19.11.06

Antigones o Creontes?



Creonte, Rei de Tebas, ordena la prohibició d'oferir sepultura all germà d'Antígona, Polinices, culpable de traició a la pàtria. Durant la nit, Antígona desafia la prohibició de Creonte per enterrar el seu germà però és enxampada pels guàrdies, els quals la detenen i l'empresonen. En el captiveri, Antígona es suicida.

El mite d'Antígona encara s'usa avui en dia per definir dicotomies bàsiques: sentiment vs raó; natura vs cultura; justícia vs ordre, dret estatal vs dret estatudinari...

Davant d'una llei, alguns se'n mostren partidaris i la col·laboren activament a capa i espasa; d'altres, s'irriten i es rebel·len perquè no la troben justa.

Nosaltres, com a éssers humans, som educats per a la obediència i la submissió, per acatar el què ens dicta les diverses autoritats que flueixen en el riu de la nostra existència (família, escola, treball, Estat..). La majoria renuncien a la seva llibertat individual per convertir-se en sequaços radicals de l'ordre social: posen la disposició total i absoluta de la seva persona a la Institució que els protegeix, s'alienen radicalment per a convertir-se en mers serfs.

I la metàfora més clara i evident d'aquest sotmetiment la trobem en la figura del botxí: un individu que es capaç d'executar de manera freda i tranquila a un altre semblant que no li ha fet res...Ser capaç de matar a una persona per una retribució econòmica mínima, ja sigui electrocuntant-lo, afusellant-lo, decapitant-lo o gasejant-lo...

Les grans masacres i exterminis de la història han estat protagonitzades per individus anònims que van renunciar a la seva condició de persones, van abdicar de la seva condició humanada erigida pels dictàmens del cor per sotmetres drets i lleis aberrants dictades ja sigui pel nazisme, feixisme, franquisme o qualsevol tipus d'integrisme ideològic. Persones que ja no eren persones, eren pur i simplement autòmats d'un Estat que es manifestava a través d'ells, d'un Estat que deixava de ser abstracte per personficar-se en centenars i milers de expersones que més hagués valgut que la seva existència hagués desaparescut poc després de néixer. "Seguia ordres" o "és la meva feina" va ser, i continua essent, el xivo expiatorio de la seva criminalitat.

Antígones o Creontes; víctimes o botxins...Una eterna lluita de contraris que s'allargarà en el temps fins que continuin existint governs autoritaris i persones dèbils i fràgils.

"¿Qué es lo que ocurre en mi patria
para que ojos tan jóvenes
miren con tanta amargura?"
Antígona

1 comentari:

Anònim ha dit...

Excepcional reflexió senyor antitot.
El cert és que, efectívament, tal com dius, la gent que renuncia a la simple acció de pensar per sí mateix assumeix la figura del botxí, i esdevé en la submissió més absoluta a que l'home pot arribar. De fet, trístement a tots els àmbits de la vida cada cop està més a l'ordre del dia.
De totes maneres, també caldria pensar perquè l'educació mai s'ha pogut deslliurar d'aquesta dualitat que precísament critica. Ensenyar per seguir el ramat?
Ensenyar per ser pastor?
O ensenyar per repartir la llet?
Foucault o Plató?