2.9.07

Filosofs de la barbarie


"De todas maneras considero ineludible que nosotros a todos aquellos que tienen el poder y nos amenazan, los asustemos. No nos queda otro camino que contestar a sus amenazas con amenazas y hacer inefectivos a todos aquellos políticos que con toda irresponsabilidad y por intereses egoístas llevan al mundo a la muerte. Ojalá que la amenaza en sí pueda ya de por sí asustarlos".

Violència..si o no? Vet aquí un dels grans debats de la nostra societat contemporània.
Mentres alguns senten nostàlgia del 68 o de les revoltes obreres de mitjans de segle XX; d'altres, en canvi, censuren aquestes pràctiques i degraden a l'ésser humà que les realitza a la categoria de primitu o animal.

Gunther Anders fou un filòsof alemà que, a la decada dels setanta, encapçalà el gran moviment pacifista alemany, abogant per l'antimilitarisme i l'ecologisme....Però de sobte, als 85 anys, trasbalsà aquella societat alemana que el tenia com a gurú d'una nació ja de per si trasbalsada: l'única sortida és la violencia.

A partir del concepte Gewalt (que en alemany té una doble accepció: poder i violència) va legitimar, a partir d'una sèrie d'antecedents històrics i mecanismes contemporanis, l'ús de la violència com a mecanisme de defensa d'un individu que s'havia quedat orfe després de la claudicació del socialisme davant de l'Estat Atòmic (l'Estat tecnoindustrialitzat). L'Estat Atòmic ha guanyat cada cop més gewalt sobre l'individu, un individu que, basant-se en la legislació natural de l'ús de la violència per a la legítima defensa, està obligat a respondre amb les mateixes armes.

I a que es deu que un dels capdavanters del pacifisme passa a criticar obertament aquella postura per la qual se n'havia convertit una icona? Se n'adona que totes aquells performances festives dels antimilaristes són tant sols happenings que no han aconseguit res, meres representacions teatrals que obliguen a l'individu a actuar sense que hagi de passar a l'acció real: "Hacíamos teatro por miedo a actuar verdaderamente". Ni les cançons-protesta; ni les manis; ni les vagues de fam ni les flors al fusell van fer pessigolles mínimanet a l'eclosió del lobby atòmic, el qual continuà avançant fèrriament.

Se'ls hi va vendre un fals concepte com el d'Esperança, un concepte que és una resposta romàntica a la covardia que mostraven, un pretext conformista per estar asseguts a esperar que passés alguna cosa sense intervenir-hi, sense entrar en acció, esperant que la Divina Providència fes acte de presència en favor seu. Invocaven la posició d'una figura com Gandhi que amb el temps s'ha demostrat que no va aconseguir res i fou malanalitzat: "Ghandi no pudo detener la industrialización ni siquiera tocar la miseria de castas de la India(...) lo importante no era para él la no-violència como tal sino la eventualidad del muy débil de a pesar de no tener armas poder igual ejercer resistencia. Lo fundamental, pues, en él no es la aceptación del "sin" armas sino del "a pesar" de no tener armas."

Anders ja va preveure, a mitjans dels 90, que amb el cop d'estat dels mitjans de comunicació, la democràcia deixava de tenir vigència perquè, com a tal, els individus no la podien exercir pel fet d'haver-se vist desposseits de la seva opinió en benefici del consum excessiu i unilateral d'opinions externes encabides en un macrosistema teledirgit pels lobbys de poder.
"El ser humano ya no puede llegar a la mayoría de edad. más bién es un ser-siervo porqué solo oye, y oye lo que le llega por radio y televisión y aquí la relación permanece unilateral sin capacidad de respuesta(...) No percibe que lo que él consume en la soledad es el alimento de millones".

Tot i això, Anders incitava a un ús de la violència conyuntura, per a la ocasió; i no com a mitja d'extorsió perenne cap a la població en forma de policia, exèrcit o qualsevol grip de caire armat.

No hay un método alternativo, no hay otro que la amenaza -si queremos la sobrevivencia de nuestra generación y queremos asegurar la existencia de las generaciones posteriores- contra todos aquellos que insisten en continuar con hacer peligrar la vida humana con la producción atómica y siguen rechazando todas las ofertas de detenerla; no hay otra alternativa que comunicarles a esos hombres con toda claridad que tanto uno como el otro deben considerarse piezas de caza. No hay que vacilar en eliminar a aquellos eres que por escasa fantasía o por estupidez emocional no se detienen ante la mutilación de la vida y la muerte de la humanidad".

10 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

Foc, llum, destrucció,.... ja ho deien a bola de drac. Els tous es deformen, els flexibles reboten...

Dit això,... considero oportú afegir que com a primer comentari he deixat el nivell molt alt ;P

Anònim ha dit...

Destrucció.... Aplicada a un humanoide.... Massa usual avui dia, i això preocupa....

tipi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
tipi ha dit...

parles de que aquells que responien a la violència amb manifestacions pacifistes amagaven darrera seu la seva actitut covardia... no sé si estic d'acord (tot i que secundes la teva afirmació amb les paraules d'un dels seus representants...) no sé, segur que un altre et podria donar una altra raó... para gustos colores!... i no sé, no puc pensar que en el seu conjunt fos covardia el que hi ha havia darrera la seva no-acció... vull pensar, i amb això no els justifico, però vull pensar que darrera hi havia una idea veritablement romàntica, pots dir que eren del tot innocents i naifs, que no tenien més que ocellets rondant pel cap, però aleshores, després d'haver viscut la conseqüències de 2 guerres no els pots culpar... crec que volien creure fermament que contestant amb la no-violència, podrien aconseguir un món millor, que aquesta resposta deixaria sense "armes" a l'enemic... però aquest no ho va entendre així i va continuar utilitzant i reforçant la seva força sofisticant els seus mecanismes de destrucció, la seva pau no va servir res més que per a que tothom els creiessin uns covards i això no em sembla just... tenien les seves conviccions, o les seves esperances, que van haver d'abandonar i ara ja s'ha vist... és molt dur que et donin una bofetada i posar l'altra galta, què fas? li tornes? ja tens el polvorín montat... volien evitar el que era inevitable... tens raó en moltes coses però no estic d'acord en que se'ls hi digui que eren un covards... no sé... aquests temes són massa "peliaguts" i no es pot jutjar...

Josep Maria Augé ha dit...

Poeta, obviament vos ha iniciat una guerra d'humiliació de blos que només ha fet que començar...

Anònim, des de la mecanització nazi de la detsrucció humana, ja es va iniciar un tractament de l'home com a objecte, un objecte per destruir i alhora per crear...

Tipi, tens raó i t'entenc, segurament la resposta ha de ser aquesta, no s'hauria de caure en la seva "baixesa moral" i demostrar-os-hi que hi ha altres maneres de véner i convencer...erò en el fons entenc al Anders, un home que va veure des de dins com el discurs oficial de la no-violència quedava molt bonic i "ideal" davant de la galeria però que no tenia conseqüències practiques, que és el que en el fons cercava...Pq al cap i a la fi, repassant la història, un veu que revoltes utòpiques com la del maig del 68 o el moviment hippie americà no van aconseguir res a la "pràctica", sinó que l'únic que an assolir van ésser magnituds de segon ordre, ja sigui l'alliberació sexual o de la droga...
El de sempre, molta forma i poc fons, i quan un busca el fons i no el troba i veu com sacsejant la forma la gent ja està contenta, se n'afartà i adopta les armes de l'enèmic, que en el fons són les més efectives.

Anònim ha dit...

Antitot, quanta raó tens.... Jo no estic a la venta, no tinc preu. Però he de reconèixer que davant circumstàncies limítrofes, m'he posat a l'alçada de persones que no puc consierar humanes. En el moment no m'he n'he adonat. Al final del dia sí. Pots carregar-te de paciència, però .... L'"enemic" et serveix "les armes" en bandeja.

He intervingut en uns quants dels teus escrits motoritzadors. Espero continuis igual, o millor, sempre millor. Gràcies per la bona lectura, i cuida't molt.

Nota: un bifurcació en la meva vida.

Sort!

tipi ha dit...

a veure... jo també entenc al sr. Anders... i imagino la seva decepció (i potser també vergonya)... després de predicar el "peace & love" per tot arreu acabes claudicant i adonant-te que qualsevol acte que no sigui el de la força és entés i "considerat"... perque l'únic que es mesura és el mal que es fa... i aquest mal és l'únic a lo que es té por i davant la por hi ha una resposta, una reacció...

per tant jo no estic fent una apologia del pacifisme ni res similar... l'únic que dic és que no crec que es pugui dir que fos per covardia sinó per uns ideals... així al menys ho veig jo...

Josep Maria Augé ha dit...

Anònim/a, sort en el nou camí que empendràs, tot i que ja saps que allà on vagis trobaràs aquest raconet...

Tipi, entenc el què vols dir, però l'Anders fou una persona que lluità tota una vida per uns determinats ideals i, de sobte, en el crepuscle de la seva vida, se n'adonà que aquests ideals, tot i que continuaven essent vigents per a ell, la manera d'assolir-los no era la més correcta. Els ideals del seu "fons" continuaven essent correctes, però els de la "forma" eren errats...
I respecte a la covardia, ell entenia que tot i que l'esperança i els "happenings" era una manera de demostrar que hi ha d'altres maneres de construir el món, en el fons no entraven en "acció" per por a perdre el què tenien, per no arriscar la seva "vida" però tampoc quedar-se del tot indiferents davant del què consideraven injust.

No crec que Anders pensés que els seus ideals no anaven enlloc, però que si els volien assolir ho havien de fer amb totes les conseqüències, no només mullar-se fins a l'alçada dels turmells...;)

tipi ha dit...

per què has de posar tants "peros" si diem el mateix?????

en fin...

Josep Maria Augé ha dit...

Ya sabes como soy no?;P
Pero como me dijiste que té contesté sin leerte...