29.4.07

PENITENCIAGITE


Davide Tornielli
Suposo que aquest nom no sonarà a ningú, però si al personatge que s'amaga darrera: Fray Dulcino.

Aquest individu fou un lider religiós italià que creà la secta dels Germans Apòstolics en el segle XIII, més coneguts com a dulcinians.
I ara pensareu...que cullons fot l'Antitot parlant d'un capellà? Perquè fou un dels antecessors que dóna peu a certs ideals anarquistes i socialistes.

Aquesta secta és popularitzà arran de la novel·la i la posterior pel·lícula El Nom de la Rosa.
Abogaven per un retorn a la pobresa de totes les estances de l'Esglèsia, creïen que l'Esglèsia havia de seguir les passes de Jesús i no refugiar-se en uns oasi de riquesa i comoditats, sobretot en una època on la crisi econòmica feia merma a la majoria de la població.

Els ideals de Dulcino, apart de l'esmentat de portar una vida austera, es caracteritzava per oposar-se a la jeràrquia eclesiàstica, una màquina d'acumulació de riqueses; oposar-se al sistema feudal; alliberar els homes de qualsevol cadena o presó que no els permetés desenvolupar-se lliurement; i la implantació d'una societat igualitària i d'ajuda mútua fonamentada en la propietat comunitària i la igualtat de sexes.

Com no podia ser més, Davide Tornielli fou perseguit per la Inquisició en una de les particulars croades de l'epoca. L'any 1307, després de viure tota la vida envoltat d'una comunitat d'uns 5.000-10.000 adeptes que sobrevivien a través del pillatje a les grans famílies, fou apresat, torturat i cremat viu a Vercelli.

Nietzsche va lloar la figura de Dulcino mostrant-lo com a exemple de superhome: "dolç i despiatat, per sobre de tota moral miserable, un individu capaç de situar-se més enllà del bé i del mal"

Com també el propi Dante li dedicà una estrofa a la Divina Comèdia quan topa a l'Infern amb el bisbe de Vercelli, el botxí de Dulcino:


Or di’ a fra Dolcin dunque che s’armi,
Tu che forse vedrai lo sole in breve,
S’egli non vuol qui tosto seguitarmi,
Sì di vivanda, che stretta di neve
Non rechi la vittoria al Noarese,
Ch’altrimenti acquistar non saria a lieve.

Pues dile a Fray Dulcino que se avitualle
tú que tal vez pronto verás el sol
si no desea unírseme aquí, quemado
que se procure víveres, pues las nevadas
darán paso a la victoria del novarés
que de otro modo no le sería fácil conquistar.

4 comentaris:

Gemma Puig Masip ha dit...

Goita tu! No te acostarás sin saber una cosa más!! Quin pou de sabiduria esteu fet sr.Antitot...

I com em va agradar el Nom de la Rosa, recordo aquella película com si fos ahir, i el llibre em va fascinar... mmm això em fa pensar que als prestatges de la meva dvdteca no hi és!! Me'n vaig corrents cap a la FNAC!!

xtonets!

Josep Maria Augé ha dit...

No et pensis Red Litlle...llegint la novel·la et dóna moltes pistes sobre aquest grupúscul subversiu, però el què passa és que com la majoria de documents són provinents de l'Esglèsia, la figura del Dulcino és esbiaxada i hi ha bastantes notes biogràfiques que estan posades en dubte, com per exemple que hi havia escamots que es dedicaven a assassinar bisbes panxacontents que amb prou feines es podien moure per la seva envergadura ergonòmica...

Poeta per un dia ha dit...

Però si més no devia ser un home bén dolç aquest Dulcino!! Efectivament, gran pel·lícula i millor llibre el Nom de la Rosa. Un Umberto Eco que començà molt bé, continuà en plena forma amb el Pèndol de Foucault i després perdé una mica d'empenta a l'Illa del dia abans i, sobre tot a Baldoulino i posteriors.

Quoèlet ha dit...

A la foguera amb els heretges! Molt bo, anti. Els dulcinians van ser una de les últimes conseqüències d'una part del pensament gnòstic, que a l'Edat Mitjana eren els antisistema de l'època i Fray Dulcino el Michael Moore del moment ;o). De totes maneres, jo em quedo amb els Anabaptistes i el seu "tour on the road" pels principats alemanys al segle XVI.