La maxima expressio de l'ordre

"La Anarquía es la máxima expresión del orden, basado en cosas naturales, sin coacciones ni violencias" --Elisée Reclus

Anarquia: Deriva del prèfix grec an (NO) i del verb Arkho (GOVERNAR).

Quan llegim, sentim o escrivint el concepte anarquia, el nostre inconscient automàticament s'esgarrifa i hi associa conceptes tals com violència, caos, desordre, confusió...L'anarquia se'ns presenta com un caos degenerat, com un estat on impera la violència i la inseguretat...i jo em pregunto...perquè?? Com pot ser que s'hagi pervertit a aquests nivells tant demencials aquest terme tant bell i bonic? Potser perquè ens volen fer deslegitimar aquest concepte pq aboga per un estat ideal d'absència de govern, d'autoritat, de poder?

L'anarquia defineix un estat social on cap individu exerceix cap tipus de poder coercitiu o autoritari sobre els altres. La societat flueix d'una manera natural i pausada entre els individus, on cadascun pot desenvolupar-se lliuremenet adoptant la forma que més li convingui. És l'ideal de la llibertat, igualtat i fraternitat, la màxima expressió d'un món just i lliure...

Però quin és el problema? Quan l'anarquia transmuta a partir del sufix -isme, quan es polititza transformar-se en l'anarquisme, opcions polítiques destinadaes a justificar ideologies perverses i mesquines de grups d'individus que volen legitimar-se davant de tots. L'anarquia pren cos a través d'una forma política que s'ha d'erradicar, pq malauradament, és un estat ideal que no podem assolir.

Pedagogia llibertaria, consens assambleari, autogestió, mutualisme, refús de la propietat privada, desmonopolització de la violència...són termes massa perillosos perquè calin a la població i els poderosos perdin els seus privilegis d'èlit cultural i social. La desaparició de l'Estat com a ens repressiu i repressor a través del monopoli de la violència plana pels seus caps cada cop que senten la paraula ANARQUIA.

L'anarquia, una utopia d'un món autènticament feliç...

"—¿Qué forma de gobierno es preferible? —¿Y aún lo preguntáis? —contestará inmediatamente cualquiera de mis jóvenes lectores—. —¿No sois republicanos? —Republicano soy, en efecto, pero esta palabra no precisa nada. Res pública es la cosa pública, y por esto quien ame la cosa pública, bajo cualquier forma de gobierno, puede llamarse republicano. Los reyes son también republicanos. —¿Sois entonces demócrata? —No. —¿Acaso sois monárquico? —No. —¿Constitucional? —Dios me libre. —¿Aristócrata? —Todo menos eso. —¿Queréis, pues, un gobierno mixto? —Menos todavía. —¿Qué sois entonces? —Soy anarquista." PROUDHON