La violencia com a recurs?

Suposo que si el món fos idíl·lic, no hauríem d'arribar a extrems descontrolats on l'única solució possible és l'ús de la violencia.

La violència és un mal necessari, renunciar a ella es claudicar davant d'aquell que no la deixa, donar com a guanyador a qui creu en ella. Avui en dia, l' Estat és l'únic ens legítim per utilitzar-la: sap del poder que té i els problemes que li causaria si aquesta fos legalment permesa per a la utilització lliure dels diversos ciutadans.

La violència s'esdevé allà on la paraula no ha triomfat. No saber o no poder-se expressar adequadament, no tenir arguments sòlids per defensar una causa o acció, no convencer...condueix a solucions que impliquen la força física. És a dir, que la violència és una forma de comunicació humana, un mecanisme per a resoldre contenciosos entre individus. No és una malaltia, sinó un remei, una solució (segurament la pitjor) per aquell qui l'empra: quan no hi ha més alternatives per reconduir una relació inestable, la violència surt a l'escenari, manifestant-se com el tipus de sociabilitat més explosiva, més accelerada..

La violència, com a pulsió animal inherent a l' ésser humà, està latent a dins nostre i, per tant, la guerra és l'estat natural de l'home. La guerra es pròpia de la naturalesa humana; la pau, en canvi, prové de la cultura, de mecanismes socioculturals destinats a control·lar els impulsos naturals.

No ens enganyem. La violència ha estat (i és) el motor de la història. Els conflictes prenen la metxa dels aconteixements que s'han succeït en el nostre món: lluita de classes, lluites ètniques, lluites territorials, lluites religioses...Contacte, enfrontament, violència...La violència ha estat la manaidera de la història.

Moralment, la gent només legitima l'ús de la violència quan aquesta suposa oferir resistència a un procés violent, o sigui, un ús de la violència defensivament; mentres que la violència ofensiva és social i moralment rebutjable. Però com digué Bobbio
"desde el momento en que toda violencia queda justificada cuando es respuesta a la violencia ajena, la justificación
de la violencia revolucionaria supone la justificación de la violencia contrarrevolucionaria. Y el círculo se cierra..."

La dificultat rau, doncs, en desenmascarar qui origina la violència...i si els Estats, en les seves cartes de presentació en forma de Constitucions, n'autoritzen l'ús explícit d'aquesta...tant costa treure'n l'entrellat?