22.4.07

Una trista tarda d'estiu...




20 de juliol de 2001.

Gènova es troba en un estat d'excepció per la reunió dels 8 mandataris més importants del món, el G8. Més de 15.000 polícies, secundats per l'exèrcit, han sitiat la ciutat. El tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de persones per la UE, s'ha suspès temporalment.

Grups de protesta decideixen assaltar l'anomenada zona roja de la ciutat, l'espai on s'ha prohibit la circulació. Pretenen assetjar el mur de contenció de 5 metres d'alçada on es refugien els líders mundials.Els espera un nudrit grup d'antidisturbis i soldats italians. Els manifestants comencen a fer barricades preveïen l'enfrontament. Entre ells figura Carlo Giuliani, un activista italià de 23 anys compromès amb la lluita social.

Les batusses s'inicien. Els carabineri comencen a carregar contra la multitud. L'ordre ha generat kaos. Tothom està fora control. Els manifestants no es fan endarrera, aguanten les embestides de la polícia i li planten cara. La batalla campal creix en intensitat.

Carlo Giuliani es dirigeix, amb una bombona a les mans, cap a la part anterior d'un land-rover policial. De sobte cau fulminat. Un manifestant es dirigeix cap a en Carlo per prestar-li ajuda, però s'ha de retirar perquè el vehicle policial fa marxa endarrera i aixafa el cos de'n Carlo. El vehicle atropella de nou el cos del manifestant i fuig de la zona. Un altra manifestant s'acosta de nou al cos de'n Carlo per socorre'l, un cos que es troba reposat sobre un toll de sang.

De sobte els carabineri emprenen una càrrega brutal. Saben el què ha passat. Volen foragitar a tothom de la zona perquè no quedi rastre del crim. Per fortuna, diversos manifestants han pogut immortalitzar l'assassinat. La veu corra en la multitud. Els manifestants deixen de resistir-se i s'asseuen d'esquenes a la polícia. Condemnen l'assassinat.

Al vespre els principals mandataris de la trobada, Berlusconi al cap, es congratulen de la cimera. Lamenten l'assassinat...però no el condemnen.

S'inicien les investigacions. Conclouen que fou una pedra llançada pels manifestants. Comencen a mostrar-se els testimonis gràfics. Berlusconi es retracta i afirma que el carabineri disparà al terra, la bala rebotà i impactà al cap del manifestant. Al cap de pocs dies es torna a retractar i confirma que en Carlo rebré 2 trets al cap. Tot i això, defensa el jove carabineri afirmant que estava en pràctiques.

Mentres els seus companys d'idees rebategen la plaça on morí amb el seu nom i creen una caravana en nom seu que recorre tot el món, s'inicien els processos judicials. El carabineri queda absolt, però al cap d'uns mesos és expulsat, cautelosament, del cos de polícia.

D'aquest fet ja han passat quasi 6 anys. Tothom en sortí indemne, menys un jove que lluitava per uns ideals que segurament ell ja en gaudia però els volia fer extensibles a tothom.
Marcà un abans i un després per a tothom. Per a l'anomenat moviment antiglobalització, que a excepció de moments puntuals , s'ha acabat convertint en un grup festiu i allunyat de la violència directa; i per al G8, que des d'ençà ha celebrat les reunions secretament o en zones allunyades de nuclis de població.

Carlo Giuliani, l'últim màrtir per a tota una generació que hem decidit que els altres lluitin per nosaltres; que plorem per la seva mort però que no utilitzem la ràbia que ens ha generat per aconseguir els somnis de persones que s'han sacrificat perquè nosaltres els tinguèssim.

"El poder global ha perdido la cabeza. En Génova ha cometido un crimen, ha asesinado y pisoteado los derechos más elementales. Ahora procesarán a un carabinero de veinte años enviado a combatir en una guerra injusta para defender a los comensales de Berlusconi. Ese joven es inocente, como son inocentes los centenares de psicópatas vestidos de negro que el ministro del Interior ha infiltrado, ha azuzado y ha utilizado contra el movimiento. Son culpables los bandidos que se han atrincherado en una fortaleza para salvar los últimos retazos de un orden económico agonizante. Un presidente estadounidense elegido por una minoría de la minoría que acudió a votar; un primer ministro italiano que representa intereses mafiosos; un espía del KGB que practica sistemáticamente la tortura en Chechenia y cierra la radio y los periódicos de la oposición. Estos son los culpables. Su poder no tiene ninguna legitimidad. Han conseguido los votos con la corrupción y con el engaño. Y en cualquier caso nadie les ha elegido para decidir la suerte de toda la humanidad.
Por todo ello el movimiento declara que su poder ha caducado.
Por todo ello el movimiento se autoconstituye como proceso de autogobierno de la inteligencia y del trabajo."
Franco Berard

3 comentaris:

Jordi Soldevila ha dit...

felicitats! un gran escrit!

Quoèlet ha dit...

Trist post i gran veritat, Antitot.
Em quedo amb la reflexió final del tal Franco Berard i la sentència que el seu poder no té cap legitimitat.
No tenen cap dret per reprimir les protestes de persones com nosaltres. Perquè precísament, el seu veritable i únic deure és sevir-nos i protegir-nos de les injustícies. Encara que, és més que evident que l'autèntic leitmotiv de l'actual poder polític globalitzat és la de ser les meuques dels plutòcrates i de les grans corporacions mundials, els autèntics reaccionaris sense rostre del món posmodern.
Doncs això.

Antitot ha dit...

Gràcies a tots dos per les intervencions.

Tens raó quoèlet en la reflexió final del senyor Beard, vivim en una dictadura molt ben encoberta, una èlit bancàrioempreserial que no està legitimada per ningú i que control·len la nostra vida realment. El poder polític ha passat a ser un poder superficial, un poder que administra aspectes formals però que no intervé en les grans decisions mundials.

I llavors et trobes que qualsevol moviment malanomenat subversiu, moviments que al cap i a la fi lluiten pq tinguem una vida més digna, són continuament reprimits i estigmatitzats per l'opinió pública.

Ens podríem extendre molt, però ja ho farem algun dia acompanyats d'unes bones cerveses. ;)