) va desviar l'atenció cap a una mobilització més enfocada a un innocent i asèptic hippisme basat en l'automarginació, el desafiament als valors tradicionals i la experimentació al límit a través del propi cos i esperit.

Huxley i els seus sequaços ens han enganyat? Se'ns han presentat com a pioners d'una contraculturalitat falsejada? O han estat xais amb pell de llop al servei del Poder a l'Ombra?

En una conferència a l'any 1961, Huxley afirmà:
"..el estado policia es la revolucion final (..) una dictadira sin lágrimas, en que la gente ame a sus cadenas (..) el objetivo es producir un campo de concentración indoloro para sociedades enteras de modo que la gente, de hecho, se le arrebatarán sus libertades...pero...se las distaerá de cualquier deseo de rebelión mediante propaganda o lavado de cerebro...potenciados mediante fármacos"

Fina ironia...o desig utòpic?