9.4.07

Política de ràbia i somnis


Segurament molts de vosaltres heu sentit a parlar algun cop dels Black Blocks, una guerrila urbana d'acció directa que es va donar conéixer en diverses manifestacions de caire mundial.

Integrada per anarquistes i anticapitalistes, es caracteritzen per la seva vestimenta negra i l'ús del vandalisme contra béns materials de caràcter simbòlic i estratègics pel Regne del Terror del Capitalisme, essent la polícia, les seus multinacionals i les propietats estatals els seus objectius més evidents. Legitimen l'ús de la violència per acabar amb el sistema neoliberal, un sistema que de per si basa els seus mecanismes en la pròpia violència.

Tot i que se la etiquetat com a una organització concreta, s'origina espontàniament en diverses parts del món on es desenvolupen les grans posades en escena dels amos del món: Seattle 95, Gènova 2001 (on la polícia matà a sang freda a Carlo Giuliani), Barcelona 2002...

Actualment ha desaparegut de l'escena pública ja que en les últimes convocatòries van patir infiltracions de la polícia desactivant tant les estratègies com els membres que la conformaven. Un grup d'origen italià anomenat Tute Bianche ha adoptat la seva indumentària en les darreres manifestacions però optant per la via festiva com a opció reivindicativa.

I com a nota personal, recordo que en la Cimera de Caps d'Estat i de la Unió del 2002 a Barcelona, quan ens vam tancar a la facultat d'econòmiques de la UB durant 3 dies durant l'Estat Policial en que quedà immersa la Diagonal, vaig tenir el privilegi i el plaer de conéixer-ne dos membres que havien participat a Gènova, els quals, a més d'instruir-nos en tàctiques de guerrilla urbana, ens van relatar les experiències viscudes a Gènova. Però bé, això queda per un altre post.

Per a qui us interessi, si continueu trobareu part d'un dels manifests d'aquest exèrcit que creïa que per aconseguir els somnis era totalment legítim deixar fluir la ràbia.



Afirmamos que la destrucción de propiedad no es una actividad violenta a menos que destruya vidas o cause dolor físico en el proceso. La institución de la propiedad privada, especialmente la propiedad corporativa, es en sí misma infinitamente más violenta que cualquier acción en su contra. La propiedad privada debe diferenciarse de la propiedad personal. Esta última se basa en valores de uso, mientras que la otra se rige por los valores de cambio. El principio de la propiedad personal es que cada uno de nosotros tenga lo que necesita. El principio de la propiedad privada es que cada uno de nosotros tiene algo que alguien más necesita o desea. En una sociedad basada en lo derechos de propiedad, quienes acumulan más de aquello necesitado o deseado por los otros alcanzan más poder. Por extensión, ejercen control sobre lo que otros perciben como necesidades y deseos, con el interés de sacar beneficio de ello. Los defensores del "libre comercio" querrían ver llegar este proceso a su conclusión lógica: una telaraña de unas cuantas industrias monopolistas controlando las vidas de todos los demás. Los defensores del "comercio justo" querrían ver este proceso mitigado por regulaciones gubernamentales diseñadas para imponer estándares humanitarios básicos. Como anarquistas, rechazamos ambas posiciones. La propiedad privada, y por extensión el capitalismo, es intrínsicamente violenta y represiva y no puede ser reformada o mitigada. Mientras que el poder que nos corresponde a cada uno de nosotros esté concentrado en las manos de algunos cabecillas corporativos o distribuido en un aparato regulador responsable de mitigar los desastres de los primeros, nadie podrá alcanzar la libertad y poder que tendría en una sociedad no jerarquizada.
Cuando nosotros quebramos una vitrina queremos destruir la legitimidad que protege a los derechos de propiedad privada. Al mismo tiempo, exorcizamos ese conjunto de relaciones sociales destructivas y violentas que han sido incorporadas en prácticamente todo lo que nos rodea. Al "destruir" propiedad privada, transformamos su restringido valor de cambio en un valor de uso expandido. La vitrina rota de una tienda deja entrar algo de aire fresco en la atmósfera opresiva interior (hasta que la policía decida lanzar gases al bloqueo cercano). Después de N30 [Seattle], muchas personas no volverán a ver la tienda de una ventana o un martillo de la misma manera. Los usos potenciales del paisaje urbano se han multiplicado por miles. El número de ventanas quebradas palidece en comparación con el número de promesas rotas, promesas hechas por una hegemonía corporativa para que olvidemos el potencial de una sociedad sin derechos de propiedad, para que nos olvidemos de toda la violencia cometida en el nombre de esos derechos. Las vitrinas quebradas pueden cubrirse con tablas de madera (con mayor costo para nuestros bosques) y eventualmente ser reparadas, pero la destrucción de ciertos supuestos persistirá, esperanzadoramente, por algún tiempo más.


(código)

16 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

I si en lloc de deixar fluïr la ràbia deixem fluïr l'amor,... què aconseguim? els somnis no, per descomptat! La tristesa, pot ser!

Antitot ha dit...

Ai Poeta, ja saps que en la dicotomia amor/ràbia i totes les seves varietats, l'amor, com a sentiment encarnat per la concepció judeocristiana de la vida, és el Sentiment per autonomàsia...pq? pq com ve saps, des del cristianisme es concep la vida com una etapa de patiment i expiació per arribar al Paradís, i com no, ha de fer bandera d'aquell sentiment que més patir i més dolor genera, l'Amor.

Quoèlet ha dit...

No tenia ni idea de l'existència organitzada dels "Black Blocks". La veritat és que el nom mola, els dóna una caire místic-xungo-àcrata dels 70. Qui han vingut a la manifestació? doncs les Baader-Meinhoff, els black blocks, l'agrupació internacional d'ancianes maoistes, i la participació estelar d'Unió de Pagesos... :)

Les tancades de la UB... ja me les coneixo jo, bandarra. Eren com una espècie de bacanals erotiques-lisèrgiques-festives que acabaven irremediablement amb tres dies seguits de campanes per recuperar-se.

PS: que despert estàs pels matins, mamarratxu! (Utilitzo "mamarratxu" amb el teu permís, és clar)

Poeta per un dia ha dit...

I les tècniques de protecció en cas d'intent de desallotjament,... practicades fins a l'extenuació en parelles mixtes.... sense comentaris.

Antitot ha dit...

Sou uns put*s k*brons! ;P

Jo soc un home d'ideals nobles, que "no mete la poll* donde tenga la olla ni la revolución". No us negaré que vaig tenir oportunitats de desvirtuar (o desvirgar) la meva estada en aquella tancada, però em vaig mantenir fidel als meus objectius..

I al tanta quoèlet, que dins dels black blocks hi ha una facció que es deia New Kids on the blacks blocks,si,si...;P

fins aviat mamarratxus (el meu permís donat quoèlet...avui parlàvem que l'ateneu ha engegat una campanya per adopatar paraules, i ara ja sé que és aquesta)

PS: jo sempre vaig a tope als matins, sinó que tu comenti el Poeta que el dissabte a les 7 del matí ens anàvem a una caminada popular de la Inserso i estava com una moto...

Apa, fins demà, que ja espero amb dèlit el trio! ;P

Poeta per un dia ha dit...

Bueno,... algunes puntualitzacions sobre les activitats matineres del Sr Antitot: el propassat dissabte sant, com bé apunta, vam anar tots plegats (vull dir, poetes, antitots, colibros i xsqs) a una caminada popular. A les 7 del matí havíem de sortir de Solsona en direcció Sant Llorens de Morunys, amb la sana intenció d'arribar allà a les 7:40, inscriure'ns i preparar-nos físicament per afrontar la Kaminada. Doncs, bé, estàvem tots allà apunt per marxar quan el Sr Antitot no apareixia per cap banda. El cotxe plè de colibros i poetes (que feien de xòfers) i l'antitot a casa dormint. Vam haver d'anar-lo a escridassar des del carrer, ja que per molt que toquéssim el timbre de casa seva allà no es movia ni una ànima. Finalment, després d'esgargamellar-nos cridant (paraula apadrinable), va treure els ullests plens de lleganyes i ens va suplicar que marxéssim sense ell, que no es veia amb forces físiques per a poder llevar-se i seguir el viacrusis. Vam increpar-lo llargament, aplicant sonors eufemismes que feren sorgir de finestres i balcons tots els veïns de l'antitot, que al seu torn, també es posaren a proferir grans veus i a demanar-li que, per favor, encara que només fos per no haver de sentir el marilyn manson a tot volum a mig matí, que marxés amb nosaltres i anés a caminar. Com vam poder el vam arrossegar fins el cotxe, encara en calsotets, i allà el vam entaforar al maleteru on, per falta d'oxigen, ràpidament tornà a esdevenir inconscient. Arribats a Sant Llorens vam haver de fer palanca per treure'l del cotxe. La caminada la feu tota a les espatlles dels seus companys, esmaperdut i pràcticament difractat.

Quoèlet ha dit...

Jajajaja!!! Poeta, ens has fet riure una bona estona a la Red i a un servidor en aquesta dura tarda de divendres amb el teu relat "Un dia d'excursió amb l'Antitot" . Mare meva, quina decadència més absoluta...
O sigui mr. Titot, que la imatge que vas donar l'altre dia era del tot impostura i en realitat estaves tant despert perquè anaves de mdma o de red bulls fins a dalt? Brutal la imatge dels teus veïns demanant-te "prou Marilyn Manson, si us plau!!!" "volem viure en pau!" Exigeixo post subversiu sobre les teves excursions domingueres a llom (juas) dels teus sacrificats col·legues ;)

Antitot ha dit...

Haurem de començar a posar filtrus als meus comentaris pq individus com el Poeta no esmicolin la imatge grandiloqüènt i messiànica d'un servidor...En l'únic que no ha mentit és que els veïns, temps ençà, es queixaven al meu pobre avi de la potència histèrica de la meva cadena musical relaxant-me amb Mr. manson...La resta es pura ficció emanada d'una ment perversa com la del Poeta...cagum la puta! (al meu blog estan permesos els renecs, així que no poso asteriscuuus).

En fi, esperarem amb dèlit els detalls que pugui aportar el Poeta de la kaminada, sobretot dp de foter-nos uns quants gots de vi i un carejillu de Magno carregat a tope... ;)

Poeta per un dia ha dit...

Efectivament,... a mesura que avançava la jornada cinètica i s'incrementava la pendent de l'ascensió, també, en proporció de 10 a 1, augmentava la tasa d'alcohol a la sang de l'antz i del poeta. Per esmorzar vam compartir un got de vi, com si combreguéssim de la mateixa sang, i, després, engrescats pel puntet d'eufòria que notàvem just per sota de l'epíglota, vam anar-ne a buscar un altre i un altre i un altre. Malauradament, els organitzadors de la Kaminada ens descobriren en el moment en què, ja completament desprovistos de tot raciocini, intentàvem substreure la garrafa de 8 litres de sota la taula dels beures. Fou un moment de certa vergonya, sobre tot per què mig Solsona i mig Barcelona estaven allà mirant-nos amb cara de desaprovació: "cony, que hi ha nens petits mirant....". Serien els mateixos que després es fotrien de licor fins el cul a l'hora de dinar i, immediatament, agafarien els seus audis, amb els nens petits carregats a l'assientu del darrera, per a tornar als seus llocs de residència. Després quan ens van oferir el Magno no vam pas poder-nos-hi negar, i com el personatge al que rendeix homenatge tan desaforat licor, vam continuar caminant cap a l'est, cap a les terres desconegudes, cap a territori d'orcs i serps i cucs gegants i dracs escuats i bocs bicèfals i bifàl·lics. A la llunyania, arribà un moment, s'apreciava la lluentor vermellosa del cotxe de bombers. Quan ens hi acostarem, ens regalaren un gelat de llimona de 5 cèntims la unitat.

Antitot ha dit...

Per la història quedara que el company Poeta, un cop ataviat amb el polo de llimona desprovist del seu envoltori, s'aixecà timidament la samarreta i s'untà els mugrons amb el gelat, a mesura que la gallina que porta dins se li manifestava en la pell alhora que els seus tímids projectils davanters ens amenaçaven inquietants...

-I pq fas això, Poeta?-digué l'Antz estupefacte

- Es per poder marcar els mugrons quan ens fem la foto oficial al costat de l'alcalde- respongue convençut el Poeta.

Però el què no va veure el Poeta és que un company seu de l'infància, l'adolescència i la maduresa, el Txescu, s'amagava darrera d'uns arbustos i començava un moviment sinètic, mecànic i espasmòdic amb el braç dret mentres contemplava la transformació pectoral Poetiana...

Poeta per un dia ha dit...

I llavors, en veure els pectorals del poeta i el braç dret del Txescu, els productors de 300 van sorgir del no res, de la virtualitat de l'espai-temps, i van oferir quantitats llustroses de diners als amics per a participar en la seqüela de la pel·lícula (301, the last stand of king Antz). L'Antz, que en aquests moments estava jugant amb una campaneta, un bastó i un gos recentment esquarterat, va esgarrifar-se davant de la capacitat de sang que podia expulsar aquesta bèstia i de la capacitat econòmica dels productors, el que el conduí a reflexionar, llargament i durant el camí de retorn, sobre la prostitució de l'alma mater. A la nit, sota els estels de Solsona, que són únics i només brillen aquí ja que són carlins, burgesos i de CiU, l'Antz i el Txescu van desaparéixer a la penombra per a rememorar les imatges de la jornada bo i mirant-se fixament als ulls.

Red Little Cup ha dit...

Realment penso que haurieu de dedicar post sencers a les vostres experiències conjuntes!! M'heu fet riure molt i aquests dies em fa falta ;)!!

Quines imatges heu forjat amb les vostres paraules i el vostre relat!! Sí, realment la tarda de divendres va ser millor gràcies a l'explicació del poeta sobre la veritat del despertar de l'Anti! :P

Una abraçada caminants dels estels de Solsona!!

Antitot ha dit...

Buenu, si per lapidar-me públicament el Poeta consegueix arrencar el somriure de la Red Little i del Quoèlet, dono el vist i plau pq es continuï forjant una imatge comicogrotesca a un servidor...Si llavors boikotejo els vostres blocs, no se'm queixeu...;P

Red Little Cup ha dit...

^_^ no és una lapidació home, per veure el que realment era una lapidació aturat a la vida de Brian ;)!...

Però en serio us animo a fer un blog conjunt amb les vostres experiències solsonines encara us convertirieu amb el relleu del Sr.Espinàs i podrieu fer la crònica que sempre hem estat esperant d'a peu per terres Solsonines! :P

Un petonet!

Antitot ha dit...

A mi tb em fotria gràcia fer un blog conjunt amb el Poeta, però saps quin és el problema? Que jo estic a un nivell i ell a un altre...ell té més inventiva, més recursos literaris, sap escriure més bé...es notaria descompensat...

Deu fer dos anys que ja en vam començar un, però el projecte se n'anà a orris...

fins aviat!

Poeta per un dia ha dit...

Amic Antz,... els recursos literaris no ho són tot....

D'altra banda, potser hauria d'estar d'acord amb tu en què, si una cosa s'intenta i acaba fracassant, tornar-ho a intentar amb el mateix plec d'habilitats sobre la taula conduiria novament al fracàs.

Però si en lloc de compartir un blog, vol compartir unes mitjanes al porre, ja sap que amb vosté vaig on faci falta.

Anyway, gràcies pels ànims Red Little Cup...